domingo, 17 de junio de 2018

Immigrants

Al llarg d'esta setmana, ha aparegut als mitjans de comunicació, la trista notícia de què l'Aquarius, vaixell fletat per l'ONG SOS Mediterráneo per a dur a terme la noble tasca de rescat i auxili d'aquelles persones que estan en perill d'ofegament dins d'una pastera al Mediterrani, se li va denegar el seu atracament, ple de gent, a qualsevol port d'Itàlia, així com de Malta per part de les seues autoritats respectives, per a auxiliar a més de sis-cents persones, que havien segut rescatades per dit vaixell, d'una pastera en la qual malnavegaven. Per motius humanitaris, el govern espanyol, ha procedit a acollir-los, en qualitat de refugiats. El vaixell en qüestió, que en realitat en són tres: el mateix Aquarius, l'Orione i el Dattilo, estos dos últims de l'armada italiana, han atracat al port de València, on s'ha atés d'urgència als seus ocupants. Moltes i molt variades han sigut les crítiques que han encés les xarxes socials amb comentaris de tot tipus: a favor i en contra d'acollir a tots els refugiats que hi ha muntats al vaixell. I no podem deixar d'oblidar que, a la guerra civil espanyola, la zona republicana es va dividir en dos. Una, la zona situada més amunt de l'Ebre, Catalunya, que, a mesura que anava perdent la guerra, s'anava replegant cap a la frontera amb França. En acabar la guerra civil, França va obrir la seua frontera perquè els exiliats espanyols s'instal·laren a uns camps de concentració ubicats a les platges de Port Barcarès i d'Argelès, on, custodiats per gendarmes senegalesos, i en unes condicions infrahumanes, esperaven poder tornar a Espanya o marxar cap a l'exili. Varios vaixells els varen transportar a gran quantitat d'ells a Mèxic, que els va acollir com a refugiats. L'Ipanema, el Mexique, el Flandra, el Nyassa o el Serpa Pinto II, varen ser el nom dels vaixells que els va traslladar fins a Mèxic. Altres es varen quedar a França i es varen vore obligats, en començar la segona guerra mundial, a enrolar-se a l'exèrcit francés com a personal civil per a dur a terme llavors de contingència i infraestructura, com cavar trinxeres en la frontera entre França i Alemanya. Gran part d'ells varen acabar al camp de concentració de Mauthausen, amb el dramàtic desenllaç que tots coneixem. La zona republicana per davall de l'Ebre, que englobava les províncies de Madrid, Guadalajara, Conca, Castelló, València, Alacant, Múrcia, Almeria, Jaen, Ciudad Real i Albacete, a mesura que anaven perdent la guerra, anaven retrocedint sobretot cap als ports de València i d'Alacant des d'on, també en vaixells, varen partir cap a l'exili. Cal destacar el vaixell Srandbrook, que va partir del port d'Alacant també cap a Mèxic, ple de compatriotas nostres. La història, que de per se és cíclica, de nou es torna a repetir. Huitanta anys després, el port de València ara és lloc d'arribada d'exiliats que fugen d'una altra guerra: la de Síria que, des de l'any 2011, massacra un poble, que fuig de la barbàrie i del desori. En l'Aquarius viatgen els desheretats de la terra que busquen un futur millor per a ells i els seus. I no puc evitar recordar aquell passatge de la Bíblia, que diu: "Vaig ser immigrant i em vàreu acollir".


