Un cafe amb.... Maria de la Pau Janer

Sempre és per a nosaltres un plaer i un honor entrevistar a personalitats del món de la cultura, de la talla dels que hem anat entrevistant a este blog. En este cas, és un gran honor i una gran alegria tindre la possibilitat d’entrevistar a una de les escriptores referents més estimades del panorama literari nacional actual. 

Nascuda a Palma de Mallorca, Maria de la Pau Janer és professora de la Universitat de les Illes Balears, tasca que compagina amb les seues activitats televisives i com a escriptora. Ha escrit les novel·les Els ulls d’ahir, L’hora dels eclipsis (Premi de Narrativa Andròmina 1989), Màrmara (Premi Sant Joan 1993), Natura d’anguila (Premi Carlemany 1995 i Premi Prudenci Bertrana de votació popular al millor llibre de 1995), Orient, Occident. Dues històries d’amor (finalista del Premi Sant Jordi 1997), Lola (Premi Ramon Llull 1999) i Ets la meva vida, ets la meva mort (2001).També ha publicat Carta a uns estranger que ens visita. Mallorca, l'illa de les mil i una nits (2001). Els deu manaments de la felicitat (2001), Les dones que hi ha en mi (Finalista Premi Planeta 2002), Passions romanes (Premi Planeta 2005), Cartes que sempre he esperat (2010) i Quan siguis lliure (2015), a més dels llibres infantils L’illa d’Omar (Premi de la Crítica Serra d’Or al millor llibre juvenil publicat a Catalunya l’any 1990) i La bruixa que va perdre un secret (1994). Són tantes les publicacions de la nostra autora que segur que ens hem deixat pel camí alguna novel·la seua.

Virtualment hem quedat amb Maria de la Pau per a prendre un café, de forma virtual, a una cafeteria del port de Palma de Mallorca, a l’horabaixa. Mentre observe cóm remou cadenciosament amb una cullereta el contingut d’una tassa de café amb una suculenta bromera al qual mulla un no menys suculent croissant, alhora que mira per la finestra de la cafeteria l’extraordinari espectacle de l’entranyable capvespre que se’ns ofereix davant nostre en este moment, pense i comente en veu alta que és un gran honor per a nosaltres contar a Escriure per a ningú amb la extraordinària presència de Maria de la Pau Janer.

La nostra benvolguda escriptora, acaba de publicar a l’editorial Columna la que és la seua última novel·la Tots els noms d’Helena. Com a sinopsi direm que L’Eva, una actriu intensament entregada a la seua feina, interpreta el paper de la seua vida, un personatge que la captiva tant com la intimida: Helena de Troia. Però sembla que Helena i el seu fat s’han apoderat de la pel·lícula i durant el rodatge tot són dificultats. Els actors i els tècnics involucrats al film hauran d’afrontar fets terribles que els portaran al límit i els obligaran a qüestionar-se moltes coses. Quan tot sembla perdut, una trobada imprevista els durà a emprendre un viatge que els podria canviar la vida. Aquesta aventura, però, posarà a prova els vincles i les complicitats que han anat teixint arran dels problemes que han hagut d’afrontar plegats. En aquesta apassionant novel·la, Maria de la Pau Janer revisita la Ilíada qaasaposant la mirada en les seues protagonistes femenines i reivindicant-les. Alhora, lliga aquest poema èpic amb l’època actual a través d’una història trepidant i emotiva plena de solidaritat i coratge.

Escriure per a ningú: Deia el poeta Rainer Maria Rilke que la infància és la pàtria dels poetes. Conta’ns un record de la teua infància.

Maria de la Pau Janer: Records d'infantesa en tinc molts i molt bells. Un dels que tinc, més relacionat amb la meva infància i amb l’escriptura és el record del meu pare treballant, escrivint a màquina els seus textos, les seves novel·les, mentre jo l’escoltava i m’imaginava totes les històries que segurament estava escrivint i mentre m’imaginava també tot el que gaudia contant totes eixes històries.

