Miguel Hernández

Per motius de treball, he hagut d'anar a Oriola una volta passada la riuada que va desbordar el Segura abans de Nadals, al seu pas per esta localitat. Sempre que hi vaig, m'agrada acostar-me per la casa museu on va viure des dels 4 anys i on va composar els seus primers versos el nostre benvolgut poeta Miguel Hernández. I he aprofitat per a anar a la casa del nostre ilustre poeta oriolà, una volta conclosa la jornada laboral, al caliu d'una tendra vesprada d'hivern, quan els últims raigs del sol cauen ja de color taronja i projecten ombres allargassades. Es tracta d'una casa restaurada a l'any 1985, i que s'ha decorat d'acord a com ho estava a principis del segle XX, quan aquell lloc tenia vida pròpia. La seua decoració, em recorda la casa dels meus iaios, tant paterns, com materns. Aparador amb espill, perxers de fusta, cadires de boga, llits amb capçalera i peu de barretes de ferro, tauletes de nit, i moltes fotografies antigues, en blanc i negre. Una cuina amb llibrells, morters, cànters, perols i cassoles de fang i culleres i cullerots de fusta. Més enllà, el corralet, amb una finestra enreixada, un pou presidint aquell indret i un olorós gesmiler. En pujar una escaleta, hi ha un cobertís on es refugiava el bestiar de la casa. Per una porta, s'accedeix a l'exterior, per on entrarien i eixirien el ramat de cabres que tenien i que gestionaven. "De cuclillas ordeño / una cabrita y un sueño." A aquell racó segurament vorien la llum aquells primers versos que va escriure i que va ensenyar a aquell retor que li va ensenyar les primeres lletres, que els va llegir i li va dir que estaven molt bé, però que els amagara i que no li'ls ensenyara a son pare. Passat un segle, recòrrec els indrets de la casa del poeta, tot i buscant un vers, una estrofa o un poema seu, amagat baix del llit, entre els perols de la cuina, o entre les plantes del corralet, mentre mire pel pou on, allà baix, encara es veu aigua. I no puc evitar recordar la vida i la trajectòria de Miguel Hernández. Aquells primers versos, el seu matrimoni amb Josefina Manresa, el seu viatge a Madrid amb un braçat de versos a la maleta, amb una indiferent benvinguda a aquell cabrer de províncies, però on va tindre ocasió d'entrar en contacte, entre altres, amb Vicente Aleixandre i Pablo Neruda, que li varen obrir la porta al món literari i intelectual d'aleshores. El seu compromís polític amb els més desafavorits i amb la república. "Vientos del pueblo me llevan / vientos del pueblo me atrastran, / Me esparcen el corazón / y me aventan la garganta". La guerra civil, on va participar activament, la postguerra, la fam, "En la cuna del hambre / mi niño estaba. / Con sangre de cebolla / se amamantaba" el patiment, la presó, la malaltia i, per últim, la mort per tuberculosi. Cent anys després, des de les ombres allargassades d'un capvespre d'hivern qualsevol, entre les parets emblanquinades de la casa del poeta, torne a redescobrir l'esperit i l'ànima, la musicalitat i la poesia de Miguel Hernández.

