Hui és el dia de tots els valencians, en el qual celebrem que el rei Jaume I el Conqueridor va entrar pacíficament a la ciutat de València i, no deixa de ser curiós que, sent un dia de festa, de celebració, d'alegria i, fins i tot d'orgull pel fet de ser valencians, els actes institucionals organitzats a tal efecte, acaben estant terriblement polititzats per mitjà de crits i xiulits, tot aigualint l'autèntic esperit de germanor que hi hauria d'haver en actes solemnes com els que es celebren en ocasió de data tan assenyalada. En varies ocasions i amb governs municipals diferents i, fins i tot de signe contrari, per no dir oposats, he tingut el gust i la possibilitat d'anar a vore la processó cívica de la nostra Senyera, esdeveniment solemne que per si mateix hauria de ser un acte d'exaltació dels nostres símbols més genuïns. I, tot i ser un event que comença de manera molt emotiva, lamentablement, acaba sent un vodevil ple d'insults, de mala educació, de pèssim gust, de mal exemple per als xiquets i de vergonya aliena per a tots on, fins i tot, persones que no tenen res a vore amb la nostra festa, aparèixer amb l'intenció de fer-se de senyalar. Tan difícil és compartir i respectar a aquell que no pensa com nosaltres? Cada volta estic més convençut que ens sobra orgull i ens falta respecte. Ens falta educació i ens sobra intolerància. Independentment del nom que li donem a la nostra llengua, és la que parlem tots els valencians, la que hem heretat dels nostres avantpassats, amb la que ens expressem i amb la que escrivim i amb la que ens entenem. I, no ens enganyem: el bilingüisme del qual ens parlen, no és més que la forma de denominar al certificat de defunció de la nostra llengua. Independentment del nom que li donem a València, Castelló i Alacant, és el territori que dia a dia xafem. Perquè històricament, som Regne i som País, som Nació i Comunitat. Però, per damunt de qualsevol denominació que li donem al nostre territori, per damunt de tot, som germans. Independentment de la bandera que onege en l'aire, amb blau o sense blau, sempre portarà els quatre pals de la corona d'Aragó. Nostre és Vicent Andrés Estelles, com nostre és Xavier Casp Verger. Nostre és Joan Fuster, com nostre és Vicente González Lizondo, o Manuel Sanchis Guarner, o Miquel Adlert Noguerol. Com nostre és Paco Muñoz o Vicent Savall. Nostres són Vicentico Marzal, "xiquet de Mislata" i Josep Aparicio "Apa". Nostra és l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, com nostre és Lo Rat Penat. Com nostre és el Tribunal de les Aigües. Què queda de l'esperit de Francesc de Vinatea davant del monarca Alfons el Benigne, que volia dividir València, Castelló i Alacant en dos, quan deia "cadascun de nós, som tant con vós, però tots junts som molt més que vós"? No podem anar tots junts, com aquell nou d'octubre de 1977? Perquè és més forta l'arrel que ens uneix, que la fullaraca que ens separa. Hui és el dia de tots els valencians. I en acabant, que cadascú es pose a si mateix l'etiqueta que vulga.
