Sempre
és per a nosaltres un plaer i un honor entrevistar a personalitats
del món de la cultura, de la talla dels que hem anat entrevistant a
este blog. En este cas, és un gran honor i una gran alegria tindre
la possibilitat d’entrevistar a una de les escriptores referents
més estimades del panorama literari nacional actual.
Nascuda
a Palma de Mallorca, Maria de la Pau Janer és professora de la
Universitat de les Illes Balears, tasca que compagina amb les seues
activitats televisives i com a escriptora. Ha escrit les novel·les
Els
ulls d’ahir,
L’hora
dels eclipsis (Premi
de Narrativa Andròmina 1989), Màrmara (Premi
Sant Joan 1993), Natura
d’anguila (Premi
Carlemany 1995 i Premi Prudenci Bertrana de votació popular al
millor llibre de 1995), Orient,
Occident. Dues històries d’amor (finalista
del Premi Sant Jordi 1997), Lola (Premi
Ramon Llull 1999) i Ets
la meva vida, ets la meva mort
(2001).També ha publicat Carta a uns estranger que ens visita. Mallorca, l'illa de les mil i una nits (2001). Els
deu manaments de la felicitat (2001),
Les
dones que hi ha en mi (Finalista
Premi Planeta 2002), Passions
romanes (Premi
Planeta 2005), Cartes
que sempre he esperat
(2010)
i Quan
siguis lliure (2015),
a més dels llibres infantils L’illa
d’Omar (Premi
de la Crítica Serra d’Or al millor llibre juvenil publicat a
Catalunya l’any 1990) i La
bruixa que va perdre un secret (1994).
Són tantes les publicacions de la nostra autora que segur que ens
hem deixat pel camí alguna novel·la seua.
Virtualment
hem quedat amb Maria de la Pau per a prendre un café, de forma
virtual, a una cafeteria del port de Palma de Mallorca, a
l’horabaixa. Mentre observe cóm remou cadenciosament amb una
cullereta el contingut d’una tassa de café amb una suculenta
bromera al qual mulla un no menys suculent croissant, alhora que mira
per la finestra de la cafeteria l’extraordinari espectacle de
l’entranyable capvespre que se’ns ofereix davant nostre en este
moment, pense i comente en veu alta que és un gran honor per a
nosaltres contar a Escriure
per a ningú
amb la extraordinària presència de Maria de la Pau Janer.
La
nostra benvolguda escriptora, acaba de publicar a l’editorial
Columna la que és la seua última novel·la Tots
els noms d’Helena.
Com a sinopsi direm que L’Eva,
una actriu intensament entregada a la seua feina, interpreta el paper
de la seua vida, un personatge que la captiva tant com la intimida:
Helena de Troia. Però sembla que Helena i el seu fat s’han
apoderat de la pel·lícula i durant el rodatge tot són dificultats.
Els actors i els tècnics involucrats al film hauran d’afrontar
fets terribles que els portaran al límit i els obligaran a
qüestionar-se moltes coses. Quan tot sembla perdut, una trobada
imprevista els durà a emprendre un viatge que els podria canviar la
vida. Aquesta aventura, però, posarà a prova els vincles i les
complicitats que han anat teixint arran dels problemes que han hagut
d’afrontar plegats. En aquesta apassionant novel·la, Maria de la
Pau Janer revisita la
Ilíada qaasaposant
la mirada en les seues protagonistes femenines i reivindicant-les.
Alhora, lliga aquest poema èpic amb l’època actual a través
d’una història trepidant i emotiva plena de solidaritat i coratge.
Escriure
per a ningú: Deia
el poeta Rainer Maria Rilke que la infància és la pàtria dels
poetes. Conta’ns un record de la teua infància.
Maria
de la Pau Janer: Records
d'infantesa en tinc molts i molt bells. Un dels que tinc, més
relacionat amb la meva infància i amb l’escriptura és el record
del meu pare treballant, escrivint a màquina els seus textos, les
seves novel·les, mentre jo l’escoltava i m’imaginava totes les
històries que segurament estava escrivint i mentre m’imaginava
també tot el que gaudia
contant totes eixes històries.
