No sé si ha segut la peresa o la desídia o la por o la desgana, o les quatre circumstàncies juntes, però és que l'altre dia vaig anar al dentista, després d'un bon grapat d'anys sense anar. Ja em feia falta, ja. Perquè el primer pensament que m'ha vengut al cap ha segut el fer memòria de quan va ser l'última volta que hi vaig anar. La veritat és que no la recorde. Encara així, he pensar que mai és massa tard si el problema en té, de remei.
El cas és que m'he assegut a la cadira articulada tot i obrint la boca com si fos una bústia de correus, igual. "Massa bé dus la dentadura, per al grapat de temps que fa que no passes pel dentista", m'ha sentenciat l'home que, amb la ferramenta a la mà, anava furgant ara a una dent, ara a un queixal, ara a una geniva, tot i buscant una càries, una mella o un brot de sarro al qual tirar-li mà. La seua mà anava revisant cadascun dels racons de la meua boca com si d'un mecànic es tractara, ara apretant una peça,, ara afluixant una altra, tot per a deixar la carrosseria ben a punt per a mossos futurs. I és que això es el que té la visita al dentista. Probablement, la que més nervis ocasiona, tant pel mal que fa a les dents pròpiament dit, com a la butxaca. Encara així tant un mal com l'altre, poden tindre remei.
Una volta acabada la visita, feta la revisió i la neteja en profunditat de totes i cadascuna de les peces dentals de la meua boca, com si d'uns exercicis espirituals es tractara, faig propòsit de l'esmena, seriós i ferm, de tornar, al menys una volta a l'any al dentista, de netejar-me les dents una volta al dia, a poder ser, de nit i abans de gitar- me, així com de glopejar amb líquid col·lutori verd per a tindre un alé fresc i sà.
