Entrevista amb... Manel Alonso

Fa poc, l’editorial Neopàtria ha publicat el llibre Quadern de Ca Perla. Es tracta de l’última publicació de l’escriptor Manel Alonso. Nascut a Puçol, és autor de diversos poemaris, novel·les, reculls de contes i dietaris, entre els quals destaquen el llibre de poesia Correspondència de guerra (Editorial Aiguaclara, 2009), Premi Paco Mollà de Poesia, la novel·la Entre les urpes del gat (Editorial 3i4, 2018), el recull de contes Els somriures de la pena (Onada edicions, 2011) i el dietari Les petjades de l’home invisible (Quorum llibres, 2017), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. També ha publicat llibres de narrativa infantil, on destaquen Caram, quina aventura! i Conta’m un conte, amb els quals va obtindre el Premi Samaruc al Millor Llibre Infantil que atorga l’Associació de Bibliotecaris Valencians en les edicions del 2002 i del 2009. El seu últim llibre, Quadern de Ca Perla, s’ha publicat davall la fórmula del crowdfunding. Esta setmana tenim l’honor i el plaer d’entrevistar-lo.

P. –Sempre que entreviste un poeta, comence fent-li la mateixa pregunta: la infantesa és la pàtria dels poetes? Conta’ns un record de la teua infantesa. El teu llibre Quadern de Ca Perla està ple de records infantils. Conta’ns algun inèdit, si pot ser que no aparega recollit en el llibre.

M.A. –Rainer Maria Rilke afirmava que la vertadera pàtria de l’home és la infantesa. La meua pàtria és la memòria, el desig d’atrapar i convertir les vivències en literatura.

Mentre escrivia els darrers articles que han acabat conformant Quadern de Ca Perla vaig tindre la sensació que m’anava buidant fins a restar eixut. Era una sensació física de la qual encara no m’he recuperat. Ara mateix no trobe cap record del temps de la infantesa inèdit.

P. –Què és per a tu la literatura? Una vocació o una professió?

M.A. –La creació literària és una manera de veure el món a través del llenguatge. Per a mi ha estat una vocació.

P. –Has tocat pràcticament tots els gèneres: poesia, novel·la, incloent-hi la novel·la històrica, l’article periodístic... Et podríem considerar una espècie d’autor renaixentista. En quin gènere et trobes més a gust escrivint?

M.A. –Depén de l’etapa de la meua vida. Actualment em trobe bé fent prosa, escrivint novel·la i articles.

P. –Ets una persona prou activa en les xarxes socials, des d’on et dones a conéixer com a escriptor i on et publicites com a tal. Com han influït les xarxes socials en la teua manera d’escriure i en la teua manera de publicar?

M.A. –Les xarxes socials són un ganivet de doble tall. Per una banda et poden fer perdre un temps valuós per a la creació, i per una altra ajuden a fer-te una mica més visible. En la meua manera d’escriure han influenciat poc, però m’han ajudat a l’hora de desenvolupar projectes per als quals necessitava gent que invertira uns diners.

P. –De nou utilitzes la fórmula del crowdfunding per a publicar. Has sigut editor i coneixes, per tant, el món editorial. Què té el crowdfunding que no tinga la fórmula tradicional de publicació i edició?

M.A. –El crowdfunding no és nou, és allò que abans en déiem edició per subscripció. Saps que tens un grup de gent que creu en tu i que garantix que el projecte no tinga pèrdues. Quadern de Ca Perla va eixir publicat abans de declarar-se l’estat d’alarma, si no arriba a ser pels mecenes el llibre haguera estat condemnat al fracàs més absolut.

P. –Continues utilitzant, a l’igual que ho feres en la teua publicació Les petjades de l’home invisible, el recurs literari del dietari com a forma d’expressió. Però en el cas de la teua nova publicació, utilitzes un to més intimista. Es tractaria d’una continuació?

M.A. –No és exactament una continuació. Són dos dietaris totalment diferents. L’únic punt en comú és la mirada de l’autor.

P. –Parla’ns de Quaderns de Ca Perla.

M.A. –Ha estat una experiència gratificant. Durant tres anys vaig estar escrivint un article setmanal en el diari La Veu i vaig aconseguir que un grup de gent diversa em seguira i fins i tot que m’enviara comentaris. Després vaig ajuntar tots els articles, vaig fer-ne una tria buscant dins de la fragmentació una certa unitat, fins i tot vaig podar, retocar i reescriure uns quants. La gent que durant els tres anys havia llegit els articles em diuen ara que el conjunt que conforma el llibre fa que tinguen una lectura més enriquidora, i això em satisfà.

P. –«Fa deu, quinze anys enrere, quan durant el mes d’abril tornava cansat a casa a altes hores de la matinada després de recórrer els camins d’un país inexistent presentant llibres d’una literatura sense lectors...». Quina és la situació de la literatura valenciana? Quin futur li veus?

M.A. –Mai no hem estat tan bé com ara. Encara que falten moltes coses per fer, però tenim bon autors (també em tenim de mediocres), editorials decents (algunes no tant), ens falta fer créixer el nombre de lectors.

P. –«Em declare totalment en desacord amb aquelles persones que creuen i diuen amb una fermesa sòlida que el final de cadascun de nosaltres està escrit fins i tot des d’abans que haguérem vist la primera llum». L’obsessió per la mort. T’obsessiona la mort? Cóm és d’important la mort en la teua vida?

M.A. –Des que era un xiquet que m’obsessiona la mort. Els darrers anys el pensament de la mort, el dolor que provoquen la pèrdua i l’absència, és present i tangible en la meua vida i em fa mal.

P. –«Fernando Pessoa, a través d’un dels seus heterònims, afirmava que “ser poeta no és una ambició meua, / és la meua manera d’estar sol”». Et consideres una persona solitària? És necessària la soledat per a escriure, o s’ha de viure en el món per a escriure?

M.A. –Soc un solitari. Per a escriure és necessari grans dosis de soledat.

P. –Quin és el teu procés de creació? Tens un lloc concret per a escriure? On escrius? Com? A mà, a màquina, a ordinador? Tens algun costum a l’hora d’escriure? O alguna mania?

M.A. –Puc escriure en qualsevol lloc. El primer esbós sempre és a mà. Abans escrivia després de dinar, ara ho faig a primera hora del matí. Preferisc escriure en ploma, em fa sentir més còmode que el llapis o el bolígraf. M’agrada escoltar música mentre escric.

P. –«De xiquets érem unes perles, i això que la meua colla mai no va ser especialment agressiva o conflictiva, però, com tots els de la meua generació i de les generacions que ens han precedit i de les que han vingut darrere, ens réiem dels més grossos, dels més escanyolits i dels del cap més gros, insultàvem l’homosexual i assetjàvem el boget». Al llarg del teu llibre anomenes persones concretes amb qui has tingut relació. La teua colla amb la qual has jugat de menut o te n’has anat a menjar-te la mona de Pasqua, veiem que guardes molts bons records d’ells. Quina relació tens amb ells en l’actualitat?

