Cap d'any.

Ara, quan a penes queden unes hores per a que el 2013 siga el record d'un temps passat, tanque els ulls i faig un xicotet balanç d'este any que ara conclou. Pense en totes i cada una de les coses bones que m'ha donat el 2013. En cada gota de felicitat viscuda, en cada copa d'alegria beguda, en cada pastisset d'esperança mossegat. Cadascuna d'elles la col·loque en un plateret d'una balança de les antigues, de dos braços. I a l'altre plateret l'òmplic de les llàgrimes dels moments trists, de les gotes de suor del treball d'enguany, de la fel de les paraules que hauria d'haver dit i no vaig pronunciar, tal volta per por o per vergonya. I amb els ulls tancats, com si de la deessa Iustitia es tractara, enlaire la bàscula com si fos una romana per a sospesar els bons moments i els roïns. Dels bons, em quede amb el regust dolç del bon moment, com si d'un caramel de fresa o de llima es tractara. Dels moments roïns em quede amb la lliçó apresa, amb pissarra i clarió inclosos. Perquè dels fracassos és d'allò que més s'apren.

En el moment actual de la meua vida en el que la botella no la veig ni mig plena ni mig buida, sinó en la seua meitat exacta, tan sols li demane al 2014 que els bons moments que m'esperen en el nou any siguen infinitament superiors als viscuts durant l'any passat, en companyia de les mateixes persones amb les que els vaig viure. Tal volta alguna més, però de cap manera amb ninguna menys. Que els moments roins no siguen més que una gota d'aigua o una respiració mal feta. No sabrem mai què serà allò que ens té predestinat el futur ni tampoc el que ens esdevindrà a nosaltres i als nostres. Que cada dia del'any nou que ara comença, siga un nou mamprendre, una nova entrega, una nova esperança i una nova il·lusió per a nosaltres i els que ens envolten. Perquè les coses menudes són allò que ens sostenen i ens alenen a continuar treballant i lluitant en el dia a dia, a cada instant i a cada pensament per a fer, entre tots un món i un demà millor.

De tot cor vos desitge un feliç 2014!!.

Nadals.

Conten que hi havia una dona que el dia de Nadal, de bon matí se'n va anar al forn a fer una panera de coques i de pastissets per a Nadal. Així li ho va dir el seu home el dia d'abans. "Demà fes una panera de pastissets per a Nadal". I així ho va fer. A l'obrador del forn va pastar, va deixar fermentar, va coure i va arreglar amb molta cura aquelles peces de rebosteria dins d'una panera, la va tapar amb una tela i se'n va anar cap a sa casa. Com era una dona molt obedient a les directrius del seu marit, en el camí que hi anava del forn a sa casa, a tots els qui veia, els parava i els preguntava "Escolte, vostè és Nadal?" I el seu interlocutor li contestava "No". I ella li deia "Ah val, moltes gràcies". Així va succeir amb tRes o quatre persones amb les què va coincidir al carrer. El següent  amb qui es va entropessar fou un home. "Escolte, per favor, vostè és Nadal?", li va preguntar aquella dona innocentment. Aquell home, que estava més sord que una rella, va entendre que li deia "Escolte, per favor: Hui és Nadal?" I sense dubtar-ho li va respondre "Sí" I la dona aquella, li va dir "Pues aleshores, tinga, açò és per a vostè". i li va donar aquella panera tota plena de llepolies nadalenques tal i com li va encomanar el seu marit. 

Este conte o rondalla nadalenca que escoltava de menut de llavis de mon pare i que em consta que ha passat de pares a fills almenys com a mínim un parell de generacions en arrere dels meus avantpassats, em feia il·lusió deixar-vos-el per escrit per a la posteritat, en una data tan significativa com és el dia de Nadal. Perquè estem en  la època de l'any en la qual tornem a ser xiquets de nou entre els xiquets, en què tornem a renàixer en nosaltres mateixos per a ser una miqueta millor. Per això, Nadal hauria de ser tots els dies de l'any i no només el 25 de desembre. No ens deixem enlluernar pel reflex de les lluminàries dels grans magatzems, que llumenen tota la nit sense adonar-se'n que estan donant llum. La nostra claredat, la de les persones de bona voluntat, és molt més forta encara.

Amb tots els meus millor desitjos de pau i de felicitat. Que sempre siga Nadal en el vostre cor!!

Taronges.

A finals dels huitantes n’hi hava un grup de música anomenat Danza Invisible que va tindre un gran èxit amb una cançó anomenada Sabor de amor on, en la seua lletra, al final de la cançó, com a colofó, deia “Besarte es como comer naranjas en agosto y uvas en abril”. Els que ens hem criat en una cultura més bé agrícola, de l’Horta, on la taronja era la font principal de cultiu,  esta lletra ens feia molta gràcia, a diferència dels xicons més de capital, perquè en aquella època en què l’agricultura intensiva no estava encara tan desenrotllada, com ho està en l’actualitat, qualsevol persona savia que les taronges venien a partir de la tardor. “De la Purísima en avant, les de la Canal Fonda. I les de la Corrucossa, en passar reixos”, deia mon pare.

I és que el calendari de recol·lecció de cítrics a Paterna, començava el dilluns següent a l’últim diumenge d’agost, és a dir, el dia del Santíssim Crist de la Fe, dia de festa gran al meu poble. El llaurador aprofitava aquella efemèrides per a descansar, eixir en la cordà, anar a missa major, dinar en família i per la vesprada anar a la processó. I al mateix temps, aprofitava eixe dia el corredor de Pascual Hermanos per a fer una passejada pels bancals del terme i pegar una ullada a la collita propera i comprovar que la grossor de les taronges era la correcta, que l’última pedregada no havia afectat en absolut al camp, que s’havia sulfatat contra la serpeta i que la corfa de la taronja estava neta i pura com l’ànima de l’amo del camp que fervorosament besava els peus del Crist al mateix temps i amb la mateixa devoció que el corredor acostava la pituitària a la taronja per olorar-la i comprovar el seu estat per a la campanya citrícola d’eixe any.

Després venia la visita oficial al camp per part del corredor, el preu a ull o a pes, la discussió perquè el preu de l’arrova era el mateix que l’any passat, mentre que el del guano l’havien pujat a la cooperativa, a l’igual que el sequiatge i la contribució, i que si l’any que ve m’ho deixe i que es perda el camp i coses paregudes, eren els arguments que s'esgrimien entre el llaurador i el corredor, endolcits amb gesticulacions amb els braços, fins que s’arribava a un acord en quant al preu i es xocaven la mà. I allò ja era tracte tancat. A partir d’eixe moment, el mal de cap o de ventre, estava en mans de la meteorologia. Cara a l’hivern, un dia feia fred, un altre plovia i l’altre gelava. La temperatura de l’aeroport de Manises, donada a la ràdio i a la televisió, era la referència obligada, si bé el termòmetre casolà per excel·lència era la persiana de casa de forma que, quan bufava l’aire i feia colpejar-la contra la finestra, mon pare, en lloc de lamentar-se per la persiana en si i dir:”Ai, la persiana”, més bé deia “Ai, les taronges”. Cada sacsejada era un parell d'arroves de taronges en terra. Eixe patiment era constant fins al dia que telefonava el corredor per a anar a collir, normalment d’un dia per a l’altre. A punta matí, els collidors mamprenien entre la rosada del matí, la foguera que a alguna claror del camp es feia per a calfar el cos i torrar l’esmorzar, i alguna blasfèmia que altra. Un a un, anaven traient els caixons del camp, al muscle dels collidors, en fila índia, caminant per damunt d’un marge de terra, amb la mà esquerra recolzada a la zona lumbar, mentre amb la dreta subjectava l’ansa del caixó per a que no es volcara. Després de pesar-los, s’anaven carregant al dalt del camió, ben arreglats per a que caberen el màxim possible. Una volta collit tot el camp, sols faltava cobrar, operació que es feia una volta passades les falles, o com a molt, abans de Pasqua. I de nou, tornava a comença.el cicle de la vida.

Albert Hernández i Xulvi.

Publicada a El periòdic d'Andorra de
22 de Novembre de 2013.
Foto: Alex Lara.

Me n’assabente que l'escriptor de Catarroja Albert Hernández i Xulvi ha guanyat un premi de narrativa en Valencià. Un amic em diu “Albert està pletòric. Acaba de guanyar el premi Fiter i Rossell de novel·la del govern d’Andorra”. I jo navegue pels fons abissals d’Internet per a trobar la notícia. Efectivament, els mitjans de comunicació andorrans s’han fet resó de la cerimònia d’entrega de la XXXVI nit literària andorrana amb els següents titulars: “L’escriptor valencià Albert Hernández Xulvi obté el Fiter i Rossell de novel.la”, es llig al diari Bondia. “Albert Hernández guanya el «Fiter i Rossell» de Novel·la”, publica el Diari d’Andorra. El Periòdic d’Andorra, destaca unes paraules d’Albert: “Albert Hernández Xulvi: «La meva carrera literària està lligada a Andorra»”. I així podem llegir, un a un, uns quants titulars al respecte i la notícia desenrotllada. Després d'informar-me a tots estos diàris electrònics i alegrar-me per l’èxit merescut d’Albert, faig un xicotet rastreig de la notícia pels diaris, com diuen els més castissos, “del terreny” i no veig més que apenes unes línies que ens parlen de l’esdeveniment. Tal volta si el seu mèrit en lloc de ser guanyar un prestigiós premi de narrativa, haguera segut cometre algun delicte dels grossos, probablement seria primera plana de tots els diaris de tirada nacional, regional i fins i tot locals.