sábado, 2 de junio de 2018

Mecanografia

A ca ma mare, a un racó de l'habitació on jo dormía quan era fadrí, amagat davall de la tauleta on jo estudiaba, hi ha un maletí verd on dins hi ha una màquina d'escriure. Amb ella va aprendre a escriure la meua germana i, més tard, també vaig aprendre a escriure jo. Es tracta d'una Olivetti studio 45, portàtil, de color verd, feta en ABS, que varen comprar els meus pares allà pels anys setanta del segle passat, quan la meua germana estudiava a l'Acadèmia Cumbre, més comuntment coneguda com a "Don Pedro". Es tractava de les noves tecnologies dels anys setanta i que, en l'actualitat s'ha convertit en una autèntica peça vintagge de museu. L'altre día, la vaig traure del seu maletí. Li vaig llevar la funda que la cobreix i li vaig enrotllar un full dins del carro. Feia temps, molt de temps que no l'utilitzava. Anys, molts anys. I, amb el full dins del carro, vaig començar a teclejar. El seu soroll característic, em va traslladar a l'acadèmia on, ja fa més de trenta anys vaig aprendre mecanografia. Primer a la Casa de la Cultura de Paterna on, la meua germana donava classes de taquigrafia i mecanografia, on hi vaig assistir durant tres anys seguits i, on vaig aprendre a escriure a màquina. Més tard, a l'acadèmia que dirigia un fervorós D. José Morales a sa casa, al barri d'Alborgi de Paterna, on vaig assolir aquells coneixements mecanogràfics. I no puc evitar tornar a escoltar el soroll característic de vint o trenta màquines d'escriure alhora,  mentre quaranta o seixanta mans polsaven d'una manera dessaforada i convulsiva les tecles del teclat, el mecanisme de les quals espentava la tecla cap avant, que colpejava en el full insertat en el carro, deixant marcada la lletra polsada, al premer la tecla sobre la cinta entintada i esta sobre el paper en blanc. O la campaneta csracterística del timbre marginal, que avisava quan s'arribava al final del rengló. Aleshores es premia la palanca del carro lliure, que feia canviar de línia, alhora que es tornava al marge de la esquerra, per a continuar escrivint en una nova línia. O la tecla de reculada, que permetia retrocedir un espai, per a corregir una lletra equivocada. Amb el paper tipp-ex s'havia de tornar a polsar la lletra equivocada, per a dissimular-la en color blanc. Aleshores es polsava la tecla correcta, que es marcava en el paper, tot i notant-se una miqueta l'esmena feta en el paper. O la tecla de canvis de majúscules, que en polsarla, s'elevava la tecla de la lletra, i es marcava en majúcula en el paper. O la tecla fixadora de majúscules, la finalitat de la qual, consistía a fixar el tipus de lletra majúscula. A partir d'eixe moment, tot el que s'escriquera amb la máquina d'escriure apareixeria escrit en majúscules. Amb esta máquina d'escriure vaig aprender a escriure a máquina. I amb ella vaig pasar a net aquells primers versos que, en aquell moment escrivia. Quan em vaig comprar l'ordinador, la màquina d'escriure la vaig guardar al seu maletí per a dormir el somni del temps. I ara, un dia qualsevol, he tornat a recordar aquells temps en què la màquina d'escriure era la nova tecnologia del moment.

