sábado, 23 de marzo de 2019

Quadern per a Joan

Feia temps que no rebia cap carta per correu postal. Per correu electrònic, solc rebre una desena llarga cada dia. Però cap per correu postal. Bé, per no dir mentida, alguna del banc, de propaganda i sobretot, paperassa immensa en forma de publicitat. Però com a correu postal, he de reconéixer que feia, sense exagerar, mesos, per no dir anys, que no en rebia cap. L'altre dia, en obrir la bústia de casa, em vaig trobar amb l'agradable sorpresa d'un paquet format DIN-A 5. En obrir-lo, al seu interior hi havia l'últim poemari de Manel Alonso, el poeta de Puçol, anomenat "Quadern per a Joan". 



Sempre que un poemari s'anomena "versos/poemes/quadern per a..." el mateix títol ens mostra ja un gran afecte per part de l'autor, cap a la persona homenatjada. I en el cas del llibre que ara mateix tinc a les mans, n'és el paradigma. Darrere d'una sentida dedicatòria, "A l'home, a l'amic, al poeta", s'amaga la gran amistat i la gran estima que Manel tenia per Joan Baptista Campos, tal com ens detalla el poeta de Puçol a la introducció del poemari, que encapçala amb el títol de "Justificació"

Joan Baptista Campos, nascut al Grau de Castelló, metge d'emergències i poeta, va començar a escriure poesia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on va publicar els seus primer poemes. Són obres seues "Encenalls de la memòria", que va obtenir el premi Miquel Peris i Segarra, "Illes", "La Sang", amb el que va guanyar el Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó, "Istanbul", amb el que va guanyar el Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real, "Quadern de l'Índia", amb el que va guanyar el Premi Jordi de Sant Jordi de la Vall d'Uixó, "Pavelló d'Orient", amb el que va guanyar el Premi de Poesia Màrius Torres de Tarragona, "Ciutat remor", amb el que va guanyar el premi de Poesia Ibn Hazn de Xàtiva, "Aquesta estranya quietud", amb el que va guanyar el Premi de Poesia Antoni Matutano d'Almassora i "Jardí Clos", amb el que va guanyar el premi de poesia Manuel Garcia i Grau de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. Com a obra pòstuma, hi ha "Matèria d'aigua" i "Temps de Clepsidra". També té publicada narrativa, entre la qual s'ha de destacar "Contes d'estiu", "El món en dotze postals" i "El regal en la mirada". Obra extensa i de qualitat, com es pot comprovar per la quantitat i la qualitat de guardons obtinguts. 

Este poemari és la collita personal de l'amistat franca i sincera entre Manel i Joan. Es tracta d'un braçat de versos, que porta dintre seu dolor. Molt de dolor. Per una banda, un dolor objectiu, davant la realitat: l'any 2009 o 2010, a Joan Baptista Campos se li va diagnosticar una greu malaltia, que el va dur, irremeiablement, cap a un trist final. Campos alimentava un bloc anomenat La Garfa dels dies (Si cliqueu ací (X), podreu accedir al mateix) amb poemes, reflexions i articles diversos. Per a acompanyar-lo en la soledat de la malaltia, el poeta puçolenc, li contestava amb una resposta al bloc en forma de poema. Per una altra banda, hi ha palés també un dolor subjectiu, en este cas, de l'autor dels poemes, Manel Alonso, que es trobava immers en una greu crisi personal provocada per la trista i dolorosa fallida de Brosquil edicions, de la que va ser soci fundador i director literari. 

Fruit per tant, d'estes circumstàncies naix Quadern per a Joan. Amb un llenguatge pla, amb uns versos senzills, amb una paraula poètica nua, que prescindeix de la rima i de la mètrica imposada, abillat només amb el lirisme propi de qui escriu amb l'ànima i a conseqüència d'unes circumstàncies personals concretes, Manel ens deixa uns versos sentits i plens de tendresa, que són llàntia i camí en temps térbols, alhora que horitzó i esperança, escrits des de l'evidència amagada darrere d'una metàfora oportuna escrita en el moment oportú del vers. 