M.A. –Tinc molt poca relació amb ells. Cadascú ha fet la seua vida.

P. –«Tota la vida he estat un lector voraç que ha gaudit d’aquest vici que considere un plaer. Un dia, la lectura, sense adonar-me’n, em va portar a embarcar-me en la gran aventura d’escriure i publicar». Ets escriptor. Has sigut editor. Coneixes de primera mà el món editorial. Has viscut la fallida de Brosquil edicions. Recentment hem assistit al tancament del diari La Veu. Què passa que la nostra literatura no acaba d’arrancar?

M.A. –Venim d’una situació sociolingüística molt anormal que ha perdurat al llarg de tres-cents anys. Les polítiques de normalització lingüística han estat febles i covardes. Hi ha pressions brutals en contra de la normalització del valencià que ho compliquen tot.

P. –«Aquells recreatius, a la porta dels quals aparcàvem de qualsevol manera les nostres motos i on presoners de les hormones, que estaven disparades, seguíem amb gran atenció el balanceig sensual dels malucs de les amigues que jugaven al futbolí, fa unes quantes dècades que els han tancat». En el teu llibre ens parles de recreatius tancats, persones que ja no estan entre nosaltres, racons bucòlics fagocitats pel progrés... Qualsevol temps passat fou millor? O allò que ens espera serà molt millor que allò viscut?

M.A. –No, qualsevol temps passat no fou millor. Visc en l’esperança que el millor encara és per vindre.

P. –Al utilitzar com a recurs literari el dietari, cada pàgina del teu llibre comença amb una data. I, curiosament, excepte la primera data, que fou el 29 de març de 2017, que era dimarts, totes les altres dates que apareixen coincideixen en dijous. És per algun motiu en especial?

M.A. –No, és pel dia en què publicava l’article en el diari La Veu.

P. –Ets autor de la lletra de l’himne de Puçol, el teu poble. Ets conscient de la transcendència d’este fet de cara, no tant al temps present, sinó al futur? Com t’agradaria que et recordara la gent?

M.A. –No li done gens d’importància. La ciutadania en general i part de la classe política local passa molt de l’himne. A mi m’agradaria que em recordaren com algú que ha intentat viure sense fer-li mal a ningú.

P. –Com has viscut l’estat d’alarma i tot açò de la pandèmia, el confinament i el covid-19?

M.A. –Ho he passat mal. Durant setmanes no he pogut escriure ni una ratlla. He patit una angoixa terrible.

P. –Durant estos dies de confinament, has dut a terme una activitat literària a través de les xarxes socials molt interessant. Amb la denominació Versos Confitats has anat construint en companyia d’altres veïns de Puçol un poemari audiovisual, per a donar «eixe punt d’optimisme i d’esperança a una situació que ara pareix que comença a vore la llum». Què tal ha resultat l’experiència?

M.A. –Ha estat interessant.

P. –Ara que comencem el que alguns denominen l’era postcovid, quina lliçó hem de traure de tot açò que hem viscut junts com a societat?

M.A. –Soc molt pessimista. He vist comportaments poc solidaris. Estic convençut que les persones no canvien, que som egoistes i egocèntrics, que continuem tenint els mateixos vicis i mals costums de sempre.

P. –Després de tot açò que estem passant, quina és la preocupació actual de Manel Alonso?

M.A. –Em preocupa que una segona onada de la pandèmia siga més greu. Em preocupa l’arribada al poder de partits amb ideologies autoritàries, feixistes, xenòfobes, supremacistes, masclistes, homòfobes i antivalencianes.

P. –Quin serà el pròxim llibre que publicaràs?

M.A. –No ho sé, ja que en tinc uns quants inèdits. Ara estic escrivint una novel·la.

Des de la redacció d'Escriure per a ningú, agraim a l'escriptor Manel Alonso les paraules dedicades a este blog i l'animem per a que continue escrivint i continue delitant-nos amb les seues paraules. Moltes gràcies.

Ausiàs March

A la Catedral de València, conforme s'entra per la porta romànica, que és la que es troba situada a la plaça de l'arquebisbat, només entrar, a ma esquerra, està soterrat probablement un dels millors poetes valencians de tots els temps. De forma discreta i passant pràcticament desapercebut, entre la ignorància dels uns i la indiferència dels altres, enfront d'on està soterrst un dels nostres il·lustrats com és Gregori Mayans, hi ha una llosa de marbre de color fosc que, envoltada per una inscripció que diu "Io soc aquest que en la mort delit prenc, Puix que no tolc la causa per què em ve", davall mateix, es troba soterrat l'autor d'eixos mateixos versos: el nostre gran poeta Ausiàs March. Nascut el 1397, i fill del també poeta Pere March, si per alguna cosa ha passat a la història de les lletres valencianes, ha segut per haver segut qui va abandonar la tradició de la poesia trovadoresca i la seua retòrica artificiosa, la qual cosa li va permetre parlar-nos de tot allò que li obsesionà, com l'amor, les relacions de l'home amb Déu, el dolor i la mort, el pecat i la virtut, tot allò emprant un metre clàssic,  una sèrie de construccions poètiques de l'època i una temàtica pròpia, que li fan ser considerat com un dels més grans poetes valencians de tots els temps, si no el millor, encara que a la seua vida personal, com a noble que era, el seu peculiar concepte de l'honor, li va fer vore's en alguna situació un tant compromesa, o més bé apurada per a la seua integritat física, fins i tot per a la seua vida. Sempre que passe per esta porta de la Catedral, també anomenada de l'almoina, no puc evitar entrar i fer la visita a este colós de les nostres lletres. Una volta estic davant de la seua tomba, davall del clarifosc que envolta aquell lloc amb sentor d'encens i llum de caneletes, sempre li demane les següents coses: Tindre la inspiració necessària per a escriure nous poemes. La creativitat suficient per a desenvolupar-los. La sensibilitat requerida per a escriure amb la delicadesa justa per a no caure, per defecte, en la indiferència, ni per excés, en la sensibleria exagerada. La seguretat de que allò que un escriu es correspon amb allò que un realment senteix i vol blasmar  per escrit sobre el paper en blanc. La serenitat dels versos, que han de brollar i madurar poquet a poquet, com va eixint, a poc a poc, el café a la cafetera. I, sobretot, la satisfacció de vore eixir per la impressora eixe sonet, eixa dècima o eixa huitava reial que tant ha costat fer rimar, i que ja adquireix forma, com un cànter en les mans del terrisser o una viena de pà que eix per la boca del forn. A la Catedral de València, està soterrat Ausiàs March, tal volta un dels poetes valencians més importants de tots els temps que, entre la ignorància i la indiferència dels qui entren i eixen per la porta de l'almoina amb pantaló curt i la werlisa penjada al coll, el seu esperit continua viu en tots aquells que, hui en dia, encara tenen l'atreviment d'agafar un llibre de poesia i d'emocionar-se amb la seua dolça lectura.