Escriure
per a ningú: Pel
que ens contes, has viscut una infància feliç.
Maria
de la Pau Janer: Si,
vaig tindre una infantesa molt feliç, vam ser quatre germans, jo
vaig ser la major de quatre germans. I sí, sincerament, vaig ser molt
feliç.
Escriure
per a ningú: Parla’ns
de tu, Maria de la Pau. Qui ets? Cóm ets?
Maria
de la Pau Janer: Crec
que és molt difícil parlar d’un mateix. Crec que som una dona des
meu temps, una dona preocupada pel món de la cultura, amb
inquietuds, amb curiositat per saber, per aprendre, amb sensibilitat,
molt lligada al concepte de família, molt lligada a Mallorca, i a
tot allò que forma part
de sa cultura catalana. Crec que som una persona molt vinculada, com
déiem, al concepte de família, a sa meva filla, as meus pares i es
meus germans, a totes eixes persones que estim. Voldria dir que sóc
forta, però crec que sóc forta quasi sempre, no sempre. I voldria
dir que m'apassiona escriure, això
és cert.
L’escriptura és una enorme
passió.
Escriure
per a ningú: A
València hi ha una llibreria en la que, en el paper en el que
envolten els llibres hi ha impresa una coneguda frase d’Edmundo de
Amicis que diu: «El
destino de muchos hombres dependió de haber o no haber habido una
biblioteca en su casa paterna»
Ets filla de Gabriel Janer, famós escriptor, mestre i catedràtic.
Cóm ha influït en tu, en la teua vida i en la teua obra el ser la
seua filla?
Maria
de la Pau Janer: En
sa meva vida i en sa meva obra, ser filla de Gabriel Janer, és molt
esclau. Jo segurament vaig començar a ser lectora perquè ell em va
ajudar a ser lectora. Vaig començar a apassionar-me pels llibres
perquè ell m’ho va ensenyar. Va ser es meu mestre, va ser es meu
còmplice,... Ara compartim tot allò que fem els dos, ens consultam,
ens intercanviem opinions. És una de ses persones que m’ha marcat
més en aquesta vida i més positivament.
Escriure
per a ningú: Ets
una persona polifacètica. Renaixentista diríem: Ets professora
d'universitat, escriptora, fas programes de televisió, de ràdio...
Què fas mes a gust. Què et plena més?
Maria
de la Pau Janer:
Faig activitats molt diferents, és cert. I, quina me’n plena més?
Segurament totes, però clar, jo allò que més sento que sóc és
escriptora. Escriure és allò que més m’agrada: La felicitat
d’escriure, el patiment d’escriure, la il·lusió de tenir
un llibre entre mans. Però també m’agrada fer classes de
literatura, perquè sa literatura és una gran passió i m’agrada
molt comunicar.
Escriure
per a ningú:
Quin és el record més antic teu relacionat amb la literatura?
Maria
de la Pau Janer:Un
record antic meu relacionat amb la literatura, segurament en l’estiu
de la infantesa, quan començava a escriure petites obres de teatre,
perquè els meus amics i els veïns de casa, els nens, representessin
per a l’aniversari de la meua germana, que era el onze d’agost.
Els contes que escrivia també i que després llegia as meu pare. Tinc
molts d’aquests records.
Escriure
per a ningú: Què
és per a tu la literatura? Una vocació o una professió?
Maria
de la Pau Janer: Jo
diria que la literatura és vocació i professió. És vocació
perquè forma part de sa meva vida i sa meva vida és millor
escrivint. I professió, perquè crec
que és
una opció seriosa, rigorosa i important per a mi.
Escriure
per a ningú:
Quin és el procés de creació de les teues novel·les? Escrius a
bolígraf o a ordinador? Tens algun lloc especial on escrius? Tens
algun ritual a l’hora d'escriure? Alguna mania? Alguna superstició?
