José Damián Polo "Pepín"

No és fàcil ser Coeter major a Paterna. S'han de tindre una sèrie de qualitats que no estan a l'abast de tot el món. Encendre la bengala verda per a avisar que comença la millor cordà del món, és un privilegi que està reservat només per a unes poquetes persones. Encendre la bengala roja perquè tots els tiradors deixen de disparar femelletes i que esta ordre siga obeïda per tots, amb respecte, és una facultat només reservada per a qui s'ha guanyat eixa admiració a força de participar de forma activa, any rere any, a la nostra molt més que centenària Cordà de Paterna. Amb la trista desaparició de José Damián Polo Pepín, conclou una etapa a la cultura paternera del foc que ja va començar fa moltíssims anys i que li ha fet guanyar-se la consideració de tots aquells que, d'una manera o d'altra han estat vinculats a la festa paternera. I és que, el gran mèrit de Pepín, ha sigut, per una banda, haver sabut tindre la suficient visió per a mantindre la tradició en la forma de disparar la Cordà, com va ocórrer l'any 1973 en el que una cordà semiautomàtica quasi acaba en catàstrofe i amb la pròpia cordà. Per a evitar succeïts com este, l'alcalde que hi havia aleshores, que era Rafael Alfonso Barberá, li va encarregar que es fera càrrec de la seua organització nomenant-lo, de facte, coeter major. I, per una altra banda, haver sabut adaptar-se als nous temps, a les noves circumstàncies i a la nova legislació sobre el foc, especialment la que venia d'Europa i que va fer malbé més d'una cordà dels nostres pobles. I tot això, amb una noble finalitat, que era evitar que s'apagara el foc de la nostra estimada cordà. Que la metxa no s'apague: Eixe va ser el seu lema, evitar no tan sols que no s'apague, sinó aconseguir que la cordà de Paterna fora la millor cordà del Món. Ens ha deixat José Damián Polo, Pepín. En el seu record, en la seua memòria, perquè no hi ha paraula de consol que conhorte la seua trista partida, no podem més que mostrar el nostre condol a la seua família per tan irreparable pèrdua. La seua passió pel foc, i el seu amor per Paterna, hi han contribuït a fer de la Cordà de Paterna tot un referent en el noble i vistós espectacle del coet solt. Ningú mor del tot mentre se'l recorda, igual que mai hi haurà metxa que s'apague mentre hi haja un paterner de bé que des del Cel, als peus del Santíssim Crist de la Fe, sostinga ben alta una bengala verda per a mostrar a tota la Terra, que el poble de Paterna fa la millor Cordà del món. No és fàcil ser Coeter Major a Paterna. Ni sostindre la bengala verda en alt a les mans. Ni mantindre el foc sense que la metxa no s'apague. Ni concloure la cordà amb la bengala roja i les mans emmascarades. I és que, en definitiva, per molts anys que passen, no n'hi haurà cap de persona que li haja dedicat tantes hores, tant de sacrifici, tant d'esforç ni tanta passió pel foc, com ho ha fet al llarg de la seua vida José Damián Polo, Pepín.

L'últim...

A Vicente Porter Espinosa, en la veritat.

Al llibre del Gènesi, ens conta la Bíblia que Déu va expulsar del Paradís a Adam i Eva, els primers hòmens que varen poblar la terra. El seu delicte fou haver desobeït les seues normes i haver menjat la fruita de l’arbre que Déu els havia prohibit menjar. Una volta els va assenyalar la porta d’eixida del Paradís, els va dir, entre altres coses «Et guanyaràs el pa amb el suor del teu front fins que tornes a la terra de la que vares ser tret». Des d’aquell moment i, fins a l’actualitat, la primera ocupació de les persones ha estat tindre un ofici amb el que guanyar-se eixe tros de pa amb el que alimentar-se ell i els seus.

Cada època ha tingut els seus oficis propis, d’acord amb les necessitats pròpies que cada societat ha tingut. De fet, els primers oficis que varen aparèixer dels quals tenim constància varen ser aquells que conreaven directament la terra per a, a partir d’ella, alimentar-se. No ens consta de què varen viure Adam i Eva, però si que tenim constància per la mateixa Bíblia, que els seus dos fills Caín i Abel, l’un, Caín, va ser llaurador i l’altre, Abel, va ser pastor. Oficis que, des d’aquells primers temps fins a l’actualitat, d’una manera o d’altra, han estat sempre presents en la nostra societat.

 Molts són els oficis existents. Tants com activitats existeixen. En l’actualitat pràcticament tots ells, degut a l’evolució de la societat, estan tecnificats. Però hi ha una sèrie d’oficis que podríem considerar com a tradicionals o artesanals, que encara continuen tenint a la persona i les seues habilitats, com a ferramenta essencial: Entre altres podríem nomenar l’ofici de ferrer, ebenista, forjador, manyà, fuster, orfebre,....

Recentment, hem patit la trista pèrdua de dos paterners que, si hi ha un fet que els agermana és el fet d’haver desenvolupat una professió tradicional o artesanal, en la qual han utilitzat com a ferramenta essencial de la mateixa la seua persona i les seues habilitats. I que, una volta han desaparegut, ens hem quedat una miqueta òrfens, tant en allò que respecta a la seua persona, com al treball que han dut a terme. Per això mateix són els últims del seu ofici, ací a Paterna. Estem parlant de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, i Francisco Giner Alfonso, Paco el terrisser.

Manuel Guillem Marco: Manolo el Gallo, l’últim carreter

 A la plaça del Poble, en el racó, entre on estava el casino de la Plaça i la barberia de Fava, hi havia l'hostal de la plaça, una tenda regentada pel tio Enrique Guillem Aguilar, el Gallo i la tia Pilar Marco Espinosa a la que, si bé sempre se li ha dit l'hostal de la plaça, en realitat sempre l'hem conegut com un lloc on es venia lleixiu, carbó i serradura. A més a més, el tio Enrique el Gallo era carreter i es dedicava a fer ports de tot tipus de gènere, amb el carro i l'haca.

El tio Enrique va nàixer a l’any 1908 i son pare, Manuel Guillem Benlloch, quan era xicotet, un dia li va posar una faixa ampla negra i uns botins i va dir «Ahí va mi gallo». D’eixa manera tan curiosa va sorgir este malnom que han anat heretant els seus fills.

Sempre hem tingut curiositat per saber per què a eixe lloc de la plaça del Poble se li deia Hostal, si es tractava d’una casa de poble tradicional, on no hi havien habitacions més que per als habitants d’aquella casa. Segons ens varen informar, pareix ser que, en l’època en la que el carro era el mitjà de locomoció més important per a transportar tot tipus d’objectes, l’hostal era el lloc on els carreters feien parada i fonda ací a Paterna i si havien de dormir i descansar, ho feien dins del carro, bé dins de la casa o bé al carrer, a la plaça.

Del matrimoni del tio Enrique i la tia Pilar, varen nàixer 4 fills: Enrique, Vicente, Manolo i Antonio. Cadascun d'ells es va dedicar al seu respectiu ofici i, d'ells, Manolo va ser qui va continuar amb la marxa familiar en l'hostal, alhora que feia ports amb el seu carro i l'haca. Persona noble com la que més i treballador incansable, feia repartiments a domicili d'allò que venien a l'hostal. O bé se'l llogava per a carregar enderrocs, o per a portar sacs de guano als camps de l'horta. Per a qualsevol faena que se’l buscara, sempre estava dispost.

Hui en dia era tot un espectacle costumista vore a Manolo traure o guardar el carro i l'haca de l'hostal, o vore'l passar muntat dalt del carro amb el ramal a la mà, mentre es sentia el soroll del rítmic tentinejar de l'aparellada, i el peculiar trot de l'haca en xafar amb les ferradures l'asfalt, amb renill inclòs. Com també era un altre espectacle costumista vore com feia el canvi de les ferradures de l'haca, que arremolinava a curiosos, sobretot xiquets, en el racó de la plaça, a la porta de l'hostal. Entre dos persones, alçaven la pota de l'haca, amb uns alicates li treien els claus, li llevaven la ferradura gastada i se li'n clavava una de nova.

També eixia el dia de sant Antoni Abat, en la benedicció dels animalets, amb el carro adornat i tot ple de xiquets. O participava en la guitarrà de qualsevol festa local de Paterna, portant en el carro la beguda i el menjar dels festers. O en la festa de la Sembra on passejava els xiquets en el seu carro, per tota l’horta de Paterna. Era un personatge públic a qui se li tenia molt de carinyo, apreci i simpatia.