Estellés

Enguany fa 24 anys de la trista desaparició del nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés. Tinc per costum quan arriba la data del seu decés, escriure una entrada al meu blog on recorde la figura del poeta burjassotí per a mantindre així viva, encara que siga humilment, la seua memòria i, sobretot la seua obra. Per motius de treball he hagut d'estar un parell de dies a  la Vilajoiosa. I esta volta ha segut a dita localitat costera on, de sobte, m'he entropessat amb la obra literària de l'Estellés. Quan em trobe desplaçat a qualsevol localitat per temes laborals aprofite les últimes hores de la vesprada per a visitar la localitat en la qual em trobe, per a conèixer així racons nous que moltes voltes desconeixia. Esta volta he descobert una llibreria a la qual he entrat per a conèixer les últimes novetats editorials. Buscant buscant, m'he entropessat sense adonar-me'n, amb les obres completes de Vicent Andrés Estellés. Ja en el seu moment em vaig fer amb elles: Es tracta d'una colecció de 10 volums de tamany butxaca on s'arrepleguen la gran majoria  dels seus poemes. En este cas veig que s'ha publicat una nova edició revisada de les seues obres completes, amb estudis introductoris de filòlegs de primera plana, com és el cas del meu paisà paterner Vicent Salvador i de Ferran Carbó, entre altres. Li he preguntat al llibreter al voltant d'esta nova edició. Segons m'ha comentat, a l'any 2014 es va publicar el primer volum i cada any es va publicant un exemplar nou. Ara mateix ja va pel volum número 3. Supose que per a este 2017, eixirà a la llum el volum número 4. No he pogut evitar caure en la temptació de fullejar els tres volums que a la prestatgeria hi estaven. i tampoc he pogut evitar adquirir el volum segon de esta colecció,  on hi estan, entre altres, els poemaris "L'incert presagi", "Mort i pam",  " El primer llibre de les èglogues", "L'inventari clement", "L'inventari clement de Gandia", "L'engan conech" i el ja clàssic "Llibre de meravelles", on se'ns retrata magistralment eixa societat valenciana dels anys cinquanta, i que esta volta s'arreplega a les obres completes. He tornat cap al lloc on m'hospede, passejant pel passeig marítim de la Vilajoiosa. A les meues esquenes unes tonalitats ataronjades anaven vesprejant el dia, que estava a punt d'acabar. M'he assegut a un banc del passeig marítim. He tret el llibre d'Estellés de la bossa que m'ha donat el llibreter. L'he obert per una pàgina qualsevol. Concretament pel poema anomenat "l'ofici", del Llibre de Meravelles. A la sorra uns xiquets jugaven animadament mentre les seues mares a pocs metres de mi, raonaven de manera entretinguda. L'envellutada veu d'una tímida Norah jones es perdia per entre els núvols rogencs que anunciaven que estava concloent el dia. Fa 24 anys ens va deixar el poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. I la seua obra continua encara viva entre nosaltres.

Miguel Hernández

Per motius de treball, he hagut d'anar a Oriola una volta passada la riuada que va desbordar el Segura abans de Nadals, al seu pas per esta localitat. Sempre que hi vaig, m'agrada acostar-me per la casa museu on va viure des dels 4 anys i on va composar els seus primers versos el nostre benvolgut poeta Miguel Hernández. I he aprofitat per a anar a la casa del nostre ilustre poeta oriolà, una volta conclosa la jornada laboral, al caliu d'una tendra vesprada d'hivern, quan els últims raigs del sol cauen ja de color taronja i projecten ombres allargassades. Es tracta d'una casa restaurada a l'any 1985, i que s'ha decorat d'acord a com ho estava a principis del segle XX, quan aquell lloc tenia vida pròpia. La seua decoració, em recorda la casa dels meus iaios, tant paterns, com materns. Aparador amb espill, perxers de fusta, cadires de boga, llits amb capçalera i peu de barretes de ferro, tauletes de nit, i moltes fotografies antigues, en blanc i negre. Una cuina amb llibrells, morters, cànters, perols i cassoles de fang i culleres i cullerots de fusta. Més enllà, el corralet, amb una finestra enreixada, un pou presidint aquell indret i un olorós gesmiler. En pujar una escaleta, hi ha un cobertís on es refugiava el bestiar de la casa. Per una porta, s'accedeix a l'exterior, per on entrarien i eixirien el ramat de cabres que tenien i que gestionaven. "De cuclillas ordeño / una cabrita y un sueño." A aquell racó segurament vorien la llum aquells primers versos que va escriure i que va ensenyar a aquell retor que li va ensenyar les primeres lletres, que els va llegir i li va dir que estaven molt bé, però que els amagara i que no li'ls ensenyara a son pare. Passat un segle, recòrrec els indrets de la casa del poeta, tot i buscant un vers, una estrofa o un poema seu, amagat baix del llit, entre els perols de la cuina, o entre les plantes del corralet, mentre mire pel pou on, allà baix, encara es veu aigua. I no puc evitar recordar la vida i la trajectòria de Miguel Hernández. Aquells primers versos, el seu matrimoni amb Josefina Manresa, el seu viatge a Madrid amb un braçat de versos a la maleta, amb una indiferent benvinguda a aquell cabrer de províncies, però on va tindre ocasió d'entrar en contacte, entre altres, amb Vicente Aleixandre i Pablo Neruda, que li varen obrir la porta al món literari i intelectual d'aleshores. El seu compromís polític amb els més desafavorits i amb la república. "Vientos del pueblo me llevan / vientos del pueblo me atrastran, / Me esparcen el corazón / y me aventan la garganta". La guerra civil, on va participar activament, la postguerra, la fam, "En la cuna del hambre / mi niño estaba. / Con sangre de cebolla / se amamantaba" el patiment, la presó, la malaltia i, per últim, la mort per tuberculosi. Cent anys després, des de les ombres allargassades d'un capvespre d'hivern qualsevol, entre les parets emblanquinades de la casa del poeta, torne a redescobrir l'esperit i l'ànima, la musicalitat i la poesia de Miguel Hernández.

