Estellés

Enguany fa 24 anys de la trista desaparició del nostre gran poeta Vicent Andrés Estellés. Tinc per costum quan arriba la data del seu decés, escriure una entrada al meu blog on recorde la figura del poeta burjassotí per a mantindre així viva, encara que siga humilment, la seua memòria i, sobretot la seua obra. Per motius de treball he hagut d'estar un parell de dies a  la Vilajoiosa. I esta volta ha segut a dita localitat costera on, de sobte, m'he entropessat amb la obra literària de l'Estellés. Quan em trobe desplaçat a qualsevol localitat per temes laborals aprofite les últimes hores de la vesprada per a visitar la localitat en la qual em trobe, per a conèixer així racons nous que moltes voltes desconeixia. Esta volta he descobert una llibreria a la qual he entrat per a conèixer les últimes novetats editorials. Buscant buscant, m'he entropessat sense adonar-me'n, amb les obres completes de Vicent Andrés Estellés. Ja en el seu moment em vaig fer amb elles: Es tracta d'una colecció de 10 volums de tamany butxaca on s'arrepleguen la gran majoria  dels seus poemes. En este cas veig que s'ha publicat una nova edició revisada de les seues obres completes, amb estudis introductoris de filòlegs de primera plana, com és el cas del meu paisà paterner Vicent Salvador i de Ferran Carbó, entre altres. Li he preguntat al llibreter al voltant d'esta nova edició. Segons m'ha comentat, a l'any 2014 es va publicar el primer volum i cada any es va publicant un exemplar nou. Ara mateix ja va pel volum número 3. Supose que per a este 2017, eixirà a la llum el volum número 4. No he pogut evitar caure en la temptació de fullejar els tres volums que a la prestatgeria hi estaven. i tampoc he pogut evitar adquirir el volum segon de esta colecció,  on hi estan, entre altres, els poemaris "L'incert presagi", "Mort i pam",  " El primer llibre de les èglogues", "L'inventari clement", "L'inventari clement de Gandia", "L'engan conech" i el ja clàssic "Llibre de meravelles", on se'ns retrata magistralment eixa societat valenciana dels anys cinquanta, i que esta volta s'arreplega a les obres completes. He tornat cap al lloc on m'hospede, passejant pel passeig marítim de la Vilajoiosa. A les meues esquenes unes tonalitats ataronjades anaven vesprejant el dia, que estava a punt d'acabar. M'he assegut a un banc del passeig marítim. He tret el llibre d'Estellés de la bossa que m'ha donat el llibreter. L'he obert per una pàgina qualsevol. Concretament pel poema anomenat "l'ofici", del Llibre de Meravelles. A la sorra uns xiquets jugaven animadament mentre les seues mares a pocs metres de mi, raonaven de manera entretinguda. L'envellutada veu d'una tímida Norah jones es perdia per entre els núvols rogencs que anunciaven que estava concloent el dia. Fa 24 anys ens va deixar el poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. I la seua obra continua encara viva entre nosaltres.