En fi, que el bon amic Albert ha segut premiat a Andorra amb una novel·la titulada “La ciutat de les flors” on, en paraules del Diari d’Andorra, “...torna al gènere històric i a un episodi gens transitat en la literatura hispànica: la guerra d’Ifni, una guerra fantasma de la qual, amb prou feina en va transcendir a l’època –parlem del 1957, amb el franquisme plenament consolidat– l’operació de propaganda amb la visita de dues estrelles del règim, l’actriu Carmen Sevilla i l’humorista Gila, a les tropes destacades a la colònia.

Hernández Xulvi hi situa les amistats perilloses entre un legionari valencià de vida més aviat dissoluta i passat més fosc que les llistes de la OCDE, i la senyora del cacic de la capital del territori, Sidi Ifni, l’únic pedaç de l’enclavament que quedarà en mans espanyoles en acabar oficiosament la guerra, el 1958, i fins a la cessió definitiva d’aquest tros de sorra al Marroc, el 1969.” (Diari d'Andorra, 22-XI-2013).

Es tracta “d’una novel.la realista i amb ganxo”, en paraules d’Albert, qui ja va guanyar varios premis a Andorra en edicions anteriors. A l’any 1990 el “Seguimon de Plandolit” amb la novel·la eròtica “No mireu per l’ull del pany”. A 1995, el “Sant Carles Borromeu” per “Històries inquietants” i el 1996 el “Manuel Cerqueda” per “Arran de pell”. Efectivament, la seua carrera literària està lligada a Andorra, sense oblidar els guardons que ha obtingut a les nostres terres, entre els quals destaquen el premi nacional de Literatura Juvenil, de 1987, a Ibi, per “El capità Pèrtil” o el premi narrativa de la IV Edició dels premis literaris de la tardor, per “L'antic desig”. Eixe mateix any, la Diputació de València li concedeix una beca per “Sara” i el grup Deliri Teatre, estrena una obra seua “L'atic”. Com tenim ocasió de comprovar, no tan sols ha escrit narrativa, sinó que també s'ha atrevit amb el teatre i a més a més ha escrit algun que altre guió per a televisió.

Altres obres premiades són “Aquell paisatge d'agost”, premi novel.la Benvingut Oliver. “La síndrome i altres històries”, premi l'Encobert a Xàtiva l'any 1988. “Dafne l'última nuesa", fou la seua primera novel.la negra. Al 1991 publicà “Silenci es grava”. El 1997 va guanyar el premi de novel·la “Modest Sabaté Vila” de Perpinyà amb “Temps de fang”, novel·la històrica que ens transporta a l'època més crua de la postguerra on ens descriu la desolació amb un llenguatge directe i alhora poètic. En 2004 va publicar a l'Editorial Pagès la novel·la premiada “Arran de Pell” on ens fa un retrat paral·lel del món de l'especulació i la droga, amb personatges marginats de carn i ossos, amb la seua psicologia molt ben descrita i que ha sabut imaginar conjugant erotisme, realitat i ficció amb un estil àgil, sorprenent i aclaparidor. En 2005 va guanyar el premi “Enric Valor” de novel·la amb “El tango de l'anarquista”on ens mostra, amb el transfons històric de les guerres i les dictadures a una banda i l'altra de l'atlàntic, una història plena de dolor, de fragilitat on se'ns narra cóm l'ésser humà és capaç de fer i sentir allò que mai haguera imaginat.

Albert Hernandez i Xulvi
davant la seua casa natal.
© Banc de la Memòria/Fernando Gabrich.

A més a més, també ha fet alguna incursió en el món de la poesia amb el poemari “La branca de l'Om fosc”, guanyador del XXV premi de poesia “Francesc Badenes Dalmau - Vila d'Alberic” l'any 1996 on, amb un lirisme dramàtic ens parla amb ràbia, impotència, amargor i tristesa de l'horror de la guerra.

Des d'estes humils línies felicitem al flamant guanyador catarrogí, de qui esperem timdre prompte a les mans la seua novel·la “La ciutat de les flors”, publicada per l'editorial Pagès a les llibreries i gaudir així de la seua lectura.

Espardenyaes.

En tot  territori on hi han varies llengües en contacte, sempre n'hi ha un flux de paraules, d'expressions, de girs lingüística que es mesclen les d'una llengua amb les de l'altra  i al contrari, com si d'una pastera de pòrtland es tractara. Este fenomen fa que es done lloc a expressions i paraules increïbles i a voltes un tant al·lucinants que, al final, a força d'escoltar-les pareix que siguen pròpies  de la llengua que en eixe moment s'està emprant. Açò, unit al tarannà obert i una mica burleta, per dir-ho d'una manera fina, que tenim els valencians, dóna com a resultat una paraula nova que és la de "espardenyaes". Així, sense la -d- intervocàlica entre la a- i la -e, per a donar-li un esperit més castís i més casolà.

Què són les espardenyaes? Són les paraules que no essent les pròpies d'una llengua, pel fet d'estar en contacte amb una altra i no sabent quina és eixa paraula en la llengua que s'està parlant, es substitueix per la equivalent en l'altre idioma, tot i adaptant-li la fonètica. Al diccionari se'ns defineix com a "paraula o frase incorrecta dels valencians en parlar castellà". Així, vem que quan un valencianoparlant intenta expressar-se en castellà, a voltes n'hi ha alguna paraula que no coneix i la substitueix per l'equivalent en valencià. L'exemple paradigmàtic seria el del "tio Canya", que set voltes va fer cua en presentar uns papers per no saber expressar-se en llengua de forasters.

Donat el progressiu deteriorament de la nostra parla, sobretot a la ciutat de València i els pobles el seu voltant que formen la seua àrea metropolitana on els castellanismes s'han introduït com si no n'hi haguera amo, açò ha dut com a conseqüència que a l'hora de parlar el nostre idioma, este estiga gangrenat de castellanismes que són prou difícils de llevar-se-los de damunt.

Jo em reconec pecador impenitent d'este tipus de conducta. Són molts els castellanismes que utilitze en la parla diària, sobretot amb els meus companys de treball. I no deixa de ser curiós que, a partir d'una volta que un de nosaltres -segurament seria jo- va soltar una espardenyada que va sonar com si fora una blasfèmia, vàrem decidir anar anotant a un paper les diferents paraules, frases i girs lingüístics que un o altre anem dient en el dia a dia. Començant pel famós "apellit" en lloc de cognom, moltes i d'antologia són les expressions que solem dir. "Feches" per dates, "abuelos" per iaios, "siguient" per següent, "lavavajilles" per rentaplats una "llamà" per una telefonada, "un got de llet entera" per un got de llet sencera, els "datos", per les dades, "t'ahorres" per t'estalvies, "rechasar" per rebutjar,... moltes i molt gracioses són les paraules que solem dir equivocadament i que ens val per a provocar un somriure a mitant matí o inclús alguna que altre esclat de riure. El paper de tamany DIN A4 ja l'hem omplit per les dos bandes. I estem pensant comprar una cartolina per a continuar embrutant-la d'aspres "espardenyaes".

Tens fam o tens gana?

Són les tres de la vesprada i tinc unes ganes enormes de menjar. Tinc el que es diu normalment fam. O tinc gana? No ho sé. Només sé que els budells em rugeixen d’una forma extraordinària de forma que, quan parle note un eco per dins de l’estòmac que fa que les paraules s’escolten amb unes mil·lèsimes  de segon de retard. Mentre em dirigesc cap a casa per a dinar, al cotxe em plantege la diferència que n'hi ha entre una paraula i l’altra. Així, quan es parla de tindre gana, estem parlant del desig o la tendència de la voluntat de fer una cosa. Sobretot es sol utilitzar en plural com a “tindre ganes de”. Però, especialment sobretot quan s’utilitza en singular, estem fent referència a tindre apetit o desig de menjar. Quan parlem de tindre fam, fem referència a tindre unes ganes intenses de menjar. Es tracta d’un fet més específic relacionat amb la falta d’aliment. Les dos paraules podem vore que estan relacionades, per a uns com en una gradació d'intensitat del ruixit dels budells, de forma que quan es diu que “tinc gana”, vol dir que la intensitat de les ganes de menjar és relativa i es pot aguantar una estona, mentre que, quan es diu “tinc fam”, l’apetit és tan intens que probablement ens menjaríem un burro cru, amb pel i tot. Pel contrari, n'hi ha qui diferència semánticament les dos paraules tenint en compte l’educació de la persona que ho diu, de forma que si és més refinat dirà que “té gana” encara que les ganes de menjar siguen tan intenses que no es puga sostindre's de peu, mentre que si és bastot, dirà en un bram que “té fam”, encara que s’haja menjat per a esmorzar un entrepà d’obrer amb got de vi inclòs. Digam-ne que en este segon cas, la diferència entre tindre fam i tindre gana seria la mateixa que n'hi ha entre dir que un és un  borratxo o que és un alcohòlic.