viernes, 25 de mayo de 2018

Escriure

Que les noves tecnologies ens han canviat la vida, és un fet que és inqüestionable. Si abans anàvem a la botiga del cantó, pagàvem amb un bitllet de mil pessetes, ens tornaven tres-centes i ens emportàvem la compra envoltada en paper d'estrassa, en l'actualitat anem al supermercat, paguem amb la targeta i signem l'autorització a una pantalla led que du incorporada una llapissera digital, unida al lector amb un cable, perquè no es perda. Tot el que ens envolta està afectat d'una manera o d'altra a les noves tecnologies: mòbils i wi-fi, són neologismes apareguts recentment a conseqüència de la tecnologia, com en el seu dia ho varen ser el codi de barres, la high fidelity o el sistema surround, al que col·loquialment se li deia sunsurrú. En el meu cas particular, curiosament, visc de les noves tecnologies, encara que no sóc qui porta el mòbil més modern del mercat. Però això no fa per a que, de tant en tant, em modernitze. Quan vaig encetar este blog, em vaig comprar una llibreta de tamany A5, -el que vulgarment es coneix com a tamany quartilla- i em vaig fer el ferm propòsit d'escriure un full cada setmana, sobre qualsevol tema que poguera ser interessant per a tots. La llibreta aquella es va omplir. I la vaig substituir per un grapat de fulls A4, als quals vaig imprimir unes línies, i li vaig donar format de llibreta, amb unes anelles en forma de cuquet, que unia tots els fulls i que em varen preparar a una papereria. Em permetia escriure a qualsevol lloc sobre qualsevol tema. Fins i tot, vaig omplir aquella llibreta de post-its, amb idees que se m'ocorrien per a alimentar el blog. Unes es varen quedar pel camí. Les altres varen fructificar en columnes publicades, de les quals heu pogut gaudir setmana a setmana. Però l'inconvenient era eixe espai que ocupava la llibreta, així com el fet d'haver de tornar a escriure allò que un ja havia escrit, amb la santa paciència d'un pràctic monge amanuense, de tal manera que acabava escrivint un parell de voltes, el mateix article. La llei de l'evolució de les espècies de Darwin, estableix que l'espècie que sobreviu, no és ni la més nombrosa, ni la més forta, ni la més alta. És la que millor s'adapta al medi dintre del qual es troba. D'esta manera, la meua adaptació, va consistir a deixar a banda el paper i escriure cada post al bloc de notes del mòbil. Molt més còmode, més higiènic i més ecològic. Més còmode, perquè ja no cal agafar un bolígraf per a escriure, sinó que l'escriptura es du directament a la pantalla del mòbil. Més higiènic car un ja no s'embruta els dits amb la tinta del bolígraf. I més ecològic, car ja no cal utilitzar més fulls, amb el benefici que se li fa a la natura. En contrapartida, la falta de pràctica en l'escriptura manual fa que, quan agafe un paper i un bolígraf i escric, la lletra m'eix horrible. Les noves tecnologies són, per tant, una realitat i s'han popularitzat de tal manera, que han vingut per a quedar-se.

viernes, 18 de mayo de 2018

Facultat de Dret

Per circumstàncies familiars, el passat diumenge hi vaig estar al Campus dels Tarongers, ací a la ciutat de València. Es tracta d'una mole d'edificis que es va construir farà uns vint anys enfront de la Universitat Politècnica de València, ubicades a l'altra banda de les vies del tramvia que va cap a la Malva-rosa, i on es varen traslladar una sèrie de facultats de la Universitat Literària de València, entre les quals es trobava la facultat de Dret, a la qual vaig estar anant durant cinc anys, fins que vaig arribar a ser Llicenciat en Dret. Els quatre primers cursos de la carrera, els vaig cursar encara al campus de Blasco Ibáñez. I ja l'últim, alhora que el nou Pla d'Estudis ens anava xafant els talons com si fos una espasa de Damocles, al mateix temps, es produïa una mudança d'edifici, premonitòria d'uns nous temps que s'anaven acostant, com si fos un capvespre que, a poc a poc es va fent de nit. La promoció a la qual pertany i que aquell curs del 94-95, curiosament estàvem a punt d'abandonar aquella facultat, car estava a l'últim curs de la carrera. Vàrem ser qui vàrem estrenar aquells nous edificis. Encara vàrem conviure amb unes obres que estaven a punt de concloure, però que pareixia que no anaven a acabar mai, amb un sòl encara ple de grava, en el camí que duia des de la parada del tramvia fins a l'aulari, o el soroll del martell hidràulic o de l'equip electrogen que l'alimentava, que alegrement entrava per la finestra, mentre féiem algun examen de Dret Civil o de Dret Internacional Privat. Al mateix temps, mentre l'aulari es trobava al Campus dels Tarongers, la secretaria i els departaments estaven encara a l'antic edifici de Blasco Ibáñez, per la qual cosa, mentre les classes se seguien al nou aulari, tota la paperassa, així com les tutories o qualsevol revisió d'examen s'hi havien de dur a terme a l'antic edifici, amb la consegüent molèstia que ens suposava per als estudiants haver-nos de desplaçar del campus a l'aulari, i viceversa. La informàtica no era més que un pentium amb una fosca pantalla de MS2 i una sorollosa impressora matricial d'agulles, alimentada per una fulla ininterrompuda de paper continu, que anava escopint aquells fulls impresos, que anaven esgarrant-se per la línia de punts perforats. Aquell campus el vàrem inaugurar amb unes paelles universitàries, que es varen celebrar al pàrquing on el diumenge passat vaig tornar a aparcar el cotxe. Hi havia complit ja els vint-i-un anys, i tenia tota la vida al davant. I una temuda incertesa al voltant de què faria quan acabara. Una volta vaig acabar la Universitat, encara hi vaig anar, al cab d'uns anys, per a replegar el títol universitari. Recentment, també hi vaig assistir a la lectura de la Tesi Doctoral d'una companya de treball. I ara, vint anys després, torne al mateix lloc on vaig concloure la carrera de Dret. Recorde el que hi havia. Veig el que hi ha. I me n'adone de com passa el temps, sense ser a penes conscient.

