Tecnologia i trastos

Ja fa més de vint anys, em vaig comprar el meu primer ordinador. Es tractava d'un equip clònic, pentium 3, amb 16 megues de RAM, que en aquell moment era el no va més del mercat. Em va costar cent setanta mil pessetes, que vindria a ser uns mil Euros de hui en dia. Amb ell vaig jubilar la màquina d'escriure olivetti lettera 44 verda amb la qual vaig omplir la meua més tendra juventut de versos. Amb l'ordinador, era molt més fàcil i més cómoda la gestió de documents, que no calia traure'ls en paper si no volies, car a la pròpia pantalla un podia vore allò que havia escrit, sense necessitat de treure-ho en paper. Però tenia l'inconvenient que m'ocupava tota la taula que jo utilitzava per a estudiar. D'esta manera, ocupava només uns quaranta o cinquanta centímetres quadrats per a estudiar, mentre que la resta, fins a arribar a un parell de metres quadrats, els ocupava la torre, el teclat, el monitor, els bafles i la impressora. Déu anys més tard, em varen regalar, com a regal de boda, un portàtil, que m'acompanya en l'actualitat i amb el qual escric amb regularitat, amb 80 giges de capacitat i una muntonada de megues de ram. A l'any 2003, em vaig comprar el primer telèfon mòbil. Era un model de la marca Alcatel, més be xicotet, si l'acomparem amb el seu predecessor.  Em va costar dihuit mil pessetes. Després d'aquell primer aparell, li va seguir un altre. I després un altre. I així successivament fins a l'actualitat. De forma que, des d'aquell primer telèfon, uns vuit o deu han anat  passant per les meues mans, amb els seus carregadors, bateries i demés accessoris que els acompanyen. Conforme va avançant el temps i va evolucionant la tecnologia, el mercat tecnològic està dissenyat d'una manera tan volàtil, que el seu hardware pasa a estar obsolet d'una forma prou ràpida, normalment, per mitjà de campanyes magníficament  dissenyades per creatius que allò que realment pretenen és vendre, vendre i vendre. I al final esta circumstància fa que tinguem els calaixos plens de trastos: Bateries sense mòbils, mòbils sense carregadors, teclats sense monitor, monitors sense torre,... En definitiva, aparells òrfens i vidus amb els que no sabem què fer amb ells. Sempre ens quedarà el mercat de segona mà i el d'ocasió, normalment promocionat a traves de pàgines web especialment dissenyades per a cobrir esta necessitat, i poder desfer-nos així de la tecnologia que, en només quatre dies, ha passat a ser un trasto.

Internet

Internet no deixa de ser una gran ciutat dins de la qual es va desenvolupant cada volta més el nostre dia a dia. Hi ha carrers, places, parcs, avingudes, carreteres, autopistes, glorietes, mercats, grans magatzems, esglésies, ambulatoris, cafeteries, escoles, hospitals, llocs d'esbargiment, prostíbuls, universitats, botigues per on transitem, de nit i de dia, sense eixa por que moltes voltes tenim, a que físicament ens peguen una furgà o ens furten la cartera. Tots estos llocs s'han creat per a ser-nos de utilitat alguna volta en la vida. Fins i tot hi han llocs, anomenats black markets, des dels quals, d'una forma totalment anònima pots, des de comprar uns grams de droga, fins a contractar un sicari que li òbriga a algú el cap d'una pedrada, o li quiebre les cames a una persona que ens caiga malament. Des de qualsevol navegador que hi han ara mateix a l'ús, podem recórrer qualsevol indret que existesca arreu del món sense traspasar les quatre parets de la nostra casa i utilitzar-lo d'una manera correcta, sense més esforç que el que nosaltres utilitzem en prémer el teclat amb els dits, o una zona concreta de la pantalla. D'esta manera, convertits en els reis de la creació cibernètica, podrem demanar que ens porten a casa una greixosa hamburguesa d'una coneguda cadena de menjar ràpid, o demanar hora per a anar al nostre metge de capçalera, o fins i tot, signar per a que posen en llibertat una persona a la que no coneixem de res, però que ens han demanat que, per favor, prestem el nostre recolzament per una noble causa. Recentment, he descobert, caminant per està ciutat virtual, a persones que, per la seua edat, -més de setanta- mai en la vida m'imaginava que me les trobaria per estos racons telemàtics. Professors, coneguts i, fins i tot, familiars, que han descobert este món virtual, paral·lel al món físic. Mai és tard, si la dita és bona. Doneu-me un punt de suport i mouré el món, va dir Arquimedes. I este punt de suport, hui en dia, és un simple terminal d'ordinador, o un mòbil, a través del qual podem moure el món. Este és, doncs, el punt de suport des del qual ens projectem cap al segle vint-i-un.

Dret a l'oblit.

L’oblit és la pèrdua temporal o permanent de la capacitat de recordar, reconèixer o actuar en relació amb el que s’ha aprés. Un s’oblida d’allò que no vol recordar, que vol fer desaparèixer de la seua memòria, així com de la memòria dels demés. La sentència de la Unió Europea de juliol de 2014 per la qual s’obliga a la pàgina Google a esborrar enllaços de contingut personal al seu buscador quan l’usuari al qui es refereix així ho demane, i que li propicie una sèrie de perjudicis de qualsevol tipus, fou una porta que va obrir limitacions al món de la Informàtica, car desenrotllant tots estos conceptes ha aparegut publicat al BOE el Codi del Dret a l’Oblit a desembre de dos mil catorze. Tot començà quan una persona es va queixar davant l'Agència Espanyola de Protecció de dades, perquè Gooble indexava a dos articles que parlaven dels seus deutes passats. Pagats els deutes, el fet de que al posar les seues dades al buscador de Google, encara continuaren apareixent les seues dades sobre els deutes ja extingits, va ser considerat per dit usuari com un greu perjudici per a la seua vida diària. Com a conseqüència, han aparegut al mercat, com si foren bolets, diverses empreses que s’encarreguen de fer desaparèixer de la xarxa allò que un vol oblidar, o que voldria desapareguera de la faç de la terra. De fet, fins i tot alguna mercantil hi ha arribat a afirmar que serien capaços de fer desaparèixer a la volta d’uns anys de la xarxa, fins i tot tota la informació que hi ha al voltant de l’assumpte Bàrcenas. I aleshores un es planteja, com ja s’han plantejat altres: Si eixe dret a mantindre la privacitat d’un ha d’estar renyit amb el dret a la informació. I així, ha de prevaldre el dret a tindre una informació veraç, encara que açò faça menyscabar l’honra d’alguna persona? O pel contrari, ha de prevaldre el dret a la intimitat personal per damunt del dret a que els demés se’n assabenten de qualsevol fet que ens perjudique o que ens afecte com a societat? En este cas hi haurien dos drets fonamentals en litigi: Per una banda, el dret a la intimitat personal, familiar i a la pròpia imatge. Per una altra, el dret a una informació veraç. I, encara que hi haja jurisprudència constitucional ja dictada al respecte, pensem que ni és bo que a qualsevol persona se li òbriguen tots els budells als mitjans de comunicació emparant-nos exclusivament en el dret a eixa informació, ni tampoc és bo que, emparant-nos en el dret a la intimitat, ens quedem sense una informació rellevant per a tota la societat. Com dirien els nostres antics: Com en tot, sempre hi ha un mig i dos vores.