En eixa primera persona poètica de qui agafa de la mà a la persona a qui van dirigits els versos, que, en número de trenta-cinc, conformen el poemari, hi ha paraules de dolor i de conhort, d'acompanyament i d'esperança. En cada una de les seues pàgines, descobrim a eixe Manel Alonso solidari, incapaç de quedar impassible davant del patiment de l'amic davant l'adversitat: "La grata companyia de la gent que ens estima / ens fa forts, les seues paraules ens alimenten, / les seues abraçades són puntal i alhora refugi / contra la fonda pena que ens afligix". Però que es sent impotent davant una lluita aliena en la qual no pot fer res "Què puc fer per allistar-me i combatre / al teu costat en eixa guerra sorda que mantens? / Només tinc un grapat de paraules / per a oferir-te i em pareixen tan poca cosa". 

Entre les pàgines d'este poemari hi podem descobrir el poema V, "Caminem i al mateix temps anem madurant...", que va ser musicat per Tomàs de los Santos. Una joieta que va ser publicada en forma de cançó al CD anomenat "Després vingué la música", Antologia de poemes musicats de Manel Alonso Català. Si cliqueu al següent enllaç (X), podreu descobrir a bellesa de dita cançó.

Es tracta, en definitiva, d'uns versos plens de lirisme, dirigits cap a la persona a la qual, d'una manera impotent, no es pot fer res més que acompanyar-la de la mà, en temps de mal oratge. Una lectura que, d'estes humils paraules vos recomanem a tots. Paga la pena llegir-lo.

jueves, 21 de febrero de 2019

Somriure infantil

Huit del matí a una cafeteria del centre de València. Al voltant d'una taula i acompanyats d'un café, comentem tres companys de treball qüestions pròpies de la feina que anem a desenvolupar uns minuts després, acompanyat d'algun innocent xafardeig. A la taula contigua, una parella es desdejuna un café en llet i uns entrepans. No tindran a penes trenta anys. Sense ser molt fisonomista, un se n'adona immediatament que són estrangers pel seu aspecte físic: pèl-rojos amb pigues, moltes pigues rogenques a la cara. I també perquè, en estar en la taula immediata, se'ls escolta alguna paraula solta i parlen en anglés. La meua oïda no està, ni de bon tros, suficientment desenrotllada com per a distingir si, per l'accent, són de Brighton o d'Edimburg o de Dublín, però sí per a saber que parlen en anglés. Arrimat a la seua taula hi ha un carret de xiquet. I, una xiqueta, també pèl-roja, amb el monyet llis i un graciós llacet dalt del cap, deambula i juga pels voltants de la taula veïna nostra. Pels seus trets, no és necessari ser un endeví per a endevinar que és filla de la parella presumptament britànica. Mentre els seus pares es desdejunen, la xiqueta juga, assoles. Va, torna, torna a anar cap a la porta, torna a vindre cap a la taula on estan els seus pares que, entre mos i mos, controlen de gaidó a la xiqueta. De sobte mira on estem nosaltres i ens somriu. És un somriure generós, esplèndid. No entén de barreres ni de fronteres, ni de política ni d'idiomes. Dins d'aquella boqueta hi ha unes dentetes de llet irregulars que estan creixent, que fan lluir a eixa xiqueta un somriure més tendre i més innocent encara si cap. De sobte ens mira, dóna uns botets amb les seues cametes, de forma alternativa, i ens assenyala amb el seu ditet índex de la mà dreta. I, els qui estem asseguts al voltant de la taula, no podem evitar mirar-la i somriure les seues ocurrències. Fins i tot, una companya li diu cosetes boniques que, no sé si entén, però li fan gràcia, i continua somrient i fent sorolls amb la boca que ningú arriba a entendre. Mire a les taules del voltant de la nostra i descobrisc que els seus ocupants, també estan pendents de la xiqueta i les seues piruetes, no tan sols nosaltres. Se'ns fa l'hora, ens alcem de la taula i ens dirigim a la barra per a pagar el desdejuni respectiu. Quan anem a eixir de la cafeteria, diem adéu a la parella presumptament britànica. Mussiten un good bye de boca plena d'un mos d'entrepà. La xiqueta continua fent les seues gràcies. I en eixir de la cafeteria, mentre caminem uns passos fins a arribar al lloc de treball, reflexione sobre l'escena viscuda fa un quart d'hora. I arribe a la conclusió de com pot la força d'un somriure, en este cas un somriure infantil, trencar barreres idiomàtiques de tal manera que, sense entendre un idioma, eixe simple somriure pot fer entendre's a persones que viuen a la torre de Babel d'idiomes diferents, a l'idioma comú de totes les persones com és un somriure franc i sincer, com ho és el d'una xiqueta d'un parell d'anyets. Eixe somriure és, al segle XXI, una nova Pentecosta.