domingo, 13 de mayo de 2018

Dret Processal

Una llei d'enjudiciament, és similar a un llibre de gastronomia. O a un llibre de receptes de cuina de la iaia. O a un grapat de papers manotejats, una miqueta pastosos de tant de palpar-los, que hi ha a la cuina de qualsevol restaurant amb unes quantes estrelles Michelín després de sotmetre'ls a la tortura diària de la seua lectura i l'assenyalament constant amb el dit, del paràgraf en qüestió. En este cas, el Karlos Arguiñano de torn, s'erigeix en un docte Magistrat, amb toga, punyetes i ulleretes menudes d'intel·lectual. O bé un Jutge o un Magistrat s'eleva a la categoria de cuiner d'unes quantes estrelles Michelín, segons l'escalafó, que s'arromanga les punyetes per a cuinar la culpabilitat o la innocència d'una determinada persona, o determinar si una determinada situació de fet produïda en el seu moment, s'ajusta a dret, o no. La incoació és l'oli que s'aboca a la paella i que comença a bullir, encara que la paraula incoar té una etimologia, no gastronòmica, sinó més bé agrícola, que fa referència a l'acció de clavar el forcat per a mamprendre a llaurar la terra. El garrofó, la bajoqueta i la tomaca ratllada són la demanda presentada, mentre que la carn a sofregir és l'escrit de contestació a la demanda que les parts passives presenten per a defendre's. La prova és l'aigua que es deixa caure dins de la paella fins a arribar a l'altura de l'ansa de la paella i que bullirà durant un bon grapat de temps, per a fer eixe sucós caldo en el qual ballaran els trossos de carn, el garrofó i la bajoqueta entre altres. Després s'abocarà l'arròs, bé directament del paquet, o bé del paquet al replanell de la mà, fent sempre, a la paella, forma de cavalló, en sentit longitudinal, acabant per fer dos muntonets a les dos bandes del cavalló, en forma de creu. L'ordre de preparació de la paella, és el que és, i no pot ser un altre. No podem abocar l'aigua dins de la paella abans de sofregir la carn, o l'arròs abans de la verdura, amb el perill temerari, de fer un empastre de dinar. De la mateixa manera i per seguretat jurídica, l'ordre del procediment és el que estableix la llei processal corresponent, i no hi pot haver un altre, amb perill d'una declaració de nul·litat d'actuacions. Eixa nul·litat d'actuacions seria, per tant, l'equivalent a una paella socarrada, empastrada o cremada. Tant en el món del dret, com en el de la gastronomia, tot té les seues normes i el seu procediment. Tant en el món de la justícia, com en el món de la gastronomia, està tot mesurat prèviament i cada pas que es dóna -l'anomenat impuls processal- ha de ser conseqüència d'un altre anterior que s'ha donat i causa del pas següent que es donarà. Tot això i, al contrari que a les matemàtiques, no regeix la propietat commutativa, perquè l'ordre dels factors sí que altera el producte. Només demanem que, de la mateixa manera que esperem que el cuiner tinga una bona mà per a guisar les paelles i que no li isquen socarrades, igualment, desitgem que qui dicte sentències les dicte justes. Perquè una sentència injusta produeix el mateix malestar general a la societat que, quan en un grup d'amics, qui guisa la paella es distrau i li eix amb l'arròs esclafat.