Estellés i jo

Este diumenge passat, va fer vint i tres anys que Vicent Andrés Estellés ens va deixar. I va deixar òrfena la poesia valenciana, amb el seu estil personal d'escriure. No, no vaig a mentir i dir que el vaig conèixer i que varem ser grans amics, perquè no fou així. De fet, no vaig coincidir amb ell crec que mai. Però revise la meua senzilla biblioteca personal, i repase, amb els dits, un llibre anomenat "L'hotel París", un xicotet opuscle d'unes cinquanta pàgines, que vaig adquirir al principi dels anys noranta, quan començava a escabussar-me en el delicat món de la poesia. Es tracta d'un poemari escrit als anys cinquanta. L'autor no deuria tindre més de trenta anys i, entre aquells primers versos seus, s'esmunyien una sèrie de sentiments, dirigits a una tal Françoise, o persona indeterminada en una segona persona intimista, on fa partícep al lector d'aquelles circumstàncies pròpies que li peocupaven a l'autor i, per extensió, a la societat que l'envoltava: la fam, la por, el desig, la passió, l'amor per la terra... Bé, deia que repassant eixos primers versos del nostre benvolgut poeta, veig, a la primera plana del llibre, com un esborrany, una signatura i una dedicatòria. I una data i un lloc. En eixa primera plana, que ja comença a engroguir-se pel pas del temps, llisc: "Per a Aleixandre, amb una abraçada de Vicent Andrés Estellés. 27-1-92. Valéncia ". Escrit amb una cal·ligrafia de qui ha estat anys i anys escrivint a mà i a màquina d'escriure de les antigues. De nit i de dia. Amb estilogràfica o amb llapissera. Tant se val. Aquell famós any de 1992, em trobava en segon de carrera. I entre tema i tema de dret penal, m'iniciava en la lectura d'un madur Estellés, que de tant en tant eixia en algun mitjà de comunicació local. "Las fuentes del Ordenamiento Jurídico són la ley, la costumbre y los principios generales del Derecho". "M'agrada molt el pimentó torrat, tallat a tires. Raone llavors, distret, amb els productes de la terra...". Aquell hivern de 1992, va aparèixer publicada al telenotícies de Canal Nou la notícia següent: que el poeta Vicent Andrés Estellés havia estat ingressat a l'hospital Arnau de Vilanova de València, a conseqüència d'una caiguda que havia patit per culpa d'una galeta. I les casualitats del món varen fer que el metge que l'havia atés en urgències era company meu de facultat, metge de matí, estudiant de dret per la vesprada i exemplar marit i pare de família de nit així com els caps de setmana. Ell va ser qui em va aconseguir l'autògraf del nostre poeta. I ara, vint i quatre anys després, encara recorde aquella timidessa pròpia dels deneu anys que em va impedir ser jo mateix qui aconseguira aquell estimat autògraf i haver tingut la possibilitat de conèixer a un dels poetes més grans del segle vint.

Després vingué la música

El passat dissabte sis de juny vaig tindre la possibilitat d'asistir, al saló d'actes de la Casa de la Cultura de Puçol, a la presentació del doble CD "Després vingué la música" on un bon grapat de músics nostres varen interpretar una sèrie de cançons que tenen com a denominador comú, que la lletra de les matèixes pertanyen al poeta de Puçol, Manel Alonso i Català. Es tracta de poemes seus que han segut musicats i enregistrats en eixe doble CD, on la peculiaritat del mateix consisteix en que ha segut finançat utilitzant la fórmula del crowdfunding, tipus de mecenatge de moda en l'actualitat gràcies a les xarxes socials, que consisteix a la difusió pública per part de qui busca finançament per a un determinat projecte i que té com a conseqüència la financiació mancomunada per part de tots aquells que simpatitzen amb la causa o persegueixen un rèdit oferit pel prestatari. I el primer pensament que em ve a la ment al voltant de tot açò és que els somnis, si es persegueixen i es desitgen de cor, al final acaben sent una realitat. Este és el cas de Manel, qui segons confesava a l'acte de presentació, duia molt de temps amb este projecte al cap i que al final ha pogut ser realitat. Es tracta d'una oportunitat per a conèixer més a fons, a partir de la música, la poesia de Manel Alonso. Tendra i compromesa, alegre i bucòlica on, al llarg de vint-i-dos cançons, podem fer un recorregut per la trajectòria poètica del puçolenc, tot i descobrint al Manel més íntim, però alhora més compromés. Poemes de denúncia social com "Dona", on deixa ben pales el seu rebuig més absolut front a la tristament anomenada violència de gènere, o "Cavallers, ara va de bo", on fa una denúncia clara i fefaent dels xiquets-soldats, es barregen amb la tendresa i l'exquisidesa dels seus versos d'amor, com "Rella del temps" o "Com una onada embravida". O fins i tot ens convida a passejar pels paisatges bucòlics de les nostres terres, al seu poema "Sol per la Serra Calderona". Al mateix temps, és una ocasió idònia per a descubrir a tants i tants artistes valencians que res han d'envejar a altres que, dins del seu gènere, coneixem tots com puga ser el cas de Ismael Serrano, o de Celtas Cortos, per exemple. La única diferència estriba en que uns han tengut al darrere seu la promoció d'una bona discogràfica, a diferència dels altres, que han hagut de conformar-se amb una producció pròpia. Però la qualitat dels mateixos es tanta o més. Amb por de deixar-me a algú, han participat músics de la talla de Tomás de los Santos, Andreu Valor, Rafael Estrada, Ruben Durà, Lluís Vicent, Borja Penalba, Andreu Valor, Josep Lluis Notari, Carles Pastor, Miquel Gil, Rafael Estrada, Artur Alvarez o Carles Enguix, i grups autóctons con Doctor Dropo i el Miracle, Tàpera, Aura Daurada, Cant Viu, Gent del desert, Juanen + Juanako & Buga, King Kong Boi, Àcid Cookies o L'arrel. Al llarg del doble CD podem trobar rock, blues, ska, cançó d'autor... En definitiva, es tracta d'un treball ben acabat, que paga la pena escoltar-lo. Vos el recomane.

