Bon Nadal!!

A tots els suscriptors d'este blog que, setmana a setmana llegiu cadascuna de les entrades que ací es publiquen, vos dessitge uns bons nadals!!

Alejandro Llabata Lleonart.

Papà Noel interactiu.

A poc a poc, i a penes sense adonar-nos, estem acabant este any 2014. I ara que només falten uns dies per a que arribe el dia de Nadal, hem aprofitat la vesprada per a anar a uns grans magatzems d'ací de València per a ultimar els regals de Nadal. A l'última planta de l'establiment on hem anat, hem descobert una pista de gel per a xiquets on, per un mòdic preu poden estar pegant voltetes per la pista de gel durant més de mig hora a l'aguait d'un sofrit pare o mare que porten el xiquet de la maneta per a que no caiga ningun bac i no es faça mal. I a un racó de la planta de l'edifici, abans d'entrar a la cafeteria, a un cantó hi ha una mena d'altaret nadalenc laic, amb un atrezzo compost per caixes de cartó empaquetades amb paper de regal roig amb llacet inclòs, que simulen regals de nadals, així com gaiatos de caramel del tamany d'una persona, arbres de nadal, bustia de correus i llumenetes de colors. Doncs bé, dalt de les caixes de regals, presidint aquell racó hi ha un televisor de plasma on un simpàtic papà Noel, amb la veu lleugerament sampleritzada, els escarba la panxeta als innocents xiquets als quals els pregunta què és el que volen que els porte de regals. I ells, amb moltíssima il.lusió li responen, tot i mirant-lo amb la boqueta oberta, tota la llista de regals que prèviament han escrit a casa, amb l'ajuda dels pares. Hui papà Noel ja no ve de Laponia amb un trineu carregat de regals i arrossegat per una filera de rens. Ni porta un sac de tela de color roig al llom, plé de regals i de il·lusió per a compartir amb tothom. Hui papà Noel 2.0 no és més que una website o una URL que té el seu servidor a un lloc perdut de California o de les illes Seychelles, amb una interface hivernal d'una casa de fusta tota rodejada de neu i una llar encesa pel fumeral de la qual, entra i eix, com si no hi haguera amo, un obés papà Noel que visita tots els racons del món per a deixar almenys un regal a cada xiquet que hi ha ací a la Terra. Però ara mateix, la seua presència física només es manifesta en forma d'un grapat de caramels que el papà Noel interactiu li dóna a cada xiquet, després de la seua conversa, deixant caure les llepolies des d'un forat que hi ha a un extrem de la pantalla de plasma fins a arribar a parar a una cistella que hi ha a l'altura de la ma del xiquet.

Descrèdit.

El descrèdit és aquella falta o pèrdua de crèdit o de reputació que pot patir una persona a causa de les paraules dites per part d'una altra persona amb ànim de fer mal, de injuriar. Es desacredita a aquell a qui, amb la paraula se'l menysprea, deixant-lo en evidència davant de tots. Si la injúria és l'acció, l'objecte de la mateixa és l'honorabilitat de les persones, i la seua conseqüència el descrèdit. Si antigament era l'honor, com a concepció subjectiva que cadascun tenia de sí mateix, es a dir era la valoració com a persona que cadascun tenia de si mateix dintre d'un mateix, quan era  maltractada o posada en evidència dita valoració era quan  dita persona patia la deshonra. Es tractava d'una ofensa més bé moral. No es requeria la producció de perjudici visible o objectiu algun, car el que es feria era més bé l'esperit, de forma que per a netejar dit honor, que un considerava que ha segut tacat per una altra persona, s'havia d'acabar en un tribunal d'honor, en un dol, i en unes armes. En l'actualitat, l'honor és un concepte més objectiu. És la reputació com a ser social que en té una persona, es a dir, la fama que ha sabut guanyar-se en la seua relació amb els demés i de la qual gaudeix, siga la que siga, però en una connotació positiva. És la valoració que els demés tenen de un mateix, l'estatus que socialment li és assignat i que ha sabut guanyar-se. Este aspecte de l'honor es veu afectat a través de la difamació, del descrèdit, del desprestigi. Amb això es perjudica la fama de la persona, si bé es tracta d'una concepció més bé valorativa: No ofen qui vol, sinó aquell que pot. Hui en dia i a conseqüència de l'us de les xarxes socials, fa  més mal el descrèdit públic a través de la xarxa, que eixe mateix descrèdit dut a terme cara a cara, car este descrèdit oral és efímer: Les paraules se les endu l'aire. Allò que s'escriu, roman escrit per a tota la vida. Si bé cap la possibilitat de que el descrèdit es duga a terme a través de la paraula escrita, per mitjà d'una carta o d'una publicació, que també roman escrit a disposició de qui ho llisca, la seua diferencia fonamental radica en que la difusió per mitjà del paper té un caràcter més bé estàtic, mentre que la difusió a través de la xarxa, té un caràcter més bé dinàmic, en la mesura en que som cadascun de nosaltres els qui amb la multiplicació del pa i dels peixos d'un simple "M'agrada" o un fàcil copypaste, qui difonem una foto compromesa o un article subversiu. Contra més morbositat tinga allò que es comparteix, més es distribuirà, fins que arriba un moment en què es converteix en viral. En definitiva, es tractaria d'una lapidació moral. Com diu el refrany, "Entre todas la matamos y ella sola se murió".

Black friday.

Hem anat pel centre de València per a donar una volta i així poder gaudir de cóm es va contagiant a poc a poc l'esperit dels Nadals per entre els comerços. I a pràcticament tots els escaparates o aparadors, s'anuncien grans descomptes d'un vint, un trenta o fins i tot un quaranta per cent del preu normal, perquè es tracta del black friday. I jo, curiós de mi, indague per a saber en què consisteix eixa nova efemèrides que ens envaeix una altra volta més, des dels Estats Units. Pareix ser que el quart dijous de novembre es celebra la festivitat de l'acció de gràcies, mitjançant la qual es commemora el final de l'època de les collites, per a agrair una bona collita. Té els seus origens, en una barreja de tradicions europees i aborígens i es sol celebrar al voltant d'una taula on s'ajunten familiars i amics per a compartir un banquet. Doncs bé, el divendres següent, el black friday, es el día en què s'inaugura la temporada de compres las Estats Units. El seu nom prové, segons uns, del dens trànsit que es produeix als voltants dels grans magatzems per part dels vehicles, mentre que, segons altres, prové dels llibres de comptabilitat, que passen de tindre números rojos, a números negres, per la gran quantitat de vendes que es produeixen en eixe dia. Bé, siga el que siga l'origen de esta data tan important dins de la litúrgia capitalista, la qüestió és que es tracta d'un dia que, gràcies a les noves tecnologies, s'ha exportat dels Estats Units a la resta de paisos del món, tal i com en el seu moment es va importar d'Europa fins a Amèrica del nord, amb la tecnologia que en aquell moment existia i que tenia forma de carabel.la. I un pensa en el fluxe de les tradicions, sobretot en la facilitat que tenen per a travessar l'Atlantic cap a Europa i la dificultat del camí a la inversa, que no passa d'una mera desfilada de moros i cristians d'Alcoi per "la Quinta Avenida", que encapçalava el desfile de la hispanitat de l'any 2007 o una magnífica exposició de quadres de Sorolla encarregada per la Hispanic Society of America a la seua seu de Nova York, amb meravellosos paisatges espanyols. Perquè allò pel que se'ns coneix és pel nostre tarannà festiu que no sempre hem sabut exportar. I al final tot açò em fa arribar a la conclusió que, en definitiva, el dia d'acció de gracies no deixa de ser una mena de festa de la verema de caràcter estatal, mentre que el black fridey no és més que, quan a casa es venia la collita de taronges i amb els guanys un anava i li compraven un abrig nou a la botiga del poble, mentre a la teua germana li corresponia un vestit nou.

El record.