domingo, 6 de mayo de 2018

Els altres paterners

El passat diumenge, la meua dona i jo vàrem anar a caminar pel llit del Túria, com solem fer de tant en tant. Entre el pont de l'Exposició i el pont de les Flors, hi ha instal·lada la fira d'abril de València, des del dissabte dia 28 d'abril fins al diumenge 6 de maig, organitzada per la Federación de Entidades Culturales Andaluzas en la Comunidad Valenciana. Durant tots estos dies, casetes de fira, vestits de flamenca, flors enganxades als cabells, vestits d'home curts o de faena, conviuen alegrement amb sevillanes, cavalls elegantment pentinats, "rebujitos", "pescaito frito",... Als anys seixanta del segle passat es va construir el Polígon Industrial "La Font del Gerro", a una extensió de terreny ubicada entre Paterna i la Canyada, on estava el naixement de l'aigua, d'on els nostres avantpassats bevien i on anaven a menjar-se la mona el diumenge de Pasqua, a empinar el catxirulo i a ballar la tarara, i on un segle abans varen construir una canalització per a portar l'aigua al nucli urbà. Amb la construcció del Polígon Industrial, un bon grapat de fanecades de secà es varen convertir en sól industrial. Les garroferes varen ser arrancades i, allà on abans hi havia secà, es varen edificar fàbriques, que hui en dia encara hi estan i que han fet guanyar-se el qualificatiu d'un dels polígons Industrials més grans d'Europa. Esta construcció va fer que hi haguera un flux migracional de terres d'Andalusia principalment i de Castella la Manxa, que fa produir, com a conseqüència, que als pobles de l'àrea metropolitana de la ciutat de València, entre ells, sobretot Paterna, hi haguera una forta immigració de totes aquelles terres. No en va, es va passar d'un nombre de cinc mil habitants a principis del segle vint, a uns vint-i-cinc mil als ants setanta. Per a ser uns seixanta-set mil en l'actualitat. Una cinquantena d'anys després, mentre al llit del Túria, es celebra un espectacle on una dona abillada amb vestit de flamenca interpreta unes sevillanes, davant d'un auditori tot ple de gent expectant, no puc evitar recordar a totes i cadascuna de les persones que, allà als anys seixanta del segle passat, varen abandonar els seus pobles d'origen -Jódar, Dos Hermanas, Jaen, ....- i es varen instal·lar als pobles apegats a la ciutat de València, com és, entre altres, el cas de Paterna i on varen assentar noves arrels: ací varen construir el seu niu, ací varen nàixer els seus fills i ací varen desenvolupar-se professionalment en un treball que va ser el que, en definitiva, els va fer moure de les seues terres d'origen. Fins i tot, els primers que varen vindre ací han sigut soterrats. Són els altres paterners, que varen arribar a una terra que no els va vore nàixer, i que els va acollir com a autèntics fills. El seu esforç i les seues ganes de treballar va engrandir el seu poble d'acollença, especialment als barris de santa Rita i d'Alborgi. Estan plenament integrats en un poble que els estima, de la mateixa forma que ells l'estimen. Pertanyen a tot tipus d'associacions festeres: Falles, comparses, penyes,... Dia a dia fan, -fem- que les paraules del nostre himne "fem tots per engrandir-la i per donar-li esplendor" tinguen plena vigència i siguen una realitat.

domingo, 29 de abril de 2018

A propòsit de "la manada"

Diuen que una societat es pot considerar madura, quan és plenament conscient que tan important és conrear la terra com escriure un poema. La publicació de la sentència del vomitiu assumpte de "la manada" ens ha de fer reflexionar al voltat d'uns certs aspectes a tindre en consideració. No farem ací una exhaustiva anàlisi sobre el que diu al Codi Penal al respecte, ni explicarem la intimidació, ni altres conceptes tècnic jurídics que, encara que tenim la qualificació per a fer-ho, pensem que han de ser els professionals de la docència jurídica els que han de dur a terme totes estes apreciacions. Més enllà dels fets que tots ja coneixem, i de la -dit amb tots els nostres respectes cap a la Justícia- desafortunada sentència dictada per l'Audiència Provincial de Navarra, pense que, com a societat, hauríem de plantejar-nos, com a mínim, una sèrie de consideracions que ens haurien de fer-nos, almenys, reflexionar.