Maria
de la Pau Janer:
El procés de creació de les meves novel·les sol ser sempre primer
triar
un tema que m'interessi. Després informar-me, investigar, llegir
llibres, buscar informació... Escric amb ordinador. M’agrada
escriure a casa meva, al meu estudi, al meu racó. No tinc rituals
especials a l’hora d’escriure, però sí necessito
tranquil·litat, necessito silenci. Sobretot necessito no sentir-me
cansada, perquè escriure em cansa, em fatiga i necessito estar
fresca a l’hora de començar a escriure.
Escriure
per a ningú:
Descriu-nos el lloc on sols escriure habitualment.
Maria
de la Pau Janer:
El meu estudi és un lloc tranquil, silenciós, amb llum. És un lloc
on estic envoltada d’objectes que formen part de la meva vida, de
la meva història, o de llibres. És un lloc on em sento arrecerada i
on tot és més fàcil per a que pugui imaginar i construir.
Escriure
per a ningú:
Et seguisc a les xarxes socials. De fet algunes fotografies d’esta
entrevista estan tretes del teu mur d'Instagram. Quan d’important
són a la teua vida les noves tecnologies?
Maria
de la Pau Janer: Les
noves tecnologies són importants en la meva vida en la mesura en què
són un instrument, o una eina per a fer coses, per a ajudar i
facilitar per a fer coses. Però molt, molt, molt importants no són.
Les xarxes les vaig començar amb Instagram perquè la meva filla es
va fer un Instagram i volia d’alguna
manera seguir-la
i saber què anava fent. Però bé, després vaig descobrir que era
una bona plataforma de contacte amb els meus lectors, amb la gent que
em segueix i això em va animar a continuar amb ell. Però no sóc
una persona esclava de la tecnologia, tot i que sóc conscient del
paper que té a la societat on vivim.
Escriure
per a ningú:
A les teues novel·les sempre hi ha un personatge femení culta,
bonica, universitària que és el personatge principal, al voltant
del qual es desencadena i es desenvolupa tota la trama de la
novel·la. Quant hi ha d’autobiogràfic a les teues publicacions?
On acaba la autobiografia i on naix el personatge?
Maria
de la Pau Janer: A
les meves novel·les sol haver-hi un personatge femení que és el
personatge principal, o alguns personatges femenins, perquè crec que
a mesura que van passant els anys i que he anat fent novel·les hi he
anat afegint personatges femenins molt potents o que a mi em semblen
forts i potents. Perquè m’interessa també tractar el tema de la
relació entre les dones, la complicitat femenina, les dones que, en
lloc d’enfrontar-se s’ajuden, que tenen objectius comuns o que
tenen ganes de canviar una mica el món. D’autobiogràfic, a les
meves publicacions, òbviament, hi ha moltes coses. Madame
bovary c’est moi,
va dir Flauvert. Però, on acaba l’autobiografia i on naix el
personatge? Això ho sé jo en cada personatge. I molt poqueta gent.
Perquè crec que m’has de conèixer bé per saber trobar-me. Però
jo crec que si, que hi ha una mica de Maria de la Pau Janer en
cadascun dels personatges que invent i que vaig descrivint.
Escriure
per a ningú: La
teua primera novel·la, Els
ulls d’anit,
va quedar finalista del Premi Ciutat de Palma de 1987. Quin record
guardes d’eixe primer premi obtingut?
Maria
de la Pau Janer: De
la meva primera novel·la, Els ulls d’ahir, tinc un record molt
tendre i molt bonic. Pense que és una novel·la molt juvenil, potser
no devia d’haver publicat, perquè era massa d’hora, però la
recorde amb molta tendresa, perquè de fet jo era bastant inconscient,
la inconsciència de la joventut i pensava que era normal publicar
tan jove i que tot seria magnífic. No coneixia per res cóm era
aquest món i clar, vaig gaudir de la part bona, la part de tenir un
llibre a les mans, l’emoció aquella immensa, la necessitat de
portar el llibre per tot amb mi... Tinc un record tendre: Aquesta
seria la paraula: Llunyà, també,
però
tendra.
Escriure
per a ningú: L’any
1989 vares guanyar a València el premi Andròmina
amb la novel·la L’hora
dels eclipsis,
una història d’amor d’un home entre dues dones. Una representa
el dia i l’altra la nit. Què ets més nit que dia, o més dia que
nit?