El fet de tindre fam o tindre gana, és tan natural en els éssers vius, que açò ha fet que el refranyer siga riquíssim en este sentit. Parlem d’esta manera dient que “si tens fam, pega un bram”. "Si tens fam, rosega’t el colze”. “Bona vida en tinc: Bona fam em passe”. “Passar més fam que un mestre d’escola”. O “qui té tam, somnia amb roscos”. “Més val bones ganes que bon menjar”. En definitiva, la fam o la gana aguditza l’enginy i ha produït a la literatura universal un grapat de personatges, essencialment roders i busca-vides que han divertit generacions i més generacions amb les seues aventures, començant per l’intrèpid “buscón llamado Pablos” i acabant en el fantàstic Carpanta. Quan tanque el cotxe, una volta aparcat baix de casa, i quasi a punt de dinar, pense que tal volta m’he fet esta pregunta perquè són més de les tres de la vesprada i encara no he dinat. Si foren les onze de la nit, tal volta em plantejaria si dormir o somniar.

Galetes de "Girasol".

He obert el rebost per a buscar alguna cosa per a berenar, amb la mirada absent, per una banda per l'atarantament d'una sesta furtiva de mitja hora, d'eixes de les que et despertes amb un cert remordiment d'haver-te endormiscat, i per una altra per un cert mal de cap a conseqüència de dita sesta. En definitiva que, buscant buscant, entre llaunes de tonyina, pots de cervesa, bosses de paper enrotllades, tetra briks de llet i alguna bossa de papes que altra, m'he trobat amb un paquet de galetes que feia un bon grapat d'anys que no en veia a les tendes. En forma cilíndrica, enrotllades amb paper plastificat blau i amb el dibuix de la galeta en  qüestió impresa, tota majestàtica i ampul·losa, alli presidint el rebost, n'hi havia un paquet de galetes "Girasol" de la marca Rio. Es coneix que l'altre dia, la meua dona el va vore a la botiga, el va comprar i el va guardar al rebost. En vore'l, no he pogut evitar recordar l'agradable olor a galeta recent enfornada que omplia el cel de Paterna certs dies del mes, com si fora una atmosfera de canella i sucre que envoltava tot el poble, com si d'un núvol de cotó es tractara. He obert el paquet, estirant del filet roig que, en sentit transversal enrotlla el paper que fa d'envoltori, tot cercenant-lo i he deixat a la vista la primera galeta del paquet i l'he treta ajudant-me del ditet menut. Aquella galeta redona amb un forat enmig, de sabor a canella en rama i granets de sucre blanc apegats al llarg de tota la seua superfície era el berenar favorit dels xiquets. Bé a soles, a mos redó. O tota d'un mos, que omplia la boca d'una argamassa que s'apegava entre els queixals i que per a engolir-la hi havia de pegar un glop d'aigua. O remullada en un got de llet calenta en hivern, on es desfeia en sopes que, en acabant anava menjant en cullereta. De qualsevol de les maneres estava bona, amb eixe gust final de canella que envernissava la vesprada infantil, tot continuant amb els deures de l'escola. He rememorat la meua infància amb dos mossos certers de records i d'enyorances, mentre a la ràdio, amb veu de dona, aconsellava Elena Francis, i ma mare, la meua iaia Sabe i ma tia Rosa feien punt de ganxo al voltant d'una taula de braser coberta per un tapet de vellut roig i coronada amb un altre de ganxet. He provat a introduir el dit índex pel forat de la galeta per a menjar-me-la tal i com l'anunciaven a la televisió, ja fa trenta anys. I a penes m'ha cabut l'ungla. He provat amb el dit més xicotet, el menut, i amb un cert esforç he arribat a introduir mitja falange. Després de menjar-me'n unes quantes, a l'hora d'enrotllar l'envoltori i subjectar-lo amb una pinça, he observat que, al paquet, en lletra negra i menuda, ja no hi posa "Paterna - Carretera de Manises, s/n", sinò "Polígono de Portelada - Logroño". I em fa recordar les llargues vesprades d'estiu al poliesportiu municipal, quan jugàvem al futbol. Per a tornar passàvem per davant de la fàbrica de galetes "Vda. de Salvador Calatrava, S. A.", altrament anomenada "Galletas Rio". Al sostre, sobre l'entrada principal,  hi havia una escultura d'Andreu Alfaro que no tenia ni principi ni fi. I que simbolitzava la laboriositat, l'esforç i el treball d'aquella empresa. Amb tots estos records a la ment, he guardat el que queda del paquet de galetes al rebost. I en companyia d'ell, tots els meus records de la infància.

Paterners de Paterna. Ernest Ferrando

Ernest Ferrando Mir. O Ernest el del Molí, com el coneixien tots. O també Ernest d'el Molí, com solia signar els seus articles. Va nàixer a finals del segle XIX, més concretament a l’any 1885, a Paterna. Fill de moliner i moliner de profesió, va ser el propietari del molí de Ferrando, construit allà on naix la sèquia Uncia. Va ser acalde als anys 1930-31 del segle passat. Durant el seu mandat, es va instal.lar una bomba per a que arrivara l'aigua del naiximent al poble i s'inauguraren varies fonts públiques. Va iniciar la construcció del camí que fins al pont uneix Paterna amb Manises. A més a més, va donar un impuls a la zona residencial de la Canyada, que en aquells moments no era més que el germen d’allò que amb el pas del temps acabaria sent. Va ser, a més a més, jutge de pau durant una mesos a l’any 1939. Per estos motius, se li va dedicar eixe mateix any, a un moliner com era la persona de la que estem parlant, l’anomenat tradicionalment com a carrer Batà, que era el que anava del centre del poble a parar al molí del Batà, davant de l’estació de Campament, que va passar a denominar-se carrer d’Ernest Ferrando.

Es tractava d’una persona molt culta. Tots els anys el convidaven a escriure un article per a llibres de festes diversos, a la qual cosa ell ben gustosament col.laborava: Per al de les festes al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, per al de les festes de Santa Cecília, per al de les festes de Ntra. Sra. dels Desemparats, per al de la falla del dos de maig i voltants... En ells, amb un llenguatge senzill i pla, en el valencià de l’època i en un estil purament rondallístic i costumista, en Ernest ens va omplir les pàgines dels llibres de festes del nostre poble, de personatges que formen part de la nostra història local quotidiana i que tal volta s’hagueren perdut en la nit dels temps si no els haguera recollit en paper. Així, ens parla de guarda-barreres que s’oblidaren d’abaixar la barrera quan li tocava passar el tren, de perolers que venien a vendre perols, cassoles i tot tipus d’escudella els dies de festes, d’aiguaders que anaven a omplir la bota o tonell que cobria tota la caixa del carro, d’aigua del naiximent al barranquet del Sau, al depòsit que alli hi havia, on omplien el tonell d’aigua cristalina i la venien pels carrers de València, com a “Agua de la Fuente de Paterna” a quinze o vint cèntims el cànter, de barbers que feien servici a domicili i que anaven fins i tot al camp on es trobava el llaurador al qual havia d’afaitar. Tots estos oficis que hui en dia ja no existeixen, han quedat perfectament descrits per a la posteritat per part de en Ernest i han segut desenrotllats per paterners que hui en dia ja no viuen, però dels que ens queda el seu record. Així podem parlar de Tomàs Mànec, el tio Pere de la Cadena, Gostinet el Carnicer, Pepet de Perança o Teresa la Blanca entre altres. En definitiva, tants i tants paterners que reviuen entre les seues pagines, on ens ha deixat escrit per a les generacions futures un estil de vida i de costums: Les pròpies de finals del segle XIX i de principis del segle XX. La seua redaccio, entre graciosa, plana i una miqueta irònica incloïa a un personatge paterner que va crear, anomenat Vicent Bolena, que suposadament se'n va anar a viure a Caracas. Allí, l'únic contacte que tenia amb el seu poble era per mitjà de les cartes que li escrivia en Ernest. Allí li contava les novetats que hi havien al poble. Açò feia que els seus articles foren molt esperats, celebrats i comentats.

Però no solament ens va parlar de persones, sinó també de llocs, de circumstàncies  de fets, d’esdeveniments o de succeïts –o sosoits, que anomenava en Ernest- que ens descriuen la quotidianitat de la seua època: De la Cisterna de la plaça, on anaven els paterners a per aigua per a beure, del naixement de l'aigua de la font, de la picaresca a l'hora de vendre l'aigua de Paterna, del trenet que anava de València a Llíria i feia parada a l’estacio de Paterna, dels xiquets que anaven en estiu a nadar a la sèquia Uncia, de l’escola de 1893, on els xiquets anaven i no entenien moltes coses de les que deia el mestre perquè els parlava en castellà...

Així mateix, ens ha deixat escrites cançonetes que es cantaven o s'improvisaven en forma de guitarrà com

 "Ací al peu d'esta fonteta

tinc que vindre a berenar

amb una paternereta

amb la que em pense casar."

A les seues fulles ens deixà escrita  una certa "doctrina parda" que era popular entre els xiquets de la seua època que anaven a la catequesi:

"Padre nuestro

que viene el maestro

con una correa

pim, pom, ceba."

O també:

"- Qué es fe?

- Menjar be

¿Qué son buenas obras?

 - El «palacio», la torre i la casa gran"

Entre els seus articles ens retrata cóm eren les festes de Paterna fa més de cent anys: Les festes de Sant Vicent Ferrer, del Crist de la Fe, de Sant Roc i els Sants de la Pedra, la festa de les xiques fadrines, de les agosteres, de la forma de triar els clavaris, de cóm es disparava la cordà antigament... Costums i festes, moltes d’elles desaparegudes i altres encara en plena vigència. Com podem vore, es tracta d’un testimoni que perdura en el temps entre les pàgines engroguides dels llibres de festes de Paterna. Per tot açò, a l'any 1972 el clavaris li varen concedir el Coet d'Or. Així mateix se li va concedir la "Encomienda de Alfonso X el Sabio", en reconeixient de la seua trajectòria de vida. 