domingo, 17 de febrero de 2019

Afaitar



La mare de mon pare, tenia un germà fadrí que, com deien antigament de forma eufemística, no acabava d'estar aplomat del tot. Com la meua iaia Remedios tenia tres fills i, per tant mon tio Rafa tenia tres nebots, arribà un moment en què, en fer-se major l'home, es va decidir que el tio Rafa anava a viure durant quatre mesos a casa de cada nebot. Com mon pare era el nebot major, quan arribava el mes de gener, i fins al mes d'abril, vivia amb nosaltres a cals meus pares. De maig a agost vivia en ca ma tia Reme i, de setembre fins a desembre en ca ma tia Pili. Quan estava a cals meus pares, el dissabte de matí era dia de neteja personal. Dia de dutxa i d'afaitat. A la galeria del pis de cals meus pares, hi havia una cadira on seia el tio Rafa. Mon pare, eixia amb la brotxa, el sabó d'afaitar, la maquineta, que duia dins una fulleta clàssica que tallava moltíssim i una tovalla. Li posava la tovalla ben enrotllada per davall del coll, mullava els pèls de la brotxa amb aigua, els refregava per la pastilla de sabó i ensabonava la barba de tres o quatre dies del tio. Després, esmunyia la màquina d'afaitar per cadascun dels racons de la barba, fins a deixar un afaitat apurat, fins al pròxim dia, que era a la setmana següent. De tant en tant, a mon pare li agradava fer-li parlar al tio Rafa, i seia a les seues cames o en refregar-li el sabó per la cara amb la brotxa, li feia una passada per la punta del nas, o li feia un comentari graciós per a clavar-se amb ell. El tio s'ho prenia amb la resignació de qui, sabent que no ho feia amb malícia, a voltes no li feia molta gràcia. El tio Rafa, ja fa més de vint-i-cinc anys que ens va deixar i aquelles sessions d'afaitat a la galeria de cals meus pares, varen passar a la història. Quan mon pare, uns mesos abans de faltar va estar ingressat uns dies a l'hospital, vaig agafar un dia la maquineta d'afaitar elèctrica que li vàrem regalar la meua germana i jo el dia que va complir huitanta anys, la vaig carregar a la llum i el vaig afaitar. Em va vindre a la ment aquelles sessions d'afaitar al tio Rafa de la meua infantesa, i així li ho vaig dir a mon pare. Li varen fer gràcia aquells records. Estos dies ha estat el meu sogre per casa i l'he afaitat. I una altra volta m'han vingut a la ment els mateixos records d'infantesa mentre l'ensabonava: La galeria de cals meus pares, l'espill apegat amb algeps a la paret, les fulletes d'afaitar, la brotxa ensabonada i refregada per la barba de mon tio, mon pare fent-li el furguet... I mentre deixava esmunyir la fulleta d'afaitar rebutjable per la seua barba d'uns quants dies, un altre pensament m'assaltava la meua ment: Ahir era mon pare qui afaitava a mon tio Rafa. Hui sóc jo qui afaita a mon pare i al meu sogre. Demà, qui m'afaitarà a mi? I un calfred gelat ha recorregut la meua esquena.