Els delictes anomenats al Codi Penal com a "delictes contra la llibertat sexual", són conductes que, si bé a priori podríem pensar que són duts a terme per desequilibrats mentals, en este cas que ens ocupa, i en altres més que apareixen als mitjans de comunicació, no s'han dut a terme per persones apartades de la societat, o pertorbats mentals, sinó per un grup de persones plenament integrades en la nostra societat, que perfectament podrien ser el nostre veí o el nostre company de treball. Que veuen a una part de la societat com objectes, no com a persones. I que aprofiten un argument inoculat a la societat, que ja ve d'antic, prou mesquí per cert, de convertir a la víctima en victimari, per a justificar els seus actes, amb arguments tan peregrins com l'escot o la minifalda que duia. La víctima, sempre serà la víctima, a la que s'ha de protegir, emparar, acollir i defendre.

És molt fàcil caure en la temptació de "legislar en calent" i, davant de casos com els que ens ocupa, demanar penes de presó desorbitades, penes de mort o castracions salvatges que, a l'únic carreró que ens porta és a crear més odi, més confrontació i més ràbia. En el cas que ens ocupa, probablement no caldria fer una modificació legislativa, sinó dur a terme una aplicació de la llei penal d'acord amb el sentit comú, ja que es podría apreciar una certa discordancia entre la Fonamentació de Fets amb el Fallo que es dicta.

El Codi Penal és la conseqüència d'un fracàs de les normes i per això, sempre és l'última ràtio del Dret. Davant d'una situació punitiva, l'Estat castiga a aquells que no s'han portat bé, tal com toca. Per això mateix, les sentències penals, a banda d'ajustar-se a dret, han de ser justes. Davant d'una sentència motivada i ajustada a dret, però injusta, poden produir-se conseqüències tremendament injustes mai desitjades.

Però al rerefons de tot açò, ens estem oblidant d'un concepte que, si bé té un origen judeocristià, hui en dia és un Principi General del Dret plenament arrelat a la legislació de pràcticament tots els Estats, és objecte de protecció per les Lleis Internacionals i pels principis de l'ètica. Es tracta del concepte de "Dignitat de la persona". "Les coses tenen valor, les persones, dignitat", va dir Emmanuel Kant. Parlar de dignitat és parlar d'un dret innat de les persones a ser tractades de manera justa i a reconéixer la seua vàlua en tant que humans. En definitiva, és parlar d'igualtat. Entre tots hem de contribuir a crear una societat en la qual un dels seus principals valors siga aconseguir que les persones siguen valorades pel fet de ser persones, sense distinció de raça o de sexe. Estes paraules que queden molt boniques a la Constitució, en acabant, a l'hora d'aplicar-les en la pràctica, deixen molt que desitjar. I en el cas que ens ocupa, hi sol haver una doble moral sagnant.

Al final del camí, un arriba a la conclusió que entre tots hem de construir una societat millor on es respecten els drets i la dignitat de la persona. Es tracta d'una llavor a dur a terme entre tots. Però han de ser els poders públics els que han de posar les ferramentes necessàries per a què açò que estem dient, siga una realitat. Han de vetlar i desvetlar-se per a aconseguir que les noves generacions siguen millors, a base d'educació i cultura. Davant d'una societat formada en valors, educada, culta, que tinga la dignitat de les persones com a eix de mateix, no ens caldran Codis Penals. D'eixa manera podrem arribar a ser una societat adulta i madura, que considerarà que tan important és el conreu de la terra com l'escriptura d'un poema.