Monja

Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i mira per la finestra que hi ha al final del corredor. Abillada tota de negre, musita un educat bon dia, en creuar-se amb un grupet de dos o tres persones, amb eixa sàvia educació escolàstica, segurament iniciada al si de la seua llar i especialment  rebuda als seus anys de formació con a novícia. La gran ciutat es projecta per la finestra per la qual aguaita i que retalla un sky line de formigó, alumini i cristall on abans hi havia taronger. Es descobreix allà lluny el reflexe del sol tibi d'hivern, que colpeja tímidament els gratacels i que  reflecteix la seua llum  per tot aquell indret de xeringues i degotadors, de llits i de malalties, de metges i de cadires de rodes. Amb el cap rere la finestra, d'esquenes i, a una distància d'uns vint metres, no es distingeix si medita o parla per un mòbil, si resa o simplement observa la selva d'asfalt i rajoles que hi ha més enllà de la finestra. Està cuidant a sa mare, que està malalta em comenten. Pels seus hàbits, me n'adone que es tracta d'una monja de la congregació de las Hermanitas de los Ancianos desamparados, que tanta i tan bona llavor venen duent a terme a la ciutat de València. Es tracta d'una monja del segle XXI, amb els hàbits de la seua ordre, fundada al segle XIX. I no puc deixar d'imaginar-me la quantitat de persones a les quals, d'una manera extremadament generosa, haurà atés al llarg de la seua vida: Ancians desemparats als que haurà acompanyat en l'ocàs de les seues vides, bolquers que haurà canviat, persones impedides a les que haurà donat de menjar, malalts que haurà atés, ulls que haurà tancat, familiars que haurà conhortat. ¡Oh noche que guiaste! / ¡Oh noche amable más que la alborada! / ¡Oh noche que juntaste / Amado con amada, / amada en el Amado transformada!" va escriure fa més de quatre segles san Juan de la Cruz, el nostre místic més universal, a la seua cela, al convent d'Àvila on hi residia. En este cas, el místic reformador de l'ordre carmelitana ens parlava de l'amor del homens en Déu a qui veia entre totes les coses, mentre que la nostra monja, fidel deixeble del noble  esperit de santa Teresa de Jornet, ens parla de l'amor de Déu a l'home, enmig de tots els hòmens, especialment, entre els ancians més desafavorits de la nostra societat. Una llavor duta a terme de forma callada i mai pagada, discreta i no sempre recompensada. Un hospital qualsevol. Una monja eix d'una habitació i s'asoma per la finestra que hi ha al final del corredor. Mira per la finestra. Més enllà de la finestra es veu la llum del sol.

Reis Mags

Vespra de reis. A tots els pobles, es celebra la cavalcada dels Reis Mags. Les grans avingudes s'omplin de xiquets i de xiquetes amb la ilusió a flor de pell, tot i esperant que la nit dels reis, els deixen tot allò que varen demanar oportunament a aquella carta que varen escriure ja fa un temps i que els va arribar per correu directe a ses majestats. Dos mil anys després, pels carrers de qualsevol lloc del món, continuen desplaçant-se amb qualsevol mitjà de transport aquells mags vinguts de l'orient, tot i seguint l'estel d'una estrella que els portarà als peus d'un xiquet de bolquers, el Messies. Dos mil anys després, al mateix temps, continuen entrant al domicili de tots i cadascun dels xiquets d'este món, pels racons més insospitats, per a deixar-los els seus merescuts regals. "Senyor rei estic ací/ vinguen coses per a mi/ jo li portaré palla i garrofes per al seu rossí", deia la lletra d'una cançó infantil que em cantava món pare de menut, tot i deixant estimular la meua imaginació al voltant de quin rostre tindrien els Reis Mags, mentre  em deia que, per a que em deixaren tots els regals que jo els havia demanat, hi havia que deixar tres copes de conyac preparades, per a que Melcior, Gaspar i Baltasar pogueren avituallar-se convenientment. Més de trenta anys després, enguany tornaré a vore passar la cavalcada dels reis amb la intenció de tornar a contemplar, amb ulls d'adult, uns ulls infantils oberts com a plats, unes ilusions amples en forma de somriures o unes mans esteses plenes de caramels. Enmig de voladors papers de confeti, sirenes de policia, balons de plàstic, llums de neó, camions de bombers, pilotes de goma, caramels i joguets de tota classe, entre tota la fanfàrria nadalenca, apareixeran majestàticament sobre el núvol d'una carrossa,  els tres Reis Mags coberts amb capes de vellut i corones reials,  repartint regals per a tots. Mentres cregues en els reixos,tindràs reixos. Si deixes de creure'n, estos deixaran de creure en tu, ja no existiran per a tu i t'ignoraran per a tota la teua vida. Deixaran de parar davant de la porta de ta casa amb el carregament de regals corresponent i, pel contrari, els voras parar en la porta de cal teu veí, que encara continua creient en ells. Però si continues creient en ells, sempre hi haurà un regal per a tu, que el trobaras en el lloc més inhòspit, i entregat per qui menys t'esperes. Esta es la verdadera màgia de la festivitat dels Reis Mags. Perquè, en definitiva, la seua existència, no és una qüestió d'edat, ni de coneixements, ni de saviesa. És una qüestió de fe.

any nou

Des d'estes sencilles lletres, vos desitgem que el proper 2017 siga millor que este 2016 que ara acaba. Feliç any nou!!