domingo, 10 de febrero de 2019

Mòbil perdut



Un dia més, m'he alçat de bon matí per a anar a treballar. Després d'arreglar-me, vestir-me, desdejunar-me, eixir al carrer i anar cap al cotxe, tot per eixe ordre, una volta he encés el motor de l'automòbil, m'he palpat les butxaques del pantaló, davant d'una inquietant evidència, que és que no duia el mòbil damunt. Mentre encenia el motor del cotxe i començava a rodar, he mamprés a pensar si l'havia perdut, o si me l'havia deixat a casa. El primer que he fet ha sigut fer memòria de quan havia sigut l'última volta que l'havia agafat per a fer ús d'ell. I de seguida m'ha vingut a la ment la bucòlica imatge d'estar palpant la pantalla i d'estar dins de les xarxes socials un parell d'hores abans, al mateix lloc on tot el món sol fer eixa mateixa operació a primeríssima hora del matí. Llavors he pensat que no l'havia perdut, la qual cosa m'ha tranquil·litzat prou. Mentre canviava de marxa i accelerava, he començat a fer memòria d'on me l'havia deixat. Sempre hi ha quatre o cinc llocs on solc deixar a casa el mòbil. Si no està en cap d'eixos llocs, pràcticament, ja el done per perdut: O bé al banc de la cuina davall del microones. O bé damunt de la taula de la llibreria. O bé al servici, al costat de la pica. O bé damunt de la taula del menjador, o de la tauleta baixa que hi ha davant del sofà, on solem vore la tele. En parar a un semàfor en roig, una volta ja pràcticament localitzat el mòbil a la meua ment i ja quasi a punt d'arribar al lloc de treball, el dubte que m'ha brollat a continuació, ha sigut el següent: Què faig? Torne a casa pel mòbil? O vaig directament al treball sense el telèfon? Si vaig a casa i l'agafe, el tindré tot el dia al meu servici, per a rebre telefonades que espere, tant del treball com personals, i també per a fer aquelles telefonades que realment necessite fer. Però sé que arribaré una miqueta més tard al treball. No hi ha novetat, perquè eixe temps perdut, en acabant el recuperaria. Si deixe el mòbil a casa, arribaré a hora al treball. Però estaré tot el dia donant-li voltes al fet de no tindre el mòbil a la mà i amb l'ansietat de no saber si m'ha arribat alguna telefonada precisa, fins a la vesprada que arribe a casa. Probablement no hi rebré cap. Però, i si rep alguna telefonada precisa i que no agafe en el moment que realment era precís? Després d'estar pensant-ho una estona, dos semàfors més enllà, al final he pegat mitja volta i he tornat a casa de nou. He pujat a dalt. L'he buscat i l'he trobat. Estava a la butxaca del batí d'estar per casa. Amb la troballa, he tornat invicte al treball on ja m'he posat a fer les meues tasques. Però mentrestant, en el camí de casa al treball, he començat a pensar en la importància de les noves tecnologies a la nostra societat, en com ens poden fer anar de cap en el moment més inoportú i en com podem estar de venuts si no portem damunt el telèfon mòbil, que ens acompanya fins als llocs més inversemblants de la nostra vida.



jueves, 17 de enero de 2019

Formació

Una de les tasques que al treball em varen encomanar fa un temps, va ser formar a dos persones en les martingales pròpies del meu ofici. I, tal com se'm va encomanar, així ho he fet. Són dos persones preparades, llestes i amb moltes ganes de treballar. L. és una persona jove, dinàmica, a la que podríem incloure dins de la generació anomenada dels "mil.lennials". Este és el seu primer treball, al qual s'enfronta amb una preparació personal molt més que suficient per a la faena a desenvolupar. És una pissarra en blanc en la que tinc el privilegi d'escriure amb el clarió de la meua bona voluntat, els meus coneixements i la meua saviesa, les primeres paraules de la seua vida laboral. M., la pissarra professional de la qual tinc també el privilegi de continuar escrivint amb els clarions de colors que hem dit abans, pel contrari, és una persona ja quallada en el món laboral, amb una dilatada experiència profesional anterior, i que transmet molta seguretat en si mateixa a l'hora de fer les coses. Busca sempre la seua satisfacció personal i professional en el treball. Per això, a l'acceptar este nou repte, estic ben segur que en esta nova etapa que se li obri per davant, aconseguirà un triomf personal i professional extraordinari. Després d'un període de formació més o menys extens -mai és prou- ha arribat el moment de demostrar tot allò que han aprés, la qual cosa sé que ho faran sense molt d'esforç. Allò que jo volia amb la formació donada és que qui la rebera, si se'm permet el símil militar, que no acabara sent un sergent xusquer, sinó un oficial d'acadèmia. O, si se'm permet el símil musical, que no fora un músic de carrer que ha aprés a tocar la trompeta d'oïda, sinó músic de conservatori que sap llegir qualsevol partitura al faristol i interpretar-la amb un instrument musical qualsevol. Però, sobretot, des d'un punt de vista personal meu, si he de destacar alguna cosa amb açò de formar a altres persones, no és tant la formació donada, sinó la rebuda. Perquè la verdadera formació, per una banda, és un bumerang d'anada i tornada: encara recorde quan vaig començar en el món laboral a esta empresa en què ja fa més de quinze anys que porte, i jo era eixa pissarra en blanc que dèiem abans. Hi va haver una persona que, amb molta paciència i molta delicadesa em va ensenyar moltes coses, que són les que ara sé, alhora que treballàvem braç a braç en un projecte prou interessant. Després en varen vindre altres amb les que ara mateix treballe, també braç a braç, i de les que també vaig deprendre un bon grapat de coses. A més a més, la formació és, per altra banda, una llàntia encesa que, alhora que dóna llum, es retroalimenta d'allò que les persones que són formades transmeten. I, he pogut comprobar en primera persona que, contra més posa esment un en donar eixa formació, més aprèn un mateix dels demés. A mi m'ha servit per a assolir coneixements apressos, per a recordar coneixements oblidats en la nit de la meua memòria i per a descobrir dins de mi mateix una sèrie de sentiments que s'acosten a la paternitat, que no sabia ni que els tenia dins de mi. Al final del recorregut, un arriba a la conclusió, després d'unes àrides sessions de formació i d'una posada en funcionament d'allò que s'ha explicat en un entorn real, que en açò de l'aprenentatge, no sé qui ha format a qui. Esta tasca de formació, ha sigut, per a mi, una experiència laboral increíble.