Escriure per a ningú: Pel que ens contes, has viscut una infància feliç.

Maria de la Pau Janer: Si, vaig tindre una infantesa molt feliç, vam ser quatre germans, jo vaig ser la major de quatre germans. I sí, sincerament, vaig ser molt feliç.

Escriure per a ningú: Parla’ns de tu, Maria de la Pau. Qui ets? Cóm ets?

Maria de la Pau Janer: Crec que és molt difícil parlar d’un mateix. Crec que som una dona des meu temps, una dona preocupada pel món de la cultura, amb inquietuds, amb curiositat per saber, per aprendre, amb sensibilitat, molt lligada al concepte de família, molt lligada a Mallorca, i a tot allò que forma part de sa cultura catalana. Crec que som una persona molt vinculada, com déiem, al concepte de família, a sa meva filla, as meus pares i es meus germans, a totes eixes persones que estim. Voldria dir que sóc forta, però crec que sóc forta quasi sempre, no sempre. I voldria dir que m'apassiona escriure, això és cert. L’escriptura és una enorme passió.

Escriure per a ningú: A València hi ha una llibreria en la que, en el paper en el que envolten els llibres hi ha impresa una coneguda frase d’Edmundo de Amicis que diu: «El destino de muchos hombres dependió de haber o no haber habido una biblioteca en su casa paterna» Ets filla de Gabriel Janer, famós escriptor, mestre i catedràtic. Cóm ha influït en tu, en la teua vida i en la teua obra el ser la seua filla?

Maria de la Pau Janer: En sa meva vida i en sa meva obra, ser filla de Gabriel Janer, és molt esclau. Jo segurament vaig començar a ser lectora perquè ell em va ajudar a ser lectora. Vaig començar a apassionar-me pels llibres perquè ell m’ho va ensenyar. Va ser es meu mestre, va ser es meu còmplice,... Ara compartim tot allò que fem els dos, ens consultam, ens intercanviem opinions. És una de ses persones que m’ha marcat més en aquesta vida i més positivament.

Escriure per a ningú: Ets una persona polifacètica. Renaixentista diríem: Ets professora d'universitat, escriptora, fas programes de televisió, de ràdio... Què fas mes a gust. Què et plena més?

Maria de la Pau Janer: Faig activitats molt diferents, és cert. I, quina me’n plena més? Segurament totes, però clar, jo allò que més sento que sóc és escriptora. Escriure és allò que més m’agrada: La felicitat d’escriure, el patiment d’escriure, la il·lusió de tenir un llibre entre mans. Però també m’agrada fer classes de literatura, perquè sa literatura és una gran passió i m’agrada molt comunicar.

Escriure per a ningú: Quin és el record més antic teu relacionat amb la literatura?

Maria de la Pau Janer:Un record antic meu relacionat amb la literatura, segurament en l’estiu de la infantesa, quan començava a escriure petites obres de teatre, perquè els meus amics i els veïns de casa, els nens, representessin per a l’aniversari de la meua germana, que era el onze d’agost. Els contes que escrivia també i que després llegia as meu pare. Tinc molts d’aquests records.

Escriure per a ningú: Què és per a tu la literatura? Una vocació o una professió?

Maria de la Pau Janer: Jo diria que la literatura és vocació i professió. És vocació perquè forma part de sa meva vida i sa meva vida és millor escrivint. I professió, perquè crec que és una opció seriosa, rigorosa i important per a mi.

Escriure per a ningú: Quin és el procés de creació de les teues novel·les? Escrius a bolígraf o a ordinador? Tens algun lloc especial on escrius? Tens algun ritual a l’hora d'escriure? Alguna mania? Alguna superstició?