Habeas data

Havia escoltat l’expressió Habeas Corpus. Millor dit: No tan sols l’havia sentida, sinò que, a més a més, l’he estudiada i fins i tot l’he vista aplicada profesionalmente en la vida real com a mecanisme per a previndre detencions il·legals, i que consistix en el dret d’una persona detinguda, o bé a ser presentada immediatament davant del jutge en el termini de setanta dos hores, o bé a ser posada en llibertat. Els meus estudis jurídics són de la dècada dels noranta del segle passat, quan encara el món de la informàtica no era més que un xiquet de bolquers. I l’altre dia descobreix l’expressió habeas data, com a acció constitucional que pot exercitar qualsevol persona que estiga inclusa a un registre o banc de dades per a accedir a tal registre i que li siga proporcionada la informació existent sobre la seua persona i de sol.licitar l’eliminació o correcció si fora falsa o estiguera desactualitzada. La seua raó de ser s’origina en l’article 18.4 de la Constitució i es desenrotlla amb la Llei Orgànica 15/99 de 13 de desembre de protecció de dades de caràcter personals. Al mateix temps, la Sentència 292 de 30 de Novembre, del Tribunal Constitucional reconeix el dret a la protecció de dades com un dret antònim del dret a la intimitat. I amb tota esta informació torne a llegir l’article 18.4 de la Constitució que diu que la llei limitarà l’us de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets. I al llegir l’expressió “l’ús de la informàtica”, pense en la tecnologia cibernètica que existia quan es va redactar la Constitució i en els coneixements informàtics dels ponents de la mateixa, que no devia d’anar molt més enllà de la màquina d’escriure Olivetti. I immediatament pense en la novel.la 1984, de George Orwell, escrita entre 1947 i 1948. I pense també en la pel.lícula “2001: Una odisea del espacio”, de l’any 1968, d’Standley Kubrick. I en la novel.la “2010: Odisea dos”, d’Arthur C. Clarke, així com en la pel.lícula que es va rodar basada en esta novel.la, i no puc evitar llançar un somriure al món, només en pensar quina idea era la que se tenia en el seu moment de les noves tecnologies i cóm ha esdevingut el desenvolupament de la tecnologia informàtica amb el pas del temps, i què era el que s’imaginava l’autor de cadascuna de les novel.les que hen nomenat adés quan es va possar cara al paper per a escriure.

Nevar

Fa un fred que pela. En  ple hivern que estem, ha entrat una ona de fred polar que està agranant tota la península de cab a cab i va deixant caure la neu per tots els racons com si fora confeti en plena cavalcada. En altres temps, s'aprofitava per a fer una excursió al lloc nevat i, amb la polaroid o amb la màquina de retratar de les de carret, s'aprofitava per a inmortalitzar tan peculiar escenari, fent una o dos fotos,  no més, on apareixiem, normalment en companyia de la família o d'alguns amics. A diferència d'altres èpoques, i amb l'ajuda de les noves tecnologies, encara no ha caigut un floc de neu a un lloc concret i ja hi ha qui li ha fet quatre retratos amb el seu mòbil i les ha reenviat a uns altres a través de les xarxes socials i a través de la missatgeria instantània. El  meu mòbil hui m'ha amanit nevat, de tantes fotografies que m'han enviat, de tot tipus: La plaça de Sant Agustí nevada o pedregada, la plaça de la Mare de Déu tota coberta de neu on només es veu el Micalet, paisatges d'hivern pur i dur amb una senyal de trànsit que, com a punt de referència, ens identifica la localitat en la que estem,.... Un bon grapat de fotografies, com una mà negra, van passant-se de mòbil a mòbil, com si fora una carrera de relleus, amb la intenció en el millor dels casos, de traure un somriure en qui les veu i en el pitjor, de confondre, perquè en la majoria de casos, no es tracta de fotografies actuals, sinó més bé de imatgens d'arxiu que algú,  de bona fe o d'una manera més ben o mal intencionada ha anat enviant a través de la xarxa. I és que el nostre tarannà mediterrani fa que, de tot allò que se n'eix de la quotidianitat, siga bo o siga roïn, de tot allò fem un acudit. I  no sabem si allò que en eixe moment se'ns està mostrant a través d'una fotografia és veritat o mentira, si és actual o si és antic, si és aixina o paregut. I moltes voltes donem per bó allò que és més fals que Judes. Al final, hem de recórrer al refranyer més castís, i que, com deien els antics, "de lo que vieres la mitad creyeres". I quanta veritat té el refrany!! 

Papà Noel interactiu.

A poc a poc, i a penes sense adonar-nos, estem acabant este any 2014. I ara que només falten uns dies per a que arribe el dia de Nadal, hem aprofitat la vesprada per a anar a uns grans magatzems d'ací de València per a ultimar els regals de Nadal. A l'última planta de l'establiment on hem anat, hem descobert una pista de gel per a xiquets on, per un mòdic preu poden estar pegant voltetes per la pista de gel durant més de mig hora a l'aguait d'un sofrit pare o mare que porten el xiquet de la maneta per a que no caiga ningun bac i no es faça mal. I a un racó de la planta de l'edifici, abans d'entrar a la cafeteria, a un cantó hi ha una mena d'altaret nadalenc laic, amb un atrezzo compost per caixes de cartó empaquetades amb paper de regal roig amb llacet inclòs, que simulen regals de nadals, així com gaiatos de caramel del tamany d'una persona, arbres de nadal, bustia de correus i llumenetes de colors. Doncs bé, dalt de les caixes de regals, presidint aquell racó hi ha un televisor de plasma on un simpàtic papà Noel, amb la veu lleugerament sampleritzada, els escarba la panxeta als innocents xiquets als quals els pregunta què és el que volen que els porte de regals. I ells, amb moltíssima il.lusió li responen, tot i mirant-lo amb la boqueta oberta, tota la llista de regals que prèviament han escrit a casa, amb l'ajuda dels pares. Hui papà Noel ja no ve de Laponia amb un trineu carregat de regals i arrossegat per una filera de rens. Ni porta un sac de tela de color roig al llom, plé de regals i de il·lusió per a compartir amb tothom. Hui papà Noel 2.0 no és més que una website o una URL que té el seu servidor a un lloc perdut de California o de les illes Seychelles, amb una interface hivernal d'una casa de fusta tota rodejada de neu i una llar encesa pel fumeral de la qual, entra i eix, com si no hi haguera amo, un obés papà Noel que visita tots els racons del món per a deixar almenys un regal a cada xiquet que hi ha ací a la Terra. Però ara mateix, la seua presència física només es manifesta en forma d'un grapat de caramels que el papà Noel interactiu li dóna a cada xiquet, després de la seua conversa, deixant caure les llepolies des d'un forat que hi ha a un extrem de la pantalla de plasma fins a arribar a parar a una cistella que hi ha a l'altura de la ma del xiquet.