Deia Anne Sexton “No importa qui va ser mon pare. El que importa es qui recorde que va ser”. Hi ha qui la seua participació com a pare només es limita a plantar la llavor i, en acabant, ja es desenten. Hi ha qui, generosament, no ha segut llavor, però si que ha estat en el dia a dia de la formació del xiquet i este, quan es fa gran i entén les coses del món, li ho agraeix amb la mateixa generositat. I hi ha qui és llavor i està en el dia a dia d’eixe menut que, a poc a poc, es va fent gran, fins a arribar a ser una persona de profit. En este últim supost, que és on s’encontra una majoria silenciosa d’homens, és en la que incloem a mon pare. Ara que ja és record, -un dels més grans que tinc, si no el que més-, cóm no, amb lletres grans, m’agradaria parlar d’ell al meu blog. Xiquet de la guerra, adolescent de la postguerra, amb les dificultats d’aquells temps, a les que hauriem d’afegir alguna personal, el seu record és anar jo de menut de la seua ma en la processó del Crist de la Fe, amb un ciri a l’altra mà, que uns minuts abans me l’havia encés amb la mistera que duia a la butxaca, mentre m’advertia: “Ves espai, no li pegues foc al trage de l’home d’ahí davant”. El seu record és la forma d’agafar una aixada o de collir una taronja. “Quan s’acaba de treballar, hi ha que netejar la ferramenta”. El seu record és, davant la malaltia, de qualsevol tipus, al preguntar-li el metge “Cóm estas”, la seua resposta, entre graciosa i resignada, era “Fotut i arrimat al marge”. El seu record és el seu perfil, assegut, davall de sa casa, en un dels banquets que hi han a la plaça Major de Paterna, amb el gaiato entre les mans, i el mentó recolçat entre els seus dits entrellaçats. El seu record és un dia de paella a la caseta dels caçadors a la Canyada, o al corralet de la la tia Reme o al xalé de la tia Tica, mentre preparava jalupe per a reposar un dinar generós. El seu record és un dissabte sant al forn de la Corretgeria, on ell va treballar pràcticament tota la vida, fent coques, panquemaos i mones per a casa, mentre em deia “Què vols que et faça un cocodril o un llacet?” El seu record és vore, amb satisfacció tant a la meua germana com a mí, cóm anàvem prosperant en la vida, tot i fent-nos xafar terra dient el següent refrany: “Ya pasaste el creciente, como la luna. Ahora estás en el lleno, de la fortuna. Ándate con tiento, no sea cosa que al menguar mude el tiempo”. El seu record és un ampli repertori de refranys, frases fetes i expressions col.loquials en valencià, pròpies de Paterna i de la comarca de l’Horta, que ens acompanyen en el dia a dia. El seu record és un conjunt de rondalles i contets en vers que em contava de menut quan anava a gitar-me. En el seu moment vaig fer una xicoteta replega i vaig publicar un treballet al respecte, al llibre de festes del Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, així com a la revista de lletres i estudis de Paterna “Alborgi”. Així, l’haqueta del retor, Tòfol Cagarnera o el flaret varen ser, entre altres, els personatges de la meua infància, en companyia de Mazinguer Z, l’abella Maya, la gallina Caponata, Barrio Sésamo… I aquells personatges ens han anat acompanyant al llar de tota la vida en dinars familiars i altres celebracions. Per això mateix, no puc menys que compartir amb tots la rondalla digam-ne “estrella” del seu repertori. Perquè un no mor del tot mentre se’l recorda. I en este cas, el seu record té forma de rondalla. Es tracta del “Cuento del Flaret”. Espere que vos agrade.

                                              El flaret

Pos senyor : Açò era un flaret

que tenia la costum i la gran habilitat

de presentar-se en certa casa de camp

a l’hora cabal i justa

que allí anaven a dinar.

El flaret aceptava el dinar,

amb tanta amabilitat

omplint el butxe i bevent

pitjor que si anara a destall

Com es tractava de gent prou educà

el flaret amenitzava el dinar

contant d’este cas, de l’altre cas,

de lo que fa caure un raig

lo que és una pedregà

i moltes altres coses

que no hi ha per qué nomenar.

Un dia aplegà i ja estaven dinant

i al vore que ningú el convidava

ell mateix es convidà.

L’amo de la casa tingué intenció

de tirar-li un rollo de pa al cap

però pogué comprimir-se

i seguiren tots dinant.

Eixe dia la va pegar en el sol.

“¿Creuen vostés

que eixe sol que ens està llumenant

estarà a molt curta distancia de la terra ?

Pues estarà a tres-centes mil llègües d’ací

Miren vostés : si tiraren des del sol

una bomba de les grans

tardaria set anys en aplegar a la terra”.

A lo que l’amo de la casa li contestà

sense poder-se ja aguantar :

“¡Home, home, home

molt lluny podem estar del sol,

però si a vosté me’l solten a les onze del sol,

a la una en punt està en ma casa dinant !”.

L'om.

Fotografia treta de la pàgina web de
l'ajuntament de Castellnovo:
http://www.castellnovo.es/content/pueblo

A la província de Castelló, a la comarca de l'Alt Palància, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, a la banda sud del "cerro de San Cristóbal",  s'enclava el poble de Castellnovo. A esta localitat, on vaig tindre el gust de vore casar a uns íntims amics meus i on vaig tindre l'honor de dirigir-los unes senzilles paraules, hi ha una plaça, al bell mig de la qual hi ha un om impressionant, majestuós, imponent -per això mateix s'anomena "la Plaza del Olmo"-, que va ser plantat a l'any 1812, amb ocasió de la Constitució de Cadis, més coneguda per tots com "La Pepa" i que, des d'aquell moment i fins a l'actualitat, ha donat ombra a tots els esdeveniments que s'han anat produint al poble. Generacions i més generacions de castellnovers han nascut, han crescut, han passejat, han contret matrimoni o han segut soterrats, entre les fulles caduques d'este arbre. Jo mateix, vaig tindre el gust de poder contemplar este majestuós arbre, ja fa més de deu anys, amb ocasió de la boda dels meus amics, quan encara era un arbre imponent. I em vaig meravellar de la seua grandiositat. Recentment, me n'he assabentat que dit arbre va morir fa un parell d'anys degut a la grafiosi, que anava arrossegant-lo des de feia uns anys enrere. A conseqüència d'açò, l'ajuntament de Castellnovo va prendre la decisió de capolar-lo i deixar-ne només el tronc per a record perpetu de la seua existència. I no deixa de ser curiós el fet de que este arbre, que va ser plantat per a commemorar el naixement d'una Constitució que significava el pas de l'antic règim al règim actual, i que ha vist passat tot tipus de sistemes polítics com han segut monarquies, repúbliques, dictadures, democràcies, així com varies guerres, que han fet desfilar, tots ells, per davall de les seues branques a tota mena de carlistes, liberals, republicans, falangistes, requetès, maquis, demòcrates,... desaparega dos-cents anys després, quan arrecia la greu crisi que ens està llastimant dia a dia, alhora que van apareixent, com si de bolets es tractara, ara sí, ara també, nous casos de corrupció que estan corcant i podrint els ciments del nostre sistema polític, encara vigent, tal volta siga alguna cosa més que una premonició. A la província de Castelló, entre la serra Calderona i la serra d'Espadà, hi ha un poble anomenat Castellnovo on hi havia fins a fa no rés un om bicentenari. Diuen que va morir degut a la grafiosi. Però jo pense que és el presagi d'un canvi de règim que és imminent.
PS: M'arriba la informació des de Castellnovo que on estava l'om, ara hi ha plantat un til.ler que substitueix a l'om centenari. Probablement els nous temps han arribat ja i ni tan sols ens en hem adonat.

Juan Ramón Jiménez.

Enguany fa cent anys que es va publicar el llibre de poesia "Platero i yo", del il·lustre poeta de Moguer, Juan Ramón Jiménez. Conta la seua reneboda, Carmen Hernández Pinzón, que dit poemari no fou un llibre que volguera publicar el poeta, sinó que la seua idea era més bé incloure'l algun dia a les seues obres completes. Però que es va vore obligat a publicar-lo pel següent motiu: Tenia aparaulada amb l'editorial l'entrega d'una traducció de Rabindranaz Tagore que estava duent a terme amb la seua novia, Zenobia Camprubi. Però un enfado entre els dos, va postergar dita entrega. Com no arribava a temps, aleshores va entregar una elegia en prosa que tenia escrita, que tractava d'una sèrie d'escenes entre el famós " asnucho" i Juan Ramón Jiménez. D'esta manera i, de rebot, va eixir a la llum un dels millors llibres de poesia en llengua castellana i que hui en dia és un dels més traduïts després de la Bíblia i El Quijote. Després de conèixer esta anècdota, no puc menys que fer-me les següents reflexions: un, al llarg del dia, va prenent una sèrie de decisions, més o menys importants: Si posar-nos la camisa blanca o la blava. Si agafar el cotxe o L'autobús. Si esmorzar a la cafeteria o al treball. Es tracta de decisions de tot tipus, més transcendents o menys, que anem prenent al llarg de la nostra vida. I cada una de les nostres decisions du a terme una sèrie de conseqüències. Si Juan Ramón Jiménez no haguera entregat a l'editorial el manuscrit de "Platero y yo", hauria segut un escriptor modernista més i menys conegut però probablement no hauria guanyat el premi Nobel de literatura. De la mateixa manera, tal volta, aquell novio o aquella novia que vares tindre als vint anys i que se n'anà amb una altra persona, deixant-te desemparat, hui en dia està patint  el desengany d'una infidelitat, mentre tu estas prenent-te tranquil·lament un gintònic, alhora  que contemples plàcidament cóm vespreja la vesprada. O, tal volta, aquell treball que vares rebutjar perquè no t'agradaven les condicions de treball que t'oferien, va ser acceptat pel teu company de la facultat amb qui estudiaves totes les vesprades a la biblioteca i hui ha arribat a ser el director general d'aquella empresa a la que tu no veies futur. Tots hem pres decisions més o menys importants, més o menys transcendentals Quina és la decisió més encertada? Mai ho sabrem. Però sempre ens consolarà el pensar que allò pel que vàrem optar, sempre serà la millor decisió.

