Jerusalema

Una empresa por gastar-se una quantitat enorme de diners per a publicitar un producte determinat, però si amb eixa publicitat no acaba de connectar amb els consumidors, probablement s'ensuminaran pel comú del no res un grapat de diners i un grapat d'hores de dedicació a promocionar el producte estrella que acaba estrellant-se en la tempesta de la inconnexió més absoluta. La publicitat més efectiva és la que es transmet de boca a orella per la satisfacció obtesa amb el producte en qüestió. És la que fa pujar com la bromera un restaurant,  una ferreteria, un forn o una carnisseria al cel de la excel.lència, o pel contrari, la pot fer afonar a l'infern més fosc de les lamentacions. En el món de la música ocorreix exactament el mateix: Una multinacional discogràfica pot gastar-se un bon grapat de diners en promocionar un determinat grup de música. Però si no acaba de connectar amb el public, no deixaran de actuar només que al poble dels cantants i poc més. Les xarxes socials són el boca-orella del segle XXI, un poderós altaveu que permet donar a conèixer un determinat artista i una determinada cançó, des del racó més inverosímil del planeta. Ja ho varem poder experimentar fa ja uns quants anys amb l'artista sudcoreà Gangnam Style amb el seu famós ball del cavall, o amb l'original Harlem Shake i el popular crit "con los terroristas" entre altres, que varen captivar el món sencer. Ara, en esta era pos-covid que estem vivint, estem experimentant un altre fenómen viral paregut als que hem anomenat. Va començar un poc abans de la pandemia que patim, i que ha anat popularitzant-se amb el pas del temps. Es tracta de la cançó Jerusalema, del dj africà Kgaogelo Moagi, Master KG, cantada per l'artista Nomcebo, els dos de Limpopo, que és una de les nou províncies que compossen l'estat de Sudafrica. Jerusalema és una cançó gospel, afro-house, pegadissa, cantada en idioma venda, amb un component espiritual, que gràcies a les xarxes socials es va viralitzar a Àfrica i d'allí, a tot el món. En l'actualitat acumula més de 150 milions de reproduccions a Youtube. La cançó s'acompanya d'una senzilla coreografia que s'ha convertit en un challenge on un grup de gent balla alegrement la cançó. De no haver sigut per estos temps convulsos haurien aparegut com a bolets, col.lectius festers, comissions falleres i entitats de tot tipus que haurien fet ja d'esta cançó la seua profia particular al món sencer a través de les xarxes socials. Si haguèrem viscut en temps normals, esta haguera sigut la cançò de l'estiu, que s'haguera ballat a totes les discoteques de pràcticament tot el món. Que en estos temps tèrbols de pandèmia que esten patint, la força, la espiritualitat i el cant a la vida que transmés la lletra d'esta cançó, siga un himne que ens anime a superar estos temps de paràlisi mundial que estem vivint a causa del coronavirus, per a viure tots junts uns temps millors que estan per vindre. "Jerusalem és la meua llar, salva'm i camina amb mi".

Domund

Hem anat a comprar a la carnisseria. A un racó del taulell, hi ha una vidriola de metacrilat transparent en forma de pot quadrat, on hi han ficades unes quantes monedes. I davant, penja un cartell on hi ha una fotografia en què, en un primer pla hi apareix una monja de mitjana edat. Darrere, en un segon pla hi ha tres dones de raça negra, abillades amb vestimentes pròpies de la seua cultura. El cartell el retola la paraula DOMUND. I el subtitula la següent frase: "Aquí estoy, envíame". El penúltim diumenge del mes d'octubre se celebra a tot el món el Diumenge Mundial de les missions, jornada en la qual l'Església Catòlica promou l'esperit missioner. Enguany, a pesar de la pandèmia, també es celebra esta jornada, amb les restriccions pròpies dels temps que estem vivint. I, mentre contemple la vidriola de metacrilat, el cartell anunciador, així com el seu missatge, el meu pensament es rescola pel clivell de la vidriola i apareix a aquella Paterna dels anys huitanta en la que a la plaça del Poble, a la porta de l'Ajuntament estava aparcada aquella furgoneta Land Rover blava i també el Seat 131 ranxera supermirafiori, els dos de la Policia Municipal. Eixe penúltim diumenge del mes d'octubre, a punta matí, a la porta de l'església s'instal·lava la mesa petitòria on prenia cadira la directiva de Obras Misionales Pontificias, al voltant d'una taula allargada on al mig hi havia una urna on les persones que entraven o eixien de missa, dipositaven el seu donatiu. Als xiquets ens donaven una vidriola, de plàstic per als més xicotets i de fang per als més majors, amb el bust d'un negret, un xinet o un indi, on hi havia escrites les paraules "Ayuda a las Misiones". Dins de la mateixa, s'introduïa un paperet amb el nom dels xiquets que la custodiaven i que tenien la noble missió d'anar pel carrer demanant la voluntat. "Bon dia. La voluntat per al Domund?". Així a una persona i a una altra, i a una altra, fins a la una del migdia, que era el límit horari per a tornar-la. Normalment, solíem anar captant dos o res xiquets per cada vidriola. I mentre un la sostenia, l'altre duia a les mans uns adhesius de la dimensió d'una ungla on estava dibuixat el logotip del Domund. La voluntat per al Domund? I quan una persona hi dipositava la seua voluntat, se li apegava l'adhesiu a la solapa de la jaqueta. Eixe era el senyal que indicava que ja hi havia col·laborat. Aleshores, la moneda oficial era la pesseta. I normalment se solia donar un o dos duros. Si algú dipositava cinc duros, se li donava un adhesiu més gran, de la grandària de la palma de la mà. I si deixava caure un bitllet de cent pessetes, se li donava un banderí de tela en forma de triangle isòsceles allargat, imprés també amb el logotip d'eixe any. Era aquell un fred matí de caminar pels carrers. La voluntat per al Domund? De pujar i baixar escales, de tocar a les portes de les cases. La voluntat per al Domund? Fins al final del matí, en el que s'entregaven les vidrioles, o bé a Carmen Liern, o a Carmen la Flara que ens agraïen sincerament la col·laboració prestada. La il·lusió venia al diumenge següent, en el que en l'Al·leluia de la setmana, a l'última pàgina anava publicada de forma detallada tota la recaptació treta i on apareixia el nom de cadascun dels xiquets que hi havíem participat, així com la quantitat que hi havíem recaptat. I ara, trenta o quaranta anys després, a través del metacrilat d'una vidriola petitòria, es reflecteixen estos records d'infantesa d'un fred diumenge de Domund qualsevol.