Descrèdit.

El descrèdit és aquella falta o pèrdua de crèdit o de reputació que pot patir una persona a causa de les paraules dites per part d'una altra persona amb ànim de fer mal, de injuriar. Es desacredita a aquell a qui, amb la paraula se'l menysprea, deixant-lo en evidència davant de tots. Si la injúria és l'acció, l'objecte de la mateixa és l'honorabilitat de les persones, i la seua conseqüència el descrèdit. Si antigament era l'honor, com a concepció subjectiva que cadascun tenia de sí mateix, es a dir era la valoració com a persona que cadascun tenia de si mateix dintre d'un mateix, quan era  maltractada o posada en evidència dita valoració era quan  dita persona patia la deshonra. Es tractava d'una ofensa més bé moral. No es requeria la producció de perjudici visible o objectiu algun, car el que es feria era més bé l'esperit, de forma que per a netejar dit honor, que un considerava que ha segut tacat per una altra persona, s'havia d'acabar en un tribunal d'honor, en un dol, i en unes armes. En l'actualitat, l'honor és un concepte més objectiu. És la reputació com a ser social que en té una persona, es a dir, la fama que ha sabut guanyar-se en la seua relació amb els demés i de la qual gaudeix, siga la que siga, però en una connotació positiva. És la valoració que els demés tenen de un mateix, l'estatus que socialment li és assignat i que ha sabut guanyar-se. Este aspecte de l'honor es veu afectat a través de la difamació, del descrèdit, del desprestigi. Amb això es perjudica la fama de la persona, si bé es tracta d'una concepció més bé valorativa: No ofen qui vol, sinó aquell que pot. Hui en dia i a conseqüència de l'us de les xarxes socials, fa  més mal el descrèdit públic a través de la xarxa, que eixe mateix descrèdit dut a terme cara a cara, car este descrèdit oral és efímer: Les paraules se les endu l'aire. Allò que s'escriu, roman escrit per a tota la vida. Si bé cap la possibilitat de que el descrèdit es duga a terme a través de la paraula escrita, per mitjà d'una carta o d'una publicació, que també roman escrit a disposició de qui ho llisca, la seua diferencia fonamental radica en que la difusió per mitjà del paper té un caràcter més bé estàtic, mentre que la difusió a través de la xarxa, té un caràcter més bé dinàmic, en la mesura en que som cadascun de nosaltres els qui amb la multiplicació del pa i dels peixos d'un simple "M'agrada" o un fàcil copypaste, qui difonem una foto compromesa o un article subversiu. Contra més morbositat tinga allò que es comparteix, més es distribuirà, fins que arriba un moment en què es converteix en viral. En definitiva, es tractaria d'una lapidació moral. Com diu el refrany, "Entre todas la matamos y ella sola se murió".

Mòbil nou.

M'he fet amb un mòbil nou. El que tenia, ja estava una miqueta  vell, gastat, palpat i no sé quantes coses mes i al final m'he decidit a fer-me'n amb un de nou. Es tracta d'un aparell dels que només li falta parlar, de tantes funcionalitats com té. I moltíssimes més que es poden descarregar. Té connexió a internet,  GPS, càmera de fotos de 5 megapixels, ràdio,  marcació per veu, calculadora, gravadora de veu, llanterna, accés  a xarxes socials, Office,...  Es tracta d'un smartphone el qual perfectament podria agafar un poal i un motxo i et rentaria tota la casa. Però amb totes estes funcionalitats que tenen els mòbils nous, ens hem oblidat de la funcionalitat més important que ha de tindre un telèfon, que és la de parlar amb els demés. En definitiva, comunicar-nos. Perquè amb açò de les noves tecnologies aplicades a la comunicació, podem vore que, efectivament, la immediatesa i la instantaneïtat en allò que es diu es una avantatge molt gran. Però realment hi ha comunicació? O a la fi, allò que realment hi ha no és més que un soroll de llaunes i de pots al qual arriba un moment que ens habituem i ja no en fem, de cas?. Realment, tots estos aparells deurien servir-nos, no tant amb la finalitat de comunicar-nos en si, sinó com a un mitjà que ens facilite la comunicació entre les persones, darrere d'una tassa de cafè, o d'un dinar, per exemple. I em ve a la ment aquell poema de Bertol Bretch que diu "General el teu tanc és més fort que un cotxe / arrasa un bosc i esclafa cent homens/ Però té un defecte: / Necessita un home". I és que, al final, comprovem que els telèfons mòbils i en definitiva, tota la tecnologia aplicada a la comunicació, siga el que siga el suport físic en el que es desenvolupe la comunicació, els omplim de tot tipus de programes informàtics existents en el mercat, tant si els necessitem com si no els necessitem: per a dur la comptabilitat personal, per a compartir fotos, per a saber l'oratge que farà demà, per a composar música, per a aprendre a fer punt de ganxo... Però se'ns ha oblidat la funció més important i per a la qual es va inventar el telèfon: per a facilitar la comunicació entre les persones.

Virgen de la Pas, 2.0.

 El dissabte passat día cinc de juliol va ser la coronació canònica de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar. Es tracta d'una efemèrides d'estes que només es produeix una volta en la vida i  en la qual els villarencos s'han volcat d'una manera incondicional pintant els carrers, adornant les façanes, penjant banderetes i guirnaldes... i en definitiva, engalanant el poble com requereix un esdeveniment d'estes característiques. Cada època té els seues formes de transmetre els fets que van succeïnt i, en vore com, al pas de la Mare de Déu, tothom treia el seu mòbil i li fèia una fotografia com a record, m'imaginava jo cóm hauria segut la divulgació d'este fet si haguera ocorregut en un altre temps. Probablement si haguera ocorregut en un altre segle, hauriem tengut el testimoni oral dels antics, que s'hauria transmés de pares a fills, en forma de rondalla, com és el cas de la leyenda de "Los tres peregrinos y la Virgen de la Paz". Si la Coronació s'haguera dut a terme a principis del segle vint, probablement hi haguera hagut algun  fotògraf ambulant que hauria fet alguns daguerreotips que hui en dia il·lustrarien quasi totes les portades dels llibres de festes. Si haguera segut a mitant de segle vint, tal volta alguna càmera fotogràfica werlisa haguera captat tan important fet, de forma que a molts àlbums de fotografies de les cases hi hauria alguna que ens parlaria de tan magne episodi. Si haguera segut als anys setanta, tal volta hi hauria hagut algú que de forma altruïsta hauria grabat amb una càmera super8, els solemnes moviments de l'arquebisbe en qüestió, de forma que, en dies determinats de l'any encara es projectarien aquelles imatgens a alguna paret emblanquinada d'alguna casa villarenca, abans o després de la projecció de la Primera Comunió del xiquet o de la boda de la neboda. Si haguera ocorregut als anys huitanta o noranta, les càmeres de fotos rebutjables així com les càmeres de video de tots els tamanys haurien envaït el huerto del Señor, tot i buscant la millor perspectiva com a record per a la posteritat. Però l'esdeveniment s'ha dut a terme als inicis del segle XXI,  en l'era de les telecomunicacions cibernètiques en què, encara no ha passat un fet, ja s'ha convertit en viral dins de les xarxes socials.  En este cas, a diferència d'altres èpoques, la comunicació té un caràcter instantani. Perquè qualsevol persona, a qualsevol lloc del món pot seguir pràcticament a temps real qualsevol esdeveniment. Inclosa la coronació de la Mare de Déu de la Pau, patrona del Villar.