 La vesprada del dia de la Puríssima de l’any passat, ens va sorprendre a Paterna una luctuosa notícia: la mort de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, l'últim carreter de Paterna. Esta notícia va fer que les pàgines de les xarxes socials amb temàtica paternera, bulliren amb este trist fet. Fins i tot, la notícia va aparéixer publicada als diaris de tirada local i també provincial. La seua desaparició ha deixat un buit molt gran a l’horta de Paterna.

Francisco Giner Alfonso: Paco el terrisser, l’últim alfarer

Probablement, de no haver sigut per un error metge produït fa més de cent anys, tal volta no haguérem conegut a Paterna a Paco el Terrisser. Esta negligència mèdica, va consistir en diagnosticar a un bon home de Benissa, anomenat Francisco Giner Garcia "Quico el Canyero", que tenia la lepra, a conseqüència d'un èczema que li va eixir a la pell, sobretot als peus, produït per una estància a Àfrica on va anar a treballar. El poble on vivia, el va condemnar a l'ostracisme. I se'n va anar a soles, deixant dona i fill, a Manises on coneixia una família de Benissa. D'allí es va traslladar a Paterna, on es va posar a viure a una cova de la Torre, en el clot on vivia la tia Rulla. Es va posar a treballar per a un llaurador cabdalat de Paterna. Amb els primers diners que va estalviar, es va comprar un terreny a la zona d’Alborgí i va començar a excavar una cova on es varen establir ell, la seua dona i el seu fill.

El seu fill, Joan Giner Giner, una volta establits a Paterna, va buscar treball a Manises. Allí es va posar d'ajudant d'un plater. D'eixa manera, va començar a treballar el fang. Després, pels anys vint del segle passat, va canviar de lloc de treball, i se’n va anar a la capital a treballar a diverses terrisseries de València, sent a la terrisseria de l’empalme on va estar més temps treballant. Al temps que treballava de terrisser a València, a la cova que va comprar son pare, va començar a construir un forn morú, per a instal·lar una terrisseria pròpia, somni que es va convertir en realitat pels anys quaranta.

És en este context on naix Paco Giner Alfonso, l’any 1937 el dia de la vespra de la Maedéu de l’Assumpció. Fill de terrisser, va continuar, ja de ben menut amb l’ofici de son pare. I ja de ben menut, va saber el que era treballar l’argila, modelar-la, fer, a partir d’un tros de fang una gerra, un pitxer, un llibrell, un test, una botija, un cànter, un bevedor per als animals.... eren temps en els que la matèria prima, l’argila, la portaven en el trenet que baixava de Llíria, d’una mina de Benaguasil. A l’estació la carregaven en un carro, que la portava a la terrisseria, on era tractada per a elaborar tots aquells objectes de ceràmica que en acabant eixien de la mà d’aquells artesans alfarers, Joan i Paco.

El secret del treball de Paco, fou saber convertir un moment de crisi en una oportunitat per a alcançar nous horitzons dins del món de la terrisseria. Allà pels anys setanta, el plàstic va afonar la indústria artesanal alfarera, la qual cosa va fer que moltes terrisseries es veren obligades a tancar. En el cas de Paco, va saber adaptar el seu saber fer com a alfarer, i va passar de fer una terrisseria, podríem dir-ne industrial, a fer una terrisseria artística, connectant amb la tradició alfarera de la Paterna de fa cinc o sis segles. D’eixa manera, varen començar a eixir de les seues mans, àmfores, canelobres... i sobretot socarrats Al mateix temps, a la terrisseria a proposta de l’Ajuntament de Paterna es varen dur a terme una serie de tallers de terrisseria on Paco ensenyava als seus alumnes el noble art de modelar el fang, durant huit anys seguits. També va donar cursos i va dur a terme demostracions a Alacant, a Castelló i també a València.

A poc a poc, vingueren els reconeixements: Als anys 1991 i 1996, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, li concedeix el premi al millor artista artesà en ceràmica. L’any 1995, la Confederació d’Associacions de Gremis i Artesans de la Comunitat Valenciana i la Fundació Bancaixa el va guardonar en reconeixement a la qualitat dels treballs presentats als premis d’artesania de la Comunitat Valenciana. L’any 2000, l’Ajuntament de Paterna li va concedir la insígnia d’or de la Vila de Paterna per la seua activitat artesana. També va exposar la seua obra a llocs com a Alfara del Patriarca, Foios, Paterna, Albal, al Museu de Prehistòria de la Diputació Provincial i fins i tot a Tokio, llocs on va aconseguir gran èxit i reconeixement.

Es va jubilar en l’any 2003 l’últim terrisser de Paterna. Va saber mantindre viu el patrimoni cultural, històric i artístic del nostre poble. L’any 2008, l’Ajuntament de Paterna va adquirir la seua terrisseria, per a poder continuar amb la rica tradició artística alfarera del nostre poble. Esperem que siga d’esta manera.

La desaparició de Manolo el Gallo i de Paco el terrisser, tanca la porta d'una Paterna que vaig conéixer de menut i que el progrés s'ha encarregat d'anar enderrocant. Es tracta de la Paterna agrícola de l'aixada al muscle i l'espardenya de careta, del perga qui perga, rega Paterna i del forcat, la rella i el lligó. Del sopar a la fresca, de la roba estesa i de la mona de Pasqua al Naixement de la Font. I ara, en estos temps en els que estem eixint d’una alerta sanitària que ha trastocat els nostres costums socials i que ha ocasionat la suspensió de les nostres Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer de 2020, probablement siga el moment oportú per a reflexionar sobre el nostre present i el nostre futur com a societat. Si mirem el nostre passat més recent en la persona de Manolo el Gallo, l’últim carreter de Paterna i de Paco Guillem, l’últim alfarer de Paterna, descobrim dos persones íntegres en la seua forma de pensar, en la seua forma de ser i en la seua forma de viure. Ni a l’un ni a l’altre hi havia que donar-los lliçons d’ecologia, ni de bonhomia, ni de saber estar. Que el seu testimoni de vida siga, per a tots els paterners, model i espill de cara als nous temps que venen.

Manolo i Paco, ens han deixat. Però el seu testimoni estarà sempre viu en nosaltres. Perquè la millor lliçó que ens han pogut donar a tots els paterners és que, a partir d’un ofici desfasat per la societat en la que vivim, varen saber reinventar-se a si mateixos i adaptar-se de nou, a les noves circumstàncies de la nostra societat. Perquè, no sobreviu ni el més alt, ni el més fort, ni el més gran, ni el més intel·ligent sinó aquell que millor s’adapta a l’entorn en el que viu. I tant Manolo com Paco, cadascun en els seus oficis respectius, varen saber adaptar-se a les necessitats de la societat en la que han viscut. Si Charles Darwin visquera hui en dia, hauria pres model en Manolo i en Paco, per a parlar de la lluita per la supervivència i la selecció natural de les espècies.(1)

Alejandro Llabata Lleonart.

(1) Des d’estes paraules volem agraïr l’atenció prestada, tant per part de la família de Manuel Guillem, el Gallo, com per part de la de Paco Giner el terrisser. Tant una com l’altra ens han cedir generosa i desinteresadament les fotografies que adornen este article Moltes gràcies!