Vicent Andrés Estellés una altra volta

El calendari em diu que hui fa vint i dos anys que ens va deixar el insigne poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. Per a recordar esta efemèrides, he agafat el Llibre de Meravelles i l’he obert a l’atzar, per una pàgina qualsevol. I m’ha aparegut el poema que encapçala esta entrada. Els carrers de València, el cast amor de l'adolescència, el gesmil a la mà, o a la boca, com un bes furtiu als setze anys, les trompetes del Jazz, que irrompen de sobte, amb l’alegria de la joventut a qualsevol cafè al carrer de Ruzzafa. Llig el poema i pense en eixos anys seixanta de precarietats que jo no he viscut, però sí tota eixa generació que volteja ara mateix els huitanta anys. Si Estellés encara visquera hui dia, tindria noranta un anys i, encara que major, seria un iaio més que per les vesprades aniria a qualsevol parc de Burjassot i s’asseuria en un banquet per a vore la passa de la gent, tal volta en companyia d’altres amics de la infantessa, mentre recordaria aquells anys de la més tendra joventut en què no hi havia ni un xavo, però s’era feliç amb el passeig per l’albereda o per aquells carrerons entranyables del centre de València, agafat de la mà d’aquella xicona, Isabel, que el va acompanyar fins l’últim segon de la seua vida. Llig el poema i m’imagine a mon pare anant o tornant del forn de la Corretgeria, amb el saquet de pa a la mà. Per l’edat de l’un i de l’altre, i per les descripcions dels carrers que ens dóna el nostre poeta, probablement més d’una volta coincidirien per algun carreró de la València vella. No sabria l’un qui era l’altre, però els dos, cadascun en el seu gènere, han segut dipositaris d’eixa cultura popular valenciana de poble, que a poc a poc va esgotant-se, l'un com un dels poetes més importants que ha donat la nostra llengua al llarg de tot el segle vint i l'altre, com un home de Paterna que va inculcar als seus fills l'amor per la terra que xafem a traves d'una sèrie de contarelles, rondalles i refranys tradicionals. Llig el poema i recorde cóm l’altre dia, va vindre un nebot a casa per a que li explicara unes coses d’Estellés. I varem llegir el poema Testament Mural, per a comentar-lo. I vaig descobrir cóm, després d’haver-me llegit el Llibre de Meravelles un grapat de voltes, encara és capaç de fer-me descobrir noves experiències. Tal vegada la pròxima volta que l’òbriga per la mateixa pagina i llisca els mateixos versos, segurament em diran alguna cosa totalment diferent a allò que em diuen ara mateix. Llig el poema i pense en la atemporalitat del mateix. Cóm una simple successió de versos que són la banda sonora original d'un temps, d'un poble i d'unes circumstàncies, tenen el mateix valor als anys seixanta, a l’any dos mil, o a l’any dos mil dos cents. Hi ha sentiments que han existit, existeixen i existiran, sempre que hi haja persones pel món. Llig el poema per última volta, tanque el llibre i seguesc el camí.

Juan Ramón Jiménez.

Enguany fa cent anys que es va publicar el llibre de poesia "Platero i yo", del il·lustre poeta de Moguer, Juan Ramón Jiménez. Conta la seua reneboda, Carmen Hernández Pinzón, que dit poemari no fou un llibre que volguera publicar el poeta, sinó que la seua idea era més bé incloure'l algun dia a les seues obres completes. Però que es va vore obligat a publicar-lo pel següent motiu: Tenia aparaulada amb l'editorial l'entrega d'una traducció de Rabindranaz Tagore que estava duent a terme amb la seua novia, Zenobia Camprubi. Però un enfado entre els dos, va postergar dita entrega. Com no arribava a temps, aleshores va entregar una elegia en prosa que tenia escrita, que tractava d'una sèrie d'escenes entre el famós " asnucho" i Juan Ramón Jiménez. D'esta manera i, de rebot, va eixir a la llum un dels millors llibres de poesia en llengua castellana i que hui en dia és un dels més traduïts després de la Bíblia i El Quijote. Després de conèixer esta anècdota, no puc menys que fer-me les següents reflexions: un, al llarg del dia, va prenent una sèrie de decisions, més o menys importants: Si posar-nos la camisa blanca o la blava. Si agafar el cotxe o L'autobús. Si esmorzar a la cafeteria o al treball. Es tracta de decisions de tot tipus, més transcendents o menys, que anem prenent al llarg de la nostra vida. I cada una de les nostres decisions du a terme una sèrie de conseqüències. Si Juan Ramón Jiménez no haguera entregat a l'editorial el manuscrit de "Platero y yo", hauria segut un escriptor modernista més i menys conegut però probablement no hauria guanyat el premi Nobel de literatura. De la mateixa manera, tal volta, aquell novio o aquella novia que vares tindre als vint anys i que se n'anà amb una altra persona, deixant-te desemparat, hui en dia està patint  el desengany d'una infidelitat, mentre tu estas prenent-te tranquil·lament un gintònic, alhora  que contemples plàcidament cóm vespreja la vesprada. O, tal volta, aquell treball que vares rebutjar perquè no t'agradaven les condicions de treball que t'oferien, va ser acceptat pel teu company de la facultat amb qui estudiaves totes les vesprades a la biblioteca i hui ha arribat a ser el director general d'aquella empresa a la que tu no veies futur. Tots hem pres decisions més o menys importants, més o menys transcendentals Quina és la decisió més encertada? Mai ho sabrem. Però sempre ens consolarà el pensar que allò pel que vàrem optar, sempre serà la millor decisió.

Vicent Andrés Estellés i Paterna.

Estatua Vicent Andrés Estellés
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

El passat dia 18 de desembre es va aprovar per unanimitat al ple de l'Ajuntament de Paterna, una moció presentada pel grup Compromís, per la qual s'acordà que el nostre municipi  s'adherisca a la ruta Estellés. Per als qui som amants de la cultura i la literatura, ens agrada l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés i, a més a més, som de Paterna, esta notícia ens dóna una gran alegria pel fet de reconèixer l'obra de l'autor burjassotí. A un consistori al si del qual conviuen diferents sensibilitats polítiques, ha predominat l'aspecte cultural per damunt del ideològic a una matèria on es tan susceptible de confondre la política de la cultura i al reves, el que és la cultura de la política, la qual cosa no deixa de ser gratament sorprenent.

Molta i molt fecunda és l'obra del nostre poeta, que fermenta a les parets de sa casa al carrer Josep Carsí, que es projecta per cadascun dels racons del seu poble, Burjassot i s'escampa pels pobles del seu voltant. La ruta Estellés, és, per tant, un recorregut per 24 punts del seu municipi i que han tingut alguna transcendència, tant en la vida com en l'obra del poeta. D'esta manera, el cementeri, el carrer Mendizábal, el carrer ceramista Juli Llopis, el forn del sol, la plaça de Sant Roc, la plaça de la constitució, el pouet o fins i tot l'horta, són punts d'encontre d'esta ruta on s'ha instal·lat a cadascun d'estos indrets, un panell de ceràmica on s'hi ha reproduït algun poema emblemàtic de l'autor, relacionat amb el lloc en qüestió, i amb un codi QR que enllaça amb un contingut multimèdia que ens permet escoltar el poema de llavis de rapsodes diversos. D'esta forma podrem gaudir d'un agradable passeig pels carrers de Burjassot, tot i rememorant diversos moments i diversos poemes del nostre poeta.

