Em costa parlar, igual que em costa callar, després de rebre la luctuosa notícia del nostre amic Pol. Em costa creure-m’ho. Em costa fer-me a la idea. Em costa assimilar-ho. Diuen que el que és millor que pot donar una persona de si mateix, és la seua vida. Després, una llàgrima. I, en tercer lloc, la paraula. En este cas, donaré la cosa millor que puc donar de mi, que són unes senzilles paraules en record de l’amic al qual, les circumstàncies de la vida, no permeten a un vore’l cada dia, però que quan ens hem vist, hem estat xarrant una bona estona, com si l'última volta que ens vàrem vore, haguera estat ahir. Ningú mor del tot. Perquè no és la mort la que posa fi a la vida. És al contrari: La mort és una etapa més de la vida. I la vida, igual que l’energia, ni es crea ni es destrueix. Es transforma. Ningú mor del tot. Cadascun de nosaltres deixem sempre una empremta en este món, que ens permet transcendir més enllà de la nostra vida: un somriure generós, una llàgrima fugaç, un amor viscut, un arbre plantat, un fill concebut, un llibre publicat, un castic merescut que ens va fer madurar, una paraula encertada que ens va fer reflexionar, tot són empremtes que heretem dels nostres pares i que transmetem als nostres fills sense solució de continuïtat. Ningú mor del tot. Sempre hi haurà un record, un pensament, una paraula, una oració per a qui ja no està present entre nosaltres, però que continua vivint per a sempre entre nosaltres en mig de la realitat quotidiana de cada dia. No hi ha paraula càlida que console la pena per la pèrdua inevitable, però sí un milió de mans esteses que ara vos acompanyen, vos conhorten i vos reconforten de forma incondicional. En este moment, no puc més que recordar els fantàstics moments viscuts al costat del nostre amic Pol: Aquell xiquet que corria en aquella casa del carrer mestre Soler, on Carmen, sa mare, donava classes de solfeig, aquell adolescent que anava a l'institut de Paterna on vàrem coincidir, aquell jove amb qui vàrem gaudir de la generosa nit dels Moros i Cristians de Paterna al carrer Major, d’aquelles vesprades i acaballes al bar san Pedro i a la plaça del Poble de Paterna i d’aquelles nits inacabables davall la lluna d’agost al pafeto Escuela de Calor, a Canet. La grandesa del grup d’amics que hem sigut tota la vida, resideix en el fet que cadascun de nosaltres som totalment diferents l’un de l’altre, però complementaris. Som un puzle en el qual cada peça és insubstituïble. A partir d’ara ens falta la peça de l’alegria, de la interpretació, del teatre. Ningú mor del tot mentre se’l recorda. Aprendrem a viure sense tu, amic, no tenim més remei. Però el que sí que tenim molt clar és que mai t’oblidarem. Sempre tindràs un lloc, un racó en la nostra memòria. Enguany, el Papa Noel que podrem vore pels carrers de Paterna, de València o de qualsevol racó del món, tindrà les teues galtes.