Maria
de la Pau Janer: No
sé ben bé si sóc més nit que dia o més dia que nit. Jo crec que
va per temporades. Sempre he estat una persona noctàmbula, de casa.
És a dir: M’agrada estar a casa llegint a la nit, mirant alguna
pel·lícula bona o treballant. Però també, de vegades, m’agrada
aprofitar el dia. La claror del sol m’entusiasma i la claror del
Mediterrani i de Mallorca especialment. Per tant jo crec que seria
una
persona en
aquest sentit una mica híbrida.
Escriure
per a ningú: Màrmara
ens narra d’una forma excel·lent la història d’amor entre un
joier de Mallorca ja major i una jove de Girona que s'instal·la a
l’illa per motius professionals. A esta novel·la, que va guanyar
el premi sant Joan l’any 1993 i que, podríem considerar que
representa la teua consolidació com a una de les escriptores més
importants del nostre panorama nacional, ens fas reviure el mite de
la bella i la bèstia. Realment la bellesa està en l’interior de
les persones?
Maria
de la Pau Janer: Jo
crec que realment la bellesa està en l’interior de les persones.
Màrmara
és una reivindicació d’això: l’autèntica bellesa. Després hi
ha altres tipus de bellesa que potser ens distreuen, que potser ens
enlluernen, que pot ser ens agraden en un moment determinat, però
que no són els que conten. De fet, jo vaig reviure el mite de la
bella i la bèstia en aquella novella, a Màrmara,
una novel·la que m’estime molt, perquè jo vaig fer la tesi
doctoral sobre rondallística i tractava el mite de la bella i la
bèstia. I em va semblar tan apassionant, tan interessant, que vaig
decidir fer una novel·la que fos un homenatge a aquest mite.
Escriure
per a ningú: Natura
d'Anguila
ens mostra les obscures i conflictives relacions en el si d’una
família mallorquina de senyors rurals i amb la que vares guanyar el
premi Carlemany el 1995. Està basada en algun fet real? Una volta
han transcorregut més de vint-i cinc anys d’haver escrit esta
novel·la, encara continua tenint vigència el seu argument?
Maria
de la Pau Janer: Natura
d’anguila
no està basada en cap fet real concret, tot i que jo crec que al llarg de la
història sempre han hagut històries d’amors incestuosos. Sí que
han passat moltíssims d’anys i l’argument continua tenint
vigència. L’amor pot ser magnífic, pot ser meravellós i també
pot ser complicat, retorçut i prohibit. Natura
d’anguila
mostra aquestes dues vessants.
Escriure
per a ningú:Amb
Orient.
Occident. Dues històries d’amor,
vares guanyar el premi Sant Jordi de 1997, on ens narres dues
històries d’amor en dos escenaris ben diferents on, per damunt de
tot triomfa la multiculturalitat i la diversitat. El dia de hui
mateix, obrim els diaris i podem llegir, canviant el nom de les
persones, les mateixes tristes notícies que aleshores. Canvien les
generacions, s’avança en el reconeixement de drets de sectors
socials històricament més desafavorits. Però s’ha avançat en
matèria de drets humans?
Maria
de la Pau Janer: Jo
havia fet un viatge en aquella època a Israel, havia anat a
Jerusalem, havia conegut el conflicte palestí i realment me va
impressionar molt, me va sacsejar molt i vaig decidir fer aquella
novel·la. Els anys han passat, però no crec que en matèria de drets
humans s’hagi arribat on realment s’hauria d’haver arribat en
les dades en que som. Clar que s’avancen en altres coses però en
altres jo crec que no tant i fins i tot en alguns àmbits
podríem parlar d’un cert retrocés.
Escriure
per a ningú: Lola
ens conta la història de qui torna al poble en la seua maduresa i
descobreix de primera ma els canvis que han esdevingut a la seua
localitat natal, en este cas, Palma de Mallorca. En el teu cas
personal, quins canvis has pogut observar?