Estellés i jo

Este diumenge passat, va fer vint i tres anys que Vicent Andrés Estellés ens va deixar. I va deixar òrfena la poesia valenciana, amb el seu estil personal d'escriure. No, no vaig a mentir i dir que el vaig conèixer i que varem ser grans amics, perquè no fou així. De fet, no vaig coincidir amb ell crec que mai. Però revise la meua senzilla biblioteca personal, i repase, amb els dits, un llibre anomenat "L'hotel París", un xicotet opuscle d'unes cinquanta pàgines, que vaig adquirir al principi dels anys noranta, quan començava a escabussar-me en el delicat món de la poesia. Es tracta d'un poemari escrit als anys cinquanta. L'autor no deuria tindre més de trenta anys i, entre aquells primers versos seus, s'esmunyien una sèrie de sentiments, dirigits a una tal Françoise, o persona indeterminada en una segona persona intimista, on fa partícep al lector d'aquelles circumstàncies pròpies que li peocupaven a l'autor i, per extensió, a la societat que l'envoltava: la fam, la por, el desig, la passió, l'amor per la terra... Bé, deia que repassant eixos primers versos del nostre benvolgut poeta, veig, a la primera plana del llibre, com un esborrany, una signatura i una dedicatòria. I una data i un lloc. En eixa primera plana, que ja comença a engroguir-se pel pas del temps, llisc: "Per a Aleixandre, amb una abraçada de Vicent Andrés Estellés. 27-1-92. Valéncia ". Escrit amb una cal·ligrafia de qui ha estat anys i anys escrivint a mà i a màquina d'escriure de les antigues. De nit i de dia. Amb estilogràfica o amb llapissera. Tant se val. Aquell famós any de 1992, em trobava en segon de carrera. I entre tema i tema de dret penal, m'iniciava en la lectura d'un madur Estellés, que de tant en tant eixia en algun mitjà de comunicació local. "Las fuentes del Ordenamiento Jurídico són la ley, la costumbre y los principios generales del Derecho". "M'agrada molt el pimentó torrat, tallat a tires. Raone llavors, distret, amb els productes de la terra...". Aquell hivern de 1992, va aparèixer publicada al telenotícies de Canal Nou la notícia següent: que el poeta Vicent Andrés Estellés havia estat ingressat a l'hospital Arnau de Vilanova de València, a conseqüència d'una caiguda que havia patit per culpa d'una galeta. I les casualitats del món varen fer que el metge que l'havia atés en urgències era company meu de facultat, metge de matí, estudiant de dret per la vesprada i exemplar marit i pare de família de nit així com els caps de setmana. Ell va ser qui em va aconseguir l'autògraf del nostre poeta. I ara, vint i quatre anys després, encara recorde aquella timidessa pròpia dels deneu anys que em va impedir ser jo mateix qui aconseguira aquell estimat autògraf i haver tingut la possibilitat de conèixer a un dels poetes més grans del segle vint.

Vicent Andrés Estellés una altra volta

El calendari em diu que hui fa vint i dos anys que ens va deixar el insigne poeta burjassotí Vicent Andrés Estellés. Per a recordar esta efemèrides, he agafat el Llibre de Meravelles i l’he obert a l’atzar, per una pàgina qualsevol. I m’ha aparegut el poema que encapçala esta entrada. Els carrers de València, el cast amor de l'adolescència, el gesmil a la mà, o a la boca, com un bes furtiu als setze anys, les trompetes del Jazz, que irrompen de sobte, amb l’alegria de la joventut a qualsevol cafè al carrer de Ruzzafa. Llig el poema i pense en eixos anys seixanta de precarietats que jo no he viscut, però sí tota eixa generació que volteja ara mateix els huitanta anys. Si Estellés encara visquera hui dia, tindria noranta un anys i, encara que major, seria un iaio més que per les vesprades aniria a qualsevol parc de Burjassot i s’asseuria en un banquet per a vore la passa de la gent, tal volta en companyia d’altres amics de la infantessa, mentre recordaria aquells anys de la més tendra joventut en què no hi havia ni un xavo, però s’era feliç amb el passeig per l’albereda o per aquells carrerons entranyables del centre de València, agafat de la mà d’aquella xicona, Isabel, que el va acompanyar fins l’últim segon de la seua vida. Llig el poema i m’imagine a mon pare anant o tornant del forn de la Corretgeria, amb el saquet de pa a la mà. Per l’edat de l’un i de l’altre, i per les descripcions dels carrers que ens dóna el nostre poeta, probablement més d’una volta coincidirien per algun carreró de la València vella. No sabria l’un qui era l’altre, però els dos, cadascun en el seu gènere, han segut dipositaris d’eixa cultura popular valenciana de poble, que a poc a poc va esgotant-se, l'un com un dels poetes més importants que ha donat la nostra llengua al llarg de tot el segle vint i l'altre, com un home de Paterna que va inculcar als seus fills l'amor per la terra que xafem a traves d'una sèrie de contarelles, rondalles i refranys tradicionals. Llig el poema i recorde cóm l’altre dia, va vindre un nebot a casa per a que li explicara unes coses d’Estellés. I varem llegir el poema Testament Mural, per a comentar-lo. I vaig descobrir cóm, després d’haver-me llegit el Llibre de Meravelles un grapat de voltes, encara és capaç de fer-me descobrir noves experiències. Tal vegada la pròxima volta que l’òbriga per la mateixa pagina i llisca els mateixos versos, segurament em diran alguna cosa totalment diferent a allò que em diuen ara mateix. Llig el poema i pense en la atemporalitat del mateix. Cóm una simple successió de versos que són la banda sonora original d'un temps, d'un poble i d'unes circumstàncies, tenen el mateix valor als anys seixanta, a l’any dos mil, o a l’any dos mil dos cents. Hi ha sentiments que han existit, existeixen i existiran, sempre que hi haja persones pel món. Llig el poema per última volta, tanque el llibre i seguesc el camí.