Exàmens.

L’altre dia, vaig anar a fer un examen de valencià a una de les facultats de la Universitat Politècnica de València. Eren les onze del matí d’un recent i calorós dissabte de juny. Ja no me’n recordava ja del món dels exàmens i les facultats i vaig tornar a reviure aquella sensació de nervis, malestar i ganes d’acabar que vaig viure jo, ja fa temps, quan era estudiant, sobretot en vespres d’arribar l’estiu.

Em va cridar l’atenció què jovenets eren aquells que anaven a examinar-se. Recorde l’ordre, la puntualitat, la porta de l’aula que s’obri quasi solemnement, el professor que eixia amb la llista dels convocats a la mà, el nomenament un a un de tots els convocats, la identificació amb el DNI o el carnet d’estudiant, els bolígrafs col·locats en paral·lel a la part de la dreta de la taula… Recorde algun examen escrit i algun examen oral, algun de tipus test, així com algun pràctic als quals he fet front al llarg de la meua vida, tots iguals, amb el seu ritual característic, però tots diferents. Uns millors. Altres pitjors. Uns, esperats. Altres imprevisibles. Uns en dia assolellat. Algun que altre, en dia de pluja.

Mentre espere al hall de la facultat, veig passar amunt i avall els estudiants, cóm l’un va caminant i escrivint al seu mòbil un missatge de telefonia instantània, probablement comunicant que ja ha l' ha conclòs i explicant cóm li ha anat. Un altre, passa en sentit contrari amb el telèfon mòbil a l’orella, segurament narrant-li de viva veu a qualsevol persona les vicissituds de la prova, com si d'un partit de futbol es tractara .

De sobte, quan conclou l'examen, una desbandada de persones eix de les aules, cadascun amb la seua experiència personal de la prova. Ara només cal esperar els resultats. Jo recorde que abans hi havia que esperar un mínim de quinze dies per a saber els resultats, que es consultaven als llistats colgats al departament corresponent. Ara, les noves tecnologies permeten que, en uns dies, els resultats de l’examen estiguen penjats al web, a l’abast de tothom per a que qualsevol, des de qualsevol lloc del món puga saber quin ha segut el resultat del seu examen.

L'abdicació.

Cada època té els seus mecanismes de comunicació mitjançant els quals es transmeten les notícies que es van produint cada dia. El dilluns passat, vaig entrar a Internet i vaig llegar a un periòdic digital que a les deu i mitja el president del govern anava a fer una declaració institucional. “Es tractarà d’una remodelació del Consell de Ministres”, vaig pensar. Mogut per la curiositat, a les deu i mitja en punt vaig entrar a una pàgina web per a seguir en directe dita compareixença. El seu rostre de solemnitat, delatava enseguida  que es tractava d’una notícia de gran transcendència pública. Efectivament, l’abdicació del rei Joan Carles ens ha sorprés a tots amb el pas canviat i, encara que es tracta d’una notícia que, abans o després es veia vindre, ningú s’ho esperava d’una forma tan immediata com ha ocorregut.

Intente entrar a la pàgina web de la casa reial. No sé si és perquè ha caigut el seu servidor o perquè s’ha dut a terme una parada d’una manera programada, apareix a la pantalla un missatge que diu que no s’ha pogut establir comunicació amb la pàgina web en qüestió. En passar uns minuts, he refrescat la pàgina i apareix la imatge del monarca signant el document d’abdicació, amb el següent titular: “Su majestad el rey abdica la corona de España”.

I a continuació entre a les webs de varios diaris generalistes de diferent signe polític per a seguir la notícia. I el titular és comú: “ El rei abdica” Esta és la notícia i esta ha segut la forma per mitjà de la qual he tingut coneixement.

La mort de Franco va ocórrer quan jo tenia dos anys només, per la qual cosa no recorde res de tot allò. I encara que era una notícia esperada per la llarga agonia, la forma de donar-la a conéixer va ser per mitjà d’un sec “Españoles. Franco ha muerto”, dites per un desconhortat Arias Navarro davant d'una càmera de televisió, esta encara en bolquers. A mon pare el va sorprendre davant la boca del forn on treballava. Una telefonada al fill de l’amo del forn va fer sabedors a tots els presents d’aquella important notícia.

A l’any 1931, evidentment, jo encara no vivia. Ni mon pare tampoc. Jo no sé ara mateix de quina manera se’n va assabentar el meu iaio Julio de l’abdicació i posterior exili del rei Alfons XIII, així com de la immediata proclamació de la II República. Però estic ben segur que fou a través de la ràdio, mitjà de comunicació per excel·lència d’aquells temps.

Cada època té els seus mecanismes de comunicació. Com se n’assabentarem de l’abdicació de Felip VI en favor de la seua filla Leonor, o per la proclamació d’una III República? Sols el temps ho dirà.

La connexió a Internet.