Nadals

Nadals fa gust de nou retrobament, de sopar a la llar antiga, de torró de dolça ametla, de càlida abraçada, de llàntia encesa a mitjanit. Dos mil anys després continua nasquent el Senyor, ara entre cartons, enmig de nosaltres, a l'ombra de les llums iridescents dels grans magatzems. Fem entre tots, que la seua ombra siga  llum. Que la seua llum siga estel. Que el seu estel siga camí. Que el seu camí guie els teus passos. Que els teus passos et porten allà on els teus somnis et conduisquen. I que els teus somnis et conduisquen cap a la felicitat.

 Bon Nadal!!

Nadia Nerea

La solidaritat és aquella relació de fraternitat, de sosteniment recíproc, que lliga els diversos membres d'una col·lectivitat en el sentiment de pertinença a un mateix grup i en la consciència d'uns interessos comuns. La caritat, pel contrari, és aquell sentiment de compassió o de solidaritat que impulsa a comprendre o a ajudar els altres. Es pot ser caritatiu, i no ser solidari. I també, pel contrari, es pot ser solidari i no ser caritatiu. En definitiva, tant la caritat com la solidaritat, són  dos sentiments que ennobleixen  a les persones. Recentment ens hem desdijunat als diaris amb la trista notícia de la detenció dels pares d'una xiqueta diagnosticada amb una malaltia rara com és la tricotiodistrofia, per un presumpte delicte d'estafa, a consequència de la recaptació de fons per a, en principi, fer front al tractament mèdic de la xiqueta, notícia que ens ha deixat a tots amb la boca oberta. De nou ens trobem davant la picaresca de presumptes roders i buscavides que tantes pàgines ha omplit la nostra literatura, com poden ser el buscon llamado Pablos, Guzman de Alfarache, el Lazarillo de Tormes als segles XVI i XVII, Luis Candela o Curro Jiménez al segle XIX amb trabuc inclós, i, ja entrats en el segle XX, tenim a eixos mateixos personatges, però actualitzats amb trage xaqueta i corbata, magistralment descrits a sèries de televisió com "Los ladrones van a la oficina". En el cas que ara mateix ens incumbeix, podem vore cóm eixa picaresca s'actualitza al segle XXI amb l'utilització de les noves tecnologies, per a abusar de la confiança del personal, en este cas, amb el plus de lesivitat i de falta d'escrúpols que consisteix a jugar amb els sentiments dels demés, utilitzant una malaltia crònica real i a la seua filla com a reclam publicitari. Estant en l'època de l'any en la que estem, els mitjans de comunicació, que són capaços d'ascendre sense contrastar o d'afonar a qualsevol a pena de telediari amb un simple titular, s'enfronten a una campanya de Nadal, on, dins de la seua programació, hi haurà telemaratons per a recaptar fons per a causes nobles i que, de segur, es voran perjudicades a causa dels fets presumptament delictius que estem comentant. Si llegim la notícia del revés i li llevem tot el sensacionalisme al qual ens tenen acostumats els mitjans de comunicació, podrem observar que el cas de la cobdícia dels pares de la xiqueta Nadia Nerea, no és, afortunadament, només que una taronja podrida dins del camp. Hi ha molts casos de xiquets i xiquetes que, apareixent o no als mitjans de comunicació, amb malalties molt més greus, amb ajudes o sense, els seus pares afronten econòmica i emocionalment la situació amb una transparència, una dignitat, un somriure i una capacitat de superació digna d'elogi, que es mereixen tota l'admiració de tots nosaltres. Com sol ocórrer en estos casos, la corda sempre es trenca per la part més fràgil, i, lamentablement, en este cas, la persona perjudicada de forma directa, és la pròpia xiqueta, car els seus pares ja li han deixat la pitjor herència: l'ostracisme.