Vicent Andrés Estellés i Paterna.

Estatua Vicent Andrés Estellés
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

El passat dia 18 de desembre es va aprovar per unanimitat al ple de l'Ajuntament de Paterna, una moció presentada pel grup Compromís, per la qual s'acordà que el nostre municipi  s'adherisca a la ruta Estellés. Per als qui som amants de la cultura i la literatura, ens agrada l'obra poètica de Vicent Andrés Estellés i, a més a més, som de Paterna, esta notícia ens dóna una gran alegria pel fet de reconèixer l'obra de l'autor burjassotí. A un consistori al si del qual conviuen diferents sensibilitats polítiques, ha predominat l'aspecte cultural per damunt del ideològic a una matèria on es tan susceptible de confondre la política de la cultura i al reves, el que és la cultura de la política, la qual cosa no deixa de ser gratament sorprenent.

Molta i molt fecunda és l'obra del nostre poeta, que fermenta a les parets de sa casa al carrer Josep Carsí, que es projecta per cadascun dels racons del seu poble, Burjassot i s'escampa pels pobles del seu voltant. La ruta Estellés, és, per tant, un recorregut per 24 punts del seu municipi i que han tingut alguna transcendència, tant en la vida com en l'obra del poeta. D'esta manera, el cementeri, el carrer Mendizábal, el carrer ceramista Juli Llopis, el forn del sol, la plaça de Sant Roc, la plaça de la constitució, el pouet o fins i tot l'horta, són punts d'encontre d'esta ruta on s'ha instal·lat a cadascun d'estos indrets, un panell de ceràmica on s'hi ha reproduït algun poema emblemàtic de l'autor, relacionat amb el lloc en qüestió, i amb un codi QR que enllaça amb un contingut multimèdia que ens permet escoltar el poema de llavis de rapsodes diversos. D'esta forma podrem gaudir d'un agradable passeig pels carrers de Burjassot, tot i rememorant diversos moments i diversos poemes del nostre poeta.

El pouet
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

Però quina ha segut la relació del poeta amb Paterna? La veritat és que Paterna i Burjassot són localitats veïnes i que en gaudeixen d'un tarannà en comú. És comú el paisatge de l'horta i és comuna la llengua que es parla. Pertanyen a la mateixa comarca i també al mateix partit judicial. El caràcter de les gents d'un i altre poble són semblants. Quan, per exemple, a la "Sonata d'Isabel" se'ns diu "Dic Isabel i canten els canyars", a la meua ment em venen els canyars que hi han a la vora de la sèquia de Tormos a la Canal Fonda de Paterna, on tantes vesprades he estat amb mon pare i on veia com l'aire de ponent escorava les canyes, tot i produint el seu càntic característic. Este paisatge bucòlic comú no és l'únic que reflexa Estellés als seus versos, implícitament relacionats amb Burjassot, Paterna, Godella, Museros o Rafelbunyol, per exemple, sinó que, a mes a mes, nomena explícitament el poble de Paterna en altres dels seus versos, començant pel més que manit poema "No escric èglogues" del Llibre de Meravelles, que al seu vers número 16 diu

"venien autobusos de Gandia i Paterna".

Carrer ceramista Juli Llópis.
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

El paterner Josep Albert Sánchez Gutierrez va publicar al programa de festes de Santa Cecília de 1993, un article anomenat "El nom de Paterna en la literatura", del qual extractem  estos fragments.

«I ja en el nostre segle, la poesia del burjassotí Vicent Andrés Estellés ens forneix d'un bon nombre de cites. El que resulta més sorprenent ací és la seua relació entre Paterna i la mort, sobretot si tenim en compte que aquelles citacions estan escampades per tota la seua extensa producció. Paterna com a lloc de mort, vincle explicable per la duríssima repressió exercida als anys de postguerra, concretada en els afusellaments massius que tingueren lloc durant la joventut del poeta.