Maria de la Pau Janer: El procés de creació de les meves novel·les sol ser sempre primer triar un tema que m'interessi. Després informar-me, investigar, llegir llibres, buscar informació... Escric amb ordinador. M’agrada escriure a casa meva, al meu estudi, al meu racó. No tinc rituals especials a l’hora d’escriure, però sí necessito tranquil·litat, necessito silenci. Sobretot necessito no sentir-me cansada, perquè escriure em cansa, em fatiga i necessito estar fresca a l’hora de començar a escriure.

Escriure per a ningú: Descriu-nos el lloc on sols escriure habitualment.

Maria de la Pau Janer: El meu estudi és un lloc tranquil, silenciós, amb llum. És un lloc on estic envoltada d’objectes que formen part de la meva vida, de la meva història, o de llibres. És un lloc on em sento arrecerada i on tot és més fàcil per a que pugui imaginar i construir.

Escriure per a ningú: Et seguisc a les xarxes socials. De fet algunes fotografies d’esta entrevista estan tretes del teu mur d'Instagram. Quan d’important són a la teua vida les noves tecnologies?

Maria de la Pau Janer: Les noves tecnologies són importants en la meva vida en la mesura en què són un instrument, o una eina per a fer coses, per a ajudar i facilitar per a fer coses. Però molt, molt, molt importants no són. Les xarxes les vaig començar amb Instagram perquè la meva filla es va fer un Instagram i volia d’alguna manera seguir-la i saber què anava fent. Però bé, després vaig descobrir que era una bona plataforma de contacte amb els meus lectors, amb la gent que em segueix i això em va animar a continuar amb ell. Però no sóc una persona esclava de la tecnologia, tot i que sóc conscient del paper que té a la societat on vivim.

Escriure per a ningú: A les teues novel·les sempre hi ha un personatge femení culta, bonica, universitària que és el personatge principal, al voltant del qual es desencadena i es desenvolupa tota la trama de la novel·la. Quant hi ha d’autobiogràfic a les teues publicacions? On acaba la autobiografia i on naix el personatge?

Maria de la Pau Janer: A les meves novel·les sol haver-hi un personatge femení que és el personatge principal, o alguns personatges femenins, perquè crec que a mesura que van passant els anys i que he anat fent novel·les hi he anat afegint personatges femenins molt potents o que a mi em semblen forts i potents. Perquè m’interessa també tractar el tema de la relació entre les dones, la complicitat femenina, les dones que, en lloc d’enfrontar-se s’ajuden, que tenen objectius comuns o que tenen ganes de canviar una mica el món. D’autobiogràfic, a les meves publicacions, òbviament, hi ha moltes coses. Madame bovary c’est moi, va dir Flauvert. Però, on acaba l’autobiografia i on naix el personatge? Això ho sé jo en cada personatge. I molt poqueta gent. Perquè crec que m’has de conèixer bé per saber trobar-me. Però jo crec que si, que hi ha una mica de Maria de la Pau Janer en cadascun dels personatges que invent i que vaig descrivint.

Escriure per a ningú: La teua primera novel·la, Els ulls d’anit, va quedar finalista del Premi Ciutat de Palma de 1987. Quin record guardes d’eixe primer premi obtingut?

Maria de la Pau Janer: De la meva primera novel·la, Els ulls d’ahir, tinc un record molt tendre i molt bonic. Pense que és una novel·la molt juvenil, potser no devia d’haver publicat, perquè era massa d’hora, però la recorde amb molta tendresa, perquè de fet jo era bastant inconscient, la inconsciència de la joventut i pensava que era normal publicar tan jove i que tot seria magnífic. No coneixia per res cóm era aquest món i clar, vaig gaudir de la part bona, la part de tenir un llibre a les mans, l’emoció aquella immensa, la necessitat de portar el llibre per tot amb mi... Tinc un record tendre: Aquesta seria la paraula: Llunyà, també, però tendra.

Escriure per a ningú: L’any 1989 vares guanyar a València el premi Andròmina amb la novel·la L’hora dels eclipsis, una història d’amor d’un home entre dues dones. Una representa el dia i l’altra la nit. Què ets més nit que dia, o més dia que nit?