En Ernest Ferrando ens va deixar a a finals dels setantes. La tasca de replega de la rondallística, tradicions i costums és una llavor àrdua, delicada i pacient que encara està per fer al nostre poble. Però si haguerem de començar per algú seria, evidentment, per en Ernest, qui va replegar 21 dels seus articles en un llibret anomenat “Una llocá” on ens va deixar «21 contets amb història paternera, publicats en “Llibres de festes” de dos parròquies». Un clàssic imprescindible en qualsevol llar paternera.

De Totsants a Halloween.

La festivitat de tots Sants és aquella que recorda a totes aquelles persones que visqueren i que, una volta han mort, se'ls considera per la seua trajectòria de vida i per la seua bona conducta, com a santes. Es tracta d'una festa eminentment catòlica que recorda en un sol dia a tots els Sants. Al santoral n'hi ha un o varios per a cada dia. Se'ls considera com a tals perquè ha hagut un procés de canonització. Però n'hi han moltíssimes persones que han destacat per la seua bonhomia i per la seua bondat de les quals no ens diu res el calendari. Este és dons, el seu dia. Totsants és per a la religió Catòlica el que el monument al soldat desconegut, amb flama inclosa és per a l'exèrcit de qualsevol pais. Esta festa que és més bé d'alegria, es celebra l'un de Novembre i està estesa per tot el món. El papa Gregori III fou qui va consagrar una capella a la basílica de Sant Pere dedicada a tots els Sants i va fixar l'aniversari per a l'un de Novembre, si bé fou el papa Gregori IV qui va estendre la celebració d'eixa data a tota l'església, a mitant segle IX.

La commemoració dels fidels difunts, també anomenada dia de difunts, o de les animetes és aquella que es celebra el 2 de novembre, la finalitat de la qual és pregar per aquelles persones que han faltat ja i especialment per aquelles que es troben encara en estat de purificació al purgatori. Este dia es recita a les esglésies l'Ofici de Difunts i les mises són de rèquiem, encara que el 2 de novembre siga diumenge. Estes dos celebracions que es duen a terme consecutivament es manifesten externament en el record a aquells que ja no viuen amb nosaltres de la següent manera: Són dies de visita al cementeri i d'omplir les jardineres de les làpides de flors, de minetes que s'encenen en un racó de la cuina i que recorden, cadascuna d'elles a un familiar desaparegut. Al mateix temps, tot açò ve acompanyat d'una rica gastronomia composta per panellets i ossets de Sants. També és costum la representació de l'obra dramàtica D. Juan Tenorio als teatres, la nit del dia de Totsants.

És l'època de l'any en què s'acosta l'hivern, l'estació més freda de l'any on la natura "mor", després d'haver-se replegat totes les collites i es deixa la terra en guaret fins a la propera temporada en que, ja en primavera, començarà a brotar la nova collita. D'ací ve una tradició celta anomenada Samhain que, en irlandés antic vol dir "la fi de l'estiu".Es celebrava al final de la temporada de collites e i era considerat com l'any nou celta, que començava amb l'hivern. Els antics creien que la línia que uneix este món amb l'Altre, s'estretia amb l'arribada del Samhain i permetia als esperits passar d'un món a l'altre. Els avantpassats familiars eren convidats i homenatjats, mentre que els esperits malignes eren allunyats. Era època també per a fer balanç dels subministres d'aliments així com del ramat per a preparar-se per a l'hivern. Així mateix a cada llar s'encenia una foguera al fumeral on es llançaven els ossos dels animals sacrificats.

Halloween, també coneguda com a nit de bruixes o nit de difunts, que es celebra principalment als Estats Units, Canadà, Irlanda, el Regne Unit i a alguns paisos no anglosaxons, com són Colòmbia, Espanya i Mèxic, entre altres, és una festivitat que es celebra la nit del 31 d'octubre. Té el seu origen en la tradició irlandesa i deriva  de la festivitat celta del Samhain i la festivitat cristiana de Totsants. El seu nom prové d'una variació escocesa de l'expressió anglesa "All Hallows' Even" que significa "Vespra de totsants". Esta festa d'arrel irlandesa fou exportada als Estats Units a l'any 1840 on va quedar fortament arrelada. En la dècada dels vint del segle XX, es va celebrar el primer desfile de Halloween a Minnesota. Esta festa va adquirir una progressiva popularitat en les dècades successives. L'enorme difusió d'esta celebració pel món sencer ha segut deguda gràcies al cinema i les sèries de televisió i el desplegament comercial i la publicitat engendrada al cinema nord-americà. És costum per part dels xiquets anar per les cases disfressats de fantasmes, de zombis, dimonis,... amb una "Jack O'Lantern" a la mà, és a dir una carabassa gegant, buida, amb un rostre macabre retallat i amb un ciri encès dins que ompli la foscor d'ombres més macabres encara. En cridar a la porta de les cases, els xiquets diuen "Truc o tracte". Si els habitants de la casa els donen caramels o diners, s'interpreta que han acceptat el tracte. Si no, els xiquets els gastaran una xicoteta broma, com tirar ous o espuma d'afaitar contra la porta de casa. La globalització ha fet que no siga difícil vore pels nostres carrers, xiquets i no tan xiquets disfressats de bruixes, fantasmes, algun que altre dràcula i, fins i tot  algun Frankenstein. Que el nostre Senyor ens pille confessats!! 

L'estraperlo.

No deixa de ser curiós el fet que en època de crisi com la que estem vivint, els mitjans de comunicació no hagen rescatat o ressuccitat de l’oblit una paraula tan nostra com ho és el vocable estraperlo. Probablement els més majors no llegiran este blog, però sí que se’n recordaran que es tractava d’aquell comerç il.legal de bens sotmesos a algun tipus de impost o de taxa per a l’Estat. Per extensió es tracta d’una activitat irregular i s’utilitzava esta paraula com a sinònim de mercat negre. L’origen d’este acrónim es troba a un escàndol polític ocorregut durant la Segona República Espanyola, a l’any 1935, dut a terme per la introducció d’un joc de ruleta elèctrica de marca Straperlo nom derivat de Straus, Perle i Lowann, cognoms jueus holandesos dels qui varen promoure el negoci quan els jocs d’atzar, especialment la ruleta, estaven prohibits a Espanya. A partir d’este escàndol, la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de xanxullo, intriga o negoci fraudulent. Per extensió es va denominar així, durant la postguera, el comerç il.legal o mercat negre dels articles intervinguts per l’Estat subjectes a racionament (decretat des de 1936 fins a 1952). Els que es dedicaven  a tal comerç eren anomenats estraperlistes. Tal volta si preguntarem als nostres majors, segur que ens contaran una gran quantitat d’històries al respecte. Cóm s’amagava la farina a la sorra del carro, cóm s’enrrotllaven per davall de la roba ristres senceres d’embotit, cóm s’amagaven les vienes de pa en els llocs més recòndits… en una època curtida de fam i de misèria, on qualsevol forma de dur menjar a casa era bona. Tots hem escoltat alguna que altra història al respecte que, amb el pas llarg dels anys ha anat macerant fins a convertir-se hui en dia prácticament en rondalla. Un tio meu que anava inocentment cap a l’horta amb l’aixada al muscle pel camí de l’estació, ja adentrat al camí dels fondos uns cinquanta metres, de repent, una dona que anava a agafar el trenet per anar de Paterna a València, en vore que allà a l’estació n’hi hava una parella de la guàrdia civil, per por que la detingueren per estraperlista i li incautaren el gènere que duia amagat, va començar a cridar: Que m’han furtat la cartera! Al lladre! Aquell senyor d’allà ha segut! ­, alhora que assenyalava a mon tio. La parella de la guàrdia civil es va encaminar per a detindre’l. L’amo del camp que lindava amb l’estació, en vore l’escena, va eixir al camí i li va dir als guàrdies: No facen cas d’eixa dona. És imposible que este home li haja furtat la cartera a ningú. És una estraperlista que els ha desviat l’atenció per a poder anar cap a València sense que vosten la detingueren  Tot allò, segons m’han contat no va anar més enllà d’un xicotet sobresalt i una mera anécdota de café o de tertúlia el diumenge de vesprada, després de dinar la paella familiar. Anécdotes com esta, estic segur que tots les haurem escoltat de boca dels nostres iaios, per a aferir a continuació:  Allò sí que eren penes, no com ara, que teniu de tot i no sabeu valorar-ho, i comentaris pareguts. Encara que açò de l'estraperlo  fou un fet del passat, en l’actualitat continúa existint. Només hem d’obrir els diaris i en trovarem noves formes d’estraperlo.

El mercat dels dimarts

Fotografia: © Roberto Díaz Martínez.