Mare

Diuen que mare és aquella dona que en un moment concret de la seua vida, va entrellaçar les seues mans amb les d'un home, per a construir amb elles un bressol. Des d'aquell dia en el qual el doctor D. José Horts li va dir a la meua iaia assenyalant a ma mare amb el dit gros "Esta, està més prenyà que una burra", per a dir-li d'una manera gràfica que estava embarassada de mi, fins fa un parell de dies en el que un altre doctor -en este cas una doctora- va signar la seua defunció, si hi ha hagut una persona que sempre ha estat pendent, tant de món pare, de la meua germana com de mi, ha sigut ma mare. I és que, una mare, és això: dedicació plena i entrega sense límits als fills, barata cançons. En totes les etapes de la vida: Tant en aquelles en les que realment se la necessita, com és la infància, com en aquelles en les que un pensa que no necessita rebre consells de ningú. Una mare sempre està ahí, per al que faça falta, siga el que siga. Ma mare va nàixer a l'any trenta-cinc del segle passat, es va criar a una casa de llauradors de Paterna, al carrer Major, on ella i les seues germanes, -les meues ties-, ajudaven al meu iaio en l'horta, als camps que tenia en Campanar. Als anys cinquanta, es va posar a festejar amb mon pare, un dia de Pasqua, allà al barranc de la font, al naixement de l'aigua, on anaven els paterners a menjar-se la mona. Varen contraure matrimoni l'any 1961. Al cab d'un any, va nàixer la meua germana Maribel. I onze anys més tard, vaig nàixer jo. Era, com deien a Paterna, una dona de sa casa, amant dels costums i les tradicions del nostre poble, que les vivia amb l'apassionament que només els de Paterna sabem fer-ho. La seua desaparició ens ompli d'una tristesa infinita, i em fa recordar cada moment viscut en la seua companyia. Probablement, un dels records més antics que guarde, siga a la capella del Santíssim Crist de la Fe de Paterna, agenollats els dos als seus peus, mentre em deia en una escolteta "Demana-li al Cristo que sigues bon xiquet". I aquell xiquet que era, hui en dia és un home fet, que recorda quan, de menut, em portava de la mà a la guarderia de Santa Rita. O al parvulari, o als primers cursos de l'EGB, tots ells al col·legi Villar Palasí, ara anomenat Clara Campoamor. O aquelles nits en vetla en què s'alçava per a donar-me alguna medicació per estar malalt. O aquells diumenges de Pasqua viscuts a la caseta dels caçadors. O aquelles vesprades infinites del mes de juliol al xalet de la tia Tica, la seua germana. Els meus èxits en la vida, li produïen més alegria que a mi i les meues penes li afligien més a ella que a mi. Són tants els records que guarde, que no cabrien en una enciclopèdia. El seu exemple, la seua dedicació i la seua entrega, sempre estaran presents en nosaltres, per a tota la vida. Ara, quan ma mare viu ja en l'hora de la veritat, no puc evitar rellegir, transcriure i compartir uns versos de Maria Beneyto que, quan els vaig llegir ja fa alguns anys, em varen impactar moltíssim. I que és ara mateix quan tenen plena vigència les seues paraules:

"T'escolte així parlant

"Vine a la mare"

O "Què et faré a la nit per a sopar?"

Paraules amb caliu i alé. Tebiesa

de la sang fent-se llavis.

"Vine a la mare".

A la infantesa em duies i em tornaves

creuant la processó de tots els sants i verges

als qui pregaves

per la filla petita i per la dona

quan la febre era el pou on m'enfonsava

o el cor em feia mal de veure i viure.

"Vine a la mare".

I el món era un manoll d'herbetes tendres,

una fira de nines

o el cel de pasqua blau de primavera".

Paterners de Paterna: Rafael Alfonso Barberá

Fotografia: Manuel Pastor Camarena

Nascut el 12 de març de 1918, va anar a les Escoles Nacionals i després al Grup Escolar Alfons XIII, actual Col·legi Cervantes. En acabant, va estudiar el batxillerat a l’Institut Lluís Vives de València i, en concloure, Magisteri a l’Escola Normal. Va exercir com a mestre a diferents localitats: Paterna, Formiche Bajo, Alcoi i València. De l’any 1961 a l’any 1970, va ser tinent d’alcalde de Paterna. A l’any 1970, va ser nomenat alcalde, càrrec que va exercir fins a l’any 1975. Era l’època anomenada del tardofranquisme als llibres de història. Per aquells temps, Paterna era una localitat que començava a deixar de ser poble per a despertar-se com a ciutat dormitori. Durant el seu mandat, es va dur a terme la restauració de la Torre i es va declarar el nostre tan estimat monument, així com les coves que el circumden, com a Monument Historicoartístic d’Interés Local. Probablement, de no haver segut per la seua oposició frontal, hui en dia, tal volta el Palau seria un vell record dins del nostre imaginari col·lectiu local perquè es va presentar un projecte de demolició del Palau i immediata construcció d’un hotel al seu solar. Així, el 21 de novembre de 1974, no es va admetre a tràmit l’avantprojecte de la societat Palau Paterna. I el 6 de març de 1975, es va denegar la llicència de demolició de l’edifici del Palau. Algú es pot imaginar per un moment la plaça de l’Enginyer Castells amb un edifici de nova construcció amb rètols de neó substituint el nostre estimat Palau?

Però la seua vocació era més bé la de ser escriptor, arqueòleg i investigador. Tot això, unit al seu amor immens per Paterna, va fer que li dedicara apassionadament hores i més hores a la investigació sobre el nostre poble. Fou cronista oficial de Paterna, càrrec des del qual va desenvolupar magistralment la seua vocació, des de que va substituir a Armando Cervellera fins a la seua mort. Especialment, la seua passió va ser el període de l’Edat Mitjana i la nostra terrisseria, característica d’aquella època daurada, en verd i manganés. Fruit de la mateixa són els seus estudis Las cuevas de Paterna, Historia de la Torre de Paterna, La canalización de las aguas del manantial del barranco de la Fuente, Els socarrats de Paterna, Motivos heráldicos en la cerámica azul de Paterna, El acueducto iberorromano de Paterna, entre altres, així com nombroses publicacions al llibre de festes en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, on va tractar els seus temes favorits de forma divulgativa per a tots. Especialment, ens fem ressò de la seua extraordinària publicació Notes per a la història de Paterna, publicació impresa a dos columnes, una en castellà i l’altra en valencià, i que va ser publicada per la clavaria de l’any 1977. Es tracta d’un clàssic paterner de consulta, imprescindible a qualsevol llar i on, de tant en tant, busque alguna que altra informació. Pòstumament, es va publicar La cerámica medieval de Paterna. Estudio de marcas alfareras. El material gràfic, així com els manuscrits inèdits, que conserva la seua família és quasi tant o més que el que hi ha publicat. Per tant, esperem que algun dia puguen vore la llum les seues investigacions inèdites. Estic segur que donaran llum a la història del nostre poble. 

Mes per allò que el recordarà carinyosament la nostra història local és per haver segut qui va redactar i dissenyar el nostre escut municipal, un dels emblemes que ens defineix com a poble i ens distingeix dels demés. Escut que va ser aprovat mitjançant decret en Consell de Ministres el 17 d’agost de 1973. Des d’aleshores, presideix tots els actes oficials en els quals participa el nostre municipi. Encara que l’heràldica pot considerar que no s’ajusta als criteris establits per esta ciència, probablement, el costum i el seu ús ininterromput durant tant de temps ja li donen carta de naturalesa per a poder seguir sent utilitzat com a símbol que identifica a tots els paterners.

Feliçment casat amb Carmen Romero Murgui, amb qui va tindre quatre fills: Mari Carmen, Rafael, Luisa i José, la seua mirada davall l’ombra tardofranquista de l’època amagava un vell secret des dels anys quaranta: el d’aquell germà major seu de mare, anomenat Miguel Liern Barberá, que, en acabar la Guerra Civil, va estar refugiat als camps de refugiats del sud de França, que després va participar a la Segona Guerra Mundial i que va acabar als camps de concentració de Mauthausen i de Dachau. Una volta alliberat pels aliats nord-americans, va fixar la seua residència al sud de França, concretament a Montpeller, on va començar una nova vida. El record d’eixe germà a l’exili, amb el qual tenia un contacte esporàdic per carta i fins i tot amb alguna visita a França, es feia present cada matí en afaitar-se davant l’espill, quan cantava allò de «Allá va la peli…, peli…, peli…, peliculera», tornada d’una cançó de la pel·lícula El gato montés, que tant li agradava al seu germà, que cantava a tota hora i que va fer que als anys trenta li tragueren de malnom Peli. Tots estos fets li produïen una antítesi a la seua vida, segons la qual, per una banda, era un element més d’un règim polític que estava agonitzant, però, pel contrari, d’una manera privada mantenia un contacte més o menys freqüent amb un germà que estava a l’exili per haver participat de forma activa a la Guerra Civil. Rafael Alfonso Barberá ens va deixar el 5 de gener de 1978. I ens va deixar com a herència a tots els paterners l’amor pel seu poble i la seua història, la passió per les seues investigacions, les seues publicacions i una forma d’entendre la vida del nostre poble.