domingo, 22 de abril de 2018

Després de la Presentació

Foto: Carmen Porter.
Una volta conclosa la presentació del meu llibre "En mi la nit, en tu la llum" el divendres passat a la Biblioteca Municipal "La Cova Gran", on tant de temps vaig passar de menut quan estava ubicada a la Casa de la Cultura i, també quan es va traslladar al seu enclavament actual, arriba el moment de fer balanç de tan esperat esdeveniment. La veritat és que va ser un acte senzill i carregat d'emoció, en un entorn immillorable, on vaig tindre ocasió de vore i de saludar a tants i tants amics que feia tant de temps que no veia, alhora que em vaig sentir acompanyat per tots aquells que, dia a dia, m'acompanyeu en el camí. Podríem dir que vaig palpar la calidesa de tots aquells que vàreu vindre i vaig notar perfectíssimament, l'afecte que em teniu. Diuen al meu poble, que és el mateix on vaig fer la presentació del llibre, que és de ben parits ser agraïts. I en este cas, m'agradaria agrair públicament les sàvies i càlides paraules dels dos ponents que varen participar: Paquita Periche, Regidora de Cultura, Tradicions i Foc de l'Ajuntament de Paterna, i Camilo Segura, Cronista Oficial de la Vila de Paterna. Tots dos ens varen transportar a eixa Paterna dels anys huitanta del segle passat en la que tots érem una miqueta més jovens. També a Ivan Ortiz i a Marta Alcalà els quals, amb la seua gratíssima intervenció en eixa lectura poètica tan ben preparada, va causar la delícia de tots els assistents. A l'Ajuntament de Paterna, a la Regidoria de Tradicions, Cultura i Foc i a la Biblioteca Municipal "La Cova Gran" que, per a commemorar el Dia Internacional del Llibre, va decidir incloure, entre els seus actes, la presentació del meu poemari. A Lourdes Rubio, la bibliotecària, per totes les facilitats oferides per a dur a terme la presentació. I a Vicenta Roig, de la Llibreria Sambori. Allí teniu a la vostra disposició exemplars del poemari, per als qui tingueu gust d'adquirir-lo. I, cóm no, a tots els qui vàreu vindre a l'acte des de diversos llocs de la nostra geografia, a tots els qui vos vàreu acostar després de l'acte per a que vos signara un exemplar del llibre, o em vàreu donar una paraula càlida d'alé. Perquè vosaltres sou els qui, en definitiva, m'animeu a continuar escrivint. Moltes gràcies.


Foto: Carmen Porter


















Foto: Carmen Porter

Foto: Carmen Porter

viernes, 13 de abril de 2018

Presentació a Paterna

El pròxim divendres dia vint d'abril, a les sis de la vesprada es durà a terme la presentació del meu llibre de Poesia "En mi la nit, en tu la llum", amb què vaig guanyar la XXXIX Edició del premi Grandalla de poesia, atorgat pel Cercle de les Arts i de les Lletres, del Principat d'Andorra. Es tracta d'un poemari d'amor en el qual, en un vers ben travat, ben rimat i ben mesurat, que brolla de l'experiència personal i que s'alimenta de la tradició literària dels nostres autors valencians. En ell, se'ns mostra l'experiència de l'amor, com un univers que va construint-se dia a dia entre dos persones, que té un inici en un moment determinat, i que es prolonga en el temps sense solució de continuïtat. Esta volta és en el marc dels actes commemoratius del Dia Internacional del Llibre 2018, organitzats per la Regidoria de Tradicions, Cultura i Foc, de l'Ajuntament de Paterna. L'esdeveniment es durà a terme a la Biblioteca Municipal de Paterna, on tantes i tantes vesprades he anat de menut després d'eixir de l'escola, quan estava ubicada a la quarta planta de la casa de la Cultura, al carrer sant Francesc de Borja per a llegir tebeos de Tintín, d'Astèrix i Obèlix, llibres de "Los Cinco" d'Enid Blyton, i tantes i tantes novel·les que treia per a llegir a casa en el termini de quinze dies renovables, d'acord a com estableix el seu Reglament de Règim Intern. Més tard, ja es va ubicar a l'impressionant entorn de les coves de la Torre, a l'anomenada "La Cova Gran". I encara vaig tindre ocasió d'anar per a fer algun treball de classe, per a buscar bibliografia o per a estudiar. Ara, de nou, torne a la biblioteca del meu poble, per a presentar este poemari, acompanyat de dos vells amics, que faran les seues respectives ponències: Camilo Segura, Arxiver municipal i Cronista oficial de la vila de Paterna i Paquita Periche, Regidora de Tradicions, Cultura i Focs de l'Ajuntament de Paterna. La veu jovenívola dels meus amics Ivan Ortiz i Marta Alcalá, envernissaran l'acte amb una agradable lectura poètica que, estic ben segur vos encantarà. Vos espere. Esteu tots convidats!