viernes, 11 de enero de 2019

Quaranta-sis

Hui és el meu aniversari. D'acord amb l'esperança de vida actual, que per a nosaltres es troba en els 83 anys, em trobe, si no hi ha cap de sobresalt imprevist que ho impedisca, en el mig exacte de la meua existència. Això vol dir que, des que vaig nàixer fins al dia de hui, hi ha tant de camí recorregut, com el que em queda per recórrer fins que arribe el moment en què el guitarró es trenque definitivament. Si acompare la meua vida a un taronjar, em trobaria en aquell dia de tardor en el que un va a la Corrucossa, o als Fondos, o a la Canal Fonda i descobreix eixe paisatge bucòlic esguitat de color taronja entre el verd de les fulles dels arbres, amb el que el llaurador somnia totes les nits. O en un calorós dia d'estiu, quan el sol es troba al migdia al seu zenit. Ara mateix mire pel retrovisor de la meua vida, i no puc evitar vore'm com a aquell xiquet prim amb ulleretes que jugava de menut pels carrers de Paterna. Què és el que queda d'ell? Dels seus jocs? Dels seus projectes? Sempre que felicite a alguna altra persona pel seu aniversari a través de les xarxes socials solc escriure alguna cosa pareguda a la següent: "Diuen que complir anys és complir somnis, Quin és el teu?". I, ara, em faig a mi mateix la mateixa reflexió. Quins són els meus somnis? En són tants i tan variats, que necessitaria uns quants blogs com este per a descriure'ls. I és que, per a seguir complint anys, sempre hem de tindre un somni a complir, una paraula per a dir, un poema per a escriure i una lliçó per a aprendre. Perquè quan arribe el dia en què s'esgoten els somnis, les paraules s'evaporen, els versos es diluïsquen i les lliçons ja estiguen totes apresses, serà quan deixaré de ser persona per a convertir-me en un simple ésser amb cames i braços que va bambant per la superfície de la terra. Hi havia fa temps un anunci de sopes instantànies, que deia "Cueces o enriqueces?" Ara, quan la maduresa comença a niuar-se als meus cabells i els pensaments meus ja comencen a sedimentar-se com si foren un pessic d'argila de Terracànters, és quan un se n'adona que en això consisteix la vida: que un pot coure la seua vida deixant passar tranquil·lament el temps i donant-li anys a la vida, o pot enriquir-la de forma agradable, donant-li vida als anys. Deia el poeta Jaime Gil de Biedma, "Que la vida iba en serio, empecé a darme cuenta tarde". Ara, quan ha arribat el dia el que en complisc quaranta-sis anys, quan un no pot evitar extranyar-se de cóm d'apressa passa el temps, només demane que, durant tot eixe temps que em quede de vida, que no falle a qui en mi ha confiat, que sempre puga tindre una paraula d'alé per al desanimat, un braç estés per a fer una forta abraçada per al desconhortat i un muscle ferm per a recolzar el cap d'aquell que realment ho necessite.

domingo, 23 de diciembre de 2018

Bon Nadal!!