"Uns dies després, a Paterna, van afusellar el causant de la seua mort".

"En acabar la guerra, el seu marit fou de les primeres persones que varen matar a Paterna".

(Tractat de les maduixes).

"Els camps de Burjassot i el camp de Borbotó

el secà de Paterna i el secà de Godella"

"I el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna".

(La clau que obri tots els panys).

"Ofici permanent a la memòria de Joan Baptiste Peset Aleixandre, 

que va se afussellat el 24 de maig de 1941"

(Gran ofertori pels morts valencians de la postguerra).

"Els matins de Paterna i les nits de Paterna

(sabeu bé si la torre és àrab o romana?)"

(Llibre de meravelles).»

Plaça de sant Roc.
http://www.fundacioestelles.org/ruta_estelles.php

Un altre paterner, Vicent Salvador, catedràtic de la Universitat Jaume I de Castelló, i expert en l'obra de Vicent Andrés Estellés és entrevistat al diari "Las Provincias", el 7 de Gener de 2014 a un article anomenat "Los versos que tomarán Paterna", on ens diu que Paterna era la població veïna a la seua, Burjassot, per la qual cosa, tal i com escrivia Estellés, que no era un poeta realista però sí de realitats, era inevitable que Paterna apareguera la seua obra. I així, Salvador, ens nomena un a un, els elements paterners que apareixen a l'obra poètica  d'Estellés: La Torre i les coves, el palau, el trenet, els plats i els socarrats, i sobretot, la mort, especialment dels afussellats registrats a Paterna després de la Guerra Civil, en són, entre altres.

Pensem, des d'estes humils lletres, per tant, que ha segut una excel·lent idea l'adhesió de Paterna a la ruta Estellés, com a agraïment o, al menys com a deferència pel vers desinteressat sobre el nostre poble. Des de la nostra humil i senzilla opinió pensem que el millor poema que defineix el nostre poble i que ens defineix com a poble, és un anomenat, cóm no, "Paterna", que el transcrivim a continuació. Quin lloc seria l'idoni per a ubicar-lo? Pensem que mitjançant un panell de ceràmica al tram del parc Alborgí, entre el Palau i la Torre, prop d'on s'instal·la el coetòdrom, prop de la Torre, prop del Palau i prop de la Cova Gran, lloc on està situada la Biblioteca Pública de Paterna.

Paterna.

Un consistori presidia l'horta

l'horta perduda, secular inici

prop la remor antiga de la sèquia

entre molins, entre una activitat.

Fragments cremats del testar indolent.

Puja la torre de rodona gràcia

o de vinyeta de principi atònit,

coves i coves, manament de calç,

música antiga del palau obert!

Vaixelles certes amb foc de sarments

amb les colors assegurades, netes.

Còdols, solars versicles de la crònica

tots agranant i arruixant el carrer

vers el secà on crida la cigala!

Vicent Andrés Estellés in memoriam...

Hui fa vint anys que ens va deixar Vicent Andrés Estellés. Poeta de les coses quotidianes, de l'amor, del sexe, del poble, en definitiva, de la vida. Poeta de meravelles, des del seu poble, Burjassot, on va escriure gran part dels seus poemes, fins a València, ciutat que tant s'estimava, passant per tots els racons de tots els pobles de totes les nostres comarques, va saber cantar a les coses més elementals de la vida. Al pimentó torrat tallat a tires o al xiquet del veïnat.a qui li contava cóm era la mort, en un llenguatge fàcil de comprendre per a ell. També va saber cantar a les més complexes: a l'amor per la seua esposa i a l'amor per la terra. Va ser un poeta compromés amb el seu poble, al que estimava moltíssim, tant, que així ho va deixar escrit al llarg dels seus poemes. A través de les seues págines podem trobar amor, vida, passió, emoció, encís i tantes i tantes més coses més que no cabrien en varios posts.


 He tornat a rellegir alguns poemes seus que els tenia ja en el record, com és el cas del que acompanya a esta entrada. Es tracta del més que conegut No escric èglogues. Conten les males llengues que el poeta va vore passar una turista exuberant pels carrers cèntrics de València, probablement pel carrer on estava la redacció del diari Las Provincias, on aleshores treballava i aprofità esta circunstància per a descriure’ns  una serie d'elements de la nostra ciutat, propis d'aquella època, a propósit de la passejada d’aquella xicona: La dona que esten la roba, els xiquets que juguen al carrer, els homens que carregaven els camions,...