Hem perdut la connexió a l'internet. Al intentar accedir a la pàgina que utilitzem al treball, esta s'ha quedat en blanc i de sobte, ha aparegut sobe el fons blanc un  missatge en lletres negres d'impremta, probablement tipus arial o Times New Roman, que deia que la pàgina en qüestió no està disponible. A continuació, en lletra més menuda explicava l'origen del fallo, com una mena de manual de primers auxilis i les pautes a seguir per a continuar tenint connexió. Primer ha hagut un soroll  generalitzat, mesclat d'incredulitat i de sorpresa, per a acabar en un  comentari general "Que no n'hi ha internet". Ha segut el moment de parlar amb els companys dels costats. He intentat connectar-me una altra volta i... res, ni cas. I de nou, algun altre comentari amb els companys. Que si què haurà passat, que si és problema de la connexió externa i no sé quins altres comentaris més. Aprofite per a anar al servici. Intente connectar-me una altra volta  i...res. Em decidisc a esmorzar-. Diuen que a grans mals, grans remeis. I el remei se m'apareix en forma d'entrepà amb pernil dolç, amb el qual em quede com un capità general. Intente connectar-me una altra volta, refresque la pantalla i...res. I pense en este moment en el gran avanç, per no dir revolució, que ha segut el món de la informàtica per a la societat actual, en tots els àmbits, tant en el laboral com en el personal. Cóm ha canviat nostra forma de ser, començant per la forma de lligar entre els més jovens que ja no pregunten si estudies o treballes, ni es demanen el número de telèfon, sinó que la pregunta és si tenen whatsapp o facebook o twitter. Mentrestant, al món laboral tot funciona a través de la xarxa començant per la forma de treballar i les ferramentes que s'utilitzen, continuant per la manera de comunicar-se d'una forma quasi instantània i acabant per la manera d'acomiadar-se amb un missatge remés telemàticament. Tota esta tecnologia que ens ha acomodat la vida, fa que, el dia que falla és com si estigueren babaus el temps que no tenim connexió a Internet i no sabem fer res si no és amb la xarxa. Mentre reflexione al voltant d'açó, algú, emulant a Rodrigo de Triana, ha donat un crit "Que ja hi ha Internet!!" I he intentat connectar-me una altra volta i... ara sí que he pogut accedir-hi. I hem continuat treballant com si no hi haguera passat res.

WhatsApp.

He telefonat un amic de la infància per a felicitar-lo pel seu aniversari.. Es tracta d'una persona que, les acaballes que hem viscut junts no caben en una enciclopèdia. Després de preguntar-nos respectivament per les famílies i contar-nos algun que altre xafardeix, al vore'm una miqueta verd en alguns temes, de sobte em va dir "Claro, tío, como no tienes WhatsApp..."

No deixa de ser curiós el nom "WhatsApp", que és un joc de paraules que prové de l'expressió anglesa "What's up", el significat de la qual ve  a ser paregut a "què passa", "cóm estàs" o "cóm et va", i la similitud fonética entre l'expressió "up" i el mot "app", diminutiu en anglés de la paraula "application". I hi ha que vore cóm esta forma de comunicació instantània, que ha anat agafant força d'un temps cap a esta banda, ha anat deixant obsoletes altres mecanismes de missatgeria electrònica com puga ser l'e-mail o les xarxes socials tipo Facebook Twiter. Açò produeix com a conseqüència que aquells que no ens adaptem al canvi tecnològic, és a dir que per els que no disposem de dita ferramenta informàtica es crea incomunicació i per tant, una certa exclusió social. Com un no estiga dins dels cercles informàtics de dita xàrcia, un no existeix i per tant, és totalment transparent per als que sí que empren eixe sistema de comunicació.

"Quod non est in WhatsApp, no est in mundo" dirien els antics romans. Efectivament, perquè açò de la informàtica ens crea un món virtual, paral·lel al món terrenal, on només hi existeixen aquells que tenen dita ferramenta informàtica i que, a mes a mes, volen o tenen necessitat de participar en l'instant precís en què es succeeixen les coses,  d'allò que que una altra persona, o bé ha dit o bé ha publicat, siga una fotografia, un video o qualsevol altre gadget informàtic. probablement el comentari fet, siga "Bon dia, ja m'he alçat", on tots els membres del grup contestaran amb algun comentari a tan important missatge. O tal volta el missatge duga anexe una fotografia d'una taula magníficament parada a la que tots faran un comentari agradable cap al menjar que hi ha a la taula parada. O d'enveja cap els comensals que allà es disposen a menjar.

Al final, un pren la determinació de que qui vullga localitzar-me, ja sap cóm fer-ho. Be venint a ma casa, bé telefonant-me, bé per mitjà d'un SMS o d'un missatge privat a les xarxes socials que jo utilitze. De tota manera, fa més de deu anys, jo era dels qui deia que "ni tenia ni volia mòbil" i ara mateix m'estic plantejant el canviar-me'l per un de gama superior. En començar a funcionar les xarxes socials, jo n'era renuent. I n'hi ha qui de forma irònica ara em diu "I això que no en volies" En definitiva, que en açò de les noves tecnologies, sempre arribe a l'últim glopet, no sé cóm m'ho apanye!!

Xarxes socials.

Una xàrcia social no deixa de ser una comunitat de veins on cadascun expressa lliurement allò que lliurement vol, sense por de que a un li trenquen físicament la cara. Però a l'igual que en una comunitat de veins un sap qui és el que xilla a ple pulmó, el que arriba borratxo a casa, el que es passa tot el dia estudiant per a aprovar una oposició o el qui és músic i està tot el dia en casa tocant la trompeta o el piano, així mateix a les xàrcies socials tots sabem la informació dels demés per allò que cadascun publica, però també per allò que s'insinua. Així, si un publica "me'n vaig de vacances a Cancun", a banda de la notícia del viatge que es publicita, un pensa que eixa persona, o s'acaba de casar o guanya molt bon jornal o és tot mentira, començant per allò del viatge.

Però, què passaria si a eixa comunitat de veins hi haguera algun veí indiscret que, utilitzant la capa d'invisibilitat del Harry Potter, entrara en cadascuna de les nostres vivendes com si no n'hi haguera amo i estiguera al tant del que fa cadascun de nosaltres a sa casa? Quin olor fa el dinar que anem a menjar d'ácí a una estona, cóm el veí del quart guarda a un sobre un grapat de bitllets i l'amaga al segon calaix de l'aparador del menjador per a pagar la contribució de la casa, cóm fa un forat el veí de dalt a la paret per a penjar un quadre horrible i el penja tort, cóm banya plàcidament la veina de baix el seu xiquet de bolquers a la banyera que li ha regalat la seua germana, o cóm critica el veí d'enfront a la veina de dalt per un  comentari de mal gust que li ha dit a l'ascensor.

Estes situacions que poden resultar impossibles i un tant còmiques en la vida real, en la vida virtual, encara que no ens ho creguem, es donen quotidianament. Estes noves formes de posar-nos en contacte, encara que no ens en adonem, ens lleven llibertat i ens priven d'intimitat. Un company de la facultat que feia un grapat d'anys que no el veia, me'l vaig entropessar l'altre dia i li vaig preguntar si estava a alguna xarxa social.  I em va contestar que no, perquè això atemptava contra la seua llibertat i la seua intimitat. I no li falta raó perquè tota la informació que flueix per les canonades informàtiques va a parar a uns mega servidors. Diuen que qui té la informació és qui té el poder sobre les persones. No tan sols es tracta d'obtindre informació a partir de converses intranscendents al voltant de gustos per a vestir o menjar i conèixer així la tendència de les persones en quant a moda o gastronomia, per exemple, per a oferir tant productes o servicis que seran èxit segur, sí o si, si no que, només en connectar-nos, enseguida es sap de d'on ens connectem, quin sistema operatiu estem utilitzant, si ens connectem a través d'un mòbil o a traves d'una tablet o d'un ordinador portàtil, de quina marca és,...Tot açò és informació molt valuosa per a les grans companyies informàtiques que convertiran una qüestió purament tecnològica per obra i gràcia de la pròpia tecnologia en una qüestió bàsica i purament crematística.