Maria de la Pau Janer: No sé ben bé si sóc més nit que dia o més dia que nit. Jo crec que va per temporades. Sempre he estat una persona noctàmbula, de casa. És a dir: M’agrada estar a casa llegint a la nit, mirant alguna pel·lícula bona o treballant. Però també, de vegades, m’agrada aprofitar el dia. La claror del sol m’entusiasma i la claror del Mediterrani i de Mallorca especialment. Per tant jo crec que seria una persona en aquest sentit una mica híbrida.

Escriure per a ningú: Màrmara ens narra d’una forma excel·lent la història d’amor entre un joier de Mallorca ja major i una jove de Girona que s'instal·la a l’illa per motius professionals. A esta novel·la, que va guanyar el premi sant Joan l’any 1993 i que, podríem considerar que representa la teua consolidació com a una de les escriptores més importants del nostre panorama nacional, ens fas reviure el mite de la bella i la bèstia. Realment la bellesa està en l’interior de les persones?

Maria de la Pau Janer: Jo crec que realment la bellesa està en l’interior de les persones. Màrmara és una reivindicació d’això: l’autèntica bellesa. Després hi ha altres tipus de bellesa que potser ens distreuen, que potser ens enlluernen, que pot ser ens agraden en un moment determinat, però que no són els que conten. De fet, jo vaig reviure el mite de la bella i la bèstia en aquella novella, a Màrmara, una novel·la que m’estime molt, perquè jo vaig fer la tesi doctoral sobre rondallística i tractava el mite de la bella i la bèstia. I em va semblar tan apassionant, tan interessant, que vaig decidir fer una novel·la que fos un homenatge a aquest mite.

Escriure per a ningú: Natura d'Anguila ens mostra les obscures i conflictives relacions en el si d’una família mallorquina de senyors rurals i amb la que vares guanyar el premi Carlemany el 1995. Està basada en algun fet real? Una volta han transcorregut més de vint-i cinc anys d’haver escrit esta novel·la, encara continua tenint vigència el seu argument?

Maria de la Pau Janer: Natura d’anguila no està basada en cap fet real concret, tot i que jo crec que al llarg de la història sempre han hagut històries d’amors incestuosos. Sí que han passat moltíssims d’anys i l’argument continua tenint vigència. L’amor pot ser magnífic, pot ser meravellós i també pot ser complicat, retorçut i prohibit. Natura d’anguila mostra aquestes dues vessants.

Escriure per a ningú:Amb Orient. Occident. Dues històries d’amor, vares guanyar el premi Sant Jordi de 1997, on ens narres dues històries d’amor en dos escenaris ben diferents on, per damunt de tot triomfa la multiculturalitat i la diversitat. El dia de hui mateix, obrim els diaris i podem llegir, canviant el nom de les persones, les mateixes tristes notícies que aleshores. Canvien les generacions, s’avança en el reconeixement de drets de sectors socials històricament més desafavorits. Però s’ha avançat en matèria de drets humans?

Maria de la Pau Janer: Jo havia fet un viatge en aquella època a Israel, havia anat a Jerusalem, havia conegut el conflicte palestí i realment me va impressionar molt, me va sacsejar molt i vaig decidir fer aquella novel·la. Els anys han passat, però no crec que en matèria de drets humans s’hagi arribat on realment s’hauria d’haver arribat en les dades en que som. Clar que s’avancen en altres coses però en altres jo crec que no tant i fins i tot en alguns àmbits podríem parlar d’un cert retrocés.

Escriure per a ningú: Lola ens conta la història de qui torna al poble en la seua maduresa i descobreix de primera ma els canvis que han esdevingut a la seua localitat natal, en este cas, Palma de Mallorca. En el teu cas personal, quins canvis has pogut observar?