El pas per l'infern. Els paterners oblidats

És refugiat o refugiada aquella persona que ha hagut d’emigrar del seu país a un altre a conseqüència d’esdeveniments, normalment polítics i que ha segut acollida en el territori d’un altre estat. Des del principi dels temps en què l’home xafa i domina la terra, ha existit l’amor entre les persones, però també l’odi. Fruit d’este odi ha esdevingut la violència. Fruit d’esta violència han esdevingut les guerres. I fruit de les guerres han esdevingut l’exili i la deportació. Si des d’un punt de vista de la tecnologia i del progrés, l’espècie humana ha produït una sèrie de conquestes espectaculars que l’han fet evolucionar d’una forma extraordinària per a dur una vida més fàcil i més còmoda, des d’un punt de vista purament humà, a penes hem evolucionat molt més enllà que el que haja pogut evolucionar un primat. I així des de la prehistòria fins a l’actualitat, en els inicis del segle XXI en què ens trobem, continuem guiant-nos pels més baixos instints i cometent els mateixos errors que aquells primers homínids. Només hem d'encendre el televisor o la ràdio i escoltar les noticies per a confirmar-ho. Hui ocorre a Síria. Ahir va ocòrrer a Bòsnia. Despús ahir a Vietnam. Fa vora cent anys, va ocòrrer a Espanya. "El pas per l'infern. Els paterners oblidats", tracta d’una història de supervivència, de superació personal i de coherència ideològica de tres paterners que varen patir la terrible i cruel experiència de viure a uns camps de concentració, concretament als de Mauthausen, Gusen i també al de Dachau. Fins ara ha segut una història oculta i pràcticament clandestina reduïda quasi exclusivament a l’àmbit familiar, influenciat en el seu moment, per les circumstàncies polítiques i socials de l’època i en l’actualitat diluïda pel simple transcórrer del temps. Volem que estes imàtgens, així com estes paraules, -en este documental he intervengut escrivint el seu guió original- siguen un record i un homenatge a uns paisans nostres que varen ser víctimes i herois alhora de les garres nazis i, en definitiva, encara que parega una paradoxa, també volem que siga un cant de vida i d’esperança, especialment dedicat a les noves generacions, que afortunadament no hem conegut els arraps d'una guerra.  L'enemic més gran que té la història és la indiferència i, en conseqüència, l'oblit. Perquè mai podrem entendre el present si desconeixem el nostre passat. I estem condemnats a repetir-lo en el futur, si en el present no aprenem del nostre passat. Realitzat per Paternateca, davall la direcció de Javier Andreu, el Blayo, es tracta d'un documental  ben fet, ben acabat, en el qual, rere el teló de la Paterna dels anys vint, la Espanya dels anys trenta i l'Europa dels anys cuaranta i tots els fets que hi vàren acòrrer, s'amaga el rostre més humà dels paterners Miguel Liern, Manuel Peris i Jose Martí.

Paterners de Paterna. Enric Gil.

Hi ha persones a les que coneixes quan eres menut i que, una volta que ja no estan entre nosaltres, és quan un descobreix la seua verdadera personalitat i la seua rellevància. El cas d'Enric Gil per a mi ha segut un d'eixos. Va nàixer el 5 de juliol de 1934 a Paterna, al si d'una família senzilla i del poble de la que va heretar la seua capacitat de treball. Ja des de ben menut, va conèixer el que era el treball manual a l'horta com a jornaler. Era l'època de la postguerra, amb precarietats i necessitats. Va ingressar al seminari Metropolità de Montcada als catorze anys, on va cursar teologia i filosofia durant els dotze anys preceptius. Va ser ordenat prèvere el 26 de juny de 1960. El seu primer destí com a pàrroc va ser a l'església de la Puríssima Concepció de Segart. Després va estar a Cuevas de Utiel i Corrales de Utiel, Quartell i Benavites. De la comarca de les Valls va passar a l'Horta, a Quart de Poblet - Aldaia com a vicari de la Parròquia del barri del Crist. Va exercir també com a vicari a Sant Ramon, Xirivella i finalment com a adscrit a la parròquia de Maria Immaculada de Vera-Carrasca. En tots ells va involucrar-se en un compromís amb els més marginats, amb una gran sensibilitat social cap als més pobres, amb una firme opció de viure amb els més necessitats. "La liberación quiere decir la redención de los hombres no solo después de la muerte para decirles «confórmense mientras vivan». No. La liberación quiere decir que no exista en el mundo la explotación del hombre por el hombre"*, va dir Monsenyor Romero a una homilia seua a finals dels setantes. I eixe era el compromís d'Enric, que el va dur a militar al Moviment Rural Cristià de la JARC, participant en la defensa dels drets dels treballadors rurals, i en el Moviment Cristià per al Món Obrer de la HOAC, moviment del qual va ser consiliari. Va cooperar també amb els Moviments d'Objecció de Consciència i va intervindre com a voluntari al "Proyecto Hombre". També va desenrotllar tasques importants dins del moviment ciutadà a aquelles parròquies on va exercir el seu ministeri.

 

Hi ha que destacar la seua coherència entre allò en què creia i predicava i la seua vida personal. Va ser rector obrer i va treballar a oficis diversos als quals va compartir les mateixes condicions de vida de treball dels demés treballadors, com a agranador, obrer i en últim lloc a una empresa d'alimentació d'on fou despatxat al 1992 per la defensa dels drets dels treballadors com a delegat sindical i militant de la CGT. Com a membre consiliari de la HOAC va defensar sempre els drets dels treballadors a les diferents reunions que al si del moviment es duien a terme on no sempre es tenien en compte les propostes en favor dels treballadors, la qual cosa li produïa algun que altre disgust. Però encara que a l'estructura jeràrquica de l'església podria considerar-se-li com a l'ovella díscola, sempre va estar dins de l'ordre de la jerarquia eclesiàstica, així com va ser una persona molt volguda i admirada pels seus companys sacerdots.

 

La seua estima pel seu poble feia que cada any tornara per Paterna per a festes del Crist on, especialment, era el qui solia dir la missa de Descoberta. No deixa de ser curiós el fet que les paraules que es diuen immediatament després de la Consagració per part del sacerdot són "Este és el sagrament de la nostra Fe", Ell deia "Este és el Sagrament de la nostra solidaritat", en comunió amb tots els treballadors de tota la terra.

Ens va deixar el 7 d'agost de 2002. El seu soterrar a l'església de Santa Rita de Paterna fou una manifestació d'agraïment infinit a la seua persona, a la seua bonhomia i a la seua trajectòria de vida sempre en defensa dels més desfavorits de la nostra societat. El 8 d'octubre de 2003, l'Ajuntament de Paterna li va concedir la Insígnia d'Or a títol pòstum, en reconeixement dels seus valors de justícia, compromís i solidaritat, des de l'òptica de l'Evangeli.

Les persones passen. Però els seus fets perduren. I des d'estes senzilles paraules volem manifestar el nostre reconeixement i la nostra admiració personal cap a Enric Gil.

 *Homilia 25 de novembre de 1977, I y II, p. 342.

Paterners de Paterna. Maruja López, la Cota.