Maria
de la Pau Janer: En el meu cas
personal, molts canvis. Mallorca és una illa per a mi bellíssima
que m’estim moltíssim, però que evidentment, és camaleònica, és
canviant i s’ha transformat molt. Hi he vist els canvis d’una
societat que ha hagut d’anar adaptant-se amb molta rapidesa al
turisme, he vist també la crisi d’aquest últims temps al Covid,
he vist com s’ha intentat sobreviure, he vist els actes durs i
negatius d’esta supervivència, però també he vist la cara
lluitadora de voler tirar endavant.
Escriure
per a ningú: Ets
la meva vida, ets la meva mort,
és una novel·la en la que parles de la força de l’amor en les
nostres vides, que ens arrossega quan apareix i ens deixa desvalguts
quan se’n va. La trama es desenvolupa a l'interior d’un taxi i
des de la trama principal, s’enllacen una sèrie d’històries
paral·leles. Són reals els fets que ens contes en esta novel·la?
Maria
de la Pau Janer: Curiosament,
Ets la meva vida, ets la meva mort, sí que es una novel·la que es
basa en un fet real. De fet hi vaig traure la idea de l’argument
d’una notícia que vaig llegir en el diari i que em va impactar
molt en aquell moment, era una notícia molt petita de la que gairebé
ningú va donar gaire valor i gaire transcendència, però que a mi
em va fer pensar. I em va servir, canviant-la molt, per a escriure
aquella història que crec que es una de les històries mes dures i
més difícils que he escrit.
Escriure
per a ningú: Amb
la novel·la Las
mujeres que hay en mí,
vares guanyar l'accèssit al premi Planeta de l’edició de 2002.
Amb Pasiones
romanas,
vares guanyar el prestigiós premi planeta de l’Edició 2005. Quins
records guardes d’estos entranyables esdeveniments?
Maria
de la Pau Janer: Ser
finalista del Planeta i guanyar-lo després, va ser una alegria
immensa. No ho havia pensat abans durant la meva
adolescència-juventut quan somniava en ser escriptora. Mai hi havia
pensat que em pogués passar una cosa així. Jo crec que moltes coses
de la vida apareixen quan menys les esperaves i són sorprenents. Em
va anar molt bé, perquè em va permetre aterrar de ple en el món
autènticament diríem de negoci editorial en el sentit d’empresa,
de món que gira en tot el llibre com un producte que s’ha de
promocionar, que s’ha de vendre. Va ser una experiència
interessant. També la sensació d’entrar en una divisió diferent.
En una divisió on tenies molts mitjans als quals podies accedir per
difondre el llibre, on podies fer moltes entrevistes i molta
publicitat. Però el Planeta també em va marcar amb un altre sentit.
Vaig pensar que no calia escriure massa ràpid, que potser aquella
frissor, aquell desig d’escriure que m’havia acompanyat durant
molts anys, l’havia de pautar més, l’havia de pausar més i jo
ja d’escriure pas a menys, però amb projectes una mica més
ambiciosos encara, que havia de forçar la màquina. I a partir
d’aquell moment, vaig escriure menys, però també vaig escriure
novel·les que m’he hagut de treballar-me més, en el sentit de que
he hagut de documentar-me més.
Escriure
per a ningú: Cartes
que sempre he esperat,
és
una novel·la marcada per l’atzar, l’espera i els secrets, que
giren tots al voltant d’una carta que no arriba al seu destinatari
quan toca. Has mantingut alguna relació epistolar amb alguna
persona?
Maria
de la Pau Janer: Cartes que sempre he esperat,
és una novel·la que està
marcada per l’atzar,
l’espera i els secrets, i que fa un homenatge a les cartes que
hui tan poc ens escrivim perquè abans anaves a la bústia amb una
il·lusió que ara no tens, perquè no trobes
o no rebs aquelles cartes. Jo
he tingut relacions epistolars amb persones distintes fa molts anys
que han marcat la meua vida, amb professores, amb amigues, amb amics,
amb parelles que he estimat i m’han estimat. Ara em fa pena a mi
que no existeixi
la relació epistolar. Crec
que l’hem reinventada una mica i escric e-mails molt llargs als
amics com si fossin gairebé cartes. Crec que potser els e-mails són
les noves cartes del segle vint-i-un i que potser els whatsapps
son els telegrames, no? No ho sé.