Cada volta que entrem a una xarxa social, pensem que hi ha algú que ens està espiant. Només ens l'hem d'imaginar tot vestit amb roba cenyida negra, amb un antifaç negre, tombat en terra, guaitant per badall de la porta, observant cóm ens portem la cullera plena de llentilles a la boca.

Contrasenya.

Se m'ha bloquejat la contrasenya de l'ordinador del treball. La he escrita un parell de voltes i pareix ser que, o no la he teclejat bé o vaja vostè a saber què és el que ha segut el que ha passat, però el cas és que se m'ha bloquejat. I entre esclafar-lo en un bac
com si fora un meló o telefonar al servici tècnic per a que me l'arreglaren, he optat per la segona solució. I jo, ací estic, esperant que el Servici d'Atenció a l'Usuari es pose en contacte amb mi per a poder desbloquejar la meua contrasenya i així poder accedir a l'ordinador i treballar de la forma habitual.

El primer que se m'ocorre  mentre espere el desbloqueig és comprovar cóm d'aspaiet passa el temps mentre venen a auxiliar-me. Ordene quaranta voltes els bolígrafs, canvie un grapat de fulls que tinc davant meu de lloc unes quantes voltes, els colpege amb el rovell dels dits unes altres tantes voltes al llom per a alinear-los, els torne a canviar de lloc, m'alce de la cadira, em torne a seure, vaig al servici, torne, de nou colpege els fulls amb la punteta dels dits per a tornar a alinear-los,... I pense que açò de la informàtica és un món de màgia, fantasia i il.lusió que ens converteix en babaus quan no tenim un ordinador davant nostre per a aporrejar les seues tecles. És en este moment quant me n'adone del poder que té la informàtica. Millor dit: del GRAN PODER que en té hui en dia. Els poders fàctics que han segut tradicionalment l'Església i l'Exèrcit, hui en dia han segut substituïts pel poder sobre la informació, de tal manera que qui controla la informació és qui té el poder. Només hem d'aguaitar a la vida quotidiana i comprovar que eixos poders fàctics han segut substituïts per la informàtica i el periodisme. No en va, se'ls considera tant a l'un com a l'altre el quart o el cinquè poder. I qui els controla és qui hui en dia té el ceptre i la corona del tercer mil·lenni. Tal i com deia la Bíblia, que ni una fulla de l'arbre cau a terra sense la voluntat de Déu, així els nous poders controlen la nostra societat. I el nou governant no és més que un xicó que no arriba als trenta anys, amb monyo llarg, una miqueta friki, tímid amb les xiques, llicenciat en informàtica per l'Universitat Politècnica de València i premi extraordinari pel seu projecte final de carrera sobre la migració de l'arquitectura sobre la que es sustenta el portal web d'una administració pública.

Mentre estic donant-li voltes a estes reflexions, m'han desbloquejat la contrasenya en un segon, amb una simple telefonada. I he continuat treballant com si res. Misteris de la informàtica.

La informàtica i les paraules.

Cóm ens ha canviat açò de la informàtica. No només en els nostres usos i costums quotidians sinó que, a més a més, ens ha variat el vocabulari que habitualment  gastem. Açò ha fet que, paraules que fins a fa poc de temps tenien un determinat significat, ara n'han adquirit un de nou, a més del que ja en tenien, que fa que s'hagen convertit en polisèmiques. Un ratolí sempre ha segut una rata xicoteta que ha ocasionat més d'un  esglai en les persones. Amb açò de la informàtica ha passat a ser, a més, un dispositiu d'indicació mogut a mà en una superfície plana. Per la forma del seu disseny, els americans que són els qui van al capdavant de les noves tecnologies, li varen denominar "mousse" i d'ahí va passar al castellà i també al valencià.

A l'igual que esta paraula, molts altres temes informàtics han tingut el seu origen en una paraula anglesa que s'ha traduït pel seu significat literal. Així, quan parlem de "columna", com a tal entenem aquella peça arquitectònica, generalment de forma cilíndrica, molt més alta que ampla que serveix de sosteniment a un sostre, arc, etc, o bé d'ornament o de monument quan està aïllada. De l'anglés "column", en el món de la informàtica és en tota disposició d'elements discrets en dues direccions perpendiculars (matrius, tarcles, etc), conjunt d'elements al llar d'una d'elles, especialment la vertical, contrastant amb els de l'altra direcció, que composen la fila.

Més gràcia ens fa als qui hem viscut en un ambient més bé agrícola la paraula "camp", per als que sempre ha segut un espai de terra plana destinat a cultiu de sembradura o d'arbres fruiters. En el món de la Informàtica, es tracta d'una subdivisió, en un arxiu, d'un enregistrament que equival a la quantitat més menuda de dades que, des d'un cert punt de vista, es pot considerar com una sola entitat. En anglés la paraula original és "field". Continuant en els temes agrícoles, un marge és la vora, especialment d'un terreny o altra cosa que forma graó o desnivell. A l'anglés la paraula és "margin". I per a la informática és cadascun dels espais blancs que es deixa tot al volt d'una pàgina.

Però no tan sols ens ha donat significats nous a les paraules que ja existeixen, com poden ser les paraules "Executar", "icona" o "menú", entre altres. Hi ha paraula que, no existint en valencià, s'ha optat per adaptar-la gràfica i fonèticament i s'utilitza d'eixa manera. Així, la paraula anglesa "chat", vol dir" Conversa", "tertúlia" i en valencià l'hem adaptat com a "Xat". A més a més, la hem verbalitzat, de forma que, de xat, hem creat el verb "xatejar".

Molts són les paraules que han anat apareixent com si foren bolets, al voltant de la informàtica. No hem de fer més que donar una ullada al nostre voltant per a constatar-ho!!

Paternateca.

Si la història és aquella ciència que es dedica a estudiar el passat de la humanitat, dins de l'estudi d'esta disciplina trobem el que podem anomenar la intrahistòria. Amb este concepte parlem de la vida tradicional que serveix de decorat de la història més visible. Es tracta de tots aquells fets que han ocorregut, però que a penes es publiquen als mitjans de comunicació. És allò que està a l'ombra dels fets més coneguts històricament. Es tracta de la història quotidiana, la de tots els dies que vivim tots en primera persona i que no apareix als periòdics. El  recentment publicat Diccionari Normatiu Valencià (DNV), de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens la defineix com  la "vida tradicional i domèstica que servix de fons permanent a la història canviant i visible". L'exemple paradigmàtic seria la sèrie de televisió "Cuéntame" que, a partir de la vida quotidiana d'una família mitjana se'ns conta la història més recent viscuda per nosaltres.