Darrere dels teus ulls

Darrere dels teus ulls s’amaga el cel
fosc i tendre del mar d’una cançó
serena i brava i és conjunció
del teu desig de mi i el meu anhel.
Darrere dels teus ulls amb gust de mel,
dormiten els teus besos de cotó
que encenen al meu cor com un coetó
I es perd a l’univers viu i rebel.
Perquè als teus ulls de món i de secà,
de tendra arrel i aspecte mig morú
hui dorm el sentiment del meu demà.
I és que amb aquest silenci tendre i nu
tan sols diré amb el pensament serrà:
Darrere dels teus ulls hi habites tu.

domingo, 8 de abril de 2018

Dia de Pasqua



Als pobles de València és costum que el diumenge de Pasqua, el personal quede amb els amics, per a anar a dinar a una caseta, a un xalet, o directament a algun terreny en mig de la muntanya, on se sol fer o bé una torrà de xulles, o una bona paella acompanyada per tot tipus d'aperitius i tot regat per una bona cervesa i un bon vi. Després de dinar, hi sol haver un passeig per la muntanya, per a rebaixar el dinar, mentre els més menuts empinen el catxirulo, boten a la corda o juguen a jocs diversos, propis de l'aire lliure. Ja a mitat vesprada, quan el sol se'n va cap a la posta, hi ha el berenar a base de mones, panquemaos, coques d'anous i panses i llonganisses de Pasqua. La mona, en forma de llaç, o de cocodril, porta un ou dur que sempre acaba estavellat en el front d'aquell que més distret estiga en eixe moment. A diferència de la resta de pobles de l'Estat, on la Setmana Santa comença el divendres de Dolors i acaba el diumenge o el dilluns de Pasqua, ací a València la part festiva de la Setmana Santa comença el Dijous Sant i dura fins al dilluns posterior al dilluns de Pasqua, dia en què se celebra la festivitat de Sant Vicent Ferrer, de tal manera que els xiquets tenen vora quinze dies de vacances, propicis per a anar a dinar i menjar-se la mona, encara que, per motius laborals dels seus pares els dies tradicionals per a anar a menjar-se la mona a la muntanya són el diumenge de Pasqua, el dilluns de Pasqua, el diumenge posterior, així com el dilluns següent, dia de Sant Vicent Ferrer en què ja conclouen oficialment les festes pasqüeres. És a partir d'este moment quan ja es va pensant en les festes d'estiu. Enguany, el diumenge de Pasqua vàrem anar la meua dona i jo a dinar i a menjar-nos la mona, amb amics a Higueruelas, poble enclavat a la Serrania de València i quasi confrontant amb Terol, on el cel i la terra s'agafen de la mà. I, mentre el caldo de la paella anava coent-se a poc a poc, mentre raonava, amb un got de vi a la mà, no vaig poder evitar recordar eixe mateix dia de Pasqua de fa trenta o quaranta anys, a la caseta dels Caçadors, a la Vallessa, on anava amb els meus pares i els seus amics i on jugava amb altres xiquets entre els pins, o botàvem a la corda, o empinàvem el catxirulo, mentre els majors feien el dinar, paraven taula o xarraven de les seues coses. Molts són els records que guarde d'eixa caseta dels caçadors on anava de menut a menjar-me la mona. I, una volta ja adult, quan estic en mig de la muntanya el dia de Pasqua, recorde aquelles converses de majors que hi escoltava. I comprove que, trenta o quaranta anys més tard, no són molt diferents de les que enguany vaig mantenir: els pares, que cada volta es van fent majors, els fills, que cada volta es van fent grans, el treball... El dia de Pasqua és el dia idoni per a anar a la muntanya a menjar-se la mona i per a empinar el catxirulo, però també dia de records infantils que bullen a la ment, com el caldo de la paella que en eixe moment està coent-se.