Escoltat a Paterna (II).

 Si els refranys expressen la saviesa popular, a més a més hi han expressions populars que s'utilitzen a determinades situacions que es poden donar en la vida quotidiana i que transmeten eixa saviesa popular cuita a poquet foguet per mitjà de determinades frases i expressions. A esta entrada en farem referència a unes quantes, populars a Paterna:

1.- “Ja pixaràs clar, no?” Típica expressió que es sol dir quan a una persona que ha estat demanant alguna cosa amb moltíssima insistència, se li concedeix aquella cosa que tant ansia. En el moment immediatament posterior de fer-li entrega d’allò que tant desitja, és quan se li sol dir esta expressió.

2.- “Què vols, que l’esclafe en un bac?” Es sol dir quan es produeix la mateix situació que hem descrit a l'expressió anterior. Però se li diu a un interlocutor diferent. En lloc de dir-li-ho a la persona cansina, que tant desitjava allò que li hem donat, se li diu a qui ens puga recriminar el per què li hem donat allò que li hem donat.

3.- “Quan més rics, més animals”. La cultura de la mort sempre ha estat present a totes les societat. També al nostre poble. Des el respecte cap als difunts, d’una forma irònica es solia dir este refrany quan moria una persona rica al nostre poble. Abans d’existir els vehicles a motor, el transport rodat es feia amb carros i haques. Quan es tractava d’una comitiva fúnebre, esta es feia amb una carrossa tirada per cavalls i guiada per palafreners. Quan més ric era el difunt, més gran era la pompa fúnebre, més gran era el carruatge i més cavalls tiraven d’ell. I per això, mordaçment es deia que quan més rics, més animals tiraven de la carrossa.

4.- "Anar a vore a Fàsio”. Continuant amb la cultura de la mort, Fàsio fou el sepulturer del cementeri de Paterna allá a mitant segle XX. I d’una manera graciosa, quan es parlava de malalties irreversibles, sempre s’acabava amb comentaris de l’estil “Qualsevol dia, a vore a Fàsio”. O expressions de l'estil "Xe, quina cara fas. Que vols anar a vore a Fàsio?".

5.- “Anar al xalé de Bailén”. Bailén també fou sepulturer del cementeri de Paterna i posterior a Fàsio. Tal volta influenciats per l'auge de la Canyada i la construcció de xalés, va nàixer esta expressió: “Fulano ja està en el xalé de Bailen”, i expressions paregudes són les que s'utilitzen per a referirse a algú que ja l'han soterrat.

6.- Com a exemple de rectitud, sempre s'ha posat com a model la carretera de Manises, que és la que comunica este poble amb Paterna. “Que estiga més recte que la carretera de Manises”, i expressions paregudes, són les que emprem per a dir que alguna cosa ha d'estar recta, alhora que s'utilitza com a referent dita carretera i la seua rectitud.

La mort des de la informàtica.

La mort no és més que la fi de l'existència d'una persona física, d'un esser viu. Mor aquell que estava viu. Està mort aquell que no està viu, que ha deixat de viure. El Codi Civil vigent, que data de 1889, estableix que el naixement determina la personalitat de les persones. Però també ens diu que la personalitat civil s'extingueix per la mort de les persones. D'esta manera es delimita existència dels sers humans: Entre el naixement i la mort. Estos raonaments que cauen pel seu propi pes i pel sentit comú hem de dir que, hui en dia, el món de la informàtica els ha trastocat de tal manera, que al pla físic de l'existència, la cibernètica ha creat un món paral·lel o un pla, diguem-ne virtual, que fa que transcorresquen  ambdos d'una forma concordant: Un es crea un compte de correu electrònic amb les seues dades personals reals, o un perfil a una xarxa social amb la foto tan estupenda que li feren amb el millor vestit, a la boda del seu millor amic o de la seua cosina. Però no sempre és així. Un pot haver viscut tota una vida i no haver nascut mai virtualment, com pot ser el cas dels nostres avantpassats, que no han arribat a conèixer el que era un ordinador. O pot dur una vida física determinada, mentre que virtualment un pot tindre una identitat totalment diferent, com és el cas d'aquells que naveguen a través de la xarxa amb una identitat diferent a la seua i no paren de fer maldats. Un pot no haver existit mai físicament, però si  que pot haver nascut virtualment  i arribar a ser popular, encara que mai arribarà a ser persona, com és el cas del llanterner Mario bross. O un pot haver mort, i el seu món virtual pot continuar viu, com és el cas de qui mor i deixa la seua informació penjada a la xarxa, a disposició de qui entre a vore el seu perfil, o qualsevol informació que s'haja penjat a qualsevol pàgina de la xarxa, con serà esta entrada d'ací a huitanta o cent anys. Un pot estar viu i el poden matar informàticament, com fou el cas d'una persona a qui conec i a qui li furtaren el mòbil. De sobte va aparèixer al seu mur d'una xarxa social, un llaç negre i un missatge a mode d'esquela. Als pocs dies, va aparèixer, afortunadament, escrit al seu mur "El huevón que encontró mi móvil... que se cuide que tiene GPS y no me hizo gracia". La mort és la fi la l'existència de les persones. Quan un  mor, el cos torna a la terra i l'ànima se'n va al cel. I allò que un ha viscut telemàticament queda a disposició de tots, a la xarxa, pels segles dels segles.

El gesmiler.

A voltes, el record de temps llunyans, ens arriba per qualsevol circumstància per rara que parega. Una paraula, una mirada o una simple olor, ens pot transportar a temps tan llunyans com ho pot  ser eixe record mateix.

L'altre dia, a Paterna, vaig passar per davant de casa d'una senyora que, encara que no és família carnal, com sol passar als pobles, la relació que hem tingut amb ella al llarg de tota la vida ha segut com si ho fora o, inclús més. I després d'estar raonant amb ella sobre temes diversos, ens va convidar a entrar a sa casa. Es tracta d'una casa típica paternera, amb corredor ample, tot alicatat fins a l'altura de la vista amb taulells de Manises decorats, amb  habitacions a les dos bandes, amb el menjador al final del corredor, a una banda, com si fora una habitació més, però sense paret que els separe, com si fora una ampliació del propi corredor. I a l'altra banda, la cuina. Una típica cuina valenciana de principis del segle XX, amb culleres de fusta i escudella tradicional. El corredor acaba en una portalada tota encristallada, que dóna a un corral ample, molt ample, amb varies cobertes on, tal volta fa uns cent anys hi hauria algun tipus de caballeria, o d'animals domèstics. Vorejant la casa, des del corral hi ha un camí per on cap perfectament un vehicle i que va a parar a una portalada contigua a la porta principal, per on entrava i eixia el huicents cinquanta que el seu marit, que en glòria estiga, utilitzava per a anar a treballar.

En entrar a aquella casa, em varen vindre de sobte milers de records de la meua infància. Quan anava amb la meua iaia Sabe a aquella casa on l'ama, que era la mare de qui ens va convidar a passar, em rebia amb eixos besos en estèreo que només les iaies saben donar: varios besos  seguits, de metralleta, acompanyats d'un "Ai, bonico" "Però quin xiquet més salat", i comentaris pareguts. Doncs be, a aquell corral, a un cantó hi havia un gesmiler, a l'ombra del qual, jo jugava amb un cotxet d'un pam quadrat de diàmetre i un grapat d'airgam boys, per aquell pis de porland, que com si d'autèntics mercenaris es tractaren causaven el terror a tots els animalets que allí hi havien, especialment les formigues.

 Davall l'ombra d'aquell gesmiler de flaire inconfundible, fileres de formigues avançaven l'una darrere de l'altra amb un ordre exquisit, que jo m'encarregava de desfer amb eixa innocència que només els set o huit anys s'atreveixen a fer-ho. O bé em sentia caritatiu i agafava una crosta de pà del berenar que m'havia preparat ma mare o una rosquilleta de la meua iaia i la desfeia en molletes molt menudetes i les deixava caure sobre les mateixes formigues a las quals el dia anterior vaig atemorir. Aleshores me'n recordava del passatge de la Bíblia que parlava que còm nostre Senyor va donar el manà als israelites al desert. I em sentia el rei de la creació, mentre aquells animalets arreplegaven les molles i les introduien al seu cau. I jo me'l imaginava amb televisor, nevera, rebost i joguets per tot arreu.