A tots els pobles sempre hi ha existit una persona que s'ha encarregat de recopilar els fets més rellevants que s'han dut a terme a la seua època així com d'investigar fets passats. D'esta manera trobem a Paterna persones com Ernest Ferrando, Vicent Cardona, Rafael Alfonso, o Armando Cervellera entre altres, a l'igual que a Manises era José María Royo o al Villar Vicente Llatas. Tots ells, amb molta voluntat i il·lusió han anat recopilant fets contemporanis seus, així com han anat investigant  sobre fets passats.La tecnologia utilitzada per totes estes persones era bàsicament la màquina d'escriure i el paper de calc, així com un domini extraordinari per a desenvolupar-se entre polsosos lligalls i fitxes manuscrites. El pas de la màquina d'escriure a l'ordinador és un fet que s'ha produït recentment. Es tracta d'una ferramenta imprescindible en l'actualitat i n'hi ha que destacar que els historiadors locals actuals, començant per Vicent Cotolí, probablement el més veterà i concloent amb Camilo Segura, Cronista oficial de la Vila, l'utilitzen ja.

Si a tots estos elements els  afegim, a més a més, l'us de la tecnologia informàtica web que facilita la possibilitat de compartir informació, la interoperatibitat, el disseny centrat en l'usuari que li permet interactuar i col.laborar entre si com a creadors de contingut generat entre totes les persones en una comunitat virtual, per mitjà dels servicis d'una xarxa social o d'una aplicació web o d'un servici d'allotjament de vídeos, es a dir, i en definitiva, si a la intrahistòria de Paterna li apliquem la tecnologia web 2.0, serà aleshores quan estarem parlant de PATERNATECA.

Perquè, què és sinó Paternateca? Entitat constituïda legal i formalment com a associació, es tracta d'una iniciativa que preten salvaguardar la memòria i la cultura del nostre poble, emprant, per a la seua difusió, les ferramentes informàtiques que hui en dia estan a l'abast de qualsevol persona de mitjana formació: Una pàgina a una xarxa social com és Facebook o Twitter, una pàgina web on estiga allotjada tota la informació que, d'una manera altruista aporte tot paterner i que qualsevol persona des de qualsevol lloc del món puga consultar fàcilment. Es tracta d'una tasca laboriosa, complexa i delicada de replega de material gràfic de tot tipus, però enriquidora en quant els seus resultats.

En conclusió, el lema de "recuperar el passat per a mirar cap el futur" és un repte ambiciós que, estic ben segur, arribarà a bon terme. Perquè, tal i com resa el crit de guerra de Paternateca, "La història de Paterna la anem a fer entre tots!!", és pur reflex del que realment es pretén amb esta iniciativa, ja que la col·laboració de tots és fonamental i la millor forma de fer història com a poble. I eixa serà la millor herència que podem deixar a tots aquells que ens precediran.

https://www.facebook.com/pages/Paternateca/330151790399767?fref=ts

La immediatesa

Si la finalitat de la comunicació és el transmetre un missatge un emissor a un receptor, els nous temps, però sobretot les noves tecnologies obliguen a la immediatesa i fins i tot a la instantaneïtat del missatge alhora que amplien considerablement l’arc físic d’abastament de la informació. Així, si abans unes senyals de fum abarcaven el camp de visió de les persones, hui en dia la comunicació telemàtica permet conèixer un fet que en este moment està passant a l’altra banda del món, com si estiguerem visquent-lo in situ. La videoconferència permet que dos persones que estan cada una d’elles en una part del món diferent puguen parlar i vore’s com si estigueren una al costat de l’altra. El telèfon i no digam el telégraf, s’han quedat total i absolutamente desfasats si els comparem amb el correu elecrònic, per exemple. En el seu moment, la infomació arribava a través d’estos canals perquè eren molt més ràpids que els que existien fin a l’època, com podia ser la carta o un colom missatger. Però, com hen dit, s’han quedat estos mitjans totalmente desfasats. Hui en dia ja només els utilitzen quatre romàntics –actualment s’ls anomenaria friquis- per a mantindre el record d’un temps passat que tal volta fou millor, o per que no en tenen ganes de conèixer noves formes de comunicarse o simplement per que sí. El cas és que quan es descobreix un nou camí de comunicació, a l’igual que quan es produeix un descobriment extraordinari, sempre sol ser el poder establit qui fa les primeres averiguacions, així com el seu primer desenvolupament. S’ha de resaltar ací la importància que té el desenvolupament militar en ese camp. Una volta superada esta primera etapa és quan vé la part comercial per a explotar económicamente el nou invent o el nou canal de comunicació. D’esta manera, començant pels més rics i continuant pels més capritxosos, o més bé a la inversa, arriba un moment en què es popularitza entre la societat, de forma que tot el món, absolutament tots, tenen al seu abast eixe nou invent, siga un telèfon mòbil o una tablet. És a partir d’este moment quan se li'n dóna les més diverses utilitats. L’executiu agressiu utilitza la seua tablet per a tancar algun negoci que duu entre les mans. El pare o la mare telefona el fill o la filla adolescent al mòbil per a demanar-li explicacions de on està en este moment i per què no ha tornat a casa a l’hora acordada. El jove que per mitjà de la xàrcies socials intenta trobar una persona amb quí quedar esta vesprada per a prendre un cafè  o per a anar a sopar esta nit. La novia que es troba a una boutique provant-se un vestit, tal volta el de la seua boda, a qui la seua millor amiga li va fent fotografies amb el vestit posat, que de immediat envia per missatgeria instantània a una quantitat indeterminada d’amigues, les quals no escatimen en comentaris de tot tipus al voltant de dit vestit. Múltiples són, per tant, les utilitats que es duen a terme. Totes vàlides i totes correctes. Conec el cas d’una xicona que acaba de tindre un fill preciós, no fa més de quatre mesos. Ella, en companyia de totes les mares primerenques que han compartit comare i hospital han creat un grup de missatgeria instantània, la finalitat del qual consisteix a posar  en comú qualsevol problema, dubte, suggerència o qüestió a la resta de les mares, per a que cada una d’elles puga expressar la seua opinió al respecte. Qualsevol d’elles pot preguntar cóm fer dormir a un fill ploró a les quatre de la matinada. O quina marca de potito és la més digestiva o té més o menys quantitat de lactosa. Inclús n'hi haurà alguna mare que deixarà escrita la farmàcia on més barats es venen els bolquers. Sempre n'hi haurà una mare amiga que, a qualsevol hora del dia o de la nit estarà disposta a escriure una resposta o donar un consell o a expressar una sana opinió. En este cas, les noves tecnologies han substituït el savi consell de la mare de la partera.