Amb ocasió de les festes nadalenques que ara comencem, a la Ciutat de la Justícia de València, al seu hall central hi ha instal·lat, a la zona de l'entrada principal un Betlem, la curiositat del qual és que està adornat amb elements arquitectònics de la ciutat de València com és l'estació del Nord, la catedral de València, així com el Micalet de la Seu, entre altres. A la zona oposada, que és on es troba l'entrada de funcionaris i professionals i, també al mateix hall, hi ha un arbre de nadal modern i enorme, construït amb làmines de plàstic de color blanc retallades en forma de cercle, que simulen les boles que pengen de qualsevol arbre nadalenc tradicional. Dins de l'arbre hi ha una sèrie de llums de colors, que li donen eixe toc de colorit i d'ambient festiu nadalenc de la que qualsevol administració, -en este cas la de justícia- està mancada. Estos elements nadalencs han sigut elaborats pels menors dels Centres de Reeducació "Pi i Margall" i "Mariano Ribera", ambdós situats a Burjassot i pertanyents a la Conselleria de Justícia i gestionats per la Fundació Diagrama, d'acord amb allò que descriu el cartell que hi ha al peu de l'arbre de nadal. Des de fa ja uns anys, estos menors, aplicant els coneixements adquirits als diversos tallers que s'han impartit als seus centres de reeducació, alegren les parets grises, d'un centre més gris encara i que és el que jo xafe cada dia. Per davant d'estos elements nadalencs, cada dia passen centenars i centenars de persones, cadascuna d'elles amb una història personal concreta. Hi ha l'advocat que va amb l'enrònia de la seua defensa jurídica i que apenes se n'adona de la decoració nadalenca, el funcionari que passa quaranta voltes per davant i que ni s'ha fixat, el procurador que està fent temps, esperant a dur a terme un acte processal i, passejant passejant, s'acosta tímidament a llegir els cartells que anuncien, com si es tractara del títol de crèdit d'una pel·lícula, l'autor d'este arbre de Nadal, la jove que entra per primera vegada a esta casa amb la il·lusió de dur a terme un nou treball i que mira amb expectació cada racó d'este edifici, el ciutadà anònim que acudeix a replegar un certificat del Registre Civil i que mira bocabadat la decoració nadalenca, i que comenta amb un senyor que ha vingut a declarar com a testimoni a un judici que es retrasa un parell d'hores, que què ben fetes estan les figures del betlem... I és que, estem en Nadal, moment ideal per a tornar a nàixer d'entre nosaltres mateixos i tornar a ser aquell xiquet o xiqueta que vàrem ser ja fa alguns anys. On va quedar aquella innocència nostra? Si busquem dins de la nostra ànima, encara trobarem aquell betlem que vàrem muntar en la nostra infantesa, aquella nadala que per vergonya, no arribàrem a cantar i aquella felicitació que es va quedar amagada a un calaix de la nostra memòria. I ara, quan sóc jo qui s'acosta a contemplar l'arbre de Nadal en la Ciutat de la Justícia de València, puc contemplar cadascuna de les llums que travessen pel seu interior com si foren artèries nadalenques. Cada llum que s'encén i que s'apaga és un Nadal que vaig viure i que ja és història a la meua vida personal, el record d'una persona que ja no està entre nosaltres, o la carícia de qui sempre està al nostre costat de forma incondicional. Perquè, entre totes les llums que ens il·luminen, hi ha una que guia els nostres passos: I és que, més de dos-mil anys després, Crist continua nasquent dins de cadascun de nosaltres, com si fora la primera volta. Només hem d'obrir els ulls i descobrir-lo ben a prop de nosaltres. BON NADAL PER A TOTS!!

