Tal volta perquè la geografia així ho ha determinat, Portugal és eixe veí que viu a la porta contigua de la nostra casa i amb el que varen renyir els nostres besavis i que, passats els anys, a penes hem arribat a dirigir amb ell tan sols un parell de paraules de cortesia en la nostra vida. Tal volta perquè la història és així de capritxosa, des de la nit dels temps hem sigut amiguets, ens hem barallat, ens hem reconciliat, hem sigut un mateix Estat, fins i tot un mateix imperi i, dos-cents anys després varem tornat a trencar palleta i, a partir d'aquell moment, hem tornat a mirar cadascun cap a mars diferents: nosaltres cap a la Mediterrània i ells cap a l'Atlàntic. Fa temps vaig escoltar,no recorde a qui, que deia que la Península Ibèrica era una cara amb dos rostres que mai arribaven a mirar-se. I, des del pont del nas de l'home de la dreta, fins a arribar a la punteta del nas de l'home de l'esquerra, de punta a punta de la península, hem viatjat la meua dona i jo, de València a Lisboa, per a celebrar el nostre aniversari de boda en un viatge no massa llarg, però si suficientment intens per a conéixer la forma de ser i la manera de viure dels nostres veïns de la nostra casa comuna. Un inspirat Carlos Goñi amb el seu grup Revolver, cantava ja fa temps una tendra cançó dedicada a la capital de Portugal "tú que recorres Lisboa / y sus calles y sus fondas / con hombres de una sola vez / tú serás mi último puerto / para amarrarme a tu alma / y sólo yo vivir en él". Tal com diu la cançó, hem recorregut els seus carrers, tot buscant l'essència dels nostres veïns, amb els qui compartim un territori i part d'una història comuna: L'Avenida Liberdade, presidida per l'estàtua dedicada al Marqués de Pombal, la Praça do Comerçio, centre neuràlgic de la ciutat, des d'on s'albira tot l'estuari del riu Tajo -rio Tejo-, el Castelo s. Jorge i les seues vistes panoràmiques, la rua Garret, on es troba la famosa cafeteria "Café a Brasileira", on es reunia Fernando Pessoa amb altres artistes a fer-se una cassalla, l'elevador de santa Justa, des d'on s'atalaia una vista extraordinària de la ciutat, la torre de Belém, el ponte 25 de abril, cosí germà del Golden Gate, la llibreria Bertrand, la més antiga de tota Europa... cada racó de Lisboa és una nova experiència a viure, una aventura a gaudir i un somni a destriar, sempre davall la castissa banda sonora de Madredeus, o la veu de vellut de Dulce Pontes o de Teresa Salgueiro. Tot això, alhora que assegut a un banc qualsevol de l'Alfama, un llig tranquil·lament a José Saramago. O mentre a qualsevol fonda, es degusta un saborós bacalhau cuinat en qualsevol de les seues riques varietats i un pastéis de Belém. Mentrestant, cap a poqueta nit, el lament d'un trist fado en la veu d'una clàssica i popular Amália Rodrigues, plora profundament, fins a altes hores de la matinada.