Un post, una post

El llenguatge és allò que ens permet comunicar-nos a les persones. Per mitjà d'ell podem transmetre expressions, sentiments, estats d'ànim... que fan influir en aquells que ens envolten i dels quals esperem una resposta. Per això mateix, totes les llengües  intenten tindre una paraula per a nomenar cada objecte, cada sensació i cada estat d'ànim. Però com açò podria fer que n'hi hagen perfectament una infinitat de paraules, cada una amb un significat diferent, n'hi ha el que s'anomena la polisèmia, de forma que una mateixa paraula té més d'un significat. Una peça de fusta, més ampla que gruixuda és el que anomenem una post. I n'existeixen tantes com quantes funcionalitats li podem traure. N'hi ha la post d'embastar i la post de tallar, utilitzades per les cosidores. La post de ronyar, emprada pels sabaters. La de planxar, per les planxadores. La d'escarnar, de ferrejar, de toscar o de pelar són les destinades a fer cada una d'estes operacions en l'ofici d'adobador de pells. La post de rentar és aquella damunt la qual les dones posen la roba per rentar-la. La post per a regar és la que li serveix al llaurador per a parar l'aigua i així poder regar el seu camp, amb el reg a manta. La post de pastar és la que serveix per a fenyer els pans o per a posar-los-hi en dur-los al forn o en desdenfornar-los. Vem per tant que, a una societat bàsicament manufacturera on un gran percentatge dels oficis són de tipus manual, determinats utensilis laborals, com puga ser un martell, una aixada, una corbella o una post, tenen una gran quantitat d'accepcions així com de sinònims, tants com quantes modalitats d'oficis empren dits utensilis. Esta és la gran riquesa del llenguatge, que intenta que  cada objecte tinga una paraula que el identifique i que el distingisca dels demés. La mateixa paraula post, en anglès fa referència a un missatge o article publicat a qualsevol lloc. De fet, una gran quantitat de periòdics escrits en llengua anglesa tenen al seu nom dita paraula (the New York Post o The Washintong Post, entre d'altres). Si ens cenyim més concretament al món de la informàtica, del internet i més específicament dels blogs, la paraula post és sinònim d'entrada. Es tracta dels articles que es van publicant a la part central del blog i que s'ordenen d'una manera cronològica. Solen tindre un títol, un cos de l'article on es pot introduir text, fotografies, videos o audios. Es poden arxivar per categories i també s'acompanyen de paraules clau relacionades amb el contingut de l'article. A més a més, generalment els posts permeten que els lectors afegisquen comentaris al voltant del contingut del mateix, mostrant l'agrado o el desagrado amb ell. Per si no s'havieu donat compte encara, este xicotet escrit que esteu llegint és un post i espere, de tot cor, que vos agrade.

Les noves tecnologies.

Estic preparant un article per al llibre de festes del meu poble, Paterna. I per a documentar-me, vaig anar a casa de ma tia per a fer-li unes preguntes. Estavem ma tia, la meua cosina i jo. En mitant de la conversa, va sonar un mòbil: el de la meua cosina. El va desbloquejar, va palpar varies voltes la seua pantalla i va esbossar un xicotet somriure. “És el meu fill, que està de viatge de final de curs en els amiguets del cole i que, de tan en tant em mana un WhatsApp dient-me lo que va fent” en va dir ella..

En aquell moment em varen vindre a la ment una sèrie de reflexions al respecte. És veritat que les noves tecnologies ens han facilitat la vida, de tal manera que allò que abans ens costava fer una hora, hui en dia ens costa la mitat del temps o inclús menys. On abans l’avi llaurava amb el matxo i l’haca, hui rega el net a través d’un ordinador portátil on dóna l’ordre per a que s’active el reg gota a gota durant un temps determinat i automáticamente, quan arriba l’hora predeterminada, es desconecta. Es tracta d’un gran avantatge que ens ha fet augmentar la productivitat d’una manera bàrbara.

Però pel contrari, tanta comoditat, tal volta ens estiga convertint en una societat de babaus. Un aparell tan inofensiu com puga ser un comandament a distància ens pot fer que estigam hores i hores estovats a un sofà tremendamente còmode, amb els innegables perjudicis que la vida sedentària ens està produint a tots, alhora que un altre aparell més inofensiu encara com és el televisor, ens va adoctrinant a poc a poc, amb missatges directes o subliminals. El cas és que les noves tecnologies s'han convertit en una ferramenta tan atractiva i inductiva que ens ha fet que pogam estar hores i hores davant d’elles, sense fer prácticamente res, literalmente perdent el temps i que podriem aprofitar fent coses més productives per a les nostres vides.

El cas és que hui en dia açò del Internet i les noves tecnologies informàtiques s’ha convertit en algo totalmente imprescindible, de tal manera que qui no s’ha adaptat a estes noves eines està perdut. Podem considerar-lo un inadaptat social i tal volta Darwin tindria alguna cosa a dir al respecte en la seua teoria sobre l’evolució de les espècies. El fet que tot estiga a la xàrcia de forma que emprant qualsevol navegador pogam accedir a qualsevol contingut té els seus avantatges però també els seus desavantatges. Perquè té com a consequència una saturación de la información de tal manera que cap cervell humà és capaç de retindre tots els coneiximents que n’hi han al seu abast. D’esta manera el que es fa no és buscar els continguts per a saber i conèixer, sinò descarregar i acumular eixa información a discs durs, pendrives i CDs, per si de cas algun dia necesitem eixa información amb la qual cosa, no estem obtenint coneiximents, sino que sabem que això està ahí, però no sabem el qué és o de qué va l’assumpte.

Al mateix temps, ens han anat llevant intimitat. Si abans una fotografia feta en un lloc o en una postura inadecuada,  produia eixa falta de intimitat, hui en dia eixa mateixa foto descarregada a una xàrcia social, la seua propia morbositat la converteix en viral, de forma que en questió d’hores, tothom pot conèixer de la infidelitat d’una persona famosa o vore un escot o unes cuixes –per ser políticamente correctes-  de la mateixa persona.

Internet ens ha engolosinat de tal forma que acceptem estoicament com una perdua de llibertat personal situacions que mai en la vida podriem haver vist. L’exemple que encapçala este post és paradigmàtic. Recorde quan vaig anar de viatge amb els amics en acaber la E.G. B. que telefonàrem dos o tres voltes a casa. Sempre he sentit dir que quan un està de viatge, el no tindre notícies són bones notícies. Hui en dia és notícia qualsevol fet que hi succeix i que se n’eix de lo comú: Un que s’esvara i es cau, un altre a qui se li trenca la maleta, …

Ara bé, no ens deixem enganyar: no tot és veritat  a la xàrcia. Dia a Dia es cola molta mentira, molta imfàmia, molta notícia interesada i molt de bulo que fa que, de tantes voltes repetida, acabe sent veritat.

De tota manera, encara que haja segut crític en este post amb les noves tecnologies i especialmente amb Internet, personalmente aposte decididamente per elles i pel seu futur, amb els ulls tancats, sempre que es faça un us correcte i civilitzat.