Han passat anys, molts anys de tots estos records de la meua infància més llunyana. La meua iaia i la seua amiga ja no estan entre nosaltres, però en entrar l'altre dia al corral d'aquella casa i percebre aquella sentor de gesmil quasi quasi atarantant, vaig reviure, encara que només fora per uns instants aquelles tendres mirades de la meua iaia Sabe, aquells carinyosos besos en estereo que em donava la seua amiga, aquelles vesprades inacabables al recer d'aquell gesmiler on domesticava airgam boys i formigues, així com aquells jocs amb els quals em sentia el rei de la creació

Frases al café.

Hem eixit a fer-nos un café al lloc de sempre. I parlant de coses intranscendents, hem arribat a la barra del bar i cadascun s'ha demanat allò que ha volgut. Un, un tallat. Un altre, un café amb llet amb  unes torrades amb oli i tomaca. L'altre, un entrepà de sèpia, una beguda i un tallat i jo una infusió. I hem pres cadira al voltant d'una taula per a quatre persones. Quan ha arribat el moment d'atacar els cafés, cadascun ha agafat el seu sobret de sucre, l'ha espolsat, pessigant un cantó del sobret amb els dits gros i índex per a, d'eixa manera, buidar eixa part del sobret, esgarrar el seu cantó i així deixar caure el sucre al fons de la tassa, per a, a continuació, agafar la cullereta de café i, amb seguretat i més aplom, donar-li voltes al negre líquid per a dissoldre el sucre en el café i llevar-li així la seua amargor. I ha segut quan un, ha dit "Mira què frase més xula hi ha ací escrita..." I l'ha llegida. I així, en  conversa informal, hem llegit les frases dels sobres diversos, tot i fent comentaris al respecte.

No deixa de ser curiosa la idea d'escriure al revers del sobret de sucre del café una frase amb la qual distraure al consumidor cafeter. D'eixa manera, un pasa el temps, enriquint-se de la saviesa popular, de l'enginyositat d'algú, o d'algun joc de paraules que la llengua permet. Així, a banda de culturitzar-se un una miqueta, passa el temps entretingut si es pren el café a soles, o val per a socialitzar-se una miqueta amb els demés, si estem en companyia d'altres persones, especialment si és la primera volta que quedem amb eixa persona. Es tracta d'una forma molt valida per a trencar el gel amb eixa primera cita o amb eixa primera conversa.

Frases al café hi han de tots tipus: mes gracioses, més enginyoses, jocs de paraules, filosòfiques, poètiques, religioses, expressions fetes, frases vanals, refranys populars, frases d'amor..., que fan que ens entretingam el temps que ens dura el café a la tassa. "La vida sigue su curso, tú toma parte de ella". "Si lloras por haber perdido el sol las lágrimas no te permitirán ver las estrellas".  "El presente ya es el porvenir y el olvido". "Todo mundo quiere tener un amigo, pocos se toman la molestia de ser uno". " Si verte fuera la muerte y no verte fuera la vida preferiría la muerte que la vida sin verte". I així, podriem transcriure fins al infinit una i altra frase.

I una volta abocat el sucre en el café, mentre li donem voltetes i mes voltetes amb la cullereta, la frase que hem llegida, es dissol també al líquid element, com si d'un terrós de sucre es tractara i la digerim entre glop i glop, mentre reflexionem al voltant d'allò que ens ha volgut dir l'autor amb les seues sàvies paraules.

Dentista

No sé si ha segut la peresa o la desídia o la por o la desgana, o les quatre circumstàncies  juntes, però és que l'altre dia vaig anar al dentista, després d'un bon grapat d'anys sense anar. Ja em feia falta, ja. Perquè el primer pensament que m'ha vengut al cap ha segut el fer memòria de quan va ser l'última volta que hi vaig anar. La veritat és que no la recorde. Encara així, he pensar que mai és massa tard si el problema en té, de remei.

El cas és que m'he assegut a la cadira articulada tot i obrint la boca com si fos una bústia de correus, igual. "Massa bé dus la dentadura, per al grapat de temps que fa que no passes pel dentista", m'ha sentenciat l'home que, amb la ferramenta a la mà, anava furgant ara a una dent, ara a un queixal, ara a una geniva, tot i buscant una càries, una mella o un brot de sarro al qual tirar-li mà. La seua mà anava revisant cadascun dels racons de la meua boca com si d'un mecànic es tractara, ara apretant una peça,, ara afluixant una altra, tot per a deixar la carrosseria ben a punt per a mossos futurs. I és que això es el que té la visita al dentista. Probablement, la que més nervis ocasiona, tant pel mal que fa a les dents pròpiament dit, com a la butxaca. Encara així tant un mal com l'altre, poden tindre remei.

Una volta acabada la visita, feta la revisió i la neteja en profunditat de totes i cadascuna de les peces dentals de la meua boca,  com si d'uns exercicis espirituals es tractara, faig propòsit de l'esmena,  seriós i ferm, de tornar, al menys una volta a l'any al dentista, de netejar-me les dents una volta al dia, a poder ser, de nit i abans de gitar- me, així com de glopejar amb líquid col·lutori verd per a tindre un alé fresc i sà.

Escoltat a Paterna.

La verdadera riquesa dels pobles és la que dóna la seua cultura. Es tracta d’un sediment que ha anat assaonant-se dins del seu subconscient col.lectiu al llarg dels segles i que es manifesta en cançons populars, refranys, frases fetes, costums i altres expressions que diferencien eixe poble dels que l’envolten, tot i donant-li un tarannà especial i únic. El cas de Paterna no n’és una excepció i, efectivament, podem trobar al nostre poble una sèrie d’expressions fetes i de frases populars que l’enriqueixen.

Tal quan són els seus refranys, defineixen el carácter de les seues gents. Que som mediterranis no ho podem negar. Que sang mora corre per les nostres venes, tampoc. Estes circumstàncies ens han dibuixat un carácter pragmàtic, irònic i una miqueta socarró, que ens acompanya allà on anem. Així, tenim el refrany “Tot pot ser, digué Coliu”. Darrere d’estes cinc paraules, es condensa tota la saviesa popular paternera que, emparant-se en una persona coneguda, amb una certa ambigüetat, es manifesta tot el pragmatisme paterner, sense mullar-se qui ho diu, en la problemàtica del seu contertuli, tot i quedant com una persona sàvia i de bé, sense haver dit res en concret.

Altres refranys paterners propiamente dits serien els següents:

1.- Paterna, uiiiii... i a robar en carro. (Normalment, quan es diu el uiiiiii...., un es sol dur les iemes dels dits a la front). D’una manera exagerada es sol dir al parlar de les gents de Paterna, com quan s’acosta una persona i es diu: “Que vé Fulano, amagueu les carteres”,

2.-Perga qui perga, rega Paterna. Este refrany reflexa quan de privilegiat estava el nostre poble en quant al reg dels seus camps, sobretot per part de la sèquia de Montcada que afavoria el reg dels camps del nostre terme varios dies a la setmana. I això era degut a que, com la sèquia de Montcada naix a la Canyada, donava igual el dia que fóra, sempre hi havia aigua que regava els nostres camps, fóra el poble que fóra al que li tocava aigua per a regar les seues terres.

3.- El qui de lluny té cara de bruto, de prop encara ho és més. La manifestació clara del pragmatisme paterner la trobem a este graciós refrany, perque quan una persona, sense conèixer-la ens pareix que és d’una determinada forma de ser, quan la coneguem, encara és més d’allò que ens hagueren pogut imaginar.

4.- Ja pots anar darrere d’un combregar. El combregar d’impedits era aquella processó mitjançant la qual es donava per Pasqua la Comunió a aquells malalts impedits que no podien anar a fer-ho a l’Esglèsia pels seus propis peus. Aleshores, en solemne processó, s’anava a sa casa i se li donava la Comunió. Normalment, solien ser prou els malaltets als qui es visitava. I es solia recòrrer en processó tot el poble, per a la qual cosa es solia recomanar als qui hi anaven, que esmorzaren fort per a aguantar tot el recorregut. Es sol emprar este refrany com a medalla popular que s'atorga, després d’un bon menjar, a la persona que ha destacat per fartar més que ningú.

5.- “Casar-se pel carrer Batà”. Quan es va aprovar la llei que permetia el matrimoni civil, a partir d'aquell moment es va comencar a parlar de “casar-se per l’esglèsia” o “casar-se per lo civil”. El "casar-se per l’esglèsia" es duia a terme al temple, a la plaça del poble. El “casar-se per lo civil”, encara que es celebrava a l’Ajuntament, que s'ubicava davant de l’esglèsia, entre els sectors més conservadors hi havia qui ho considerava com a casarse “per darrere de l’esglèsia”. I on és físicament eixe lloc a Paterna? Efectivament, al carrer Batà. D'ahí el refrany.
(Continuarà).