Fotografia: http://www.shurya.com/causas-emocionales-de-las-manos/

Falles

Em resulta una miqueta estrany parlar de falles en ple més de desembre. Però és que, el passat dia trenta de novembre de 2016, el 11º Comitè Intergovernamental de la UNESCO, a la ciutat etíopa d'Addis Abeba, va  confirmar que la candidatura de les Falles era ja oficialment Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Una molt bona i grata notícia per a tots els valencians que, des de l'any 2011 en què es va demanar, esperàvem amb expectació que fora una realitat. Es tracta d'un merescut reconeixement a la llavor duta a terme per tanta gent al llarg dels temps, que ha treballat i que treballa dia a dia d'una manera callada per a que la festa fallera tinga la dignitat que realment es mereix. En primer lloc, recordem el gremi de fusters ja que, en arribar la primavera, a cada taller de carpinteria, es feia neteja de totes les deixalles de fusta que s'anaven acumulant durant l'hivern i, a la porta de casa li calaven foc, en una mena de rite de purificació. També recordem al primer que va caricaturitzar a un veí o algun fet ocorregut, i que, donat el tarannà guasó del qual gaudim els valencians, causaria al menys el somriure de qui contemplara aquells primers esbossos de ninots. Recordem al primer que va demanar una estoreta velleta per a la falla de sant Josep i li va calar foc a aquella primerenca i paleolítica falla. Recordem a aquells que varen fer de les falles un instrument per a protegir el valencià, en aquell temps en què estava prohibit parlar-lo i en el que es va restringir el seu us només a l'àmbit domèstic. Recordem els artistes fallers, que fan realitat el monument faller, els poetes festius, que amb els seus versos condimenten la falla amb el punt picant de la crítica, els impressors, que són l'altaveu de la falla i els crítics, que som tots i cadascun dels que llegim eixa crítica. Recordem les diverses comissions falleres: els seus presidents, secretaris, tresorers, vocals, que es desviuen per la festa, així com les seues falleres majors i la resta de falleres i fallers, que li donen el colorit que esta festa necessita. Recordem als qui fan de les falles una part important de la seua vida: els fallers de base que s'encarreguen de forma totalment altruista i desinteressada de preparar els playbacks, d'arreglar les carrosses per a la cavalcada, d'ajudar a l'artista faller a montar la falla, a carregar i descarregar sacs d'arena, moure les tanques per a que no s'acoste ningú al monument faller, a preparar les taules per a dinar o sopar enmig del carrer, i tantes i tantes tarees no recompensades, només que amb la satisfacció de fer més gran la falla pròpia. Recordem els sufrits veïns que aguanten estoicament desperts fins a les tantes de la matinada, entre el suplici d'escoltar la cançó "el fallero", ininterrompudament, una i altra volta,  i la mala llet d'haver d'alçar-se de bon matí per a anar a treballar sense haver descansat prou. Recordem als que se'n van de València durant eixos dies per a tindre una miqueta de pau i també als milers i milers de visitants, que venen adrede per a gaudir insaciablement de la festa fallera. Recordem a tots els patrocinadors, esponsors, falleros d'honor, i en definitiva els qui colaboren econòmicament per a que esta festa siga una realitat.  Recordem als que es giten de bon matí, després d'haver estat mirant falles durant tota la nit i a aquells que s'alcen adrede de matinada per a poder vore-les tranquilament, sense que ningú els moleste. Recordem els que aguanten pacientment vàries hores de plantó per a gaudir d'una bona mascletà i després encara tenen l'ànim de vitorejar al mestre pirotècnic, amb el mocador d'herbes al coll i el barret de palla al cap.   Recordem els floristes, els restauradors, els joiers, els perruquers, els músics, els pirotècnis, els mims de carrer, els venedors ambulants, les bunyoleres, els que tiren trons de bac, els que passegen atropelladament entre la gent, els qui porten al xiquet xicotet sobre els muscles per a que veja millor el passacarrer... Entre tots hem aconseguit que les falles siguen patrimoni cultural immaterial de la humanitat.