Quan a Paterna una dona vol preguntar a una altra al voltant d'algun tema un tant escabrós, delicat o que por violentar l’honor, la intimitat personal, familiar o la propia imatge, és a dir, si no sé quina s'ha quedat en estado, o si és veritat que l’altra es casa de penalti, la fórmula d’estil que s’utilitza és la següent: Xicaa, l’altre dia en digué una dona en el mercat que… és això veritat? Per a comprovar-ho em dirigisc ara a pegar una volta pel mercat de Paterna que es celebra tots els dimarts de matí, de forma ininterrompuda durant tot l’any. Baixe pel carrer Mestre Soler fins a arribar a la plaça del poble, on comença el mercat. Allí s’han format carrers improvisats fets per les pròpies parades, on s’ofereixen tota classe de productes per als paterners: Pantalons, camises, jerseis, plantetes, perols, cassoles, sostens, bragues, calçotets, calcetins… Travesse la plaça del poble fins a arribar al carrer Vicent Cardona i l’avance fins a la plaça de la replaçeta, on hi ha tot tipus de fruita i de verdura exposada, en un esclat de llums, de colors i de sabors de l’horta. Eixe era el camí que jo feia de menut per a anar a l’escola, el col·legi Villar Palasí. I recorde que en girar el cantó per a entrar a la plaça de la replaçeta, hi havia un baix on es guardaven els cavallets, el taulell, el pes i el toldo d’una parada de fruita i verdura, així com un grapat de caixons de plàstic dels d’arrova i mitja. Aquell baix apenes mediria uns set o huit metres quadrats: els suficients per a guardar els aparells propis per a despatxar al mercat. La porta era de fusta de dos fulles que s’obrien cap a fora. I cada fulla, a la seua vegada s’abatia per la mitat, de forma que, una volta oberta del tot, quedava cada una d’elles apegada a la paret i ocupava la mitat de l’espai. I en una d’aquelles fulles, la de la dreta, quedava al descobert, escrit a ma, no sé si amb pintura o amb retolador, el següent: “Paterna sempre serà Paterna, mentres visca un paterner”. I amb déu o dotze anys, aquelles paraules de lletraferit del poble em donaven que pensar. Amb el pas del temps vaig descobrir a un llibre de festes que aquells versos eren de Sari Belda. Aquella porta de fusta va ser segellada amb una xapa de conglomerat si bé, ara que recòrrec de nou el mercat, veig que una porta senzilla ha substituït a aquella fusta mig rebentada pel pas del temps. Recorrec el carrer Vicent Cardona fins a arribar al carrer Joaquím Costa on n’hi han més parades. Xandals, espardenyes, canemets, devantals, animen el carrer. “Al euro!, al euro!, Todo al euro!" Crida una veu anònima. El mercat sempre ha segut un lloc d’encontre de persones. I al racó que menys un s’espera, va i s’entropessa amb aquella que fa un grapat d’anys no l’has vista. I s’aprofita per a pegar una xarradeta. Gire pel carrer mestra Monforte fins a arribar al carrer de Sant Pere. I novament podriem tornar a començar. Els  més devots aprofiten este moment per a entrar a l’Esglèssia a fer-li una visita al Crist de la Fe. I després, amb les mans plenes de gosses de plàstic de color verd, arriba el moment d’anar-se’n a casa, a preparar el dinar.

Les metàfores de la vida.

Hui fa set anys que em vaig casar amb Carmen. Encara que pareix que fou despús-ahir, ja en són set els anys que en portem juntets en el dia a dia. Molts i molt bons records són els que guarde a la ment i al cor, d’aquell esdeveniment: El camí cap al Villar, els nervis propis, previs a la cerimònia, els núvols que amenaçaven pluja i que varen deixar caure algunes gotes, -de fet, un any abans ja varem comprar el calendari Saragossà, per a preveure quin oratge faria, i no es va equivocar-, el recolzament que, amb la seua presència  ens varen donar amics i familiars, que varen vindre de totes les bandes, el convit posterior, que el varem celebrar a un restaurant de Llíria, els regals que ens varen donar els amics després dels postres, la tortada nupcial que va eixir de la cuina, amb les llums apagades del restaurant, als acords de “La Conquesta del Paradís”, de Vangelis, i que varem tallar amb una espassa de cristall, el ball amb el que va continuar la festa… Com ja he dit al principi, són molts i molt bons els records que guarde d’aquell dia i que m’han acompanyat en el camí. L’altre dia, vaig anar a netejar el cotxe, tarea àrdua que em dóna una peresa titànica. Vaig espolsar les estoretes dels peus, vaig passar l’aspiradora per l’interior del cotxe, amb un drap vaig netejar la guantera del cotxe, així com els racons indomables on un es pot trobar allò que menys es puga imaginar. Després vaig descarregar una mànega d’aigua que feu que tot el seu exterior brillara com si fora el migdia clar. En obrir el maleter, a un racó del mateix, entre una bossa on van els triangles reflectors d’emergència, una caixa on porte un joc de llums, un drap per a netejar els cristalls i un envàs de plàstic ple d’oli per al vehicle, m’he trobat amb una figureta de porcellana: la que coronava la tortada nupcial i que ens varen regalar en companyia de l’espassa de cristall després del banquet. Recorde que el maleter del cotxe, en acabar la festa, el varem omplir fins a dalt: els regals dels amics, els detallets que varen sobrar, les canastetes on es servien els mateixos, un parell de caixes de puros i alguna altra cosa més que ara no recorde. En arribar a casa varem descarregar-ho tot, però se’ns va quedar oblidada la figureta dins del maleter. I ara, amb el pas del temps, l’he rescatada d’allà dins. He pogut comprovar que continua intacta, sense ningun pelat. I en eixe moment, jo pense en la quantitat de viatges que hem fet amb el vehicle, la quantitat de corbes que hem girat, les maletes que hem carregat dins del maleter, i en les voltes que ha rodat el vehicle per dins de la ciutat. I alhora em venen a la ment les corbes de la vida: els bons moments i els no tan bons viscuts en companyia de Carmen, les hores altes i les hores baixes, les alegries i les penes, la salut i la malaltia. La pobresa i la riquesa, que es diu a la cerimònia nupcial. Em plantege si pujar la figureta a casa i deixar-la a un estant de la llibreria. Però pense que és millor deixar-la allà on està, com a termòmetre del nostre amor o com una metàfora pura de la vida mateixa.

Fer harca.

Conten els antics que fa molts, moltíssims anys, probablement més de cent, quan encara no s'havia descobert ni la radio ni la televisió ni moltíssim menys la informàtica ni les videoconsoles ni els videojocs, els xiquets i els no tan xicotets es divertien fent harca. No n'hi havia molta  més oferta de diversió que algun ball als dies de festa gran, el anar a passejar per la carretera els diumenges de vesprada i el fer rogle per les nits a la fresca. Per este motiu, una forma de diversió era anar a fer harca. Consistia en el següent: En una banda s'ubicaven un grapat de xiquets. En una altra banda, un altre grapat. I a partir d'una senyal donada, prèviament establida, es llançaven pedres els uns contra els altres. Etimològicament, esta expressió de "harca", prové de l'àrab marroquí i fa referència a "moviment de tropes, pas de càrrega". Era, per tant, la lluita a pedrades entre els xiquets entre els que hi havia algún tipus de rivalitat. Eren de carrers, de barris o de pobles diferents que, utilitzant  algun element natural com puga ser un barranc, una sèquia o un montícul com a trinxera, mamprenien a pedrades els uns contra els altres, per a divertir-se i guanyar al bàndol contrari. Esta modalitat de kale borroka sense cap tipus de ideologia ni color polític que no fóra més que el fet de divertir-se i de passar-s'ho bé, sense cap tipus de maldat i de malícia més que la crueltat pròpia d'un menut en plena adolescència, feu que més d'un se n'anara a casa amb una pedrada al cap, una moradura, una trompada, un braç trencat o mellat d'una dent. Per este motiu, quan els xiquets se n'anaven al carrer a jugar, les mares els deien "No vages a fer harca". "Com em diguen que t'han vist fent harca, t'apanyaré". I rinyes paregudes. En tornar del front de batalla particular, la bronca era tant per a la part pasiva com per a la part activa de la lluita. El qui havia patit la ferida rebia el sermó corresponent, pero també si s'endevinava quí havia segut el causant, se'l castigava per a que no tornara a ocòrrer.

Preguntant als més antics al voltant d'este tema, em conten que els xiquets de Paterna amb qui, o millor dit, contra qui feien harca era sobretot amb els xiquets de Benimàmet. Utilitzant el barranc d'Endolça com a trinxera i com a frontera natural, els uns llançaven als altres i els altres contra els uns, pedres i més pedres. Probablement n'hi hauria algun ferit que altre. Algun braç trencat, alguna magulladura. No ho sé. El que sí que m'han contat és que en una ocasió, d'açò farà cent anys, els xicons de Paterna, entre pedrada i pedrada, es varen envalentir i varen travessar el barranc d'Endolça. Els xicons de Benimàmet varen retrocedir, mentre els paterners guanyaven terreny. A pedrades pels carres de Benimàmet, al final arribaren a la plaça, on algú va llançar una pedra amb força conra el rellotge del poble que allà hi havia i el va trencar. No sé al final cóm acabaria la història. Però estic ben segur que amb alguna bufetada que altra i amb algun castic que altre, segur!

Figues.