Escriure
per a ningú: A
Màrmara,
fas una recreació del mite de la Bella i la Bèstia. A Quan
siguis lliure,
adaptes el conte de les mil i una nits als temps actuals. A Tots
els noms d’Helena,
fas una relectura de la Ilíada
d’Homer, però vista amb ulls de dona. D’on traus la inspiració
per a escriure històries amb tanta substància, tan boniques i tan
ben elaborades?
Maria
de la Pau Janer: És cert que
sempre he fet recreacions de mites, de contes, d’obres literàries.
Això jo crec, que no sé d’on trac la
inspiració. Són
temes que a mi m'interessen. Son mites, són obres, són històries
que a mi me fascinen i que pens que puc donar, fer la meva versió,
aportar el meu granet d’arena amb aquell tema o en aquell mite,
veient-ho
a través de la meva
mirada i
a través dels meus ulls. Això m’engresca, m'il·lusiona i em fa
escriure. Sempre ha estat una experiència molt, molt grata, molt, molt interessant.
Escriure
per a ningú: A
banda de les publicacions d’adults, per les quals hem fet un breu
passeig al llarg d’esta entrevista, també tens un ampli ventall de
publicacions, que podríem considerar juvenils
L’illa
d’Omar,
La
bruixa que va perdre un secret,
o Barbablava,
l’heroi, el monstre.
Què t’agrada més, escriure per a un públic adult, més preparat
i més culte o deixar volar la imaginació en una narració
fantàstica per a jóvens?
Maria
de la Pau Janer: En realitat
obres infantils només n’he fet dues: L’illa d’Omar
i La bruixa que va perdre un secret.
Barbablava, l’heroi, el monstre
és més una obra d’assaig que vaig fer per la meua tasca de
professora d'universitat de literatura que n’hagut de fer altres
d’obres
d’assaig. Però la literatura infantil va ser una incursió
segurament influïda pel meu pare, que s’ha dedicat molt més. Vaig fer
aquelles dues petites obres, però realment molt aviat vaig
adonar-me’n que on em sentia còmoda era en la novel·la per a
adults. No perquè el públic sigui mes preparat ni
més culte, sinó perquè era el gènere on em sentia simplement més
a gust i on sentia que hi
havia, per mi,
personalment, cadascú és un món,
més terreny a explorar, més terreny a descobrir, més reptes
personals i per això vaig optar finalment per continuar fent
novel·la.
Escriure
per a ningú:
Estos dies ha eixit al mercat la teua última novel·la Tots
els noms d’Helena,
que es basa en la Ilíada
d’Homer, però retratada amb ulls de dona. Parla’ns d’ella.
Maria
de la Pau Janer: Tots
els noms d’Helena
és la meva darrera novel·la, surt aquesta setmana, acaba de ser
publicada, surt a les llibreries el proper dia set de setembre.
L’acompanyaré a fer les primeres passes pel món, intentaré
acompanyar-la una mica. Es una obra que m’ha costat molt fer-la.
L’he patit i l’he gaudit moltíssim. És una obra que, a més, ha
coincidit en un moment molt complicat de la meva vida. Complicat i
dur, molt dur en la meva vida. Però realment l’Ilíada és una
gran obra, és una d’aquelles obres dels grans clàssics que ens
marquen a tots els que estimem la literatura i és el meu particular
homenatge a tota la història de la guerra de Troia, el personatge
d’Helena, que és una dona fascinant dividida entre dos mons,
sempre escindida entre dues mitats i en tots aquells que
l’envoltaren. Clar, i el mite de Troia, la grandíssima ciutat,
finalment vençuda. Crec que és una història apassionant i jo he
volgut, una vegada més, posar el meu granet de sorra i ajudar a
oferir una versió distinta: La meva.
Escriure
per a ningú: Dos
mil huit-cent anys després de la Ilíada
i en una societat que no té res a vore en la que es desenvolupen els
fets allí narrats, continuen tenint validesa les paraules d’Homer?