Ja fa algun temps, uns ja granats Presuntos Implicados cantaven allò de “La mujer que mueve el mundo con sus manos, no descansa, no tiene calendario, y hace girar el día a su compás y hace feliz de tanto como da”. I en escoltar esta cançó, sense voler, em ve a la ment un determinat perfil de dona del poble, de tota la vida, mare i esposa, treballadora, que els problemes dels qui la envolten els fa propis, de la mateixa manera que els problemes propis els comparteix amb els demés. L'anada de Maruja López, la Cota, m’ompli de infinita tristesa, i em fa recordar els bons moments viscuts en la meua infantesa, quan el dia de Pasqua, després d’anar a vore l’encontre entre la Dolorosa i el Ressuscitat al carrer sant Roc i d’estrenar les pasqüeres, els meus pares em duien a la caseta dels caçadors, a la Vallessa, on, en companyia d’altres xiquets i xiquetes jugavem enmig de la natura mentre ens menjavem la mona, al mateix temps que els majors, entre els qui estaven els meus pares, Maruja i el seu marit Pepe “El Colom”, entre altres, jugaven a les cartes, anaven a donar una volta per aquells camins plens de pins i garroferes o parlaven d’allò que anomenaven, coses de majors. El record de Maruja amb el devantal posat, pelant un pollastre, posant a remulla el garrofó, sofregint una paella tota plena de tomaca o cridant, una volta parada la taula, quan tot el món ja estava escudellat i a punt de mamprendre a menjar-nos la suculenta paella, a plé pulmó “Un aplausoo para el cocineroo” mentrimentres tots alhora oferiem una forta i tancada ovació a qui s’havia encarregat de cuinar, són els primers records que em venen a la ment, així, de sobte, de la seua persona. I és que, eixe perfil de dona en perill d’extinció és el de qui ha fet front a la vida, amb els seus defectes i les seues virtuts, les seues alegries i les seues penes, els seus triomfs i els seus fracasos. Que ha sabut criar a tres fills extraordinaris –Mª Ángeles, Pepe i Vicen-. Que s’emocionava amb els èxits del paterner més universal que hem tingut al nostre poble, Antonio Ferrandis, el coto, germà de sa mare. Que obria les portes del baix de sa casa, al carrer Major, la nit de la cordà per a que qualsevol tirador que anava a eixir a la mateixa poguera abillar-se correctament sense que hi haguera perill de que es cremara. Que vibrava quan passava el Crist de la Fe per la porta de sa casa el dia de la seua processó. Desconec d'on prové eixe malnom de Cota. Però el que sí que sé -sabem tots-, que es tracta d'un malnom de tan forta arrel que es perd en la foscor del temps. Ja el duia la seua iaia Vicenta, a qui no vaig conèixer per raons obvies, i que després va passar a sa mare la tía Maria, amiga de la meua iaia Sabe, que varen saber  crear, mare i filla, del no res una botiga d'encurtits i d'abadejo al carrer Major, així com una parada al mercat, negoci amb el que s'alimentava tota la família. No deixa de ser curios que, en una societat més be masclista com ho era la de meitat segle XX, el malnom que ha anat passant de generació en generació en dita família ha segut el de la mare, i no tant el del pare, amb la qual cosa es posa de manifest el carisma d'estes dones. Mentrestant, em quede amb el record d’aquell xiquet, que era jo mateix, que veia cóm es ponia el sol per darrere de la Vallesa, mentre Maruja la Cota introduïa aquella clau antiga, enorme, negra i quasi rovellada, al forrellat d’aquella porta robusta de la caseta dels caçadors i rodava la clau, mentre ens deia adeu, amb un seguit de bessos i un “Bonico!!”, fins a la pròxima paella.

Paterners de Paterna. Antonio Ferrandis.

Després de dinar, sempre m'agrada vore una miqueta la tele. I observe que a la Dos, tornen a emetre, per enèsima volta, la sèrie Verano Azul, on eixia  el nostre benvolgut paisà paterner, Antonio Ferrandis "el Coto", interpretant el més que entranyable personatge "Chanquete". Jo que he segut un xiquet que va créixer amb els ensenyaments de dita sèrie, no he pogut evitar recordar aquells vells temps de la infantesa en què veiem els episodis, de vesprada, davant d'un berenar de xiquet, abans de quedar amb els amiguets per a anar a jugar a la pilota. Una volta passats trenta tres anys des que es va estrenar a la televisió la sèrie, descobresc entre les imatgens huitanteres del diversos capítols, el secret de l'èxit del seu personatge. I va estar en la forma d'arremangar-se la camisa de mànega llarga en ple estiu a mitant braç, tal i com ho feien el meu iaio o qualsevol llaurador de Paterna, allà en la Corrucossa, o en els Fondos, per a posar-se a treballar la terra. O cóm es despassava dita camisa i ensenyava la camiseta interior de tirants, així com la medalla que duia enrotllada  i mig suada, al voltant del coll, tot i donant-li un aire agrícola de l'horta valenciana el nostre benvolgut amic i paisà Antonio, allà per les terres de Màlaga, a tan popular personatge.

A Antonio Ferrandis el vaig conèixer, com gran part dels paterners, per ser de Paterna. Perquè era germà de la tia Maria la Cota, la que venia abadejo al mercat; tota una institució local i un referent cultural del nostre poble i que era amiga de la meua iaia Sabe. També era, a més a més, tio de Maruja, amiga de ma mare i amb qui, amb ella i el seu marit Pepe, així com amb moltes altres persones, he compartit més d'un dia de Pasqua a la caseta dels caçadors, a la Canyada. Yo vaig tindre una miqueta més de relació amb Antonio Ferrandis pel fet de coincidir els dissabtes de vesprada en misa de huit, on ell llegia la Carta als Corintis, amb una veu i una interpretació digna d'escoltar, però que el pas del temps s' havia encarregar d'anar fent malbé. Era ja la última etapa de la seua vida, quan vivia al seu poble, entre els seus paisans,  mentre gaudia ja de l'època de l'homenatge, del record, de la nostàlgia però sobretot, de l'estima popular al llarg de tota la nostra geografia.

Tal volta, les paraules que més em varen marcar del nostre paisà i que li varen donar el carisma de paterner universal varen ser a Hollywood, quan José Luís Garci va pujar a replegar l'òscar a la millor pel·lícula extranjera per "Volver a empezar" ("Volveg a empesag" que va pronunciar una emocionada Luise Rainer al Dorothy Chandler Pavilion de Los Ángeles). El nostre paterner més internacional, davant de les càmeres de televisió de tot el món va donar-li les gràcies al Crist de la Fe i a la Mare de Déu dels Desemparats per haver aconseguit tan important guardó, mentre mon pare em contava que va ser el seu mestre quan ell era xicotet. I que allò que més li agradava era cantar. I cóm un dia el va castigar perquè li va dir "Don Coto". I alguna que altra batalleta més. Tal volta en aquells anys, ni es plantejava arribar, en el món de la interpretació, tan alt com ho va fer. Però potser, a la companyia de teatre "Cuello duro", de Paterna, on va donar els seus primers passos en el món del teatre, més d'una volta somniaria amb els ulls oberts amb més d'un premi, amb més d'un teatre, amb més d'un estudi de gravació i amb més d'una catifa roja per on desfilar. Somnis que, amb el pas del temps va anar cumplint.

Des d'estes humils pàgines, ara que fa més de trenta anys que es va rodar esta sèrie de televisió, quan du un grapat de reposicions i quan farà 14 anys que ens va deixar, volem manifestar el nostre record i la nostra estima per al paterner més universal que fins al moment hem tingut que és Antonio Ferrandis, el "Coto".

Paterners de Paterna: Silvia Nadal Benavent.

Si hi ha un fet natural que distingeix els homens de les dones és la possibilitat de concebre i tindre fills. Per això mateix, hui que és el dia de la dona treballadora m'agradaria parlar de una dona que, encara que no va nàixer a Paterna, les circumstàncies  la varen dur a viure al nostre poble, on es va integrar perfectament al lloc on durant tota la seua vida va exercir el noble ofici de comare. Parlem de Sílvia Nadal Benavent. Nascuda a Polinyà el Xuquer el 13 de desembre de 1897, no fou fins a principis dels anys trenta quan es va establir a Paterna. Al tractar-se d'una persona forastera i, per tant, no tindre a Paterna cap de malnom heretat per tradició familiar, com no podia ser d'una altra forma, l'alies que se li va imposar va ser el del seu ofici. D'eixa manera se li coneixia en tot el poble com "Doña Silvia la comadrona", o també com a "Sílvia la comare". 

Hem de remuntar-nos a l'antiga plaça del Poble, tota empedrada i circumdada per una fila d'arbres d'ombra. A la casa que, des de la plaça del poble donava inici al carrer mestre Soler, enfront de l'antic Ajuntament i al costat del casino de la plaça i de la funerària Moreno vivia na Sílvia en companyia de la seua germana Amparo. A la façana de la casa hi havia la publicitat del cinema Palafox on s'anunciaven les pel·lícules que s'anaven a emetre la setmana propera, així com l'horari de les diverses projeccions que s'anaven a dur a terme.

El seu ofici, que de per si era imprevisible, feia que no tinguera un horari fixe de forma que en qualsevol moment a sa casa es presentava un marit, un pare o un fill que reclamava els seus servicis d'una manera immediata. I ella s'ho deixava tot per a anar a atendre un part incert, allà on fora. I per a arribar al lloc on vivia la partera qualsevol mitjà de transport era vàlid: Un sis-cents, un  huit-cents cinquanta, la part de darrere de una bicicleta o d'una moto... No tenia por a res, car el més important era arribar quan més prompte millor a casa de la partera. I donava igual on fora i la condició social de la família en qüestió. A tots els tractava per igual. I inclús si hi havia alguna família que, per les seues circumstàncies no podia pagar els seus servicis, donava igual. Els prestava gratuïtament.