Arena

Una volta més són els diaris els qui em donen peu a escriure una entrada al meu blog. I és que el titular que llisc a la premsa és que el local on es trobava la discoteca "Arena Auditorium" serà a partir de l'any 2015 un supermercat. I no done crèdit al que estic llegint. Arena va començar sent la discoteca Pachá. Era  a principis dels huitantes. I concretament un vint-i-nou de desembre de 1983, va començar la seua trajectòria com a discoteca, primer com a Pachá i després per una qüestió de marques enregistrades, ja definitivament com a Arena Auditorium. 

Què feia d'esta sala de ball que fora diferent? Tal volta la seua ubicació. O tal volta la seua construcció en un edifici antic anomenat popularment com "la patatera" i conegut pels antics per haver segut en el seu temps un magatzem de creïlles -Creïlles Bayarri-. O tal volta per la seua grandària, la seua amplitud i pels seus mitjans tècnics, que va fer d'esta sala no tan sols una discoteca, sinò que, a més a més va ser sala de concerts on, des del set de gener de 1984 que va actuar Alaska i Dinarama, varen passar per aquell lloc tots els millors grups de música de pop i de rock que en aquell moment brillaven en l'univers musical. 

Bandes com els Sex Pistons, Inmaculate Fools, Texas, Ramones, the Waterboys, Simply Red, Peter Murphy, Foo Fighters, the Cure, the Mission, Depeche Mode, o Deacon Blue entre altres, actuaren a l'escenari d'aquella imponent sala. I si de l'àmbit internacional actuaren, entre altres, els que hem anomenat, les bandes nacionals que allí varen actuar varen ser pràcticament totes les existents en el moment. Grups de la talla de Heroes del Silencio, los Suaves, Loquillo y los Trogloditas, los Ilegales, Golpes Bajos, Manu Chao, Siniestro total, Mano Negra, Joaquín Sabina, Presuntos Implicados o Seguridad Social entre altres, varen causar la delícia de la joventut valenciana d'aleshores. No deixa de ser curiós que el mític concert de Radio Futura anomenat "Escuela de Calor", va ser gravat allí. "Arde la calle al sol de poniente, hay tribus ocultas cerca del rio, esperando que caiga la noche... Ven a la escuela de calor" cantava una i altra volta un desafiant Santiago Auserón, mentre una enfervorida joventut valenciana corejava les seues famoses cançons.

Jo hi vaig anar per primera volta quan només tenia setze anys. Va ser la primera discoteca a la que vaig anar, crec que a alguna festa de l'institut. En acabant, hi vaig tornar a anar tres o quatre voltes només, car el meu itinerari de festa i diversió anava per altres llocs. Però sí que guarde certs records d'aquella sala: El camí en l'antic trenet des de Paterna, on hi havíem de fer un parell de transbordaments fins a arribar a aquell lloc, entre solars i algun camp de tarongers. I una volta dins, la seua amplitud, la quantitat de gent, la pantalla gegant que, de tant en quant abaixava, alhora que un potent projector emetia el video d'alguna cançó d'algun concert mític. Així succeïa, entre altres, amb "Where the streets have not name" d'un revolucionari U2,  amb "Dignity" d'uns jovenets Deacon Blue o amb "Friday i'm in love" d'uns maquillats the Cure. Es tractava de moments màgics, que eren comentats pel grup d'amics adolescents, que tornàvem a casa en el cotxe del pare d'algun amic, després d'una intensa sessió de discoteca vespertina.

L'auditori Arena no va a arribar al segle XXI, car va tancar les seues portes a l'any 1999. Interesos empresarials, problemes amb l'Administració, així com l'expansió urbanística, que  va fer que passara d'estar pràcticament a un solar envoltat de tarongers, a estar encaixonat entre finques de nova construcció, amb els problemes de convivència que esta circumstància va començar a donar, tot acò va tancar Arena Auditorium. I a partir d'eixe moment, va començar la seua degradació com a edifici. Varios saquejos, l'ocupació per part d'indigents, un incendi i diversos desplomes, varen dur  a este edifici a un estat lamentable.

I catorze anys després, un es pregunta: Després de setze anys donant el millor de sí  els millors cantants i grups de rock i pop del moment, no n'hi ha cap de gravació enregistrada en cap de lloc? No n'hi ha cap d'audio o de video en cap de lloc que recorde els moments més màgics viscuts a aquella sala? Açò també és cultura. Segurament estaran en mans privades. I seria molt interesant que qualsevol persona pogués accedir a tot eixe material, car també forma part de la història de València.  De moment ens conformarem a recordar els bons moments viscuts a aquells 1.500 metres quadrats, mentre una dolça veu femenina ens anuncia que, a la secció de verduleria, tenim les tomaques a un euro el quilo.

Montgó

 Estic rellegint-me el llibre "Del café Gijón a Ítaca", del molt admirat Manuel Vicent on, amb una prosa extraordinària ens narra una sèrie de viatges i d'excursions dutes a terme, on la Mediterrània és el personatge principal. Cabotatges a Tabarca, Mallorca, Eivissa, creuers per les illes gregues on els déus grecs es barregen per entre les càmeres de vídeo dels turistes i els capvespres amb horitzons de vellut, amb la mar novament com a protagonista, són els ingredients bàsics d'esta novel·la que ja em vaig llegir fa vint anys i que ja em va fascinar en el seu moment. I entre viatge i viatge, llegesc als diaris la notícia de que el Montgó s'ha pegat foc, entre els termes municipals de Dènia i Xàbia. Davant la incredulitat inicial seguida d'un breu estupor, a continuació apareix la suspicàcia. "Segur que haurà segut intencionat", pense. I veig les inquietants fotografies que es van penjant quasi quasi en temps real als diaris digitals. I em venen a la ment possibles delinqüents: Constructors, especuladors del terreny, artistes de la picaresca urbanística.... Així com possibles responsables que, per acció o, sobretot per omissió o desídia han permés que haja passat tan trista catàstrofe. I em pregunte: Algun dia hi hauran culpables d'esta desfeta? Seran condemnats?

I recorde les meues vacances d'enguany a finals d'agost, tan properes i tan llunyanes ja, de tres o quatre dies per Xàbia: Els passeigs vespertins per la platja de l'Arenal o pel Port, el remulló a la increïble cala de la Granadella, o al Portixol; l'estret camí que uneix Dènia amb Xabia pel Montgó per a anar al cap de Sant Antoni així com les meravelloses vistes que des d'allà dalt es contemplen... llocs tots ells entranyables, passejats i retratats este estiu, entre plat de paella i glop de cervesa inclosa.

I em venen a la ment les campanyes estiuenques contra el foc "Todos contra el fuego, todos contra el fuego, tu lo puedes evitar..." i missatges pareguts. I no puc més que lamentar esta desfeta ecològica que tardarà més de trenta anys en tornar a ser el que era. Mentre, ens queda el consol de recordar tots aquells paratges, retratats amb les savies paraules del vilaveller "Con la visera sombreándome  las cejas diviso en el círculo del horizonte la mineralogía del cabo de San Antonio, la bruma de palmeras que levanta Denia en el soto del Montgó, la cresta de los montes de Sagaria sobre el valle de Pego y después las siluetas de Oliva, Gandía y el cetáceo de Cullera que cierra el golfo de Valencia".

Ordinador nou.

 Al treball m'han canviat l'ordinador. Pareix ser que el nou equip és més ràpid, té major capacitat de memòria i no sé quants avantatges més. A mi no em feia molta gràcia perquè a l'altre ordinador tenia moltes coses guardades i que necessite per al meu treball. Però encara aixi he canviat d'equip. L'he desempaquetat, l'he montat, he connectat els cables i l'he encès a la llum. De sobte, una pantalla tota fosca ha començat a enllumenar-se i, de sobte han aparegut imatges estranyes. El nou ordinador estava començant a funcionar. La botonada que li havia donat a la torre ha produït el mateix efecte que quan se li donen varies palmades al cul a un nadó i este comença a bramar i comença a viure. El mateix efecte, igual. Una volta encès ja hem començat a instal·lar els programes informàtics que necessita per a treballar. Millor dit: els meus companys, que són informàtics, han segut els qui me'ls han instal·lat I encara que tire de menys alguna ferramenta informàtica que altra, sé que a poc a poc aniré instal·lant-la. Hem pogut comprovar aleshores que el nou ordinador funciona més a pressa, i millor.

I m'ha vingut a la ment la següent reflexió: tots vivim dia a dia en una rutina que ens fa vore totes les coses iguals. Però quan arriba el moment de canviar dita rutina, tots en som renuents. Ens agrada la comoditat, el dia de la marmota que ens du a fer sempre les mateixes coses. No ens agrada gens canviar. Jo el primer. I moltes voltes desitgem canviar, dur una nova vida, més bonica i millor. Però la por als canvis ens frena. Al final, ha de ser una força externa a nosaltres qui ens anime, o millor dir, ens obligue a canviar. I és una volta quan hem efectuat el canvi, quan ens en adonem de quan babaus que hem segut. I que probablement, si haguerem sabut abans els avantatges que ens anava a produir el canvi, tal volta l'hauríem dut a terme abans. I pense en la teoria de l'evolució de les espècies de Darwin, especialment en allò que deia que la espècie que es conserva no és la més forta,sinó la que millor s'adapta als canvis. I immers en estos pensaments, continue teclejant al nou ordinador.