Els iaios de ma mare vivien a Campanar, enmig de l'horta, en el camí que uneix Paterna amb la capital. Tenien una alqueria anomenada Alcria de Lleonart, rodejada per unes fanecades de terreny on cultivaven tot tipus de collites. A l'entrada n'hi havia una figuera enorme que feia unes figues negres, napolitanes molt, però que molt dolces. Als anys setanta, mon pare li va arrancar un rebrotim i el va plantar al camp que teniem a la Canal Fonda, a un cantó, a la zona de la boquera, per on passa la sèquia de Tormos. Aquella branca va arrelar, va créixer i es va convertir en una figuera quasi tan gran com aquella de la que va nàixer. Mon pare i jo, quan anàvem a l'horta, en els mesos de l'estiu, dedicàvem un temps a collir les figues que en eixe moment ja estaven madures. Les més baixetes, les que estaven a l'altura del braç, d'un pessic i amb un xicotet colp de mà les colliem. Les més altes, aquelles a les que ni donant un bot, ni doblant la branca arribàvem, les colliem amb ajuda d'una filosa que mon pare tenia amagada entre les branques d'un taronger. Amb molta cura i molta més delicadesa, amb una paciència infinita, s'havia d'atinar a introduir la figa dins del cap de la filosa. I una volta dins, des de la base de la canya, d'un sol colp, s'havia de fer un gir transversal que arrancara la figa pel mugró. En acabant, conforme s'anaven collint, s'anaven depositant, una a una, dins d'un basquet prèviament decorat per a l'ocasió amb fulles de figuera, col·locades de tal forma que cobrien o folraven la part de dins de la canasteta. Al collir la figa, si s'arrancava pel mugró, solia manar una o dos gotetes d'un líquid blanc, lletós. Mon pare, sempre em deia "Aspai, que eixa lleteta és veneno". En arribar a casa li les donava a ma mare, com si li entregara la flor de l'Edelweis, tot dient-li: "Tasta-les, que són de la llavor de Campanar". Recorde el color morat fosc de la seua pell i el roig-vi de la seua polpa, així com els clavills delicadíssims que ens mostraven la seua carn dolcíssima. Amb una pressió donada amb la punteta dels dits, s'obria en dos la figa. I d'un mos, ajudat per la llengua i xuplant alhora per a que no caiguera a terra, un es quedava amb la pell morada als dits i la polpa dins de la boca que, de dos mossos anava a parar directament a l'estómac. Els més sibarites les acompanyaven amb rosquilletes i una copeta de cassalla, especialment per a desdijunar-se. Recorde el gust dolç, extraordinàriament dolç que es quedava estés per tota la boca durant uns minuts, que desapareixia al fer un glop d'aigua. Este ritual de collita començava a finals de juny, -"Per a Sant Joan, bacores, verdes o madures, bacores segures"- i durava el mes de juliol,  -"Les figues de juliol, porten dol."- es prolongava durant el mes d'agost, -"Bona vista vejam i figues en agost"- i concloïa a finals de setembre "a Sant Miquel, la figa ja va de repèl".

L'escola.

Fotografia: Llibre de festes en honor al
Stm. Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer. Any 1976.

Principis de setembre. És l’època de l’any en què mampren l’escola per als xiquets. Quan comença a acurtar el dia, de nou tornen a anar amb la motxilla a l’esquena, plena amb llibres nous, llapisseres, retoladors, colorins, gomes d’esborrar… Ara m'entropesse pel carrer amb un grupet de xiquets i de xiquetes que van pacientment camí de l’escola. I pense que jo també vaig ser xiquet algun dia, com ells i també vaig anar a l’escola. Jo aní al col·legi Villar Palasí de Paterna, durant la dècada dels huitantes. Allí vaig fer els dos anys de pàrvuls i els huit de l’EGB. Era època de canvis, els quals un no se n’adona en el moment, sinó quan  ja s’és major i es llança la mirada cap enrere. Recorde que va ser una etapa de la meua vida on vaig ser feliç, immensament feliç, en la qual no havia de preocupar-me de res, només que de jugar i d’estudiar. Ara mateix em ve a la ment l'emoció d’estrenar colorins nous. El retrobament amb els amiguets de la infància, després de l’estiu i amb els mestres que et volen. El ser un any més major i per tant, el fer front a un curs una miqueta més difícil que el de l’any passat. L’agafar el clarió d’una manera furtiva en acabar la classe, per a escriure amb la complicitat de tres o quatre amiguets, un tímid “Hola” a la pissarra de l’aula. L’escriure cent voltes “No hablaré en clase” a la llibreta de dos línies i una ratlla roja al marge. El puntual soroll de la sirena al entrar a classe. La filera de carteres a terra guardant un lloc en la fila de cada classe, a la pista on es jugava a futbito. La bronca de Pepón el conserge, que renyia els xiquets que es portaven malament. L’autobus que duia i replegava els xiquets que venien de la Canyada. La fila índia que formàvem els xiquets de la mateixa classe, uns darrere dels altres, que recorria el pati, pujava les escales i es dirigia a l’aula. La bossa de llepolies que un  duia a classe el dia del seu “cumple” i que, amb el permís del mestre es repartia entre tots els xiquets. L’olor de la goma d’esborrar de nata. La pilota que es feia casolanament amb el paper d’alumini que envoltava els esmorzars, amb la que jugavem a “Uno, equis, dos” i a béisbol. Recorde Dª Carmen López en pàrvuls, D. Paco Barambio, el seu marit de 1er. a 5é. d’EGB. Dª Isabel Cañas i D. Juan Antonio Llopis, de 6é a 8é. Ells varen ser els mestres que ens varen ensenyar tantes i tantes coses, que crec que mai els estarem suficientment agraïts per la seua dedicació, la seua constància, la seua il·lusió, la seua perseverança i la seua paciència amb els xiquets que erem en aquell moment. Molts més varen ser els mestres que varen passar per aquelles aules i que no els vaig tindre. Amb por de deixar-me a més d’un, podria nomenar, entre altres, a D. Manuel, D. José María, Dª Pilar, D. José Tarazona, Dª Rosa, Dª María Teresa, D. Francisco Peinado, D. Vicente, D. Marcial,… Sobretot, el record més entranyable el guarde per als meus companys i, a més a més, amics, amb els quals vaig compartir pupitres, jocs, alegries,alguna que altra pena, però sobretot l’esforç del dia a dia. Com diria Manuel Vicent a Contraparaíso, era una època en que “…el amor era una sonrisa de mi madre, el placer era cualquier dulce de la despensa, el orden, era la mirada severa de mi padre..." Tot açò pense mentrimentres veig passar un grupet de xiquets i de xiquetes que van cap a l’escola. I pense que cada any que passa, veig els xiquets una miqueta més xicotets. Però la veritat és que, any rere any, ells sempre tindran la meteixa edat. I qui realment és un any més major, eixe sóc jo!!.

El mercat de consum.

Un dels pensament més cínics per no dir perversos de la nostra societat de consum, consisteix a crear artificialment una sèrie de necessitats realment innecessàries, al voltant d'una necessitat imperiosa, natural i innata a la persona com puga ser el menjar, el beure o el descansar, entre altres. El desplaçar-se d'un lloc a un altre ha fet que al llarg de la història de la humanitat, s'haja emprat tota sèrie d'elements de transport. Començant pel més bàsic com és l'anar caminant, esta va ser canviada amb el pas del temps, per la tracció animal d'un cavall o d'una haca per a anar més apressa. Després va ser canviat per la tracció mecànica d'un motor que, alimentat amb combustible feia que el transport fora més còmode. En l'actualitat, el cinisme de la nostra societat consisteix en que eixe mitjà de transport ha de ser, no el que un necessite de veritat, sinó el que les grans multinacionals automobilístiques ens dirigisquen a adquirir per mitjà d'un espot publicitari: el més gran, el més ràpid, el més comfortable, d'una marca de gama alta,...

Si l'acte litúrgic per excel·lència d'una societat consumista és l'anar de compres, el seu temple, el seu sancta sanctorum resideix als grans magatzems. La botiga de tota la vida, l'ultramarins del carrer on s'apuntava a una llibreta quadriculada la quantitat a deure i que s'anava pagant en còmodes terminis ha segut fagotizada, amb la ferocitat de Saturn devorant els seus fills, per grans establiments i per grans superfícies, ubicades bé al centre de les ciutats, o bé a les afores de les mateixes i que monopolitzen el mercat amb l'oferiment dels seus productes. Sense necessitat de dir noms comercials, sabem de sobra de quins establiments estem parlant. Davant la necessitat natural d'alimentar-se i de vestir-se que tenim les persones, les grans companyies d'eixos sectors s'encarreguen d'oferir no tant productes, sinó més bé servicis, en la mesura en que no només ens cobren en el preu d'un pantaló o d'un quilo de taronges el valor d'eixe producte, sinó que a més a més, se li ha d'afegir la part proporcional del seu transport des de la xina, del jornal de la dependenta que ens ha atés, així com el de la xicona que du a la mà unes degustacions per als clients. A més, un fet tan quotidià com és el fet d'omplir el rebost, ha deixat de ser una obligació més de la llar com puga ser el llavar la roba, l'escurar o el planxar, per a passar a ser un acte lúdic on, tota la família acudeix al centre comercial on ompli el rebost, es compra una jaqueta, passa la vesprada, té el xiquet entretingut a la guarderia del centre i berena o sopa menjar fem per un mòdic preu. El súmmum es va donar fa uns mesos, quan es va liberalitzar l'horari d'obertura dels establiments. A partir d'eixe moment, amb la fal·làcia de donar un millor servici a la clientela, les grans cadenes han optat per obrir els diumenges i festius, ocultant d'esta manera el perjuí que està causant la crisi i obrint així una nova línia de servici i de mercat per a la ciutadania: En lloc d'anar a passejar a la plaça del poble, anirem a passejar pels anònims carrers d'un centre comercial on, probablement, "piquem" alguna que altra cosa.

En recuerdo de Juan Bautista Amán Moreno Devís.

A ma tia Reme Llabata Sancho,

 model d’entrega, de paciència i d’ abnegació.

