 |
Fotografia: Manuel Pastor Camarena
|
Nascut
el 12 de març de 1918, va anar a les Escoles Nacionals i després al
Grup Escolar Alfons XIII, actual Col·legi Cervantes. En acabant, va
estudiar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València i,
en concloure, Magisteri a l’Escola Normal. Va exercir com a mestre
a diferents localitats: Paterna, Formiche Bajo, Alcoi i València. De
l’any 1961 a l’any 1970, va ser tinent d’alcalde de Paterna. A
l’any 1970, va ser nomenat alcalde, càrrec que va exercir fins a
l’any 1975. Era l’època anomenada del tardofranquisme
als llibres de història. Per aquells temps, Paterna era una
localitat que començava a deixar de ser poble per a despertar-se com
a ciutat dormitori. Durant el seu mandat, es va dur a terme la
restauració de la Torre i es va declarar el nostre tan estimat
monument, així com les coves que el circumden, com a Monument
Historicoartístic d’Interés Local. Probablement, de no haver
segut per la seua oposició frontal, hui en dia, tal volta el Palau
seria un vell record dins del nostre imaginari col·lectiu local
perquè es va presentar un projecte de demolició del Palau i
immediata construcció d’un hotel al seu solar. Així, el 21 de
novembre de 1974, no es va admetre a tràmit l’avantprojecte de la
societat Palau Paterna. I el 6 de març de 1975, es va denegar la
llicència de demolició de l’edifici del Palau. Algú es pot
imaginar per un moment la plaça de l’Enginyer Castells amb un
edifici de nova construcció amb rètols de neó substituint el
nostre estimat Palau?
Però la
seua vocació era més bé la de ser escriptor, arqueòleg i
investigador. Tot això, unit al seu amor immens per Paterna, va fer
que li dedicara apassionadament hores i més hores a la investigació
sobre el nostre poble. Fou cronista oficial de Paterna, càrrec des
del qual va desenvolupar magistralment la seua vocació, des de que
va substituir a Armando Cervellera fins a la seua mort. Especialment,
la seua passió va ser el període de l’Edat Mitjana i la nostra
terrisseria, característica d’aquella època daurada, en verd i
manganés. Fruit de la mateixa són els seus estudis Las
cuevas de Paterna,
Historia de
la Torre de Paterna,
La
canalización de las aguas del manantial del barranco de la Fuente,
Els
socarrats de Paterna,
Motivos
heráldicos en la cerámica azul de Paterna,
El
acueducto iberorromano de Paterna,
entre altres, així com nombroses publicacions al llibre de festes en
honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, on va
tractar els seus temes favorits de forma divulgativa per a tots.
Especialment, ens fem ressò de la seua extraordinària publicació
Notes per a
la història de Paterna,
publicació impresa a dos columnes, una en castellà i l’altra en
valencià, i que va ser publicada per la clavaria de l’any 1977. Es
tracta d’un clàssic paterner de consulta, imprescindible a
qualsevol llar i on, de tant en tant, busque alguna que altra
informació. Pòstumament, es va publicar La
cerámica medieval de Paterna. Estudio de marcas alfareras.
El material gràfic, així com els manuscrits inèdits, que conserva
la seua família és quasi tant o més que el que hi ha publicat. Per
tant, esperem que algun dia puguen vore la llum les seues
investigacions inèdites. Estic segur que donaran llum a la història
del nostre poble.
Mes per allò que el recordarà carinyosament la nostra
història local és per haver segut qui va redactar i dissenyar el
nostre escut municipal, un dels emblemes que ens defineix com a poble
i ens distingeix dels demés. Escut que va ser aprovat mitjançant
decret en Consell de Ministres el 17 d’agost de 1973. Des
d’aleshores, presideix tots els actes oficials en els quals
participa el nostre municipi. Encara que l’heràldica pot
considerar que no s’ajusta als criteris establits per esta ciència,
probablement, el costum i el seu ús ininterromput durant tant de
temps ja li donen carta de naturalesa per a poder seguir sent
utilitzat com a símbol que identifica a tots els paterners.
Feliçment casat amb Carmen Romero
Murgui, amb qui va tindre quatre fills: Mari Carmen, Rafael, Luisa i
José, la seua mirada davall l’ombra tardofranquista de l’època
amagava un vell secret des dels anys quaranta: el d’aquell germà
major seu de mare, anomenat Miguel Liern Barberá, que, en acabar la
Guerra Civil, va estar refugiat als camps de refugiats del sud de
França, que després va participar a la Segona Guerra Mundial i que
va acabar als camps de concentració de Mauthausen i de Dachau. Una
volta alliberat pels aliats nord-americans, va fixar la seua
residència al sud de França, concretament a Montpeller, on va
començar una nova vida. El record d’eixe germà a l’exili, amb
el qual tenia un contacte esporàdic per carta i fins i tot amb
alguna visita a França, es feia present cada matí en afaitar-se
davant l’espill, quan cantava allò de «Allá va la peli…,
peli…, peli…, peliculera», tornada d’una cançó de la
pel·lícula El gato montés, que tant li agradava al seu
germà, que cantava a tota hora i que va fer que als anys trenta li
tragueren de malnom Peli. Tots estos fets li produïen una antítesi
a la seua vida, segons la qual, per una banda, era un element més
d’un règim polític que estava agonitzant, però, pel contrari,
d’una manera privada mantenia un contacte més o menys freqüent
amb un germà que estava a l’exili per haver participat de forma
activa a la Guerra Civil. Rafael Alfonso Barberá ens va deixar el 5
de gener de 1978. I ens va deixar com a herència a tots els
paterners l’amor pel seu poble i la seua història, la passió per
les seues investigacions, les seues publicacions i una forma
d’entendre la vida del nostre poble.