Institut

Enguany fa vint-i-cinc anys que vaig acabar el batxillerat a l'institut de Paterna. Era aquell Batxillerat Unificat Polivalent, també anomenat BUP, que es va aprovar per la Ley 14/1970, de 4 d'agost, General de Educación y Financiamiento de la Reforma Educativa, que va definir el nostre sistema educatiu, i que va durar fins a l'any 1990, amb l'aprovació de la LOGSE. Una volta acabada l'EGB, després d' un estiu de incertesa respecte al futur més immediat, anar a l'institut significava canviar una serie de rutines i, d'eixa manera, començar-ne unes altres. Ja no era l'escola on, en el recreo es jugava a "Uno, equis, dos" amb una pilota feta amb el paper d'alumini amb el que s'embolicava l'entrepà de tots i cadascun dels xiquets de la classe, sinó que eixe nou centre educatiu passava a ser el lloc on un coincideix amb part dels amiguets amb els qui va fer l'EGB, però també amb el veinet amb qui jugava al futbol al carrer després d'eixir de l'escola i a qui li començava a canviar la veu, o amb aquella amigueta de la infància, filla d'aquells amics dels teus pares amb la que jugaves el dia de Pasqua, o el dia de Nadals, en companyia d'altres xiquets, i a la que també li anava canviant la seua fesonomia. Anar a l'institut significava ser una miqueta més major. Era deixar d'anar tots els xiquets en fila índia per a entrar a classe, i canviar-ho pel fet d'anar a l'aula quan un volia, sense necessitat de donar explicacions, tot i apelant només que a la responsabilitat d'un mateix. És el moment de deixar de interioritzar allò que deien els demés, per a començar a ser un mateix i a pensar per un mateix. És el temps en el que un canvia la música de Parchis i de Regaliz, per les cançons d'U2 i dels Simple Minds per a, almenys,  aparençar que un és una miqueta més major. Tot és un canvi. És l'època de les primeres discoteques, les primeres cigarretes i els primers cubates. Del descobriment de l'amor i també del sexe. És moment de mirar des del passat, cap al futur, a partir dels ciments que, en cada persona, en eixos moments s'estan començant a fraguar. És temps de canvi i de creixement tant en l'aspecte físic com en el intelectual, el qual es du a terme amb el descobriment del món, de la mà de professors de la talla de Teresa Peiró, Isabel Llàcer, Miquel Gómez, Remei Miralles, Carmen Torres, Zoilo Navarro, Lluïsa Vanyó, José Manuel Mayer,  Consuelo Valero, Julià... Sé que en són molts més però ara mateix no me'n recorde de tots. Vint i cinc anys després em retrobe, de colp i volta, amb la meua adolescència i la meua adolescència es retroba novament amb mi.

Vicente Segrelles

Descobrisc a les xarxes socials la feliç notícia de que el València Club de Futbol, li ha concedit la medalla d'or a Vicente Segrelles, en ocasió dels seus més de cinquanta anys com a soci de l'entitat i tota una vida de passió valencianista. I veig unes entranyables imàtgens seues amb els històrics i admirats jugadors del València Club de Futbol Ricardo Arias i Juan Cruz Sol. I no puc evitar recordar bells moments viscuts en la seua companyia. A Vicente Segrelles el conec de tota la vida. Perquè la seua dona, Amparo, és cosina germana de ma mare. I alhora, cosina germana de mon pare, car el meu iaio Julio, el pare de mon pare, era germà del tio Jandro, pare d'Amparo, mentre que sa mare, la tia Teresa, era germana de la meua iaia Sabe, la mare de ma mare. Tant el tio Jandro i la tia Teresa, com  el tio Ramon -germà del tio Jandro i del meu iaio Julio- i la seua esposa Paquita -que era també germana de la tia Teresa i de la meua iaia Sabe- duien un forn al centre històric de València, concretament al carrer pintor Domingo. La tia Amparo en el seu moment va conèixer a un jove gravador, de qui es va enamorar i varen contraure matrimoni, el qual dura fins a l'actualitat, i del que varen nàixer quatre fills: Vicente, Alejandro, Teresa Amparo i Eva Maria. Al llarg de la seua vida, varies han segut les seues passions: La seua família, el València Club de Futbol, el seu treball com a joier o l'amor per l'art, heretat de son tio, el pintor Segrelles. Especialment esta última, el va dur a inaugurar la galeria Benlliure al carrer Ciril Amorós de València i que ara gestionen els seus fills. Des de sempre, especialment motivat per la relació familiar doblement parenteral que hem anomenat abans, ha hagut molt bona relació entre nosaltres i, especialment sempre hem coincidit en bodes, batejos, comunions, soterrars i altres esdeveniments familiars. De la seua mà, he conegut on es troba, al cementeri de Paterna, la primera persona que allí fou soterrada, i la inscripció que li va dedicar l'ajuntament de Paterna, amb ocasió de tan lúgubr i luctuós esdeveniment. Sempre he segut conscient del carinyo i l'apreci que tenia pels meus iaios materns, Vicente i Sabe i per la saborosa malta que feia la meua iaia. De tant en tant, em venen a la ment, els seus records d'infantesa que em contava en una ocasió, a propòsit d'una boda a la que vàrem assistir, en la Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats i, concretament, relacionats amb el "Cristo del Feliz Tránsito a la Gloria", altrament conegut com el Crist de la coveta, imatge que es venera dins de dita Basílica. També recorde com, una volta que varem anar a sa casa, vaig reconèixer un quadre que tenia penjat a sa casa, i que era l'original, de la litografia que estava reproduïda al calendari que aquell any havia editat la Caixa d'Estalvis de València. Persona realment generosa i desinteressada, ara que és el moment de plenitud, de reconeixement i d'homenatge per a Vicente Segrelles, un home que ha sabut fer-se a si mateix des d'ell mateix, des d'estes senzilles paraules, va el meu, per a ell i per a qui ha segut i és la seua ombra, la seua esposa Amparo.