Maria
de la Pau Janer: Jo
crec que les paraules d’Homer tenen validesa. Van tenir, en
tenen
i en tindran sempre. Perquè quan un autor parla dels grans temes de
la vida, dels grans temes que ens preocupen, dels grans temes que
mouen la humanitat, que mouen les dones i els homes de tots els
temps, aquests temes sempre tenen vigència. I si ho fa, a més a
més, d’una manera literàriament potent i bona, encara més
vigència. En el meu cas crec que he estat una mica agosarada
perquè, com tanta gent, he explicat l’Iliada en la meua mirada
però també n’he fet la meua peculiar versió.
Escriure
per a ningú: Extrapolant
la Ilíada a l’actualitat, Quí seria Helena? I Andrómaca? I
Hecuba? I Criseida i Briseida?
Maria
de la Pau Janer: Qui
seria Helena a l’actualitat? Helena som totes les dones. Totes les
dones dividides sempre entre tantes coses, escindides sempre entre
tantes coses, que pertanyem a mons tan
diferents
a l’hora, que tenim una vida complexa, complicada a vegades.
Andrómaca us ho dic sincerament: A l’Iliada era l’esposa
d’Hector. Jo l’he eliminat. A la meva versió no existeix
Andrómaca. Hècuba és la mare, la reina i la mare: la reina d’un
gran regne i la mare d’Hector, de Paris, de Casandra. I la mare que
pateix per la pèrdua del fill, la mare que es queixa, la
mare que es trenca. I Criseida i Briseida, apareixen molt de passada
i son
les dones utilitzades. Però
a la meva novel·la no hi
tenen gran paper.
Escriure
per a ningú: Tots
els noms d’Helena
ix a la seua venda a partir del dia 7 de setembre, data a partir de
la qual es podrà accedir a la mateixa a qualsevol llibreria. Anirà
acompanyat de la respectiva presentació. Tens ja dissenyat algun
calendari de presentacions? Vindràs a València a presentar el teu
llibre?
Maria
de la Pau Janer: Sí,
tinc calendari de presentacions provisional. La presentaré a Palma
el dia vint-i-set de setembre. La presentaré a Sant Cugat el sis o set d’octubre, a Barcelona l’onze d’octubre a la casa del llibre, a
la rambla de Catalunya. L’aniré presentant a diferents punts del
territori català. Hi ha previstes alguna presentació arreu
d’Espanya... No sé. A mesura que surten aniré fent. M’encantaria
anar a València a presentar el meu llibre. Dependrà de si algú
porta la iniciativa, de si s’organitza, de si hi ha demanda... Totes
aquestes coses funcionen una mica així: Pareixen bolos perque crec que en comprar el llibre la gent fa les primeres passes. Però una mica a mesura que
surten les ocasions i que tinga jo la disponibilitat, naturalment.
Escriure
per a ningú: Amb
quina novel·la ens delitaràs en el futur?
Maria
de la Pau Janer: El
futur és sempre una incògnita. Ja tinc al pensament una nova
novel·la, però encara és molt verda i en aquest moment el meu
objectiu no és escriure una nova novel·la i que espero fer-ho en
tota la il·lusió del món, sinó acompanyar a Tots
els noms d’Helena.
Escriure
per a ningú: Per
a concloure esta entrevista, Si et perderes, on hauríem d’anar per
a retrobar-te?
Maria
de la Pau Janer: Si
em perdés, probablement em trobaríeu sempre a Mallorca, perquè és
un lloc del qual no puc allunyar-me gaire, perquè sempre hi he de
tornar. Però hi ha moltes ciutats que m'apassionen. Si em perdés
potser em trobaríeu a Itàlia, a alguna ciutat romana: a Florència,
a Venècia....
Des
d’estes senzilles paraules d’Escriure
per a ningú,
no podem més que agrair infinitament a Maria de la Pau Janer la seua
desinteressada col·laboració en esta agradable entrevista, tot i
desitjant-li de cor molta sort en la promoció del seu nou llibre.
