Roders, butonis i greixeros.

Socarrat amb el dibuix del butoni.

Tots hem segut xiquets alguna volta en la vida. I durant la infància hem tingut por a alguna cosa. N’hi ha qui li ha tingut por a la foscor i per adormir-se se li encenia una llumeneta lateral de colors. I si a mitant nit es despertava amb necessitat d’anar al servici, encenia totes les llums de la casa: les de la seua habitació, les del corredor, les del water,… N’hi ha qui la por li la ha tingut a l’aigua, de forma que, quan anava a prendre el bany a la piscina, a la platja o a qualsevol bassa que cubrira más amunt del melic, sempre es banyava amb flotador i maneguetes, fins a ser ja ben majoret. N’hi ha qui li tenia por a la soledat i mai volia estar asoles a casa. Però a banda d’estes pors naturals, sempre hi ha hagut una por inculcada pels majors per a atemorir els més menuts, sobretot a l’hora de menjar, per a aconseguir que s’ho acabaren tot. Deixant a banda expressions tan folclòriques com puga ser “Que venen els espanyols!” o “Que vé el Duque de Alba!”, que encara s’empra hui en dia per a fer por als xiquets belgues i holandesos, hui en dia la globalitat ha fet que a les nostres terres, la forma de fer por als xiquets siga amenaçant-los amb expressions del tipus “Que vé l’home del sac!”, o “Que vé el coco!”. Però antigament existien una sèrie de personatges que apareixien de tant en tant per la boca dels nostres majors en forma de roders que es convertien en un malson per als xiquets, sobretot per als malcreguts.

Començarem parlant dels greixeros. Eren homens que anaven pels pobles buscant xiquets per a traure-los la sang i transfusionar-li-la a persones malaltes de tuberculosi. No sabem si açò seria veritat o no, o més bé una rondalla, però conten les males llèngües que n’hi havia una volta una xiqueta que treballava servint a una casa de interna. Un dia, el seu novio la va vore un tant desmillorada i li ho va fer saber. Ella li va contestar que, de feia un temps a esta banda es trobava una miqueta fluixa. El xiconet li va preguntar si en la casa on estava servint, menjava o bevia alguna cosa. Ella va recordar que, de nit li entraven un gotet de llet per a agafar la son i que, de seguida quèia rendida. El novio, tement-se el pitjor, li va dir que eixa nit, no es beguera el got de llet, i que li fera un senyal per la finestra del dormitorio i entrarien ell i el seu pare. Així ho feren. Quan varen entrar, es varen trobar a la xiconeta mig estomordida i rodejada per un parell d’homens que, amb una xeringa a la mà, estaven apunt de clavar-li l’agulla per a extraure-li la sang. Esta història que, segons pareix, no deixa de ser no més que una llegenda urbana, com la de la xicona de la curva, ha servit per a fer por  a més d’un xiquet que no es volia menjar el dinar o el sopar.

Cas a banda és el del butoni. Representa una figura mítica pròpia de la tradició valenciana popular. Es tracta d’un personatge extremadament lleig que s’emprava per a amedrentar els xiquets roderets, tot i advertin-los que, si no es portaven bé, vindria el butoni. Es creu que és una representación del dimoni deformada per a causar una aparença encara més terrible. Fins i tot es troba representat a nombrosos socarrats, des de principis del segle XIV a Paterna. Sanchis Guarner, a “La ciutat de València”, ens parla del butoni com un roder producte de la guerra del francés i del bandolerisme que a principis del segle XIX hi va existir a les nostres terres. Per a fer-los front es va crear pel capità general de València una terrible policia amb una àmpla xàrcia de confidents que era anomenada la “ronda del butoni”, els membres de la qual duien llargues capes. La represió que va dur a terme fou molt intensa. Així, més de cent roders varen ser penjats a les forques de la plaça del mercat, prop de la Llotja. En l’actualitat, el butoni, els greixeros, el dimoni o qualsevol roder se’ns aparéix a cada dia, sense necessitat de mentar-lo, en forma de hipoteca, de crédit bancari, de rebut de llum, d’aigua o de telèfon. Que Déu nostre Senyor ens pille confessats!!