Maria de la Pau Janer: En el meu cas personal, molts canvis. Mallorca és una illa per a mi bellíssima que m’estim moltíssim, però que evidentment, és camaleònica, és canviant i s’ha transformat molt. Hi he vist els canvis d’una societat que ha hagut d’anar adaptant-se amb molta rapidesa al turisme, he vist també la crisi d’aquest últims temps al Covid, he vist com s’ha intentat sobreviure, he vist els actes durs i negatius d’esta supervivència, però també he vist la cara lluitadora de voler tirar endavant.

Escriure per a ningú: Ets la meva vida, ets la meva mort, és una novel·la en la que parles de la força de l’amor en les nostres vides, que ens arrossega quan apareix i ens deixa desvalguts quan se’n va. La trama es desenvolupa a l'interior d’un taxi i des de la trama principal, s’enllacen una sèrie d’històries paral·leles. Són reals els fets que ens contes en esta novel·la?

Maria de la Pau Janer: Curiosament, Ets la meva vida, ets la meva mort, sí que es una novel·la que es basa en un fet real. De fet hi vaig traure la idea de l’argument d’una notícia que vaig llegir en el diari i que em va impactar molt en aquell moment, era una notícia molt petita de la que gairebé ningú va donar gaire valor i gaire transcendència, però que a mi em va fer pensar. I em va servir, canviant-la molt, per a escriure aquella història que crec que es una de les històries mes dures i més difícils que he escrit.

Escriure per a ningú: Amb la novel·la Las mujeres que hay en mí, vares guanyar l'accèssit al premi Planeta de l’edició de 2002. Amb Pasiones romanas, vares guanyar el prestigiós premi planeta de l’Edició 2005. Quins records guardes d’estos entranyables esdeveniments?

Maria de la Pau Janer: Ser finalista del Planeta i guanyar-lo després, va ser una alegria immensa. No ho havia pensat abans durant la meva adolescència-juventut quan somniava en ser escriptora. Mai hi havia pensat que em pogués passar una cosa així. Jo crec que moltes coses de la vida apareixen quan menys les esperaves i són sorprenents. Em va anar molt bé, perquè em va permetre aterrar de ple en el món autènticament diríem de negoci editorial en el sentit d’empresa, de món que gira en tot el llibre com un producte que s’ha de promocionar, que s’ha de vendre. Va ser una experiència interessant. També la sensació d’entrar en una divisió diferent. En una divisió on tenies molts mitjans als quals podies accedir per difondre el llibre, on podies fer moltes entrevistes i molta publicitat. Però el Planeta també em va marcar amb un altre sentit. Vaig pensar que no calia escriure massa ràpid, que potser aquella frissor, aquell desig d’escriure que m’havia acompanyat durant molts anys, l’havia de pautar més, l’havia de pausar més i jo ja d’escriure pas a menys, però amb projectes una mica més ambiciosos encara, que havia de forçar la màquina. I a partir d’aquell moment, vaig escriure menys, però també vaig escriure novel·les que m’he hagut de treballar-me més, en el sentit de que he hagut de documentar-me més.

Escriure per a ningú: Cartes que sempre he esperat, és una novel·la marcada per l’atzar, l’espera i els secrets, que giren tots al voltant d’una carta que no arriba al seu destinatari quan toca. Has mantingut alguna relació epistolar amb alguna persona?

Maria de la Pau Janer: Cartes que sempre he esperat, és una novel·la que està marcada per l’atzar, l’espera i els secrets, i que fa un homenatge a les cartes que hui tan poc ens escrivim perquè abans anaves a la bústia amb una il·lusió que ara no tens, perquè no trobes o no rebs aquelles cartes. Jo he tingut relacions epistolars amb persones distintes fa molts anys que han marcat la meua vida, amb professores, amb amigues, amb amics, amb parelles que he estimat i m’han estimat. Ara em fa pena a mi que no existeixi la relació epistolar. Crec que l’hem reinventada una mica i escric e-mails molt llargs als amics com si fossin gairebé cartes. Crec que potser els e-mails són les noves cartes del segle vint-i-un i que potser els whatsapps son els telegrames, no? No ho sé.