Siempre se hace difícil hablar de alguien a quien se quiere. Tal vez el sentimiento que se tiene hacia esa persona nos impide muchas veces expresar todo lo que quisiéramos decir sobre la misma, porque siempre nos faltarán palabras para ello. Cuando se trata de un familiar cercano, como es el caso que nos ocupa, aún se hace más gravoso, en la medida en que el sentimiento se entremezcla con la nostalgia de un tiempo ya pasado y que en este caso se trata de la infancia de uno mismo: de quien estas palabras escribe.

El pasado 13 de diciembre de 2012 falleció Juan Bautista Amán Moreno Devís, Juanito el funerari. Desde estas líneas quisiéramos aprovechar para trazar una breve semblanza de su vida. Paternero de pro que fue, durante los años sesenta, sobretodo los setenta y durante la década de los ochenta, participó de una manera activa en la vida social de nuestro pueblo, especialmente en su aspectos festivos, cívicos, lúdicos y culturales, tal y como vamos a tener ocasión de ver.

Para contextualizar estas palabras, debemos remontarnos a la antigua plaza del pueblo adoquinada, con árboles de sombra rodeando todo su perímetro y gorriones que llenaban sus copas de rítmicos piares. La tienda de ultramarinos ca la Gorda y el Casino de la plaza, también denominado Centro de Educación y Descanso, tal y como rezaba en el dintel de la entrada del mismo, en la calle de San Pedro. La casa de la tía Silvia la comadrona, en la misma plaza del pueblo, en cuya fachada colgaba el cartel del cine Palafox en el que se anunciaban las películas que allí se proyectaban cada semana. El mercado itinerante de los martes por la mañana. La funeraria Moreno en la calle maestro Soler, ya desembocando en la plaza del pueblo, en cuyo bancalet de la entrada no era difícil hacer rogle en cálidas noches de verano, donde prácticamente se arreglaba el mundo…

Este es el contexto en el que le conocí y en el que debemos situarlo. Nació el 24 de febrero de 1933, en el seno de una familia paternera. Hijo de Amán Moreno Brisa, alias “Mundano” y de Amparo Devís Cardo, la “Nofra”, su abuelo, Enrique Moreno Giner, fue el titular fundador de la empresa “Funeraria Moreno” y el origen de una dinastía de funerarios que sigue perdurando en la actualidad en su biznieto, Amán Moreno Llabata.

Al fallecer su padre a los 33 años de edad, fue su madre la que se encargó de hacer frente de dicho negocio, puesto que tanto Juan como su hermano Enrique contaban con tan solo 5 y 3 años de edad respectivamente. Ya desde bien pequeño, siendo aún niño todavía, ya le echaba una mano a su madre en los servicios funerarios, acompañándola y ayudándola, tanto en Paterna como en los pueblos de alrededor. Trabajaba bien de día o de noche, según las necesidades que el servicio requería. Aún así, asistía a clases por la noche en casa de D. Alberto, en la carretera, en la zona del ensanche, en la actual Avenida de las Cortes Valencianas. Y llegó a obtener el título de perito Mercantil.

Su adolescencia y primera juventud transcurren, por tanto, trabajando en el negocio familiar, donde va creciendo tanto personal como profesionalmente. Hasta que llega un momento en el que, por la edad, se marcha a prestar el servicio militar como voluntario en la Legión. Fue caballero legionario con grado de cabo primero en el tercio D. Juan de Austria, en la base de Krimda (Larache), lugar donde estuvo sirviendo durante siete años, si bien cuando se marchó de allí lo hizo con el título de sargento aprobado. Estamos hablando de mediados de los años cincuenta del siglo XX. Era la época de la guerra de Sidi Ifni en África, la cual le sorprendió bastante de cerca.

Una vez de vuelta a Paterna, continuó trabajando en el negocio familiar. En aquellos años, la sala Astoria era donde acudía la juventud paternera a bailar y a divertirse. Según me cuentan, una tarde de domingo se le acercó a una joven llamada Remedios Llabata Sancho y le preguntó “Balles en mí?” Desde aquel momento comenzaron a quedar y a salir: Fue época de bailes, guateques, días de Pascua, de comer la mona…, todo ello compaginado con trabajo y más trabajo. Tenían veintiséis años Juan y veinticinco Reme. Un año duró aquel noviazgo, que culminó el veinticinco de abril de 1962, fecha en la que contrajeron matrimonio en la parroquia de San Pedro Apóstol, en la capilla del Santísimo Cristo de la Fe, tal y como era costumbre en la época. De viaje de novios fueron a Madrid. Fruto de dicho matrimonio nacieron cuatro hijos: Maria Amparo, María Remedios, María Ángeles y Amán. Desde aquel baile en el salón Astoria hasta el final de sus días, Reme ha sido su alma, su amiga, su compañera, su amante, su confidente, en definitiva, quien ha estado presente en los buenos y en los malos momentos de su vida.

El año 1964 fue un año muy difícil para las fiestas del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, puesto que no había nadie que se decidiera a hacer frente a estas fiestas en una clavaría presidida por D. Francisco Esteve Martínez, el Caje. Al final fueron 16 más el clavario mayor los que organizaron y celebraron estas fiestas, ofreciendo al pueblo de Paterna, así como al Cristo de la Fe unas fiestas muy dignas. Entre estos diecisiete clavarios se encontraba Juan Moreno que se desvivió, al igual que los otros dieciséis por que las fiestas de ese año lucieran al mismo nivel que en años anteriores. Y nos consta que lo consiguieron.

Fue miembro de la penya de l’onze. Ésta se llamó así porque eran once amigos los que la formaban. Se reunían una vez al mes para cenar en el casino de la plaza, donde conversaban de una manera informal. Asimismo se juntaban en diversas épocas del año en una caseta que tenían y siguen teniendo los que aún viven, en el término del Villar del Arzobispo, donde disfrutaban de alegres días de paella i de torraes, especialmente el jueves santo, día en que se reunían sólo los hombres para comer.

En el año 1976 se hizo cargo de las Fiestas Mayores de Paterna como clavario mayor del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Se trataba de un reto nada fácil, puesto que el año anterior había sido el del cincuentenario de la neocoronación del Santísimo Cristo de la Fe, efemérides que se celebró con grandes fastos, de gran repercusión incluso en el ámbito  nacional. El clavario mayor había sido D. Vicente Mortes Alfonso, hijo predilecto y alcalde honorario de la Villa de Paterna. La pregunta que se hacía el subconsciente colectivo paternero a partir de estos hechos, era “A ver quien es capaz de ser clavario mayor el año 1976”. Y en este caso quien aceptó el desafío fue Juan Moreno, que consiguió reunir a un equipo de sesenta clavarios que celebraron las fiestas del Cristo con él.

Era párroco de San Pedro Apóstol un recién llegado D. Bernardo Aparisi Peiró. El alcalde, D. José Sainz Ramón. La reina de las fiestas y de los XIII Juegos Florales, la señorita Teresa Amparo Segrelles Llabata. El mantenedor en la presentación de la reina de las fiestas fue el Exmo. Sr. D. Alberto Jarabo Paya, y el de los XIII Juegos Florales de la Villa de Paterna fue nuestro recordado paisano D. José Alberto Herrero Minguet. Ese año se entregaron los coets d’or a D. Rafael Alfonso Barberá, a D José Damián Polo, “Pepín”, y a Viuda de Francisco Salvador Calatrava, S. A. Fábrica de galletas y pastas alimenticias Rio. Entre las páginas del libro de las fiestas de dicho año encontramos colaboraciones literarias entrañables de clásicos paterneros: Vicente Cardona, Vicente Cotolí, José Chirlache, José María Moreno Royo, Rafael Alfonso Barberá, Vicente Fabado el retoret, Ernesto Ferrando o Ernest del Molí, Julio Núñez, Ricardo de Val, V. Gallego, Juan Mollá y Artur Carrasco i Benlloch. Las fiestas se desarrollaron con total normalidad, con toda la dignidad, con todo el esplendor y con toda la solemnidad que las mismas requerían, como así le hicieron saber a Juan Moreno gran cantidad de personas que le felicitaron una vez concluidas.

Los años setenta eran época de plena efervescencia comparsera. En el año 73 se crea la comparsa Alhama. En el año 76 se constituyen las comparsas Beduinos y Trabuquers. En el año 1978 le llega el turno a la comparsa Jaume I. Su origen parte de un grupo de amigos que fueron clavarios en el año 1971 y luego más tarde en el 75. Pero fue tras las fiestas de 1977 cuando fragua definitivamente la idea de fundar una comparsa nueva. Tras una reunión que tuvo lugar en el casino de la plaza se constituye la comparsa Jaume I. La nueva ejecutiva de la misma era presidida por D. Rafael Esteve Contelles. Y Juan Moreno fue uno de los miembros fundadores de la misma. Las primerasreuniones se desarrollaron en el casino de la plaza hasta que se consiguió un local, que fue en un primer momento las instalaciones de la guardería parroquial en la calle Ernesto Ferrando, 10. Luego más tarde se trasladaron a la misma calle, pero en el número 47, hasta el año 1989. Allí transcurrió la vida de dicha comparsa, entre reuniones, comidas, desfiles, y alguna que otra discusión. Juan llegó a ser presidente de la comparsa, de la cual se daría de baja en el año 1985. Asimismo, también fue presidente de Intercomparsas en los ejercicios 1981-82 y 1982-83, en los cuales contribuyó a engrandecer las fiestas moras y cristianas que en aquel momento comenzaban a fraguarse.