Era una dona molt pietosa. Va pertànyer a la Junta directiva de la Confraria del Perpetu Socorro de Paterna. A més a més era una de les poques persones que guardava la clau de l'església a sa casa de forma que, qualsevol florista, llumener o fotògraf que tingueren necessitat d'entrar al temple no tenia més que cridar a la porta de sa casa i ella o la seua germana molt gustosament li la facilitaven. Jo mateix, recorde haver anat, amb nou o deu anys d'edat a per la clau a sa casa per a tocar el primer toc per a anar a algun enterro a les quatre de la vesprada d'algun tòrrid més de juny o juliol.

Ens va deixar el 16 de maig de 1986, quan tenia 89 anys d'edat. L'ajuntament de Paterna, en sessió plenària de 30 de març de 2009 va aprovar una bossa de retolació de carrers amb noms de paterners diversos, per a quan hi haja necessitat de retolar un carrer amb el nom d'algun paterner, fer us d'ella. En eixa llista el segon nom que apareix és el de Sílvia Nadal Benavent.

Paternateca.

Si la història és aquella ciència que es dedica a estudiar el passat de la humanitat, dins de l'estudi d'esta disciplina trobem el que podem anomenar la intrahistòria. Amb este concepte parlem de la vida tradicional que serveix de decorat de la història més visible. Es tracta de tots aquells fets que han ocorregut, però que a penes es publiquen als mitjans de comunicació. És allò que està a l'ombra dels fets més coneguts històricament. Es tracta de la història quotidiana, la de tots els dies que vivim tots en primera persona i que no apareix als periòdics. El  recentment publicat Diccionari Normatiu Valencià (DNV), de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens la defineix com  la "vida tradicional i domèstica que servix de fons permanent a la història canviant i visible". L'exemple paradigmàtic seria la sèrie de televisió "Cuéntame" que, a partir de la vida quotidiana d'una família mitjana se'ns conta la història més recent viscuda per nosaltres.

A tots els pobles sempre hi ha existit una persona que s'ha encarregat de recopilar els fets més rellevants que s'han dut a terme a la seua època així com d'investigar fets passats. D'esta manera trobem a Paterna persones com Ernest Ferrando, Vicent Cardona, Rafael Alfonso, o Armando Cervellera entre altres, a l'igual que a Manises era José María Royo o al Villar Vicente Llatas. Tots ells, amb molta voluntat i il·lusió han anat recopilant fets contemporanis seus, així com han anat investigant  sobre fets passats.La tecnologia utilitzada per totes estes persones era bàsicament la màquina d'escriure i el paper de calc, així com un domini extraordinari per a desenvolupar-se entre polsosos lligalls i fitxes manuscrites. El pas de la màquina d'escriure a l'ordinador és un fet que s'ha produït recentment. Es tracta d'una ferramenta imprescindible en l'actualitat i n'hi ha que destacar que els historiadors locals actuals, començant per Vicent Cotolí, probablement el més veterà i concloent amb Camilo Segura, Cronista oficial de la Vila, l'utilitzen ja.

Si a tots estos elements els  afegim, a més a més, l'us de la tecnologia informàtica web que facilita la possibilitat de compartir informació, la interoperatibitat, el disseny centrat en l'usuari que li permet interactuar i col.laborar entre si com a creadors de contingut generat entre totes les persones en una comunitat virtual, per mitjà dels servicis d'una xarxa social o d'una aplicació web o d'un servici d'allotjament de vídeos, es a dir, i en definitiva, si a la intrahistòria de Paterna li apliquem la tecnologia web 2.0, serà aleshores quan estarem parlant de PATERNATECA.

Perquè, què és sinó Paternateca? Entitat constituïda legal i formalment com a associació, es tracta d'una iniciativa que preten salvaguardar la memòria i la cultura del nostre poble, emprant, per a la seua difusió, les ferramentes informàtiques que hui en dia estan a l'abast de qualsevol persona de mitjana formació: Una pàgina a una xarxa social com és Facebook o Twitter, una pàgina web on estiga allotjada tota la informació que, d'una manera altruista aporte tot paterner i que qualsevol persona des de qualsevol lloc del món puga consultar fàcilment. Es tracta d'una tasca laboriosa, complexa i delicada de replega de material gràfic de tot tipus, però enriquidora en quant els seus resultats.

En conclusió, el lema de "recuperar el passat per a mirar cap el futur" és un repte ambiciós que, estic ben segur, arribarà a bon terme. Perquè, tal i com resa el crit de guerra de Paternateca, "La història de Paterna la anem a fer entre tots!!", és pur reflex del que realment es pretén amb esta iniciativa, ja que la col·laboració de tots és fonamental i la millor forma de fer història com a poble. I eixa serà la millor herència que podem deixar a tots aquells que ens precediran.

https://www.facebook.com/pages/Paternateca/330151790399767?fref=ts

Paterners de Paterna. Ernest Ferrando

Ernest Ferrando Mir. O Ernest el del Molí, com el coneixien tots. O també Ernest d'el Molí, com solia signar els seus articles. Va nàixer a finals del segle XIX, més concretament a l’any 1885, a Paterna. Fill de moliner i moliner de profesió, va ser el propietari del molí de Ferrando, construit allà on naix la sèquia Uncia. Va ser acalde als anys 1930-31 del segle passat. Durant el seu mandat, es va instal.lar una bomba per a que arrivara l'aigua del naiximent al poble i s'inauguraren varies fonts públiques. Va iniciar la construcció del camí que fins al pont uneix Paterna amb Manises. A més a més, va donar un impuls a la zona residencial de la Canyada, que en aquells moments no era més que el germen d’allò que amb el pas del temps acabaria sent. Va ser, a més a més, jutge de pau durant una mesos a l’any 1939. Per estos motius, se li va dedicar eixe mateix any, a un moliner com era la persona de la que estem parlant, l’anomenat tradicionalment com a carrer Batà, que era el que anava del centre del poble a parar al molí del Batà, davant de l’estació de Campament, que va passar a denominar-se carrer d’Ernest Ferrando.

Es tractava d’una persona molt culta. Tots els anys el convidaven a escriure un article per a llibres de festes diversos, a la qual cosa ell ben gustosament col.laborava: Per al de les festes al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer, per al de les festes de Santa Cecília, per al de les festes de Ntra. Sra. dels Desemparats, per al de la falla del dos de maig i voltants... En ells, amb un llenguatge senzill i pla, en el valencià de l’època i en un estil purament rondallístic i costumista, en Ernest ens va omplir les pàgines dels llibres de festes del nostre poble, de personatges que formen part de la nostra història local quotidiana i que tal volta s’hagueren perdut en la nit dels temps si no els haguera recollit en paper. Així, ens parla de guarda-barreres que s’oblidaren d’abaixar la barrera quan li tocava passar el tren, de perolers que venien a vendre perols, cassoles i tot tipus d’escudella els dies de festes, d’aiguaders que anaven a omplir la bota o tonell que cobria tota la caixa del carro, d’aigua del naiximent al barranquet del Sau, al depòsit que alli hi havia, on omplien el tonell d’aigua cristalina i la venien pels carrers de València, com a “Agua de la Fuente de Paterna” a quinze o vint cèntims el cànter, de barbers que feien servici a domicili i que anaven fins i tot al camp on es trobava el llaurador al qual havia d’afaitar. Tots estos oficis que hui en dia ja no existeixen, han quedat perfectament descrits per a la posteritat per part de en Ernest i han segut desenrotllats per paterners que hui en dia ja no viuen, però dels que ens queda el seu record. Així podem parlar de Tomàs Mànec, el tio Pere de la Cadena, Gostinet el Carnicer, Pepet de Perança o Teresa la Blanca entre altres. En definitiva, tants i tants paterners que reviuen entre les seues pagines, on ens ha deixat escrit per a les generacions futures un estil de vida i de costums: Les pròpies de finals del segle XIX i de principis del segle XX. La seua redaccio, entre graciosa, plana i una miqueta irònica incloïa a un personatge paterner que va crear, anomenat Vicent Bolena, que suposadament se'n va anar a viure a Caracas. Allí, l'únic contacte que tenia amb el seu poble era per mitjà de les cartes que li escrivia en Ernest. Allí li contava les novetats que hi havien al poble. Açò feia que els seus articles foren molt esperats, celebrats i comentats.

Però no solament ens va parlar de persones, sinó també de llocs, de circumstàncies  de fets, d’esdeveniments o de succeïts –o sosoits, que anomenava en Ernest- que ens descriuen la quotidianitat de la seua època: De la Cisterna de la plaça, on anaven els paterners a per aigua per a beure, del naixement de l'aigua de la font, de la picaresca a l'hora de vendre l'aigua de Paterna, del trenet que anava de València a Llíria i feia parada a l’estacio de Paterna, dels xiquets que anaven en estiu a nadar a la sèquia Uncia, de l’escola de 1893, on els xiquets anaven i no entenien moltes coses de les que deia el mestre perquè els parlava en castellà...