José Damián Polo "Pepín"

No és fàcil ser Coeter major a Paterna. S'han de tindre una sèrie de qualitats que no estan a l'abast de tot el món. Encendre la bengala verda per a avisar que comença la millor cordà del món, és un privilegi que està reservat només per a unes poquetes persones. Encendre la bengala roja perquè tots els tiradors deixen de disparar femelletes i que esta ordre siga obeïda per tots, amb respecte, és una facultat només reservada per a qui s'ha guanyat eixa admiració a força de participar de forma activa, any rere any, a la nostra molt més que centenària Cordà de Paterna. Amb la trista desaparició de José Damián Polo Pepín, conclou una etapa a la cultura paternera del foc que ja va començar fa moltíssims anys i que li ha fet guanyar-se la consideració de tots aquells que, d'una manera o d'altra han estat vinculats a la festa paternera. I és que, el gran mèrit de Pepín, ha sigut, per una banda, haver sabut tindre la suficient visió per a mantindre la tradició en la forma de disparar la Cordà, com va ocórrer l'any 1973 en el que una cordà semiautomàtica quasi acaba en catàstrofe i amb la pròpia cordà. Per a evitar succeïts com este, l'alcalde que hi havia aleshores, que era Rafael Alfonso Barberá, li va encarregar que es fera càrrec de la seua organització nomenant-lo, de facte, coeter major. I, per una altra banda, haver sabut adaptar-se als nous temps, a les noves circumstàncies i a la nova legislació sobre el foc, especialment la que venia d'Europa i que va fer malbé més d'una cordà dels nostres pobles. I tot això, amb una noble finalitat, que era evitar que s'apagara el foc de la nostra estimada cordà. Que la metxa no s'apague: Eixe va ser el seu lema, evitar no tan sols que no s'apague, sinó aconseguir que la cordà de Paterna fora la millor cordà del Món. Ens ha deixat José Damián Polo, Pepín. En el seu record, en la seua memòria, perquè no hi ha paraula de consol que conhorte la seua trista partida, no podem més que mostrar el nostre condol a la seua família per tan irreparable pèrdua. La seua passió pel foc, i el seu amor per Paterna, hi han contribuït a fer de la Cordà de Paterna tot un referent en el noble i vistós espectacle del coet solt. Ningú mor del tot mentre se'l recorda, igual que mai hi haurà metxa que s'apague mentre hi haja un paterner de bé que des del Cel, als peus del Santíssim Crist de la Fe, sostinga ben alta una bengala verda per a mostrar a tota la Terra, que el poble de Paterna fa la millor Cordà del món. No és fàcil ser Coeter Major a Paterna. Ni sostindre la bengala verda en alt a les mans. Ni mantindre el foc sense que la metxa no s'apague. Ni concloure la cordà amb la bengala roja i les mans emmascarades. I és que, en definitiva, per molts anys que passen, no n'hi haurà cap de persona que li haja dedicat tantes hores, tant de sacrifici, tant d'esforç ni tanta passió pel foc, com ho ha fet al llarg de la seua vida José Damián Polo, Pepín.