El pouet
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

Però quina ha segut la relació del poeta amb Paterna? La veritat és que Paterna i Burjassot són localitats veïnes i que en gaudeixen d'un tarannà en comú. És comú el paisatge de l'horta i és comuna la llengua que es parla. Pertanyen a la mateixa comarca i també al mateix partit judicial. El caràcter de les gents d'un i altre poble són semblants. Quan, per exemple, a la "Sonata d'Isabel" se'ns diu "Dic Isabel i canten els canyars", a la meua ment em venen els canyars que hi han a la vora de la sèquia de Tormos a la Canal Fonda de Paterna, on tantes vesprades he estat amb mon pare i on veia com l'aire de ponent escorava les canyes, tot i produint el seu càntic característic. Este paisatge bucòlic comú no és l'únic que reflexa Estellés als seus versos, implícitament relacionats amb Burjassot, Paterna, Godella, Museros o Rafelbunyol, per exemple, sinó que, a mes a mes, nomena explícitament el poble de Paterna en altres dels seus versos, començant pel més que manit poema "No escric èglogues" del Llibre de Meravelles, que al seu vers número 16 diu

"venien autobusos de Gandia i Paterna".

Carrer ceramista Juli Llópis.
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

El paterner Josep Albert Sánchez Gutierrez va publicar al programa de festes de Santa Cecília de 1993, un article anomenat "El nom de Paterna en la literatura", del qual extractem  estos fragments.

«I ja en el nostre segle, la poesia del burjassotí Vicent Andrés Estellés ens forneix d'un bon nombre de cites. El que resulta més sorprenent ací és la seua relació entre Paterna i la mort, sobretot si tenim en compte que aquelles citacions estan escampades per tota la seua extensa producció. Paterna com a lloc de mort, vincle explicable per la duríssima repressió exercida als anys de postguerra, concretada en els afusellaments massius que tingueren lloc durant la joventut del poeta.

"Uns dies després, a Paterna, van afusellar el causant de la seua mort".

"En acabar la guerra, el seu marit fou de les primeres persones que varen matar a Paterna".

(Tractat de les maduixes).

"Els camps de Burjassot i el camp de Borbotó

el secà de Paterna i el secà de Godella"

"I el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna".

(La clau que obri tots els panys).

"Ofici permanent a la memòria de Joan Baptiste Peset Aleixandre, 

que va se afussellat el 24 de maig de 1941"

(Gran ofertori pels morts valencians de la postguerra).

"Els matins de Paterna i les nits de Paterna

(sabeu bé si la torre és àrab o romana?)"

(Llibre de meravelles).»

Plaça de sant Roc.
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

Un altre paterner, Vicent Salvador, catedràtic de la Universitat Jaume I de Castelló, i expert en l'obra de Vicent Andrés Estellés és entrevistat al diari "Las Provincias", el 7 de Gener de 2014 a un article anomenat "Los versos que tomarán Paterna", on ens diu que Paterna era la població veïna a la seua, Burjassot, per la qual cosa, tal i com escrivia Estellés, que no era un poeta realista però sí de realitats, era inevitable que Paterna apareguera la seua obra. I així, Salvador, ens nomena un a un, els elements paterners que apareixen a l'obra poètica  d'Estellés: La Torre i les coves, el palau, el trenet, els plats i els socarrats, i sobretot, la mort, especialment dels afussellats registrats a Paterna després de la Guerra Civil, en són, entre altres.

Pensem, des d'estes humils lletres, per tant, que ha segut una excel·lent idea l'adhesió de Paterna a la ruta Estellés, com a agraïment o, al menys com a deferència pel vers desinteressat sobre el nostre poble. Des de la nostra humil i senzilla opinió pensem que el millor poema que defineix el nostre poble i que ens defineix com a poble, és un anomenat, cóm no, "Paterna", que el transcrivim a continuació. Quin lloc seria l'idoni per a ubicar-lo? Pensem que mitjançant un panell de ceràmica al tram del parc Alborgí, entre el Palau i la Torre, prop d'on s'instal·la el coetòdrom, prop de la Torre, prop del Palau i prop de la Cova Gran, lloc on està situada la Biblioteca Pública de Paterna.

Paterna.

Un consistori presidia l'horta

l'horta perduda, secular inici

prop la remor antiga de la sèquia

entre molins, entre una activitat.

Fragments cremats del testar indolent.

Puja la torre de rodona gràcia

o de vinyeta de principi atònit,

coves i coves, manament de calç,

música antiga del palau obert!

Vaixelles certes amb foc de sarments

amb les colors assegurades, netes.

Còdols, solars versicles de la crònica

tots agranant i arruixant el carrer

vers el secà on crida la cigala!

Albert Hernández i Xulvi.

Publicada a El periòdic d'Andorra de
22 de Novembre de 2013.
Foto: Alex Lara.

Me n’assabente que l'escriptor de Catarroja Albert Hernández i Xulvi ha guanyat un premi de narrativa en Valencià. Un amic em diu “Albert està pletòric. Acaba de guanyar el premi Fiter i Rossell de novel·la del govern d’Andorra”. I jo navegue pels fons abissals d’Internet per a trobar la notícia. Efectivament, els mitjans de comunicació andorrans s’han fet resó de la cerimònia d’entrega de la XXXVI nit literària andorrana amb els següents titulars: “L’escriptor valencià Albert Hernández Xulvi obté el Fiter i Rossell de novel.la”, es llig al diari Bondia. “Albert Hernández guanya el «Fiter i Rossell» de Novel·la”, publica el Diari d’Andorra. El Periòdic d’Andorra, destaca unes paraules d’Albert: “Albert Hernández Xulvi: «La meva carrera literària està lligada a Andorra»”. I així podem llegir, un a un, uns quants titulars al respecte i la notícia desenrotllada. Després d'informar-me a tots estos diàris electrònics i alegrar-me per l’èxit merescut d’Albert, faig un xicotet rastreig de la notícia pels diaris, com diuen els més castissos, “del terreny” i no veig més que apenes unes línies que ens parlen de l’esdeveniment. Tal volta si el seu mèrit en lloc de ser guanyar un prestigiós premi de narrativa, haguera segut cometre algun delicte dels grossos, probablement seria primera plana de tots els diaris de tirada nacional, regional i fins i tot locals.

En fi, que el bon amic Albert ha segut premiat a Andorra amb una novel·la titulada “La ciutat de les flors” on, en paraules del Diari d’Andorra, “...torna al gènere històric i a un episodi gens transitat en la literatura hispànica: la guerra d’Ifni, una guerra fantasma de la qual, amb prou feina en va transcendir a l’època –parlem del 1957, amb el franquisme plenament consolidat– l’operació de propaganda amb la visita de dues estrelles del règim, l’actriu Carmen Sevilla i l’humorista Gila, a les tropes destacades a la colònia.

Hernández Xulvi hi situa les amistats perilloses entre un legionari valencià de vida més aviat dissoluta i passat més fosc que les llistes de la OCDE, i la senyora del cacic de la capital del territori, Sidi Ifni, l’únic pedaç de l’enclavament que quedarà en mans espanyoles en acabar oficiosament la guerra, el 1958, i fins a la cessió definitiva d’aquest tros de sorra al Marroc, el 1969.” (Diari d'Andorra, 22-XI-2013).