D. Paco Barambio.

Estava predeterminat que, a l'igual que la meua germana, jo també anara al parvulari del Calvari durant dos anys, per a després entrar al col·legi Cumbre, a estudiar l'E. G. B., dirigit per un exigent D. Pedro Franco, que va fer de la meua germana una excel·lent alumna que, fins i tot, va arribar a donar classes de taquimecanografia a les seues aules. Amb estos referents, s'entén el perquè de la meua predeterminació acadèmica. Però la declaració en runes de les escoles del calvari i la seua posterior demolició un curs abans d'entrar-hi, varen fer que la primera part del projecte dels meus estudis infantils es volatilitzaren, de forma que vaig entrar a primer de parvulitos, a un edifici de nova construcció al col·legi públic Villar Palasí de Paterna al qual, a uns cent o dos cents metres de cals meus pares, em duia de la mà, o bé ma mare, o bé mon tio Rafa. Allí, una dolça doña Maricarmen es feia càrrec d'uns trenta xiquets i xiquetes, entre els quals em trobava, i ens ensenyava a llegir en unes llibretes encartonades. Mi-ma-ma-me-mi-ma i frases paregudes eren el nostre cavall de batalla diari. En concloure els dos anys de pàrvuls, va vindre el dilema: O canviar-me al col·legi "Don Pedro" com se li coneixia col·loquialment al centre "Cumbre", o continuar en el col·legi Villar Palasí, on ja m'havia integrat perfectament i estava a punt de començar primer d' E. G. B.  Va predominar la integració en el col·legi, de forma que vaig continuar en el mateix centre on vaig començar pàrvuls. I de doña Maricarmen, vaig passar a tindre com a mestre a don Paco.

D. Paco Barambio, marit de doña Maricarmen, era un mestre que va vindre de terres manyes. I ací es va quedar. De cabells platejats i una miqueta rulls, era un mestre dels que podríem anomenar de la vella escola. Dels qui, quan un xiquet arribava tard i entrava a l'aula sense dir " bon dia" -o buenos días-, el feia eixir de classe i tornar a entrar per a saludar correctament. De les seues mans vàrem conèixer la conjugació dels verbs,  la taula de multiplicar, el subjecte i el predicat, la canción del pirata, de Espronceda, el poema  d'Antonio Machado "Caminante son tus huellas, el camino y nada más...", i altres més que havíem d'aprendre's de memòria. "En los mejores colegios del mundo cuando terminan sus estudios, se saben varias poesias de memoria". Era disciplinat, i més amic de les lletres que de les ciències. Encara recorde la musiqueta amb la que ens dictava  els diferents accidents geogràfics de la península. "El Guadiana nace en las Lagunas de Ruidera, pasa por... " I cóm ens els havien d'adeprendre de memòria i recitar-los en classe, d'una forma pareguda a com deia el poema de Machado " mil veces ciento, cien mil / mil veces mil, un millón". O cóm ens preguntava pícarament: "¿Cual es el monte más alto de España? ¿Y el de la península?". O cóm una vesprada a la setmana, la classe de gimnàstica consistia a jugar al futbol els xics i a la goma les xiques. O cóm una altra vesprada, la del divendres, era per a l'assignatura de religió on, des del púlpit de la seua taula de mestre, ens adoctrinava en els valors de la fe catòlica. "Si queremos ir al Cielo con las manos llenas...", repetia constantment, davant d'una feligresia infantil, que l'escoltava amb la boca oberta. O també cóm, quan va ocórrer la pantanada de Tous, va passar pel carrer un cotxe patrulla de la policia local fent ban i demanant l'ajuda a tots els paterners per a col·laborar amb els damnificats per aquella catàstrofe. I va aprofitar la classe de religió d'aquella vesprada per a instruir-nos en els valors de la solidaritat i la caritat amb els demés.

Durant cinc cursos- de primer a cinquè d'E. G. B.- va ser el meu mestre i tutor. Estem parlant del primer lustre dels huitantes, en plena transició, quan una nova escola, amb uns nous mètodes i uns nous valors, anava prenent forma. Entre altres, una formació en Valencià. De fet don Paco, que sabia el meu escàs interès pel futbol i els meus coneixements orals de valencià per ser valencianoparlant, aprofitava per a parlar amb mi de temes diversos per a, d' eixa manera, practicar una llengua que, no sent la seua, segurament estaria aprenent en algun curs de reciclatge.

Més de trenta anys han passat ja, des d'aquell curs de cinquè en què es va acomiadar de nosaltres i es va traslladar de col·legi. Nosaltres varem passar a sisè, amb nous mestres. L'últim dia de classe,  ens va desitjar el millor. I fins i tot ens va escriure a la pissarra el seu telèfon particular, així com el seu domicili, per al que vulguerem. I en començar el nou curs, varem anar un dissabte de matí a sa casa, on el varem tornar a vore a ell, a la seua dona doña Maricarmen i a la seua filla Maricarmen, que va ser companya nostra de classe i de jocs durant tots aquells anys. Des d'aquell dia, ja no he tornat a vore'l. I sempre que ens hem vist algun que altre amiguet d'aquells temps sempre ens hem preguntat què seria de don Paco. I sempre ha hagut un bon comentari per a la seua persona. No sé què haurà segut d'ell, però el seu record i els seus ensenyaments han estat presents, d'una manera o d'altra, i m'han anat acompanyant al llarg de la meua vida. I no puc menys que somriure en recordar una part de la meua dolça infància.

La paella del diumenge.

És costum quan arriba el bon oratge anar a dinar a cals pares o a cals iaios, sense ningun motiu especial, ni ninguna onomàstica a celebrar, més que el simple fet de voler estar junts i menjar-se un bon plat de paella, cuinada per aquell membre de la família que més gràcia té per a cuinar. Normalment, la cuina quotidiana sol ser feta per la dona de la casa. Pero en dies de solemnitat familiar qui es penja el devantal davant seu sol ser un home, normalment, l’amo de la casa, o algun molt arrimat a ell en el parentesc: Un pare, un germa o bé un fill. Sempre sol haver un ritual més o menys paregut i que sol consistir a encendre el foc amb branques del tamany d’un braç, de forma que siga fàcil manipular les flames i tindre controlat el foc amb més o menys força, segons la necessitat del moment.

Després de possar al foc la paella i sofregir la verdura en companyia de la carn de conill i de pollastre es sol fregir, a més a més, uns trossets de fetge que es seviran d’aperitiu entre tots els presents què, amb un got de vi o de servesa fresca a la mà, amb el dits anular i el gros de l’altra, pessigaran l’aperitiu encara calent i se’l menjaran amb plaer, mentre el cuiner, amb la paleta de menejar el dinar a la ma i el canemet, be deixat caure al muscle, be enganxat al cinturó del pantaló estarà pendent d’abocar l’aigua quan toque, de controlar el temps de bullida, de deixar caure l’arros en forma de cavalló o de mig soterrar un parell de varetes de romaní per a donar-li gustet, al mateix temps que, en rogle, es parla de temes diversos.

Que som mediterranis, no ho podem negar. I que el substrat àrab ha regat la nostra sang durant més de cinc segles i que encara continua estant latent en nosaltres en fets tan quotidians com el dinar, tampoc ho podem negar. Perquè una volta acabada de fer la paella i deixada reposar, arriba el moment d’escudellar. Normalment els xiquets i les dones solen menjar en plat, mentre que els homens solen menjar directament de la paella, tots al seu voltant, reminiscència clarament àrab, entre bromes i rialles. N’hi ha qui és una miqueta gormand i s’extralimita a l’hora de menjar. I per a evitar-ho, moltes voltes se solen possar uns trossos de canya en forma radial al llarg de la paella, per a delimitar l’espai que cadascun ha de menjar i no furtar-li al veí algun gra d’arrós o algun tros de carn que no li correspon.

No deixa de ser curiós el fet que la carn sempre es sol deixar per al final. No vos ho haveu plantejat mai?. Pareix ser que la raó és una qüestió d’estètica gastronòmica i és perquè si en el moment de dinar entra a casa alguna persona de fora, que veja que la paella té bons troços de carn i que a eixa casa, fam precisament, no es passa. També hi ha qui diu que la carn es sol menjar al final, per una qüestió purament pràctica, perquè si en un plat de paella rebosant comencem a menjar-nos en primer lloc la carn, on deixarem els ossos? Cal buidar una miqueta el plat d'arrós i verdura per a que pogam deixar lloc per als ossos.