En el año 1981 fue clavario mayor D. Vicente Chofré Barres, en cuya clavaría participó Juan activamente. Su amor por la fiesta y por su pueblo, su pasión por el fuego y la cordá lo ha demostrado con creces, participando numerosas veces en el pasacalle de cohetes de lujo, en la cordá y todos los años en la recordá que se celebraba en la plaza del pueblo. Además, cuando alguno de sus hijos fue festero (Dolorosas, hijas de María,...) él era quien se encargaba de la organización de todo lo referente a los fuegos. También colaboró con diversas clavarías siendo clavario de honor. Su ayuda desinteresada le llevó a ser proclamado Capitán de honor de la Comparsa Yuballa en el año en que ésta ostentó la capitanía mora, es decir en el año 1989, por su contribución y su apoyo para con ellos, sobretodo en la intendencia de la misma.

Todo este cariño por la fiesta y las tradiciones lo ha compartido con su esposa y lo ha sabido inculcar a sus hijos. Así, Su hija Mª. Amparo fue fallera mayor de la falla del Palau en el año 1980. Su hija Reme representó a la reina Dª Violante de Hungría en la comparsa Jaume I, en el año 1982. Su hija Mª Ángeles fue la reina de las fiestas de Paterna en el año 1986, siendo clavario mayor D. José Galindo Miguel. Su hijo Amán también ha heredado el amor por la fiesta, participando en la vida activa de las mismas como clavario en el año 1993. También ha sido y es miembro de las comparsas Yuballa y Realistas. Igualmente ha participado como tirador en la Cordà en varias ediciones.

También se implicó en la vida política de Paterna. El 3 de abril de 1979 se celebraron las elecciones Municipales en todo el territorio nacional. Eran las primeras votaciones que se llevaban a cabo por sufragio universal después de muchísimos años. Juan Moreno concurría a las mismas por la extinta Unión de Centro Democrático, (UCD), en una lista encabezada por José Saiz Ramón, en la cual él iba el segundo. El 19 del mismo mes, tomó posesión de su cargo de concejal y teniente de alcalde, desempeñando la ponencia de Cementerios. El alcalde era D. Bernardino F. Giménez Santos, por la agrupación PSOE. Fue una época de cambios, en la que, entre otros, se llevaron a cabo las siguientes actuaciones por parte de la corporación municipal: Inauguración del comedor del Patronato Intermunicipal Francisco Esteve, remodelación urbanística de la zona del Palacio y la Torre, acuerdo sobe la no asistencia de la Corporación a actos religiosos, se aprueba la construcción de nichos en el cementerio por vía urgente, cambio de denominación de calles, suprimiéndose nombres del régimen anterior, inauguración del Hogar de Jubilados y Pensionistas en Campamento, inauguración del edificio del Palacio como sala de exposiciones, se inicia el derribo de cuevas y chabolas, se inaugura la nueva comisaría de policía en la Avenida Blasco Ibáñez,… Desde un primer momento, quiso renunciar a su salario como concejal. Al no poder hacerlo, quiso que dicho sueldo se destinase íntegro a sufragar la mascletà que se disparaba al concluir la misa festiva en honor a S. Pedro Apóstol, patrón de Paterna, puesto que al aprobarse en sesión plenaria la no asistencia de la Corporación municipal a actos religiosos, ésto también incluía su desvinculación en la organización y patrocinio de las fiestas patronales que, desde tiempo inmemorial llevaba a cabo el Ilmo. Ayuntamiento de Paterna. Durante dicho período de tiempo en el que ejerció dicho cargo público, contribuyó de esa manera, a engrandecer la festividad del patrón de nuestro municipio.

El 29 de mayo de 1981, Juan Moreno dimite de su cargo de concejal por razones familiares. Su puesto vacante fue ocupado el 28 de julio de 1981 por D. Enrique Guillem Torrella, si bien su cargo de teniente de alcalde fue desempeñado por D. José Luís Morera Fos.

Hemos visto a grandes rasgos, su etapa política así como festera. Todo ello hay que compaginarlo en el día a día con su faceta profesional como industrial funerario. Por la perentoriedad de su profesión, no tenía domingos ni festivos. Y las vacaciones las disfrutaba cuando las necesidades del servicio lo permitían. Debemos destacar su profesionalidad, así como su delicadeza en las artes propias de su profesión, tal y como lo han puesto de manifiesto todos aquellos que han precisado de sus servicios. Asimismo, en el ámbito personal aunque era una persona de temperamento un tanto fuerte, sin embargo tenía un corazón increíblemente grande. Tanto que, quien llamaba a su puerta, siempre recibía el socorro que necesitaba. Sólo el Stmo. Cristo de la Fe y él mismo saben la cantidad de personas a quienes les prestó su ayuda desinteresada. Su cariño por los suyos no tenía límites, comenzando por su amor hacia su esposa, hacia sus hijos y hacia los que le rodeaban en general, entre los cuales me incluyo. Dicen que nadie muere del todo mientras se le recuerda. Y aquí, entre estas palabras, queda mi recuerdo y mi cariño hacia Juan Moreno, el funerari.

"Escuela de calor".

Foto: Diari Las Provincias. (04/03/2006) .

“Mai he tingut una amics com els que vaig tindre als dotze anys”. Amb estes paraules comença la pel·lícula “Stand by me”. La verdadera amistat és aquella que, després d’estar un grapat d’anys sense saber res d’una persona, el dia menys pensat te’l trobes pel carrer en creuar un cantó i pots estar perfectament xarrant amb eixa persona més d’una hora, com si fóra ahir l’última volta que el vares vore. Els amics de la infància són aquells l’amistat dels quals, passe el temps que passe, perdura. No té data de caducitat, ni prescriu, ni n’hi ha perill de nul·litat ni d'anul·labilitat, ni es trenca ni s’esgarra ni s’esvara. Els primers amics que un fa en la vida solen ser els xiquets més pròxims a un mateix. Un cosinet, un veïnet, el fill d’uns amics dels teus pares o un amiguet de classe. El meu cas, no fou diferent a tal i com ho descric. D’eixa manera, d’un grupet d’amiguets de l’escola i del carrer va nàixer el grup d’amics en el que m’he desenvolupat durant la meua joventut. Amb ells vaig celebrar les primeres festes d’aniversari, de cap d’any, vaig dur a terme les primeres escapades de cap de setmana, les primeres discoteques, les primeres eixides per la nit, les vesprades dels diumenges al bar San Pedro per a comentar les millors jugades de la marxa del dissabte a la nit, les vesprades inacabables a la plaça del poble darrere d’un refresc, d’una cervesa i d’una partida de daus. Però sobretot, pel que més recorde els meus amics és per les llargues nits a Canet. A la platja de Nova Canet, quasi a vora mar, n’hi havia una zona de pafetos de platja, encapçalats per un anomenat Escuela de Calor, on anàvem els dissabtes a la nit, fins a les tantes de la matinada. La banda sonora original es composava per les cançons que als anys noranta s’escoltaven a qualsevol discoteca del moment. “Hace calor, hace calor, / estaba esperando que cantes mi canción / y que abras esa botella…” cantaven els Ronaldos, mentre la terrassa d’aquell pub s’anava omplint de gent. “Qué le estará pasando al probe Migué, / que hase musho tiempo que no zale…” cantaven uns iaios anomenats Triana Pura, mentrimentres un sostenia a la mà el cubata preceptiu. Els més atrevits s’animaven a pujar al karaoke a berrejar, per no dir a destrossar alguna cançó com “Déjame atravesar el tiempo sin documentos /que lo hare por el tiempo que tuvimos. / Porque no queda salida, porque pareces dormida, /porque buscando tu sonrisa estaría toda mi vida..." de Los Rodríguez. Esta litúrgia de l’oci es repetia cada dissabte a la nit. Primer començà sent pròpia dels mesos d’estiu. I ja en acabar este, va prolongar-se a la tardor i després a l’hivern. La llei seca de l’estudi i la responsabilitat pròpia, m’impedien anar més de quatre voltes a Canet. Però sí que en guarde, de magnífics records d’aquella època de la meua vida. A la meua ment em ve el record de Jarabe de Palo "Si salgo corriendo, tú me agarras por el cuello / y si no te escucho, ¡Grita! / Te tiendo la mano tu agarras todo el brazo, / y si quieres más pues. ¡Grita!”, mentre a la pista del garito el grup d’amics cantàvem alegrement la cançó en cercle, agafats del muscle, mentrimentres a l’exterior la nit començava a confondre’s amb el dia. També hi havia el moment romàntic de la nit. “Laura no está, Laura se fue, Laura se escapa de mi vida…”, cantava Nek a mitja veu per a les parelletes que allí n’hi havien. No deixa de ser curiós cóm la nit de Canet va fructificar als meus amics en varies parelletes que començaren sent un amor d’estiu i varen concloure en boda. I en l’actualitat, continuen feliçment casats i amb uns fills meravellosos. Era l’època daurada de la nit valenciana on la nit mai es feia de dia. I quan rompia l’alba era a la platja amb la camisa i els pantalons reboçats d’arena de platja, amb un parell d’amics endormiscats, mig resacossos al costat. El diumenge passat, vàrem anar la meua dona i jo, de bon matí a la platja de Canet. Feia un grapat d’anys que no anava per alli. Vaig aparcar el cotxe a la porta d’on estava “Escuela de Calor”. Allò està tot canviat. Allà on estaven els pubs, n’hi ha instal·lada ara una fira. I el clàxon i la música de les atraccions substitueixen el soroll que, fins a altes hores de a matinada s’escoltava a aquell lloc.