Així mateix, ens ha deixat escrites cançonetes que es cantaven o s'improvisaven en forma de guitarrà com

 "Ací al peu d'esta fonteta

tinc que vindre a berenar

amb una paternereta

amb la que em pense casar."

A les seues fulles ens deixà escrita  una certa "doctrina parda" que era popular entre els xiquets de la seua època que anaven a la catequesi:

"Padre nuestro

que viene el maestro

con una correa

pim, pom, ceba."

O també:

"- Qué es fe?

- Menjar be

¿Qué son buenas obras?

 - El «palacio», la torre i la casa gran"

Entre els seus articles ens retrata cóm eren les festes de Paterna fa més de cent anys: Les festes de Sant Vicent Ferrer, del Crist de la Fe, de Sant Roc i els Sants de la Pedra, la festa de les xiques fadrines, de les agosteres, de la forma de triar els clavaris, de cóm es disparava la cordà antigament... Costums i festes, moltes d’elles desaparegudes i altres encara en plena vigència. Com podem vore, es tracta d’un testimoni que perdura en el temps entre les pàgines engroguides dels llibres de festes de Paterna. Per tot açò, a l'any 1972 el clavaris li varen concedir el Coet d'Or. Així mateix se li va concedir la "Encomienda de Alfonso X el Sabio", en reconeixient de la seua trajectòria de vida. 

En Ernest Ferrando ens va deixar a a finals dels setantes. La tasca de replega de la rondallística, tradicions i costums és una llavor àrdua, delicada i pacient que encara està per fer al nostre poble. Però si haguerem de començar per algú seria, evidentment, per en Ernest, qui va replegar 21 dels seus articles en un llibret anomenat “Una llocá” on ens va deixar «21 contets amb història paternera, publicats en “Llibres de festes” de dos parròquies». Un clàssic imprescindible en qualsevol llar paternera.

En recuerdo de Juan Bautista Amán Moreno Devís.

A ma tia Reme Llabata Sancho,

 model d’entrega, de paciència i d’ abnegació.

Siempre se hace difícil hablar de alguien a quien se quiere. Tal vez el sentimiento que se tiene hacia esa persona nos impide muchas veces expresar todo lo que quisiéramos decir sobre la misma, porque siempre nos faltarán palabras para ello. Cuando se trata de un familiar cercano, como es el caso que nos ocupa, aún se hace más gravoso, en la medida en que el sentimiento se entremezcla con la nostalgia de un tiempo ya pasado y que en este caso se trata de la infancia de uno mismo: de quien estas palabras escribe.

El pasado 13 de diciembre de 2012 falleció Juan Bautista Amán Moreno Devís, Juanito el funerari. Desde estas líneas quisiéramos aprovechar para trazar una breve semblanza de su vida. Paternero de pro que fue, durante los años sesenta, sobretodo los setenta y durante la década de los ochenta, participó de una manera activa en la vida social de nuestro pueblo, especialmente en su aspectos festivos, cívicos, lúdicos y culturales, tal y como vamos a tener ocasión de ver.

Para contextualizar estas palabras, debemos remontarnos a la antigua plaza del pueblo adoquinada, con árboles de sombra rodeando todo su perímetro y gorriones que llenaban sus copas de rítmicos piares. La tienda de ultramarinos ca la Gorda y el Casino de la plaza, también denominado Centro de Educación y Descanso, tal y como rezaba en el dintel de la entrada del mismo, en la calle de San Pedro. La casa de la tía Silvia la comadrona, en la misma plaza del pueblo, en cuya fachada colgaba el cartel del cine Palafox en el que se anunciaban las películas que allí se proyectaban cada semana. El mercado itinerante de los martes por la mañana. La funeraria Moreno en la calle maestro Soler, ya desembocando en la plaza del pueblo, en cuyo bancalet de la entrada no era difícil hacer rogle en cálidas noches de verano, donde prácticamente se arreglaba el mundo…

Este es el contexto en el que le conocí y en el que debemos situarlo. Nació el 24 de febrero de 1933, en el seno de una familia paternera. Hijo de Amán Moreno Brisa, alias “Mundano” y de Amparo Devís Cardo, la “Nofra”, su abuelo, Enrique Moreno Giner, fue el titular fundador de la empresa “Funeraria Moreno” y el origen de una dinastía de funerarios que sigue perdurando en la actualidad en su biznieto, Amán Moreno Llabata.

Al fallecer su padre a los 33 años de edad, fue su madre la que se encargó de hacer frente de dicho negocio, puesto que tanto Juan como su hermano Enrique contaban con tan solo 5 y 3 años de edad respectivamente. Ya desde bien pequeño, siendo aún niño todavía, ya le echaba una mano a su madre en los servicios funerarios, acompañándola y ayudándola, tanto en Paterna como en los pueblos de alrededor. Trabajaba bien de día o de noche, según las necesidades que el servicio requería. Aún así, asistía a clases por la noche en casa de D. Alberto, en la carretera, en la zona del ensanche, en la actual Avenida de las Cortes Valencianas. Y llegó a obtener el título de perito Mercantil.

Su adolescencia y primera juventud transcurren, por tanto, trabajando en el negocio familiar, donde va creciendo tanto personal como profesionalmente. Hasta que llega un momento en el que, por la edad, se marcha a prestar el servicio militar como voluntario en la Legión. Fue caballero legionario con grado de cabo primero en el tercio D. Juan de Austria, en la base de Krimda (Larache), lugar donde estuvo sirviendo durante siete años, si bien cuando se marchó de allí lo hizo con el título de sargento aprobado. Estamos hablando de mediados de los años cincuenta del siglo XX. Era la época de la guerra de Sidi Ifni en África, la cual le sorprendió bastante de cerca.

Una vez de vuelta a Paterna, continuó trabajando en el negocio familiar. En aquellos años, la sala Astoria era donde acudía la juventud paternera a bailar y a divertirse. Según me cuentan, una tarde de domingo se le acercó a una joven llamada Remedios Llabata Sancho y le preguntó “Balles en mí?” Desde aquel momento comenzaron a quedar y a salir: Fue época de bailes, guateques, días de Pascua, de comer la mona…, todo ello compaginado con trabajo y más trabajo. Tenían veintiséis años Juan y veinticinco Reme. Un año duró aquel noviazgo, que culminó el veinticinco de abril de 1962, fecha en la que contrajeron matrimonio en la parroquia de San Pedro Apóstol, en la capilla del Santísimo Cristo de la Fe, tal y como era costumbre en la época. De viaje de novios fueron a Madrid. Fruto de dicho matrimonio nacieron cuatro hijos: Maria Amparo, María Remedios, María Ángeles y Amán. Desde aquel baile en el salón Astoria hasta el final de sus días, Reme ha sido su alma, su amiga, su compañera, su amante, su confidente, en definitiva, quien ha estado presente en los buenos y en los malos momentos de su vida.

El año 1964 fue un año muy difícil para las fiestas del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer, puesto que no había nadie que se decidiera a hacer frente a estas fiestas en una clavaría presidida por D. Francisco Esteve Martínez, el Caje. Al final fueron 16 más el clavario mayor los que organizaron y celebraron estas fiestas, ofreciendo al pueblo de Paterna, así como al Cristo de la Fe unas fiestas muy dignas. Entre estos diecisiete clavarios se encontraba Juan Moreno que se desvivió, al igual que los otros dieciséis por que las fiestas de ese año lucieran al mismo nivel que en años anteriores. Y nos consta que lo consiguieron.

Fue miembro de la penya de l’onze. Ésta se llamó así porque eran once amigos los que la formaban. Se reunían una vez al mes para cenar en el casino de la plaza, donde conversaban de una manera informal. Asimismo se juntaban en diversas épocas del año en una caseta que tenían y siguen teniendo los que aún viven, en el término del Villar del Arzobispo, donde disfrutaban de alegres días de paella i de torraes, especialmente el jueves santo, día en que se reunían sólo los hombres para comer.