Després de rellegir-lo una altra volta, em plantege el seguent: Estos versos que varen ser escrits al final dels anys cinquanta, quina actualitat tenen ara als inicis del segle vint-i-un? Què li poden dir a un jove que ara mateix puga tindre uns vint anys per a quí el record de la guerra civil o de la dictadura de Franco és el mateix que podem tindre nosaltres de les guerres carlistes o les napoelòniques? El temps transcurrix, però les circumstàncies són les mateixes. Les generacions es succeixen, però repetixen els mateixos fets, les mateixes vivències, les mateixes equivocacions, les mateixes alegries i les mateixes penes.

Tal volta si visquera ara el burjassotí i tornara a escriure estos mateixos versos, on diu Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants..., Hui en dia, potser diria Hi ha els cibercafés, els bunyols, les famílies monoparentals,.... o alguna cosa pareguda. Tal volta, en lloc de parlar de l'albereda i de les baranes del riu ens nomenaria la Ciutat de les Arts i de les Ciències, els telèfons mòbils i els ipads. Els anys de presó per coses de la guerra hui dia seria substituït per la crisi, la prima de risc i els desnonaments. Ja no vindrien els autobusos de Gandia i Paterna, sinò que  hui dia vindrien tranvies del marítim o agafariem el metro a la parada de Colom en eixir de l’atropellament de gents a la porta d’uns grans magatzems el dissabte de vesprada, mentre un grupet de xicons esperen al cantó del carrer Isabel la Católica unes amigues per a anar a sopar i després anar a algún pub de la zona del Carme per a fer-se’n una. Els infants que jugaven en eixir de l’escola, hui en dia ja no jugarien al carrer, pels solars, tal volta al futbol o al sambori, sinò que es passarien hores i més hores cara a l’ordinador o a la play station jugant a qualsevol joc cibernètic sense eixir de la seua habitació. La dona que arreplegava la roba del terrat tal volta seria secretària de direcció a la seu central d’un banc a punt de ser recapitalitzat i l’home que recomponia lentamente un rellotge, tal volta seria un paquistaní que regentaria una fruiteria de barri, o un senzill locutori des d’on telefonar a la família que viu a l’extranger o des d’on remetre’ls uns quants diners per a que puguen viure dignament, allà a l’Equador, a Kènia o a Colòmbia... Per últim, les famoses cames,  probablement de la filla o neta d'aquella que va donar raó de ser a este poema, ja no tindrien la carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.  Potser, la solemnitat de la seua carn tendra vindria estilitzada per una liposucció recent duta a terme a una clínica privada ben a prop de la plaça de l'Ajuntament.

Podem vore que els fets canvien, les persones són diferents, però les circunstàncies continuen sent les mateixes, als anys seixanta, huitanta o al dos mil tretze. I la vigència dels versos d'Estellés, podem comprovar que estan plens d'una vitalitat que trascendeix les persones, les modes i els fets que es van esdevenint al llarg dels temps. D'ací a cent anys, o dos cents o fins i tot cinc cents, que es continue estudiant l'obra de Vicent Andrés Estellés, els seus versos continuaran estant de rabiosa actualitat. Seran unes altres persones els qui el llisquen. Les circunstàncies polítiques, económiques i socials seran totalment diferents a les actuals. Però la essència dels seus versos continuarà estant totalment vigent en aquells que  habitaran els nostres pobles en aquells temps futurs.

  

Les persones passen. Les paraules queden. Vicent Andrés Estellés ens va deixar fa vint anys tal dia com hui. Ens varem quedar sense la persona, però ens queden els seus versos, el seu record, i la seua memòria.

NO ESCRIC ÈGLOGUES

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrecl'Albereda. Aquells llocs familiars..
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra.
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anares per l'aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t'evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l'olor d'oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir d'escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l'home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat i dignitat tu sola,
tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions
Hi ha els bars. l'oli fregit, les parelles d'amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

********

Poeta de meravelles, Vicent Andrés Estellés és el títol del documental amb què Dossiers va retre homenatge a qui està considerat l´Ausiàs March del segle XX. Espere que vos deleiteu tal i com jo ho he fet veent-lo.