Després d’una bona platerada de paella, venen els postres, del terreny, normalment meló o taronja. I per a rematar, el talladet acompanyat pel dolç preceptiu, en forma de coca fina, coca cristina, catxaps, pastissets de moniato o qualsevol varietat de reposteria tradicional de la que és tan rica la nostra terra. Perquè, a altra cosa sí. Però a llèpols, no ens guanya ningú.

Després d’escurar la paella amb terra i mitja llima com a fregall, se li sol tirar per la cara relluent, unes gotetes d’oli que s’escamparan per tota la seua superfície per a evitar que s’oxide. Els més exaltats aprofiten per a jugar a les cartes una bona estona, fins que el sol es pon. Jo sóc dels qui busquen un raconet a l’ombra per a pegar una becadeta sense que moleste ningú.

Fartons i llèpols.

No n'hi ha  element que unisca tant a les persones com puga ser la satisfacció de les necessitats primàries bàsiques. No en va, el nostre refranyer ja ho diu: "A la taula i al llit, al primer crit". I de taules parlarem en esta entrada, perquè... Hi ha plaer millor que un bon menjar, al voltant d'una bona taula parada, amb la millor companyia? Perquè no n'hi ha cap acte social, del tipus que siga, que no acabe al voltant d'una taula. Si no és aixina, pareix que l'esdeveniment en qüestió quede una miqueta coixo.

Com en tot, contra més necessitat es tinga d'alguna cosa, més ric serà el vocabulari que utilitzem per a parlar d'eixa matèria en qüestió. Així, a una societat que viu a vora platja, tindrà un vocabulari mariner impressionant, en detriment d'un vocabulari urbà o llaurador, per exemple.

Però, respecte al vocabulari gastronòmic, a totes les societats és molt ric, alhora que extens. I d'eixa manera, la imaginació no té límits en quant a inventar-se paraules que parlen de menjars i especialment, que ens parlen d'aquells que els agrada molt menjar.

La paraula més comuna per a cridar a aquell que menja molt sol ser la de fartò. Es a dir, el qui farta. El qui disfruta menjant. El qui mai en te prou de menjar. El qui mai s'assacia. Glotó, golut o embuder, en són altres paraules per a definir a aquell que li agrada molt remullar-se de menjar la gola. I enseguida ens ve a la ment una persona que té, entre les mans una cuixa de corder que, mentre amb la ma dreta agarra la garreta de la cuixa, amb els dits de la ma esquerra la sosté, alhora que, sense compassió, repetidament, li dona mossos i més mossos, fins a deixar només els ossos.

Si allò que agrada empassar-se és qualsevol tipus de dolç, que sempre està pensant en pastissets, coques fines, coques cristines, napolitanes, lioneses, arnadís, rotllets d'anís,  congrets... aleshores, se li anomenarà llépol. I ens l'imaginarem davant d'una taula parada de tot tipus de rebosteria, ara donant un mos a un tros de coca de xocolate, ara menjant impulsivament, cullerada rere cullerada, unes natilles delicioses, amb una redona galeta Maria inclosa.

Moltes i molt variades són les paraules que gastem per a nomenar als fartons. Hi han unes, més comunes, que s'utilitzen a totes les bandes. Hi ha d'altres que en són més locals, que s'utilitzen d' una manera més restrictiva, a un poble, a un grup d'amics, o a una família, i que normalment, estes formes d'anomenar-los estan entre els perols i les cassoles, les culleres i els ganivets, o els gots i els platerets de café. Només hem d'olorar el menjar per a conèixer-les.

Clavarios de honor.

Hace catorce años se extinguió la figura de la clavaría y el clavario mayor, así como una determinada forma de organizar las fiestas en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Pero antes de que este capítulo de nuestra historia local se diluya en la noche del olvido, hemos creído oportuno traer hasta nuestros días una institución que se creó y que ha perdurado durante la segunda mitad del siglo veinte y que también se extinguió en la hoguera del tiempo al comenzar el nuevo milenio. Se trata de la figura del clavario de honor.

Para contextualizar esta institución, debemos remontar la mirada a los años 40 y principios de los 50 del Siglo XX. En el año 1950 se celebró el 25 aniversario de la Coronación del Santísimo Cristo de la Fe. Ese mismo año tomó posesión como párroco de San Pedro Apóstol D. Francisco Javier Peris Larcada. Las fiestas del Cristo, que eran organizadas por la cofradía /clavaría del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, se estructuraban de la siguiente manera: cada año se buscaba a un clavario mayor que era nombrado públicamente por el párroco de San Pedro Apóstol el 15 de agosto, después de la procesión de la Virgen de la Asunción. Él era quien se encargaba de organizar un equipo de personas que colaborase con él en la confección de las fiestas del Cristo. Al existir cada año un clavario mayor y una clavaría diferente y como no había otra forma de financiación de las fiestas más que los propios fondos aportados por los propios clavarios, obtenidos por sus propias cuotas, el beneficio de las participaciones de loterías que se vendían entre los paterneros, el beneficio de la venta de los libros de fiestas así como la publicidad insertada dentro de los mismos, y al llevarse a cabo con el tiempo la ampliación del programa de actos festivos, era necesario, pues, buscar nuevas fuentes de financiación de las fiestas. Y se creó la figura del clavario de honor. Este era aquella persona que, siendo o no de Paterna, obsequiaba a la clavaría de ese año con un donativo para, con ese dinero recaudado, colaborar a engrandecer las fiestas mayores de Paterna.

Si hacemos un recorrido por los diversos libros de fiestas, podemos ver que el primer año en el que aparece una página con la relación de los clavarios de honor es en 1952. En los sucesivos libros de fiestas fue repitiéndose un listado de clavarios de honor, con las mismas personas unas veces, si bien la tendencia era a ampliar dicho número, con la idea de que, cuantos más clavarios de honor hubiera, más fondos se recaudarían y, de esa manera, más grandes serían las fiestas mayores de Paterna. Por tanto, vemos que, ininterrumpidamente cada clavaría tenía su relación de clavarios de honor, más o menos extensa, hasta el año 2000. Decimos ininterrumpidamente aunque podemos apreciar que, dentro de dicha secuencia en el tiempo hubo algunos años en los que no aparece dicho listado. Así, en el año 1969, vemos que no hay ninguna mención de clavarios de honor. Ni tampoco en 1971. Ni en 1975. Y en el año 1971 sólo aparece un “Clavario mayor de honor. Excmo. Sr. D. Vicente Mortes Alfonso”. Puestos en contacto con algunos organizadores de las fiestas de dichos años, nos confirman que, efectivamente, no aparece una relación nominal de Clavarios de Honor publicada en el libro de las fiestas. Pero sí que consta en el balance económico de la clavaría una relación de personas que aportó dinero, como colaboradores y simpatizantes, para los juegos florales y otros actos festivos. Al preguntar por qué no hubo clavarios de honor, nos indican que ello fue seguramente, porque se disponía ya del dinero suficiente para llevar a cabo todos los actos de las fiestas y por eso no fue necesario recurrir a esta vía de financiación.

La forma de elegir a los clavarios de honor era de la siguiente manera: Al inicio del ejercicio festivo, allá por los meses de otoño, se iba haciendo ya una previsión de ingresos y gastos. Y cada uno de los clavarios debía aportar varios nombres de personas que generosamente quisieran colaborar. Asimismo, se disponía del listado de clavarios de honor, publicado en el libro de las fiestas anterior. A cada una de estas personas se les hacía el ofrecimiento al que, normalmente, accedían. Podía ser cualquier persona, más o menos vinculada con Paterna, que dispusiera de capital suficiente como para poder donar una cantidad lo suficientemente generosa que permitiera que no se resintiera su economía doméstica habitual.

La distribución de los clavarios de honor a lo largo de la página en la que estaban relacionados era de la siguiente manera: Se encabezaba con una relación de cinco o siete personas, que solían ser autoridades civiles, militares y religiosas, así como hijos adoptivos o predilectos de la villa, todos ellos con su tratamiento correspondiente. Y luego, a continuación, se relacionaba un listado con los nombres y apellidos de los diferentes clavarios de honor de dicho ejercicio. Vemos que la gran cantidad de ellos son hombres, siendo escasísimo el nombre de mujeres que aparece en dicha relación. También leemos el nombre de alguna persona jurídica que otra, como el Centro de Educación y Descanso, el Centro Musical Paternense, la Sociedad de Cazadores o la Sociedad de Colombaires entre otros, así como alguna mercantil que otra como la Empresa Cine Palafox, por ejemplo.