domingo, 2 de diciembre de 2018

Bonhomia

D'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la bonhomia és la bondat natural en el caràcter, que es manifesta en la senzillesa, l'afabilitat, l'honradesa, amb què es comporta algú. Es tracta d'una paraula alegre, que expressa sentiments positius i que transmet bon rotllo, que prové del francés bonhomie (bon homme), i que la defineix com a "Bonté du coeur, unie à la simplicité des manières". Esta paraula també existeix en castellà com a "Afabilidad, sencillez, bondad y honradez en el carácter y en el comportamiento". Recentment he pogut viure eixe sentiment de la bonhomia, transmés per terceres persones a les quals, a unes conec i a les altres no conec, però que han sabut manifestar eixe sentiment de la bonhomia, curiosament, sempre al voltant d'un telèfon mòbil. Fa unes setmanes, vaig deixar el mòbil de la meua dona, damunt del capó del cotxe del meu sogre. Jo no em vaig recordar d'agafar-lo d'allí i el meu sogre no el va vore quan va agafar el cotxe, de tal manera que quan el va traure de la cotxera i, en girar una revolta, el mòbil va caure pel carrer i es va perdre. Ens vàrem adonar quan em varen telefonar al mòbil. Quina va ser la meua sorpresa quan vaig vore l'emissor de la telefonada, que era la meua pròpia dona, tenint a la meua dona davant de mi. Al final va resultar que una cosina de la meua dona, es va trobar el mòbil pel carrer, va adonar-se de qui era la propietària del mateix i va telefonar immediatament al meu mòbil, per a dir que l'havia trobat pel carrer i que el tenia ella, i que podíem replegar-lo quant volguérem. Però la bonhomia més impactant, va ser l'altre dia, quan a les set del matí, al mòbil de la meua dona, li va arribar un missatge instantani per WhatsApp d'un telèfon desconegut. En ell una persona s'identificava amb un nom i cognoms dient que havia trobat el mòbil de la germana de la meua dona pel carrer, a una gran avinguda de la ciutat de València, al costat d'uns baladres. Que li facilitarem a la meua cunyada el seu número de telèfon per a poder facilitar-li el terminal. En la conversa que amb la dita persona vàrem tindre, ens deia "que si li passara a ella, li agradaria també que alguna persona li tornara el seu telèfon, tal com estava fent en eixe moment". Al final, la meua cunyada va tornar a tindre el seu mòbil. Qui l'havia trobat era un veí seu de la finca d'enfront de la seua, a qui no coneixia, qui havia actuat de bon samarità. Sempre tenim la por, en estos casos, de pensar que ens han furtat qualsevol cosa i que ja no tornarem a vore-la. Els sentiments de maldat, acampen per totes bandes, com si no hi haguera amo, igual. Però també hi ha sentiments com la bonhomia, la justícia, la solidaritat entre altres, que també acampen enmig de la nostra societat, que tal volta estiguen més estesos entre les persones, però que fan menys soroll. Tal volta hauríem, entre tots, de donar-los més importància de la que tenen i, d'esta manera, contribuiríem entre tots a crear un món molt millor per a tots.

domingo, 18 de noviembre de 2018

Don Bartolomé

De menut, vaig ser escolanet a Paterna. M'agradava ajudar a dir missa, tocar les campanes, passar la col·lecta, llegir una lectura, pujar al campanar i aguaitar les diverses vistes de Paterna que allí s'albiren, anar a bodes, batejos i soterrars, col·locar els reclinatoris, la pila baptismal o el Ciri Pasqual allà on tocava, polsar les tecles de l'harmònium vell que anava amb pedals, distingir els colors de la casulla amb la qual es revestia el rector: el blanc per a dia de festa, el verd per al temps ordinari, el morat per a difunts. En este context de la meua vida és en el que vaig conéixer a D. Bartolomé, el vicari de la parròquia de sant Pere Apòstol de Paterna. Home físicament menut, amb un parar, a primer colp de vista una miqueta sec, però gran, molt gran de cor que, una volta franquejat el llindar de la seua confiança, un podia apreciar la seua autèntica personalitat: treballador, disciplinat, ordenat, entregat en el seu treball, amb dedicació plena les vint-i-quatre hores del dia a la seua vocació. Va nàixer a la localitat d'Alcalá del Jucar, va ser ordenat sacerdot a la ciutat d'Osca el 1949. Va estar com a missioner carmelita a Llatinoamèrica fins que fou nomenat vicari de sant Pere de Paterna, on va exercir este càrrec, des de l'any 1967, fins fa cinc anys. El seu perfil més aviat clàssic, es veia reflectit als seus sermons, que tenien un caràcter tradicional i, a vegades, vibrants. Metòdic en les seues formes, sempre repetia els mateixos gestos i les mateixes accions a l'hora de dir missa: la forma d'alçar la patena i el calze en el moment de l'Ofertori, la forma d'alçar a Nostre Senyor en el moment de la Consagració, la forma de trencar la Sagrada Forma en el moment de la Comunió, la forma de netejar el corporal amb la patena i d'abocar les micro partícules replegades dins del calze o la manera de rentar-se després els dits índex i polze, mentre amb els dits cor, anular i menovell sostenia la copa del calze i d'eixugar-se'ls després amb el purificador. En acabant, es bevia l'aigua de dins del calze i plegava el corporal amb una precisió mil·limètrica i el col·locava damunt del calze. Mai va ser amic de celebracions, reconeixements i premis, dels que fugia, però encara així, l'any 2000 la clavaria del Santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer li va concedir el Coet d'Or. El 2009, va rebre la medalla d'argent de la Reial Confraria del santíssim Crist de la Fe i sant Vicent Ferrer. Ja el 2012, la policia local de Paterna li va concedir el guardó de Ciutadà Exemplar, en reconeixement a tota una vida de constant dedicació eclesiàstica a Paterna. Tots ells, reconeixements més que merescuts per a la seua persona. Ara que D. Bartolomé ens ha deixat als seus noranta-cinc anys, una part de la meua infantesa se'n va amb ell, car no puc evitar recordar aquella infantessa meua en què m'agradava ajudar a dir missa al senyor rector, tocar les campanes, passar la col·lecta, col·locar els reclinatoris, la pila baptismal o el Ciri Pasqual allà on tocava, o pujar al campanar i aguaitar les diverses vistes de Paterna que des d'allà dalt s'albiren.