En el año 1976 se hizo cargo de las Fiestas Mayores de Paterna como clavario mayor del Santísimo Cristo de la Fe y San Vicente Ferrer. Se trataba de un reto nada fácil, puesto que el año anterior había sido el del cincuentenario de la neocoronación del Santísimo Cristo de la Fe, efemérides que se celebró con grandes fastos, de gran repercusión incluso en el ámbito  nacional. El clavario mayor había sido D. Vicente Mortes Alfonso, hijo predilecto y alcalde honorario de la Villa de Paterna. La pregunta que se hacía el subconsciente colectivo paternero a partir de estos hechos, era “A ver quien es capaz de ser clavario mayor el año 1976”. Y en este caso quien aceptó el desafío fue Juan Moreno, que consiguió reunir a un equipo de sesenta clavarios que celebraron las fiestas del Cristo con él.

Era párroco de San Pedro Apóstol un recién llegado D. Bernardo Aparisi Peiró. El alcalde, D. José Sainz Ramón. La reina de las fiestas y de los XIII Juegos Florales, la señorita Teresa Amparo Segrelles Llabata. El mantenedor en la presentación de la reina de las fiestas fue el Exmo. Sr. D. Alberto Jarabo Paya, y el de los XIII Juegos Florales de la Villa de Paterna fue nuestro recordado paisano D. José Alberto Herrero Minguet. Ese año se entregaron los coets d’or a D. Rafael Alfonso Barberá, a D José Damián Polo, “Pepín”, y a Viuda de Francisco Salvador Calatrava, S. A. Fábrica de galletas y pastas alimenticias Rio. Entre las páginas del libro de las fiestas de dicho año encontramos colaboraciones literarias entrañables de clásicos paterneros: Vicente Cardona, Vicente Cotolí, José Chirlache, José María Moreno Royo, Rafael Alfonso Barberá, Vicente Fabado el retoret, Ernesto Ferrando o Ernest del Molí, Julio Núñez, Ricardo de Val, V. Gallego, Juan Mollá y Artur Carrasco i Benlloch. Las fiestas se desarrollaron con total normalidad, con toda la dignidad, con todo el esplendor y con toda la solemnidad que las mismas requerían, como así le hicieron saber a Juan Moreno gran cantidad de personas que le felicitaron una vez concluidas.

Los años setenta eran época de plena efervescencia comparsera. En el año 73 se crea la comparsa Alhama. En el año 76 se constituyen las comparsas Beduinos y Trabuquers. En el año 1978 le llega el turno a la comparsa Jaume I. Su origen parte de un grupo de amigos que fueron clavarios en el año 1971 y luego más tarde en el 75. Pero fue tras las fiestas de 1977 cuando fragua definitivamente la idea de fundar una comparsa nueva. Tras una reunión que tuvo lugar en el casino de la plaza se constituye la comparsa Jaume I. La nueva ejecutiva de la misma era presidida por D. Rafael Esteve Contelles. Y Juan Moreno fue uno de los miembros fundadores de la misma. Las primerasreuniones se desarrollaron en el casino de la plaza hasta que se consiguió un local, que fue en un primer momento las instalaciones de la guardería parroquial en la calle Ernesto Ferrando, 10. Luego más tarde se trasladaron a la misma calle, pero en el número 47, hasta el año 1989. Allí transcurrió la vida de dicha comparsa, entre reuniones, comidas, desfiles, y alguna que otra discusión. Juan llegó a ser presidente de la comparsa, de la cual se daría de baja en el año 1985. Asimismo, también fue presidente de Intercomparsas en los ejercicios 1981-82 y 1982-83, en los cuales contribuyó a engrandecer las fiestas moras y cristianas que en aquel momento comenzaban a fraguarse.

En el año 1981 fue clavario mayor D. Vicente Chofré Barres, en cuya clavaría participó Juan activamente. Su amor por la fiesta y por su pueblo, su pasión por el fuego y la cordá lo ha demostrado con creces, participando numerosas veces en el pasacalle de cohetes de lujo, en la cordá y todos los años en la recordá que se celebraba en la plaza del pueblo. Además, cuando alguno de sus hijos fue festero (Dolorosas, hijas de María,...) él era quien se encargaba de la organización de todo lo referente a los fuegos. También colaboró con diversas clavarías siendo clavario de honor. Su ayuda desinteresada le llevó a ser proclamado Capitán de honor de la Comparsa Yuballa en el año en que ésta ostentó la capitanía mora, es decir en el año 1989, por su contribución y su apoyo para con ellos, sobretodo en la intendencia de la misma.

Todo este cariño por la fiesta y las tradiciones lo ha compartido con su esposa y lo ha sabido inculcar a sus hijos. Así, Su hija Mª. Amparo fue fallera mayor de la falla del Palau en el año 1980. Su hija Reme representó a la reina Dª Violante de Hungría en la comparsa Jaume I, en el año 1982. Su hija Mª Ángeles fue la reina de las fiestas de Paterna en el año 1986, siendo clavario mayor D. José Galindo Miguel. Su hijo Amán también ha heredado el amor por la fiesta, participando en la vida activa de las mismas como clavario en el año 1993. También ha sido y es miembro de las comparsas Yuballa y Realistas. Igualmente ha participado como tirador en la Cordà en varias ediciones.

También se implicó en la vida política de Paterna. El 3 de abril de 1979 se celebraron las elecciones Municipales en todo el territorio nacional. Eran las primeras votaciones que se llevaban a cabo por sufragio universal después de muchísimos años. Juan Moreno concurría a las mismas por la extinta Unión de Centro Democrático, (UCD), en una lista encabezada por José Saiz Ramón, en la cual él iba el segundo. El 19 del mismo mes, tomó posesión de su cargo de concejal y teniente de alcalde, desempeñando la ponencia de Cementerios. El alcalde era D. Bernardino F. Giménez Santos, por la agrupación PSOE. Fue una época de cambios, en la que, entre otros, se llevaron a cabo las siguientes actuaciones por parte de la corporación municipal: Inauguración del comedor del Patronato Intermunicipal Francisco Esteve, remodelación urbanística de la zona del Palacio y la Torre, acuerdo sobe la no asistencia de la Corporación a actos religiosos, se aprueba la construcción de nichos en el cementerio por vía urgente, cambio de denominación de calles, suprimiéndose nombres del régimen anterior, inauguración del Hogar de Jubilados y Pensionistas en Campamento, inauguración del edificio del Palacio como sala de exposiciones, se inicia el derribo de cuevas y chabolas, se inaugura la nueva comisaría de policía en la Avenida Blasco Ibáñez,… Desde un primer momento, quiso renunciar a su salario como concejal. Al no poder hacerlo, quiso que dicho sueldo se destinase íntegro a sufragar la mascletà que se disparaba al concluir la misa festiva en honor a S. Pedro Apóstol, patrón de Paterna, puesto que al aprobarse en sesión plenaria la no asistencia de la Corporación municipal a actos religiosos, ésto también incluía su desvinculación en la organización y patrocinio de las fiestas patronales que, desde tiempo inmemorial llevaba a cabo el Ilmo. Ayuntamiento de Paterna. Durante dicho período de tiempo en el que ejerció dicho cargo público, contribuyó de esa manera, a engrandecer la festividad del patrón de nuestro municipio.

El 29 de mayo de 1981, Juan Moreno dimite de su cargo de concejal por razones familiares. Su puesto vacante fue ocupado el 28 de julio de 1981 por D. Enrique Guillem Torrella, si bien su cargo de teniente de alcalde fue desempeñado por D. José Luís Morera Fos.

Hemos visto a grandes rasgos, su etapa política así como festera. Todo ello hay que compaginarlo en el día a día con su faceta profesional como industrial funerario. Por la perentoriedad de su profesión, no tenía domingos ni festivos. Y las vacaciones las disfrutaba cuando las necesidades del servicio lo permitían. Debemos destacar su profesionalidad, así como su delicadeza en las artes propias de su profesión, tal y como lo han puesto de manifiesto todos aquellos que han precisado de sus servicios. Asimismo, en el ámbito personal aunque era una persona de temperamento un tanto fuerte, sin embargo tenía un corazón increíblemente grande. Tanto que, quien llamaba a su puerta, siempre recibía el socorro que necesitaba. Sólo el Stmo. Cristo de la Fe y él mismo saben la cantidad de personas a quienes les prestó su ayuda desinteresada. Su cariño por los suyos no tenía límites, comenzando por su amor hacia su esposa, hacia sus hijos y hacia los que le rodeaban en general, entre los cuales me incluyo. Dicen que nadie muere del todo mientras se le recuerda. Y aquí, entre estas palabras, queda mi recuerdo y mi cariño hacia Juan Moreno, el funerari.