Es tracta “d’una novel.la realista i amb ganxo”, en paraules d’Albert, qui ja va guanyar varios premis a Andorra en edicions anteriors. A l’any 1990 el “Seguimon de Plandolit” amb la novel·la eròtica “No mireu per l’ull del pany”. A 1995, el “Sant Carles Borromeu” per “Històries inquietants” i el 1996 el “Manuel Cerqueda” per “Arran de pell”. Efectivament, la seua carrera literària està lligada a Andorra, sense oblidar els guardons que ha obtingut a les nostres terres, entre els quals destaquen el premi nacional de Literatura Juvenil, de 1987, a Ibi, per “El capità Pèrtil” o el premi narrativa de la IV Edició dels premis literaris de la tardor, per “L'antic desig”. Eixe mateix any, la Diputació de València li concedeix una beca per “Sara” i el grup Deliri Teatre, estrena una obra seua “L'atic”. Com tenim ocasió de comprovar, no tan sols ha escrit narrativa, sinó que també s'ha atrevit amb el teatre i a més a més ha escrit algun que altre guió per a televisió.

Altres obres premiades són “Aquell paisatge d'agost”, premi novel.la Benvingut Oliver. “La síndrome i altres històries”, premi l'Encobert a Xàtiva l'any 1988. “Dafne l'última nuesa", fou la seua primera novel.la negra. Al 1991 publicà “Silenci es grava”. El 1997 va guanyar el premi de novel·la “Modest Sabaté Vila” de Perpinyà amb “Temps de fang”, novel·la històrica que ens transporta a l'època més crua de la postguerra on ens descriu la desolació amb un llenguatge directe i alhora poètic. En 2004 va publicar a l'Editorial Pagès la novel·la premiada “Arran de Pell” on ens fa un retrat paral·lel del món de l'especulació i la droga, amb personatges marginats de carn i ossos, amb la seua psicologia molt ben descrita i que ha sabut imaginar conjugant erotisme, realitat i ficció amb un estil àgil, sorprenent i aclaparidor. En 2005 va guanyar el premi “Enric Valor” de novel·la amb “El tango de l'anarquista”on ens mostra, amb el transfons històric de les guerres i les dictadures a una banda i l'altra de l'atlàntic, una història plena de dolor, de fragilitat on se'ns narra cóm l'ésser humà és capaç de fer i sentir allò que mai haguera imaginat.

Albert Hernandez i Xulvi
davant la seua casa natal.
© Banc de la Memòria/Fernando Gabrich.

A més a més, també ha fet alguna incursió en el món de la poesia amb el poemari “La branca de l'Om fosc”, guanyador del XXV premi de poesia “Francesc Badenes Dalmau - Vila d'Alberic” l'any 1996 on, amb un lirisme dramàtic ens parla amb ràbia, impotència, amargor i tristesa de l'horror de la guerra.

Des d'estes humils línies felicitem al flamant guanyador catarrogí, de qui esperem timdre prompte a les mans la seua novel·la “La ciutat de les flors”, publicada per l'editorial Pagès a les llibreries i gaudir així de la seua lectura.

Paterners de Paterna. Ernest Ferrando

Ernest Ferrando Mir. O Ernest el del Molí, com el coneixien tots. O també Ernest d'el Molí, com solia signar els seus articles. Va nàixer a finals del segle XIX, més concretament a l’any 1885, a Paterna. Fill de moliner i moliner de profesió, va ser el propietari del molí de Ferrando, construit allà on naix la sèquia Uncia. Va ser acalde als anys 1930-31 del segle passat. Durant el seu mandat, es va instal.lar una bomba per a que arrivara l'aigua del naiximent al poble i s'inauguraren varies fonts públiques. Va iniciar la construcció del camí que fins al pont uneix Paterna amb Manises. A més a més, va donar un impuls a la zona residencial de la Canyada, que en aquells moments no era més que el germen d’allò que amb el pas del temps acabaria sent. Va ser, a més a més, jutge de pau durant una mesos a l’any 1939. Per estos motius, se li va dedicar eixe mateix any, a un moliner com era la persona de la que estem parlant, l’anomenat tradicionalment com a carrer Batà, que era el que anava del centre del poble a parar al molí del Batà, davant de l’estació de Campament, que va passar a denominar-se carrer d’Ernest Ferrando.

Es tractava d’una persona molt culta. Tots els anys el convidaven a escriure un article per a llibres de festes diversos, a la qual cosa ell ben gustosament col.laborava: Per al de les festes al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, per al de les festes de Santa Cecília, per al de les festes de Ntra. Sra. dels Desemparats, per al de la falla del dos de maig i voltants... En ells, amb un llenguatge senzill i pla, en el valencià de l’època i en un estil purament rondallístic i costumista, en Ernest ens va omplir les pàgines dels llibres de festes del nostre poble, de personatges que formen part de la nostra història local quotidiana i que tal volta s’hagueren perdut en la nit dels temps si no els haguera recollit en paper. Així, ens parla de guarda-barreres que s’oblidaren d’abaixar la barrera quan li tocava passar el tren, de perolers que venien a vendre perols, cassoles i tot tipus d’escudella els dies de festes, d’aiguaders que anaven a omplir la bota o tonell que cobria tota la caixa del carro, d’aigua del naiximent al barranquet del Sau, al depòsit que alli hi havia, on omplien el tonell d’aigua cristalina i la venien pels carrers de València, com a “Agua de la Fuente de Paterna” a quinze o vint cèntims el cànter, de barbers que feien servici a domicili i que anaven fins i tot al camp on es trobava el llaurador al qual havia d’afaitar. Tots estos oficis que hui en dia ja no existeixen, han quedat perfectament descrits per a la posteritat per part de en Ernest i han segut desenrotllats per paterners que hui en dia ja no viuen, però dels que ens queda el seu record. Així podem parlar de Tomàs Mànec, el tio Pere de la Cadena, Gostinet el Carnicer, Pepet de Perança o Teresa la Blanca entre altres. En definitiva, tants i tants paterners que reviuen entre les seues pagines, on ens ha deixat escrit per a les generacions futures un estil de vida i de costums: Les pròpies de finals del segle XIX i de principis del segle XX. La seua redaccio, entre graciosa, plana i una miqueta irònica incloïa a un personatge paterner que va crear, anomenat Vicent Bolena, que suposadament se'n va anar a viure a Caracas. Allí, l'únic contacte que tenia amb el seu poble era per mitjà de les cartes que li escrivia en Ernest. Allí li contava les novetats que hi havien al poble. Açò feia que els seus articles foren molt esperats, celebrats i comentats.