Escriure per a ningú: A Màrmara, fas una recreació del mite de la Bella i la Bèstia. A Quan siguis lliure, adaptes el conte de les mil i una nits als temps actuals. A Tots els noms d’Helena, fas una relectura de la Ilíada d’Homer, però vista amb ulls de dona. D’on traus la inspiració per a escriure històries amb tanta substància, tan boniques i tan ben elaborades?

Maria de la Pau Janer: És cert que sempre he fet recreacions de mites, de contes, d’obres literàries. Això jo crec, que no sé d’on trac la inspiració. Són temes que a mi m'interessen. Son mites, són obres, són històries que a mi me fascinen i que pens que puc donar, fer la meva versió, aportar el meu granet d’arena amb aquell tema o en aquell mite, veient-ho a través de la meva mirada i a través dels meus ulls. Això m’engresca, m'il·lusiona i em fa escriure. Sempre ha estat una experiència molt, molt grata, molt, molt interessant.

Escriure per a ningú: A banda de les publicacions d’adults, per les quals hem fet un breu passeig al llarg d’esta entrevista, també tens un ampli ventall de publicacions, que podríem considerar juvenils L’illa d’Omar, La bruixa que va perdre un secret, o Barbablava, l’heroi, el monstre. Què t’agrada més, escriure per a un públic adult, més preparat i més culte o deixar volar la imaginació en una narració fantàstica per a jóvens?

Maria de la Pau Janer: En realitat obres infantils només n’he fet dues: L’illa d’Omar i La bruixa que va perdre un secret. Barbablava, l’heroi, el monstre és més una obra d’assaig que vaig fer per la meua tasca de professora d'universitat de literatura que n’hagut de fer altres d’obres d’assaig. Però la literatura infantil va ser una incursió segurament influïda pel meu pare, que s’ha dedicat molt més. Vaig fer aquelles dues petites obres, però realment molt aviat vaig adonar-me’n que on em sentia còmoda era en la novel·la per a adults. No perquè el públic sigui mes preparat ni més culte, sinó perquè era el gènere on em sentia simplement més a gust i on sentia que hi havia, per mi, personalment, cadascú és un món, més terreny a explorar, més terreny a descobrir, més reptes personals i per això vaig optar finalment per continuar fent novel·la.

Escriure per a ningú: Estos dies ha eixit al mercat la teua última novel·la Tots els noms d’Helena, que es basa en la Ilíada d’Homer, però retratada amb ulls de dona. Parla’ns d’ella.

Maria de la Pau Janer: Tots els noms d’Helena és la meva darrera novel·la, surt aquesta setmana, acaba de ser publicada, surt a les llibreries el proper dia set de setembre. L’acompanyaré a fer les primeres passes pel món, intentaré acompanyar-la una mica. Es una obra que m’ha costat molt fer-la. L’he patit i l’he gaudit moltíssim. És una obra que, a més, ha coincidit en un moment molt complicat de la meva vida. Complicat i dur, molt dur en la meva vida. Però realment l’Ilíada és una gran obra, és una d’aquelles obres dels grans clàssics que ens marquen a tots els que estimem la literatura i és el meu particular homenatge a tota la història de la guerra de Troia, el personatge d’Helena, que és una dona fascinant dividida entre dos mons, sempre escindida entre dues mitats i en tots aquells que l’envoltaren. Clar, i el mite de Troia, la grandíssima ciutat, finalment vençuda. Crec que és una història apassionant i jo he volgut, una vegada més, posar el meu granet de sorra i ajudar a oferir una versió distinta: La meva.

Escriure per a ningú: Dos mil huit-cent anys després de la Ilíada i en una societat que no té res a vore en la que es desenvolupen els fets allí narrats, continuen tenint validesa les paraules d’Homer?

