Deia Anne Sexton “No importa qui va ser mon pare. El que importa es qui
recorde que va ser”. Hi ha qui la seua participació com a pare només es
limita a plantar la llavor i, en acabant, ja es desenten. Hi ha qui,
generosament, no ha segut llavor, però si que ha estat en el dia a dia de la
formació del xiquet i este, quan es fa gran i entén les coses del món, li ho
agraeix amb la mateixa generositat. I hi ha qui és llavor i està en el dia a
dia d’eixe menut que, a poc a poc, es va fent gran, fins a arribar a ser una
persona de profit. En este últim supost, que és on s’encontra una majoria
silenciosa d’homens, és en la que incloem a mon pare. Ara que ja és record, -un dels més
grans que tinc, si no el que més-, cóm no, amb lletres grans, m’agradaria
parlar d’ell al meu blog. Xiquet de la guerra, adolescent de la postguerra, amb
les dificultats d’aquells temps, a les que hauriem d’afegir alguna personal, el
seu record és anar jo de menut de la seua ma en la processó del Crist de la Fe,
amb un ciri a l’altra mà, que uns minuts abans me l’havia encés amb la mistera
que duia a la butxaca, mentre m’advertia: “Ves espai, no li pegues foc al
trage de l’home d’ahí davant”. El seu record és la forma d’agafar una
aixada o de collir una taronja. “Quan s’acaba de treballar, hi ha que netejar
la ferramenta”. El seu record és, davant la malaltia, de qualsevol tipus, al
preguntar-li el metge “Cóm estas”, la seua resposta, entre graciosa i resignada, era “Fotut i arrimat
al marge”. El seu record és el seu perfil, assegut, davall de sa casa, en
un dels banquets que hi han a la plaça Major de Paterna, amb el gaiato entre
les mans, i el mentó recolçat entre els seus dits entrellaçats. El seu record és un dia
de paella a la caseta dels caçadors a la Canyada, o al corralet de la la tia
Reme o al xalé de la tia Tica, mentre preparava jalupe per a reposar un dinar
generós. El seu record és un dissabte sant al forn de la Corretgeria, on ell va
treballar pràcticament tota la vida, fent coques, panquemaos i mones per a
casa, mentre em deia “Què vols que et faça un cocodril o un llacet?” El
seu record és vore, amb satisfacció tant a la meua germana com a mí, cóm anàvem prosperant en la vida, tot i fent-nos xafar terra dient el següent refrany: “Ya pasaste
el creciente, como la luna. Ahora estás en el lleno, de la fortuna. Ándate con
tiento, no sea cosa que al menguar mude el tiempo”. El seu record és un
ampli repertori de refranys, frases fetes i expressions col.loquials en
valencià, pròpies de Paterna i de la comarca de l’Horta, que ens acompanyen en
el dia a dia. El seu record és un conjunt de rondalles i contets en vers que em
contava de menut quan anava a gitar-me. En el seu moment vaig fer una xicoteta
replega i vaig publicar un treballet al respecte, al llibre de festes del
Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, així com a la revista de lletres
i estudis de Paterna “Alborgi”.
Així, l’haqueta del retor, Tòfol Cagarnera o el flaret varen ser, entre
altres, els personatges de la meua infància, en companyia de Mazinguer Z,
l’abella Maya, la gallina Caponata, Barrio Sésamo… I aquells personatges ens
han anat acompanyant al llar de tota la vida en dinars familiars i altres
celebracions. Per això mateix, no puc menys que compartir amb tots la rondalla
digam-ne “estrella” del seu repertori. Perquè un no mor del tot mentre se’l
recorda. I en este cas, el seu record té forma de rondalla. Es tracta del “Cuento
del Flaret”. Espere que vos agrade.
El flaret
Pos senyor : Açò era un flaret
que tenia la costum i la gran habilitat
de presentar-se en certa casa de camp
a l’hora cabal i justa
que allí anaven a dinar.
El flaret aceptava el dinar,
amb tanta amabilitat
omplint el butxe i bevent
pitjor que si anara a destall
Com es tractava de gent prou educà
el flaret amenitzava el dinar
contant d’este cas, de l’altre cas,
de lo que fa caure un raig
lo que és una pedregà
i moltes altres coses
que no hi ha per qué nomenar.
Un dia aplegà i ja estaven dinant
i al vore que ningú el convidava
ell mateix es convidà.
L’amo de la casa tingué intenció
de tirar-li un rollo de
pa al cap
però pogué comprimir-se
i seguiren tots dinant.
Eixe dia la va pegar en el sol.
“¿Creuen vostés
que eixe sol que ens està llumenant
estarà a molt curta distancia de la terra ?
Pues estarà a tres-centes mil llègües d’ací
Miren vostés : si tiraren des del sol
una bomba de les grans
tardaria set anys en aplegar a la terra”.
A lo que l’amo de la casa li contestà
sense poder-se ja aguantar :
“¡Home, home, home
molt lluny podem estar del sol,
però si a vosté me’l solten a les onze del sol,
a la una en punt està en ma casa dinant !”.
