 |
| Fotografia: Eloy Rojas Sanchis |
El proper dia vint-i-sis de juliol és el dia de sant Joaquim i de santa Anna, els pares de la Mare de Déu, i per tant els iaios de nostre Senyor. I este és el motiu pel qual, a alguna ment avispada se li va ocòrrer en el seu moment celebrar este dia com el dia dels iaios. Açò de celebrar "el dia de...", sempre du darrere seu algun transfons econòmic que altre. Però pense que, hui en dia, donades les circumstàncies actuals, el paper que hi juguen és tan important, que bé es mereixen un dia dedicat en exclusiva per a ells. Tal volta perquè sóc, d'entre tots els nets tant de la meua família paterna, com de la materna dels més menuts, açò ha fet que haja vist als meus iaios com a persones ja majors, dels qui he gaudit només la seua senectud. Els meus iaios varen ser de la generació dels qui visqueren directament la guerra civil, de la qual cadascun d'ells contava les seues batalletes particulars, especialment del front de Teruel. Ells patiren directament els arraps de la postguerra, les llibretes de racionament, el futur incert. La seua generositat va ser tan gran, que va fer que donaren el millor de si mateixos per a que hui en dia disfrutem d'un cert benestar. Varen saber inculcar a tots els seus el que era l'estalvi. De fet, quan em donaven vint duros, o cent pessetes, o seixanta cèntims, tant se val, sempre em repetien a mi i als meus cosinets la mateixa cantinela: "No te'ls gastes tots a la vegada". Era la seua manera de incentivar l'estalvi, tot i acompanyant-ho amb algun refrany de l'estil "Llaura juntet" o paregut. Les dones, sempre les vaig conèixer de negre. Era aquell luto que començava amb la mort del pare o de la mare, que continuava amb tal volta el d'un germà o el d'un fill o del marit i que feia que arribara un moment en el que la societat les obligava a anar de dol tot el que els quedava de vida. Els homens, llauradors tota la vida, manejaven l'aixada amb la mateixa precisió que els seus besnets palpen una tablet hui en dia. No varen conèixer el que era un ordinador, ni un telèfon mòbil. Molt menys un MP3 o un iphone. Però eren feliços amb allò que tenien: tal volta unes sabates negres comprades en el mercat del dimarts per a anar a passejar el diumenge de vesprada per la carretera, o una finestra nova, comprada amb els diners que s'habien guanyat d'una bona collita. La precarietat en la que varen viure feia que fins i tot, degut a la prosperitat dels fills, quan hi havia alguna despesa extraordinària, com era la boda d'un fill o el bateig o la primera comunió d'un net, arribaven fins i tot a escandalitzar-se. D'ells hem apres tot el que sabem i que no s'apren ni als col·legis ni als llibres, amb una generositat digna de lloança. Per tot això, només em queda per dir una paraula: GRÀCIES.
