viernes, 26 de abril de 2013

Vicente aleixandre o la poesia del 27.


Tal volta si tinguerem l’elixir de l’eterna juventut o el do de la immortalitat, Vicente Aleixandre haguera cumplit hui cent quinze anys. No és la intenció d’este post escriure un article sesut i aburrit al voltant d’este fantàstic poeta, amb un análisi semàntic de figures estilístiques, recursos literaris i coses paregudes, ni tan sols fer un recorregut per la seua vida contant el seu “nasqué-visqué-muigué” com si fora una biografia treta d‘una enciclopèdia, sinò que més bé em limitaré a recordar en este dia el que va significar per a mi la seua poesia en un moment determinat de la meua vida.

El vaig descubrir en el Curs d’Orientació Universitària, l’antic COU. Tenia tota la vida per davant. Era l’època en què cada pas que es dóna és un descobriment, una troballa. Com troballa era cadascun dels poetes que eixe any vaig descubrir i que em varen acompanyar i que encara m’acompanyen: Estellés, Neruda, Huidobro, Bousoño, Blas de Otero,… He de reconèixer que sempre he tingut bons professors de llengua que m’han sabut inculcar l’estima per les llengües i la literatura. I potser açò ha fet que després haja continuat ampliant la bibliografia d’autors als que quasi podria considerar com de la família i que, amb el pas del temps, he anat llegint pel mer plaer de llegir, sense estar obligat per cap exame ni cap pla d’estudis.

He tornat a reelegir alguns poemas d’aquells libres que utilitzava a l’institut. I he tornat a reviure aquelles experiències i sensacions de flor novella que vaig gaudir en aquell momento. Així, Se querían, sempre em va recordar a un amic que en aquell moment estava vivint un apasionat idil.li amb una joveneta de la seua edad. Unidad en ella, a una famosa top model de l’època. Luna del Paraíso al campamento dels Tarsicios que disfrutaba en aquells estius de jove estudiant i on tants i bons amics vaig fer. Hija de la mar, a alguna xicona que començava a despuntar en la vida. Cuerpo sin amor a algun desaire amorós viscut en primera, segona o tercera persona. I així podria seguir enumerant un grapat més de versos. En definitiva, cadascun dels poemes que vaig llegir d’este autor li donava algun sentit a la meua vida i em feien vore-la d’una forma determinada, omplint-la d’un aire literari, a la volta que bohemi, que em va acompanyar durant la carrera i sobre tot durant la meua època d’opositor. De fet, cada agenda que encetava a principis d’any, anava encapçalada amb un poema de Vicente Aleixandre i un altre de Vicent Andrés Estellés, a banda de múltiples cites d’autors diversos, recopilades d’innumerables llocs, com podia ser un sobret de sucre, un llibre o un periòdic.

Sempre m’ha cridat l’atenció en els escriptors en general, en els poetes en particular i en Vicente Aleixandre en concret, cóm la seua delicada salut ha segut inversamente proporcional a la qualitat dels seus meravellosos versos. No oblidem que es tractava d’una persona que va haver de deixar el seu treball a una companyia de ferrocarrils i de professor auxiliar a l’Escola de Comerç per problemes de salud que li varen acompanyar tota la seua vida, obligant-lo a dur una vida de repós. Persona lletraferida alhora que malaltissa, açò va fer que li dedicara tot el temps a la seua passió: A la poesia.. D’eixa manera varem guanyar un excel.lent poeta que composava els seus versos tombat a un sofà, envoltat amb una manta, alhora que escrivia en un full que subjectava amb una fusta, en forma de carpeta.

Ja en l’ocàs de la seua vida, li va ser concedit el premi Nòbel de literatura a l’any 1977 en reconeiximent de la seua obra, com a membre d’una generació literària tan extraordinària com va ser la generación del vint-i-set. Conten que un periodista li va preguntar que cóm es sentia per la concesió de tan gran i important guardó i ell va respondre que no es sentia en ell mateix, sinò que es sentia en els demés. La veritat és que quan s’escriu un poema, un article, un post… una volta publicat ja deixa de ser de un mateix i passa a ser de domini públic, de tal forma que no tenim en este cas un poema escrit per Vicente Aleixandre, sinò que més bé tenim tants poemes en un, com lectors ha tingut el mateix. Això era el que em passava a mi quan llegia els seus versos quan tenia vint anys.