Maria de la Pau Janer: Jo crec que les paraules d’Homer tenen validesa. Van tenir, en tenen i en tindran sempre. Perquè quan un autor parla dels grans temes de la vida, dels grans temes que ens preocupen, dels grans temes que mouen la humanitat, que mouen les dones i els homes de tots els temps, aquests temes sempre tenen vigència. I si ho fa, a més a més, d’una manera literàriament potent i bona, encara més vigència. En el meu cas crec que he estat una mica agosarada perquè, com tanta gent, he explicat l’Iliada en la meua mirada però també n’he fet la meua peculiar versió.

Escriure per a ningú: Extrapolant la Ilíada a l’actualitat, Quí seria Helena? I Andrómaca? I Hecuba? I Criseida i Briseida?

Maria de la Pau Janer: Qui seria Helena a l’actualitat? Helena som totes les dones. Totes les dones dividides sempre entre tantes coses, escindides sempre entre tantes coses, que pertanyem a mons tan diferents a l’hora, que tenim una vida complexa, complicada a vegades. Andrómaca us ho dic sincerament: A l’Iliada era l’esposa d’Hector. Jo l’he eliminat. A la meva versió no existeix Andrómaca. Hècuba és la mare, la reina i la mare: la reina d’un gran regne i la mare d’Hector, de Paris, de Casandra. I la mare que pateix per la pèrdua del fill, la mare que es queixa, la mare que es trenca. I Criseida i Briseida, apareixen molt de passada i son les dones utilitzades. Però a la meva novel·la no hi tenen gran paper.

Escriure per a ningú: Tots els noms d’Helena ix a la seua venda a partir del dia 7 de setembre, data a partir de la qual es podrà accedir a la mateixa a qualsevol llibreria. Anirà acompanyat de la respectiva presentació. Tens ja dissenyat algun calendari de presentacions? Vindràs a València a presentar el teu llibre?

Maria de la Pau Janer: Sí, tinc calendari de presentacions provisional. La presentaré a Palma el dia vint-i-set de setembre. La presentaré a Sant Cugat el sis o set d’octubre, a Barcelona l’onze d’octubre a la casa del llibre, a la rambla de Catalunya. L’aniré presentant a diferents punts del territori català. Hi ha previstes alguna presentació arreu d’Espanya... No sé. A mesura que surten aniré fent. M’encantaria anar a València a presentar el meu llibre. Dependrà de si algú porta la iniciativa, de si s’organitza, de si hi ha demanda... Totes aquestes coses funcionen una mica així: Pareixen bolos perque crec que en comprar el llibre la gent fa les primeres passes. Però una mica a mesura que surten les ocasions i que tinga jo la disponibilitat, naturalment.

Escriure per a ningú: Amb quina novel·la ens delitaràs en el futur?

Maria de la Pau Janer: El futur és sempre una incògnita. Ja tinc al pensament una nova novel·la, però encara és molt verda i en aquest moment el meu objectiu no és escriure una nova novel·la i que espero fer-ho en tota la il·lusió del món, sinó acompanyar a Tots els noms d’Helena.

Escriure per a ningú: Per a concloure esta entrevista, Si et perderes, on hauríem d’anar per a retrobar-te?

Maria de la Pau Janer: Si em perdés, probablement em trobaríeu sempre a Mallorca, perquè és un lloc del qual no puc allunyar-me gaire, perquè sempre hi he de tornar. Però hi ha moltes ciutats que m'apassionen. Si em perdés potser em trobaríeu a Itàlia, a alguna ciutat romana: a Florència, a Venècia....

Des d’estes senzilles paraules d’Escriure per a ningú, no podem més que agrair infinitament a Maria de la Pau Janer la seua desinteressada col·laboració en esta agradable entrevista, tot i desitjant-li de cor molta sort en la promoció del seu nou llibre.