Fotografia: http://www.superdeporte.es/valencia/2016/11/12/vicente-segrelles-he-sido-feliz/316269.html

Leonard Cohen

Em va sorprendre a Andorra la mort de Leonard Cohen, aquell cantant i compositor del qual, de menut, el que més em cridava l'atenció era que duia de nom el meu segon cognom, escrit a la seua manera. O jo l'escrivia a la meua. No ho sé. El cas és que el segon tret seu que em va sorprendre va ser la seua veu greu, fonda i fosca com una nit de vellut, mitjançant la qual ha segut capaç de transmetre'ns innumerables sensacions i sentiments a milions de persones. El tercer, és cóm l'estrofa de la seua famosa cançó "Hallelujah", una de les més conegudes de la seua discografia, era la mateixa que cantàvem en Misa, abans de l'Evangeli. El cuart aspecte que em va sorprendre d'ell, fou la seua passió per la poesia, amb un grapat de poemaris publicats. El temps va fer que es dedicara a la música, al no cumplir les expectatives que tenia previstes en el món de la poètica. Ja es sap que açò de la poesia és per a minories i que viure d'ella és com voler viure de la petanca o de les caniques. La cinquena, la seua passió per l'obra poètica del nostre insigne poeta Federico García Lorca, la qual cosa va influir en ell, no sols per a musicar algun poema lorquià, com "Pequeño vals vienés", del poemari "Poeta en Nueva York", sinò que, a més a més, va influir tant l'obra del nostre poeta en la seua vida personal, que un dels seus fills s'anomena Lorca Cohen, en el seu honor. La Sexta, cóm la cobdícia humana i una mala gestió per part dels seus representants, va fer que el deixaren pràcticament arruïnat, després de viure tota una vida entregat a la música. La sèptima, cóm, des d'eixa ruïna econòmica va saber remuntar i, a l'igual que fan algunes persones que, en huitanta anys encara van a l'horta, tant a la taronja com a l'oliva, encara es va atrevir a pujar als escenaris ja en la seua senectut, en una gira Internacional, com va fer en el seu moment el nostre Luis Aguilé, també per motius econòmics. Com a músic, va desenvolupar una carrera amb una exploració de temes com la religió, la política, l'aïllament, les relacions personals i la sexualitat entre altres. Famoses són les seues cançons "Suzanne",  "The Stranger Song", "Winter Lady", "Dance Me to the End of Love", "Hallelujah", tal volta una de les cançons més versionades, o "The Partisan", entre altres. A l'any 2011 va guanyar el premi Príncep d'Astúries de les Lletres, per la seua trajectòria, sobretot literària. Premi ben merescut, tot siga dit de pas. Podria haver guanyat el novel de literatura? Merits no li han faltat. O tal volta l'hagueren crucificat, com el cas de Bob Dilan? Mai ho sabrem. Als huitanta dos anys, un entropessó tonto, ens ha deixat sense la seua peculiar veu d'ensomni. Descanse en pau.

Fotografia: http://www.thedailybeast.com/articles/2014/09/24/excuse-me-for-not-dying-leonard-cohen-at-80.html