Hui, en el dia en que recordem el naiximent de Vicente Aleixandre, vos convide a llegir alguna coseta d’ell. Personalmente, i des el meu humil criteri, recomane la lectura del poema anomenat Hija de la mar del seu extraordinari poemari La destrucción o el amor. De tot cor, espere que vos agrade.


*****

Hija de la mar

Muchacha, corazón o sonrisa,
caliente nudo de presencia en el día,
irresponsable belleza que a sí misma se ignora,
ojos de azul radiante que estremece.

Tu inocencia como un mar en que vives-
qué pena a ti alcanzarte, tú sola isla aún intacta;
qué pecho el tuyo, playa o arena amada
que escurre entre los dedos aún sin forma.

Generosa presencia la de una niña que amar,
derribado o tendido cuerpo o playa a una brisa,
a unos ojos templados que te miran,
oreando un desnudo dócil a su tacto.

No mientas nunca, conserva siempre
tu inerte y armoniosa fiebre que no resiste,
playa o cuerpo dorado, muchacha que en la orilla
es siempre alguna concha que unas ondas dejaron.

Vive, vive como el mismo rumor de que has nacido;
escucha el son de tu madre imperiosa;
sé tú espuma que queda después de aquel amor,
después de que, agua o madre, la orilla se retira.











viernes, 19 de abril de 2013

Harlem Shake.

Un video viral és una gravació que ha segut difosa d'una manera massiva a través de internet, per publicitat o per  enviament, per correu electrònic,  per missatgeria instantània, per blogs o mitjantçant altres llocs web, com poden ser les xàrcies socials. Solen ser de caràcter humorístic i  moltes voltes es pugen  a la xàrcia sense intenció de causar impacte.


Degut a la proliferació  de mòbils amb càmera, molts aficionats graven imàgens de la vida quotidiana que són penjades a portals com Youtube. Donada la disponibilitat de programes d'edició de vídeos. és posible millorar i distribuir gravacions a través e Internet. No tenen carácter comercial i la intenció de qui els publica és compartirlos amb familiars i amics. Però moltes voltes, donat el caràcter graciós, curiós i fins i tot morbós que adopta el video, fa que es difondisca d'una manera viral i que en questió de dies, o de hores tot el món parle d'eixa gravació.


 Harlen Shake és un fenòmen de Internet que es basa en videos virals. Va començar a divulgar-se a finals de giner de 2012, després del llançament d’un video a YouTube per part del Blogger còmic Filthy Frank. El video original va ser publicat el 30 de gener de 2013 i es composava d’una recopilació còmica. A partir d’ell, es va elaborar el posterior video amb el gag original ampliat El video definitiu es va originar a Australia despres de que cinc adolescente australians anomenats The Sunny Coast Skate, crearen el video The Harlem Shake v1 (TSCS original). En ell s’escolta el tema Harlem Shake, dels productors Dj Baauer & Jeo Art, i utilitza una modificación no autoritzada de la veu de l’excantant de Reaggeton Hector el Father, amb la frase “con los terroristas”.Els videos van acompanyats d’un peculiar ball. Comença amb una persona, moltes voltes enmascarada, ballant el tema en solitari durant uns quinze segons, envoltat de altres persones que l’ignoren completament. Amb el calvi de ritme n’hi ha un tall i de repent, tota la multitud balla durant uns altres 15 segons, moltes voltes lleugers de roba o amb disfresses absurdes i lluint objectes extranys.

 

Park Jae-Sang, també conegut artísticament com PSY, és un artiste surcoreà conegut pels seus videoclips humorístics i actuacions. Durant la seua estància als Estats Units, va estudiar música a la Universitat de Boston i a la escola de Música Berklee. La seua fama no haguera passat més enllà del seu país natal, si no fora perquè  en 2012 es va fer conegut a nivell internacional per la coreografia delo single de música dance/electrònica Gangnam Style, fins a convertir-se en un fenòmen de Intgernet, amb més de 1.000.000.000 de reproduccions, sent el primer en superar la xifra, a més a més dels 6,000.000  de "Me gusta", des del 15 de juliol de 2012, convertint-se en el vídeo més vist de Youtube. El més vist i a més a més, el més imitat. No ha hagut falla, comparsa o comissió de festes que no haja gravat un video on es balla el ball del caball, mentre a les esquenes dels festers es mostren els signes distintius de la falla, de la comparse o algun lloc emblemàtic del poble.

