viernes, 30 de mayo de 2014

El sentit del ridícul.


 Alguna volta heu tingut la sensació del ridícul? Tots alguna que altra vegada l'havem viscuda al llarg de la nostra vida, per algun que altre motiu. Però… què és tindre sentit del ridícul? Si ens remetem a l'etimologia, al llatí el verb rideo, risi, risum, vol dir riure, somriure, estar alegre. I d’eixe verb es construeix l'adjectiu ridiculus, -a –um, que fa referència a algú o a alguna cosa que causa o motiva risa, graciós, xusc o còmic. Però realment, què és el ridícul? Recorde un any que els amics decidirem anar a celebrar els carnestoltes a un poble concret. I hi hagué un amic que va dir “Jo no em disfresse, perquè aixó és fer el ridícul”. En arribar a aquell poble i vore cóm anava tot el món disfressat excepte el meu amic, aleshores qui va passar a tindre dita sensació va ser ell, en lloc dels demés.

Es tracta d’una sensació subjectiva que depen per una banda, de la percepció que un té de sí mateix, I per una altra, de la percepció que tenen els demés d’un mateix. Si tant una com l’altra coincideixen socialment, no hi haurà sensació de ridícul. Si no, aleshores sí. Un pot anar pel carrer amb un calcetí de cada color, sense adonar-se’n i els demés sí. En este cas, la sensació que tindran els demés serà de vergonya aliena o de ridícul alié. Ara, si sóc jo qui porta els calcetins un de cada color perquè no en tenia uns altres dins del calaix, en este cas seré jo qui tindrà la sensació del ridícul, mentre que els demés, tal volta ni s'hauran fixat.

L’altre dia uns amics ens varen convidar a sa casa a sopar. Allà ens anàvem a ajuntar huit persones. I un altre amic, a espatles de la parella amfitriona va proposar anar a sopar amb pijama i bata d'estar per casa –com si estiguérem a casa, igual, va dir aquell amic-. Jo en un primer moment em vaig oposar. -Això és fer el ridícul- vaig dir. Al final, la consigna va ser anar al sopar amb pijama i bata d'estar per casa. Un quart d'hora abans d'eixir de ma casa per a anar al sopar, em bullia el dubte. “Si ara vaig en pijama i els demés no, faré el ridícul”. ”Però si aparec amb camisa i vaqueros i els demés arriben en pijama, en este cas qui estarà fent el ridícul seré jo, que pecaré de soset”. Al final vaig optar per anar en pijama a sopar a ca l'amic. Després d'esperar en la porta del pati a que arribaren els demés, al final hi aparegueren… tots en pijama i bata d'estar per casa!! Menys mal. La sensació de ridícul va desaparèixer. Però va tornar a aparèixer en obrir la porta els amics amfitrions, per als quals va ser una agradable sorpresa. I al final, un se n'adona que el sentit del ridícul és més que una convenció social tan arrelada en nosaltres mateixos que a penes ens apercebem.