Però no solament ens va parlar de persones, sinó també de llocs, de circumstàncies  de fets, d’esdeveniments o de succeïts –o sosoits, que anomenava en Ernest- que ens descriuen la quotidianitat de la seua època: De la Cisterna de la plaça, on anaven els paterners a per aigua per a beure, del naixement de l'aigua de la font, de la picaresca a l'hora de vendre l'aigua de Paterna, del trenet que anava de València a Llíria i feia parada a l’estacio de Paterna, dels xiquets que anaven en estiu a nadar a la sèquia Uncia, de l’escola de 1893, on els xiquets anaven i no entenien moltes coses de les que deia el mestre perquè els parlava en castellà...

Així mateix, ens ha deixat escrites cançonetes que es cantaven o s'improvisaven en forma de guitarrà com

 "Ací al peu d'esta fonteta

tinc que vindre a berenar

amb una paternereta

amb la que em pense casar."

A les seues fulles ens deixà escrita  una certa "doctrina parda" que era popular entre els xiquets de la seua època que anaven a la catequesi:

"Padre nuestro

que viene el maestro

con una correa

pim, pom, ceba."

O també:

"- Qué es fe?

- Menjar be

¿Qué son buenas obras?

 - El «palacio», la torre i la casa gran"

Entre els seus articles ens retrata cóm eren les festes de Paterna fa més de cent anys: Les festes de Sant Vicent Ferrer, del Crist de la Fe, de Sant Roc i els Sants de la Pedra, la festa de les xiques fadrines, de les agosteres, de la forma de triar els clavaris, de cóm es disparava la cordà antigament... Costums i festes, moltes d’elles desaparegudes i altres encara en plena vigència. Com podem vore, es tracta d’un testimoni que perdura en el temps entre les pàgines engroguides dels llibres de festes de Paterna. Per tot açò, a l'any 1972 el clavaris li varen concedir el Coet d'Or. Així mateix se li va concedir la "Encomienda de Alfonso X el Sabio", en reconeixient de la seua trajectòria de vida. 

En Ernest Ferrando ens va deixar a a finals dels setantes. La tasca de replega de la rondallística, tradicions i costums és una llavor àrdua, delicada i pacient que encara està per fer al nostre poble. Però si haguerem de començar per algú seria, evidentment, per en Ernest, qui va replegar 21 dels seus articles en un llibret anomenat “Una llocá” on ens va deixar «21 contets amb història paternera, publicats en “Llibres de festes” de dos parròquies». Un clàssic imprescindible en qualsevol llar paternera.

Paterners de Paterna. Vicente Cardona Llabata.

L'altre dia vaig entrar a una llibreria del centre de València, on m'agrada anar de tant en tant i perdre'm entre piles i piles de llibres antics i moderns, entre anaquels, enciclopèdies i manuals de tot tipus, a poder ser amb un ditet de pols al llom. Buscant no res, vaig descobrir a una ignota prestatgeria, a l'altura dels ulls el llibre "Los puentes" de Vicente Cardona Llabata. La meua primera reacció fou de sorpresa. D'agradable sorpresa, en tropessar-me amb algo que no esperava, entre la incredulitat i la il.lusió. No m'ho vaig pensar dos voltes i el vaig adquirir. Pareixia que estava esperant-me a la prestatgeria des de tota la vida.

Quí era Vicent Cardona? Fou un paterner nascut el 2 de setembre de 1918, fill de Vicent Cardona Lerma i Josefa Llabata Sebastiá i germà de Dª María Luísa Cardona Llabata, mestra nacional a les escoles del Calvari i més tard, en tancar estes, al col·legi Cervantes. La seua passió pel teatre va fer que ja de ben jovenet formara part del grup de teatre "Grupo los 41". Ja de major va actuar a la companyia de teatre "Cuello duro" de la que era director D. Antonio Ferrandis, "El Coto", totes elles companyies de Teatre amateurs locals. No tan sols es va dedicar a la interpretació, sinó també a la seua creació, de forma que també va escriure diverses obres de teatre que en acabant varen ser estrenades per ells mateixos. Este va ser el cas de l'obra "Los Puentes", a la que em referia abans, que va guanyar el prestigiós premi València de Teatre a l'any 1965. En 1967 va guanyar el Premi Ciutat de Palma amb l'obra "Desvío en el camino" i el premi Joan Sennet, amb l'obra "Les paraules i la urgencia". A més a més té estrenades les obres de teatre "Recuerda... lo que debes" i "Eixa extraña tutela".

Cal destacar la seua llavor com a corresponsal de premsa al periòdic "Las Provincias". Durant més de trenta anys. va escriure guions d'adaptació de novel·les per a televisió. També va col.laborar al llibre de festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, amb articles literaris, sempre vinculats a la festa i a Paterna durant quasi cinquanta anys. En ells va tractar temes paterners diversos. De fet en un dels seus articles últims deia que el dia de demà, quan s'escriga la història contemporània de Paterna s'hauria de consultar els llibres de festes. Cal destacar, com a un dels seus mèrits que va ser un dels impulsors dels Jocs florals de la Vila de Paterna, allà pels anys seixanta, col·laborador i guionista en els actes de clausura i entrega dels premis. Així mateix, va ser membre del Jurat qualificador en diverses edicions. També va ser mantenidor en la presentació i proclamació de la Regina de les festes i la seua cort d'honor en 1969.

Tot este bagatge cultural i literari va ser reconegut en diversos homenatges que se li varen rendir en el seu moment com a paterner il·lustre i home de bé. Jo el vaig conèixer ja major, a l'última etapa de la seua vida. El recorde com un home prim i menut que passejava pels carrers de Paterna, especialment per la Plaça del Poble i els seus voltants, que era on vivia. Una volta sent jo un xiquet, era escolanet i després de la misa de les huit de la vesprada varem pujar varios xiquets al campanar, sense dir-li res al senyor rector qui, quan va acabar, va eixir al carrer i va rodar la porta amb pany i clau. Quan varem baixar del campanar varem vore que estàvem literalment tancats dins de l'església. A algú se li va ocórrer tocar les campanes per a advertir que estàvem allí tancats. Casualment passava per allí D. Vicent Cardona que anava cap a sa casa. Es va acostar a la porta de l'església perquè va escoltar unes veus de xiquets que eixien d'allà dins. Recorde que va dir "tranquils que ja hem avisat al senyor rector, que ve de camí". Quan obriren la porta varem vore un rogle de tres o quatre persones que es varen acostar per a vore què havia passat i per si podien ajudar en alguna cosa. Entre ells estava D. Vicent Cardona qui, prèviament, a l'altra banda de la porta, des del carrer, ens va tranquil·litzar als xiquets que allà dins ens havíem quedat tancats.

 Ens va deixar a l'any 2004, als 86 anys. Que estes humils paraules meues siguen un senzill, però a la volta sincer homenatge a la seua memòria.