 

Estos són només dos exemples de videos virals que, per ells mateixos s’han anat divulgant a través de la xàrcia. La veritat és que si rasquem una miqueta, en trovarem un bon grapat d’ells, en forma de video, en forma de correu hoax, en forma de frase enginyosa o en forma de fotografia llastimosa. Les agencies de publicitat ja es calfen el cap per a vore de quina manera introduir ele seus productes emprant esta forma de divulgació masiva. Camp n’hi ha més que de sobra.















viernes, 12 de abril de 2013

Euros i pessetes.

L'altre dia varios companys vàrem anar a fer-se'n un cafenot a la màquina que n'hi ha ubicada a la primera planta del lloc de treball. Allí, rollo Càmera café, solem parlar de questions de treball, d'assumptes personals, de programes informàtics, de sistemes operatius,... Un company va traure una moneda de cinc pessetes, es a dir, un duro dels últims que va acunyar la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre i que fàcilment podria passar per déu cèntims, i el va posar al monedero de la màquina, que va rebutjar dita moneda, com era d'esperar. Després de la broma corresponent, un va dir "Per què no vas al Banc d'Espanya i que te'l canvien?". Un altre va fer el següent comentari: " Jo, per tres mil pessetes sí que vaig a canviar-lo. Per dihuit euros, no".

Cóm pot ser que tres mil pessetes costen més que dihuit euros? Encara que el seu valor equivalent siga el mateix, cóm és que pareix que siga més una quantitat que l'altra? La devaluació de les monedes produix un efecte sicològic que fa que al enfrontar una contra l'altra, la quantitat de la una siga molt més alta que l'altra. I que malgrat esta disparitat de números, doncs no es tracta més que d'això: de meres xifres. Perquè el valor és equivalent. En això consistix doncs la devaluació: En que per a comprar el mateix, cal més quantitat de moneda en comparació amb una altra.

Si possem la mirada en el retrovisor de la nostra història personal, la de cadascun de nosaltres, podrem recordar el que podiem fer amb tres mil pessetes. Quàntes coses es podien comprar!! Amb mil cinq-centes tenies un CD de moda. Amb cinq mil pessetes feies la compra de la setmana. Amb mil pessetes  entraves a la discoteca. Un cafe valia noranta pessetes i un jornal d'home eren cent mil pessetes. Hui en dia, no compres un CD nou per 9 euros. Ni fas la compra de la setmana amb trenta euros. Tampoc entres a la discoteca amb sis euros. Ni un café ni de casualitat et costa cinquanta i pico cèntims. I un jornal de sis cents Euros és menys del Salari Mínim Interprofesional.

El dispossar d'una moneda forta també té altres efectes col.laterals relacionats amb el que estem dient. Així, recorde una altra ocasió on també va quedar palés l'efecte sicològic de la moneda forta en relació amb la moneda devaluada. Vàrem anar a una paella que fàrem fer al xalé d'uns amics, on cadascú va pagar "a tanto por uno, San Bruno" per persona s'havia de pagar cinq euros amb cincuanta cèntims. El qui es va encarregar de replegar els diners, com no duia canvi, va dior "total, per cinquanta cèntims, faig compte redó i cobre només cinq Euros". Este piquet que apenes es nota, al final de la jugada arribava -erem unes dotze o quinze persones- a uns sis o set euros. Al final qui arreplegava els diners va perdonar a tot el grup uns sis o set euros. Al final qui areplegava els diners va perdonar a toto el grup dita cantitat que, aparentment, no és res des del punt de vista de l'euro. Si ho convertim en pessetes, ÇEstem parlant de més de mil. Si diguem doncs, "sis o set", pareix que no siga res. Si diguem "més de mil", esta última quantitat més alta, sent el mateix valor en equivalència, pareix que faça més mal que la primera.

