viernes, 25 de octubre de 2013

L'estraperlo.

No deixa de ser curiós el fet que en època de crisi com la que estem vivint, els mitjans de comunicació no hagen rescatat o ressuccitat de l’oblit una paraula tan nostra com ho és el vocable estraperlo. Probablement els més majors no llegiran este blog, però sí que se’n recordaran que es tractava d’aquell comerç il.legal de bens sotmesos a algun tipus de impost o de taxa per a l’Estat. Per extensió es tracta d’una activitat irregular i s’utilitzava esta paraula com a sinònim de mercat negre. L’origen d’este acrónim es troba a un escàndol polític ocorregut durant la Segona República Espanyola, a l’any 1935, dut a terme per la introducció d’un joc de ruleta elèctrica de marca Straperlo nom derivat de Straus, Perle i Lowann, cognoms jueus holandesos dels qui varen promoure el negoci quan els jocs d’atzar, especialment la ruleta, estaven prohibits a Espanya. A partir d’este escàndol, la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de xanxullo, intriga o negoci fraudulent. Per extensió es va denominar així, durant la postguera, el comerç il.legal o mercat negre dels articles intervinguts per l’Estat subjectes a racionament (decretat des de 1936 fins a 1952). Els que es dedicaven  a tal comerç eren anomenats estraperlistes. Tal volta si preguntarem als nostres majors, segur que ens contaran una gran quantitat d’històries al respecte. Cóm s’amagava la farina a la sorra del carro, cóm s’enrrotllaven per davall de la roba ristres senceres d’embotit, cóm s’amagaven les vienes de pa en els llocs més recòndits… en una època curtida de fam i de misèria, on qualsevol forma de dur menjar a casa era bona. Tots hem escoltat alguna que altra història al respecte que, amb el pas llarg dels anys ha anat macerant fins a convertir-se hui en dia prácticament en rondalla. Un tio meu que anava inocentment cap a l’horta amb l’aixada al muscle pel camí de l’estació, ja adentrat al camí dels fondos uns cinquanta metres, de repent, una dona que anava a agafar el trenet per anar de Paterna a València, en vore que allà a l’estació n’hi hava una parella de la guàrdia civil, per por que la detingueren per estraperlista i li incautaren el gènere que duia amagat, va començar a cridar: Que m’han furtat la cartera! Al lladre! Aquell senyor d’allà ha segut! ­, alhora que assenyalava a mon tio. La parella de la guàrdia civil es va encaminar per a detindre’l. L’amo del camp que lindava amb l’estació, en vore l’escena, va eixir al camí i li va dir als guàrdies: No facen cas d’eixa dona. És imposible que este home li haja furtat la cartera a ningú. És una estraperlista que els ha desviat l’atenció per a poder anar cap a València sense que vosten la detingueren  Tot allò, segons m’han contat no va anar més enllà d’un xicotet sobresalt i una mera anécdota de café o de tertúlia el diumenge de vesprada, després de dinar la paella familiar. Anécdotes com esta, estic segur que tots les haurem escoltat de boca dels nostres iaios, per a aferir a continuació:  Allò sí que eren penes, no com ara, que teniu de tot i no sabeu valorar-ho, i comentaris pareguts. Encara que açò de l'estraperlo  fou un fet del passat, en l’actualitat continúa existint. Només hem d’obrir els diaris i en trovarem noves formes d’estraperlo.