viernes, 14 de septiembre de 2018

Isabel Cañas


Estic rellegint el llibre "El dardo en la palabra", on un eloqüent Fernando Lázaro Carreter, amb elegància, ironia, lluïdesa i amenitat ens deixa, en un format d'assaig divulgatiu, un instrument imprescindible per al coneixement de la llengua castellana on ens va detallant, de forma molt rigorosa, el significat d'una determinada paraula, una expressió o un determinat gir idiomàtic. I recorde que, als anys huitanta, al Villar Palasí, vaig conéixer el dit lingüista de la mà de qui fou la meua mestra de llengua i literatura, a més de tutora de 6 a 8 de l'antiga EGB, a través dels seus llibres de "Curso de la lengua española", però sobretot, a partir dels exercicis que féiem pràcticament cada dia que teníem llengua quan, sobre les déu del matí la mestra baixava a prendre's una pastilla, mentrimentres un xiquet o una xiqueta de la classe, cuidava que s'hi mantinguera l'ordre. La mestra en qüestió era doña Isabel Cañas Grau qui, en companyia de don Juan Antonio Llopis Calabuig, varen ser el tàndem docent que ens varen conduir per la senda del coneixement, durant eixos tres cursos de la preadolescència. I així, mentre don Juan era el mestre que s'encarregava de donar les assignatures de ciències, com eren matemàtiques, naturals, física i química, doña Isabel, ens impartia llengua, literatura, història i valencià, és a dir les assignatures considerades de lletres. El secret d'un professor per a ser bon professor, consisteix a saber despertar en els xiquets la verdadera vocació que hi ha al seu interior. I en el meu cas, he de reconéixer que doña Isabel, va saber fer descobrir en mi l'amor per les lletres, per la literatura i per la paraula en general. Hi havia una activitat escolar que dúiem a terme els divendres de matí una volta al mes, que es deia Assemblea Literària, que consistia en què havíem d'escriure a casa un conte, una narració, o una poesia, d'acord a unes condicions que escrivia a la pissarra. El divendres de matí ens preuníem per equips. A cada equip, es llegien tots els treballs que havíem redactat els seus membres i es triava un per equip. Els cinc o sis seleccionats, es llegien en veu alta davant de tota la classe i després es votava la millor. Una altra activitat que va dur a terme, va ser crear una biblioteca escolar a la qual, cadascun dels alumnes havíem d'aportar un llibre. "La historia interminable", "Momo", "El misterio de la Isla de Töckland" eren, entre altres, els títols que allí hi havia i que vàrem llegir, en aquells temps en què l'única preocupació de la vida eren els deures que un havia de fer per a l'endemà. També es va crear un diari escolar, impulsat per ella, anomenat "Los Cazanoticias", la dinàmica del qual consistia en què cadascú escrivia una notícia referida al col·legi, a Paterna, o a algun tema d'interés general per a nosaltres. Després es penjava a un panell que hi havia només accedir a l'edifici. I, en entrar a les aules, tothom aprofitava per a llegir allò que al panell hi havia penjat. La seua responsabilitat com a docent era tal que, en vespres de Nadal d'aquell últim curs d'EGB, va haver de demanar-se algunes setmanes de permís per a atendre unes greus obligacions familiars. I per a no deixar les dos classes que duia, òrfenes de mestra, va buscar un parell de mestres novelles, que la varen substituir, sufragades per ella mateixa. Quan un és menut, sempre hi ha alguna persona a la qual un pren com a referència. I, una volta transcorregut el temps, he de reconèixer que doña Isabel Cañas, fou per a mi eixe punt de referència de l'adolescència. Han passat els anys. Molts anys. I he de reconèixer que, sempre que arriba a les meues mans alguna convocatòria d'algun concurs literari, encara continue tenint la mateixa emoció dels dotze anys quan doña Isabel escrivia els requisits que hi havia de tindre el conte que havíem d'escriure per a la pròxima Assemblea Literària del divendres.