Su función era meramente de carácter honorífico y de mera colaboración económica para con las fiestas de Paterna. Por tanto, no tenían ningún tratamiento especial, ni ninguna referencia particular. La aportación económica de cada uno de ellos era totalmente voluntaria, no existiendo ninguna cuantía mínima o máxima a aportar. Cada uno daba la cantidad que libremente consideraba. Y la clavaría de cada año en agradecimiento, tenía un detalle para con ellos que solía ser una figura con la imagen del Santísimo Cristo de la Fe, acompañada con algún elemento autóctono local, como por ejemplo la torre de Paterna. Dicho obsequio solía ir acompañado de una inscripción alusiva, que muchas veces era nominal. Al mismo tiempo, cuando se les entregaba dicho regalo, se les invitaba a asistir un día a la sede social de la clavaría de dicho año, para tomar un refrigerio, durante los días de fiestas en que estaba abierto dicho casal.

Llegado el año 2000, cambió la forma de organización de las fiestas mayores de Paterna. Ya no era una clavaría la que se encargaba de la misma, sino una comisión de fiestas mayores en honor al Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, dependiente del Ayuntamiento de Paterna, en la cual se integrarían todos los sectores festivos locales, entre los cuales se encuentra la Real Cofradía del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Por tanto, a partir de dicho momento, como las fiestas ya no eran sufragadas por las clavarías, sino en su gran mayoría por los fondos públicos municipales ya no fue necesaria la vigencia de la figura del clavario de honor y este elemento festivo se extinguió para siempre.

Paterners de Paterna. Antonio Ferrandis.

Després de dinar, sempre m'agrada vore una miqueta la tele. I observe que a la Dos, tornen a emetre, per enèsima volta, la sèrie Verano Azul, on eixia  el nostre benvolgut paisà paterner, Antonio Ferrandis "el Coto", interpretant el més que entranyable personatge "Chanquete". Jo que he segut un xiquet que va créixer amb els ensenyaments de dita sèrie, no he pogut evitar recordar aquells vells temps de la infantesa en què veiem els episodis, de vesprada, davant d'un berenar de xiquet, abans de quedar amb els amiguets per a anar a jugar a la pilota. Una volta passats trenta tres anys des que es va estrenar a la televisió la sèrie, descobresc entre les imatgens huitanteres del diversos capítols, el secret de l'èxit del seu personatge. I va estar en la forma d'arremangar-se la camisa de mànega llarga en ple estiu a mitant braç, tal i com ho feien el meu iaio o qualsevol llaurador de Paterna, allà en la Corrucossa, o en els Fondos, per a posar-se a treballar la terra. O cóm es despassava dita camisa i ensenyava la camiseta interior de tirants, així com la medalla que duia enrotllada  i mig suada, al voltant del coll, tot i donant-li un aire agrícola de l'horta valenciana el nostre benvolgut amic i paisà Antonio, allà per les terres de Màlaga, a tan popular personatge.

A Antonio Ferrandis el vaig conèixer, com gran part dels paterners, per ser de Paterna. Perquè era germà de la tia Maria la Cota, la que venia abadejo al mercat; tota una institució local i un referent cultural del nostre poble i que era amiga de la meua iaia Sabe. També era, a més a més, tio de Maruja, amiga de ma mare i amb qui, amb ella i el seu marit Pepe, així com amb moltes altres persones, he compartit més d'un dia de Pasqua a la caseta dels caçadors, a la Canyada. Yo vaig tindre una miqueta més de relació amb Antonio Ferrandis pel fet de coincidir els dissabtes de vesprada en misa de huit, on ell llegia la Carta als Corintis, amb una veu i una interpretació digna d'escoltar, però que el pas del temps s' havia encarregar d'anar fent malbé. Era ja la última etapa de la seua vida, quan vivia al seu poble, entre els seus paisans,  mentre gaudia ja de l'època de l'homenatge, del record, de la nostàlgia però sobretot, de l'estima popular al llarg de tota la nostra geografia.

Tal volta, les paraules que més em varen marcar del nostre paisà i que li varen donar el carisma de paterner universal varen ser a Hollywood, quan José Luís Garci va pujar a replegar l'òscar a la millor pel·lícula extranjera per "Volver a empezar" ("Volveg a empesag" que va pronunciar una emocionada Luise Rainer al Dorothy Chandler Pavilion de Los Ángeles). El nostre paterner més internacional, davant de les càmeres de televisió de tot el món va donar-li les gràcies al Crist de la Fe i a la Mare de Déu dels Desemparats per haver aconseguit tan important guardó, mentre mon pare em contava que va ser el seu mestre quan ell era xicotet. I que allò que més li agradava era cantar. I cóm un dia el va castigar perquè li va dir "Don Coto". I alguna que altra batalleta més. Tal volta en aquells anys, ni es plantejava arribar, en el món de la interpretació, tan alt com ho va fer. Però potser, a la companyia de teatre "Cuello duro", de Paterna, on va donar els seus primers passos en el món del teatre, més d'una volta somniaria amb els ulls oberts amb més d'un premi, amb més d'un teatre, amb més d'un estudi de gravació i amb més d'una catifa roja per on desfilar. Somnis que, amb el pas del temps va anar cumplint.

Des d'estes humils pàgines, ara que fa més de trenta anys que es va rodar esta sèrie de televisió, quan du un grapat de reposicions i quan farà 14 anys que ens va deixar, volem manifestar el nostre record i la nostra estima per al paterner més universal que fins al moment hem tingut que és Antonio Ferrandis, el "Coto".

La becadeta.

Una becada no deixa de ser un colp donat amb el bec per part d’un pardalet, per a engolir algun que altre aliment. En sentit figurat, eixe mateix gest és el que les persones solem fer d’una manera quasi inconscient després de dinar i que ens ajudarà a digerir-lo millor i que els mes pudents el solen anomenar sesta.

Totes les èpoques de l’any són bones per a pegar una bona becadeta. Perquè,… Hi ha moment més dolç al llarg del dia que aquell en què recolzem el cap cap enrere del sofà, mentre al televisor van dient notícies de guerres, assassinats o corrupteles vàries? De sobte, mentre un escolta cóm s’ha produït el robatori a un banc i, sense adonar-se’n, es va deixant caure les parpelles, a poc a poc, com si no anara amb un la cosa, de forma que la següent imatge que es veu al televisor és la d’una xicona que, amb molta cautela, ens murmura l’oratge que farà al dia següent.

La becadeta de la primavera és sentida, breu i quasi, quasi furtiva, car és aquella que les obligacions quotidianes de treball o estudis ens permet, de forma que, si s’excedeix déu minuts de l’estona que teniem programada, sol dur darrere seu un sentiment de remordiment de conciencia que ens durarà tota la vesprada, especialment si no arribem a cumplir amb totes les obligacions que ens haviem proposat dur a terme durant la vesprada.

La més dolça és la del estiu. Intensa, llarga, sense preocupacions, perquè un està de vacances i la seua obligació vespertina no va més enllà d’una cervesseta fresqueta amb els amigots per a xarrar de temes vanals estiuencs al bar de sempre. Ací ja no estem parlant de becadeta, sinó ja de becada de competició, amb majúscules. És aquella de la qual un es desperta amb la front plena d’una teranyina de suor i la roba humida, especialment al bescoll i l’esquena. I allò que recorda per última vegada són els rètols de l’inici de la pel.lícula que en eixe moment acava de concloure. Llàstima de film que ens hem perdut, pensem, mentre xuclem la llengua contra el paladar unes quantes voltes.

Els més ortodoxes de la dormida vespertina opten per buscar un lloc més còmode, normalment un llit o una hamaqueta on poder sostindre el cos en posició horitzontal, sense altra complicació més en eixe moment que no caure’s del llit. És allò que els puristas de la bona via anomenen una “Siesta de pijama, Padrenuesto y orinal”, de la que un es desperta amb el cap mig atarantat sense enrecordar-se d’on està, o si és de nit o si és de dia.

La becadeta de la tardor és cabotada strictu sensu. I és la més entranyable, ja que ens du el record dels feliços dies de l’estiu i on canviem la cervesseta de la vesprada per un expedient a arxivar, un informe per a fer o un client per visitar. És aquella que ens fa enyorar el dissabte i el diumenge de vesprada, per a dur a terme una becadeta que ens recorde aquell feliç i a la volta llunyà estiu en que ens queia un filet de bava per la comissura dels llavis, mentre una soporífera sèrie de televisió, mexicana, ajudava a donar llustre a la nostra cabotadeta.

La becadeta de l’hivern es sol executar davall d’una manta que ens abrigue una trista vesprada de diumenge fins a l’hora de donar una volta pel poble, mentre ens acompanya una avorrida pel.lícula al televisor, de sèrie B. Evidentment, no ha de ser molt llarga la sesta, perquè en passar Totsants, a les sis de la vesprada ya sol ser de nit i la dormida de la sesta es barrejaria amb la de la nit, amb els consiguients problems d’insomni que es podrien produir eixa mateixa nit.

Bé, com no vull cansar al personal i que esta entrada siga combustible fácil d’una sesta estiuenca, ho deixem aci, fin a la pròxima.