Estava predeterminat que, a l'igual que la meua germana, jo també anara al parvulari del Calvari durant dos anys, per a després entrar al col·legi Cumbre, a estudiar l'E. G. B., dirigit per un exigent D. Pedro Franco, que va fer de la meua germana una excel·lent alumna que, fins i tot, va arribar a donar classes de taquimecanografia a les seues aules. Amb estos referents, s'entén el perquè de la meua predeterminació acadèmica. Però la declaració en runes de les escoles del calvari i la seua posterior demolició un curs abans d'entrar-hi, varen fer que la primera part del projecte dels meus estudis infantils es volatilitzaren, de forma que vaig entrar a primer de parvulitos, a un edifici de nova construcció al col·legi públic Villar Palasí de Paterna al qual, a uns cent o dos cents metres de cals meus pares, em duia de la mà, o bé ma mare, o bé mon tio Rafa. Allí, una dolça doña Maricarmen es feia càrrec d'uns trenta xiquets i xiquetes, entre els quals em trobava, i ens ensenyava a llegir en unes llibretes encartonades. Mi-ma-ma-me-mi-ma i frases paregudes eren el nostre cavall de batalla diari. En concloure els dos anys de pàrvuls, va vindre el dilema: O canviar-me al col·legi "Don Pedro" com se li coneixia col·loquialment al centre "Cumbre", o continuar en el col·legi Villar Palasí, on ja m'havia integrat perfectament i estava a punt de començar primer d' E. G. B. Va predominar la integració en el col·legi, de forma que vaig continuar en el mateix centre on vaig començar pàrvuls. I de doña Maricarmen, vaig passar a tindre com a mestre a don Paco.
D. Paco Barambio, marit de doña Maricarmen, era un mestre que va vindre de terres manyes. I ací es va quedar. De cabells platejats i una miqueta rulls, era un mestre dels que podríem anomenar de la vella escola. Dels qui, quan un xiquet arribava tard i entrava a l'aula sense dir " bon dia" -o buenos días-, el feia eixir de classe i tornar a entrar per a saludar correctament. De les seues mans vàrem conèixer la conjugació dels verbs, la taula de multiplicar, el subjecte i el predicat, la canción del pirata, de Espronceda, el poema d'Antonio Machado "Caminante son tus huellas, el camino y nada más...", i altres més que havíem d'aprendre's de memòria. "En los mejores colegios del mundo cuando terminan sus estudios, se saben varias poesias de memoria". Era disciplinat, i més amic de les lletres que de les ciències. Encara recorde la musiqueta amb la que ens dictava els diferents accidents geogràfics de la península. "El Guadiana nace en las Lagunas de Ruidera, pasa por... " I cóm ens els havien d'adeprendre de memòria i recitar-los en classe, d'una forma pareguda a com deia el poema de Machado " mil veces ciento, cien mil / mil veces mil, un millón". O cóm ens preguntava pícarament: "¿Cual es el monte más alto de España? ¿Y el de la península?". O cóm una vesprada a la setmana, la classe de gimnàstica consistia a jugar al futbol els xics i a la goma les xiques. O cóm una altra vesprada, la del divendres, era per a l'assignatura de religió on, des del púlpit de la seua taula de mestre, ens adoctrinava en els valors de la fe catòlica. "Si queremos ir al Cielo con las manos llenas...", repetia constantment, davant d'una feligresia infantil, que l'escoltava amb la boca oberta. O també cóm, quan va ocórrer la pantanada de Tous, va passar pel carrer un cotxe patrulla de la policia local fent ban i demanant l'ajuda a tots els paterners per a col·laborar amb els damnificats per aquella catàstrofe. I va aprofitar la classe de religió d'aquella vesprada per a instruir-nos en els valors de la solidaritat i la caritat amb els demés.
Durant cinc cursos- de primer a cinquè d'E. G. B.- va ser el meu mestre i tutor. Estem parlant del primer lustre dels huitantes, en plena transició, quan una nova escola, amb uns nous mètodes i uns nous valors, anava prenent forma. Entre altres, una formació en Valencià. De fet don Paco, que sabia el meu escàs interès pel futbol i els meus coneixements orals de valencià per ser valencianoparlant, aprofitava per a parlar amb mi de temes diversos per a, d' eixa manera, practicar una llengua que, no sent la seua, segurament estaria aprenent en algun curs de reciclatge.
Més de trenta anys han passat ja, des d'aquell curs de cinquè en què es va acomiadar de nosaltres i es va traslladar de col·legi. Nosaltres varem passar a sisè, amb nous mestres. L'últim dia de classe, ens va desitjar el millor. I fins i tot ens va escriure a la pissarra el seu telèfon particular, així com el seu domicili, per al que vulguerem. I en començar el nou curs, varem anar un dissabte de matí a sa casa, on el varem tornar a vore a ell, a la seua dona doña Maricarmen i a la seua filla Maricarmen, que va ser companya nostra de classe i de jocs durant tots aquells anys. Des d'aquell dia, ja no he tornat a vore'l. I sempre que ens hem vist algun que altre amiguet d'aquells temps sempre ens hem preguntat què seria de don Paco. I sempre ha hagut un bon comentari per a la seua persona. No sé què haurà segut d'ell, però el seu record i els seus ensenyaments han estat presents, d'una manera o d'altra, i m'han anat acompanyant al llarg de la meua vida. I no puc menys que somriure en recordar una part de la meua dolça infància.