domingo, 11 de noviembre de 2018

Sito Sanchis

Andrés Cambronero Sanchis. O, més conegut per tots al món faller com a Sito Sanchis. Una volta més, són les xarxes socials les que ens faciliten la feliç notícia de què al nostre poeta del castís barri valencià de la Saïdia se li ha concedit un important guardó: L'AELLVA, li ha atorgat el premi d'escriptor de l'any. Es tracta d'un premi bianual que concedeix dita Associació, i que enguany ha recaigut en el nostre autor que, a més a més, és amic. Sito és faller, poeta, escriptor, guionista i col·laborador amb falles de la Secció especial i de la Primera Secció, amb nombrosos artistes fallers. L'univers de les falles no té cap de secret per a ell, món en el qual ja de ben jovenet col·laborava, a la Ciutat Artístic Fallera, ajudant a fer ninots de falla, muntant bastidors o transportant palets, però sobretot imaginant la crítica que a cada escena de la falla li correspondria. La ironia, la sàtira i el sarcasme, peces essencials per a fer una bona crítica a qualsevol falla, són les seues armes, que domina a la perfecció i que mostra amb contundència als llibrets de falla als que, any rere any, els escriu els versets corresponents. Els entesos opinen que la seua sàtira fallera és directa, àgil, fresca, molt actual i sobretot, provocadora. Fervent admirador del gran poeta valencià Anfós Ramon, totes estes arts poètiques, apreses de forma autodidàctica i amb els cursets de poesia de lo Rat Penat, li han portat a guanyar tots els premis que en el món de les falles, pot obtenir qualsevol poeta festiu. D'entre tots ells, destaquem que l'any 2014, va guanyar el màxim guardó en el concurs de Llibrets de falla, el premi extraordinari Bernat i Baldoví, sent la persona més jove en obtindre’l fins ara. A més a més, són innumerables els premis literaris obtinguts en diferents certàmens, com varios accèssits a la Flor Natural dels Jocs Florals de la Ciutat de València. També ha sigut membre jurat de teatre en diverses ocasions en el Concurs de Teatre convocat per la Junta Central Fallera i ha col·laborat escrivint articles diversos per a diaris especialitzats en temàtica fallera. Encara aixina, a Sito Sanchis encara li sobra temps per a treballar: Entre setmana, és Tècnic Superior en Gestió i Servicis i treballa per a l’Administració General de l’Estat. És una persona compromesa amb els altres, especialment amb els més desafavorits de la nostra societat, sobretot a través de determinades entitats sense ànim de lucre amb les que col·labora habitualment, com són AFAV, Adisto, Asindown, Maides, Càritas o Creu Roja entre altres. Este esperit altruista li naix de la seua condició de cristià, que li ha dut a ser, entre altres coses, membre dels Seguidors de la Mare de Déu i dels Eixidors de la Verge, entitat de la qual forma part de la seua Directiva des del principi. No és difícil vore'l en qualsevol trasllat de la Mare de Déu dels Desemparats a qualsevol poble, on és rebuda amb tots els honors. I, segons diuen les males llengües, la dotació econòmica d'algun premi literari ha anat a parar íntegra a alguna entitat amb la qual col·labora, de les que hem nomenat adés. A Sito vaig tindre ocasió de conéixer-lo al Teatre Principal de Castelló, amb ocasió de l'entrega dels premis dels Jocs Florals de la Mare de Déu del Lledó, l'any 2014. Des d'aleshores, hem mantingut la relació a través de les xarxes socials, la missatgeria instantània i algun café que altre. Li diuen Andrés Cambronero Sanchis, més conegut com a Sito Sanchis. I és el futur de la poesia festiva al món de les falles.