Tal volta si anarem amb eixes tres mil pessetes al Banc d'Espanya per a canviar-les pels dihuit euros equivalents, el caixer del banc, tal volta ens mire d'una manera entre socarrona i riallera i ens diga "Jo, per dihuit euros no haguera vingut. Per tres-mil pessetes, tal volta!!"

viernes, 5 de abril de 2013

A mitant camí.

Enguany han segut quaranta els anys que he cumplit. Tal volta siga el moment de fer alguna reflexió al voltant d'esta efemèrides. Tenint present que l'esperança de vida la tenim al voltant dels huitanta anys, ara mateix em trobe al bell mig de la meua vida. Vaig nàixer al principi dels setantes, concretament a l'any setanta tres, quan s'auguraven canvis importants a les nostres terres. Era l'època  del siscents, del huitcents cinquanta, del "vamos a la cama para descansar..." de l'un , dos , tres", dels pallassos de la tele. Del casino de la plaça a Paterna i del cotxe SEAT cent trenta un, blanc, de la policia municipal aparcat a la porta de l'Ajuntament. El mundial de futbol de 1982 va ser un joc més de la nostra infància. Naranjito, Mazinguer Z o l'oset Misha varen ser, entre altres els nostres ídols. En este contexte és en el que vaig nàixer i en el que em vaig criar.

I així han anat passant els anys. A la infància li va seguir l'adolescència. L'Institut de Paterna, les primeres discoteques, els amics, el campament dels Tarsicios i una altra volta a estudiar en acabar l'estiu. D'esta forma va vindre la primera joventut. Els anys de la carrera, les nits cremades a Canet, els colzes pelats a l'oposició, tots ells en una època d'una relativa esplendor. I arribem al voltant de dos mil. Les primeres entrevistes laborals, el primer treball infructuós a una immobiliaria com administrador de finques, el primer salari d'adult, les primeres cites, l'amor, la boda amb Carmen,... Tots estos han segut unes pinzellades de la meua vida. En definitiva, quaranta anys, o quaranta segons. No ho sé. A voltes han passat massa espaiets, a voltes massa apresa. A voltes més alegres, a voltes més àrids. En definitiva, estos són els quaranta anys de la meua vida.

Som la generació probablement més preparada de tota la història. Tot aquell que ha volgut, ha tingut ocasió de treballar o d'estudiar, però també de divertir-se. Tots hem fet el que hem cregut convenient en cada moment de la nostra vida, amb llibertat, però amb responsabilitat.. Tant de bó els nostres fills tinguen les mateixes posibilitats d'estudiar, de treballar i de divertir-se igual que nosaltres hem tingut ocasió. Tant de bó els ómpliga tant o més que a nosaltres les cosetes de la vida: un joguet fet amb un cartó i una corda, un paseig relaxat pel camp en un matí de diumenge o una abraçada sincera, i no un joc per a videoconsola o una tablet nova..

A la nostra generació se la nomenà a un anunci la generació JASP, és a dir Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados. Tal volta amb la millor preparació de la història, la inexperiència va ser una rémora, de tal manera que ens va dur a ser la generació del mileurisme, paraula despectiva per a anomenar-nos les generacions anteriors a la nostra i envejada pels qui ens precedeixen.

Des de la talaia dels quaranta, un veu les circumstàncies de la vida amb més maduresa, amb més serenor, amb més reflexió y amb més moderació. A esta edad és quan un comença ja a preocupar-se de la seua salut. És el moment en que apareixen les primeres tecles: Tal volta una miqueta de colesterol, un poquetet alta la tensió arterial o una certa panxeta que fan que, a més a més, ens prengam un poc més en serio el fet de tornar a practicar algún esport, que es va quedar quasi quasi oblidat en la nit de la memòria.

 A tots els que enguany cumplim els quaranta, vos desitge el millor! Estem en el millor moment de la nostra vida, a mitant camí. Aprofitem tot el temps que ens resta per viure. Perquè el que ens espera és moltíssim millor que allò que ja hem viscut.