Els nets d'Estellés

A mitant de setembre de l'any passat, amb ocasió de la commemoració del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés, la Coordinadora de l'Alumnat, Professorat, Pares i Mares per l'ensenyament públic en valencià, va organitzar una ruta literària sobre el nostre poeta burjassotí pels carrers de València. Vaig tindre notícia de l'esdeveniment per la premsa i vaig inscriure'm. Em va paréixer una magnífica manera d'aprofitar un assolellat matí de diumenge de tardor. Es tractava d'un passeig literari que, tenint el seu inici a la plaça de l'Ajuntament, recorria els principals carrers del centre històric de València, fent parada en determinats llocs emblemàtics, com són la Llotja de València, l'església de Sant Joan del Mercat, el Mercat Central, la plaça de la Reina, la casa d'Ausiàs March, el carrer del Miracle, els banys de l'Almirall, l'església de Sant Esteve, l'Almodí, la plaça de l'Almoina, la plaça de la Mare de Déu, el carrer dels Cavallers, el Portal de la Valldigna, per a acabar en la porta de les Torres dels Serrans. Tots ells, foren llocs pels quals l'Estellés va transitar en el seu moment i, d'una manera o d'altra es troben reflectits a la seua obra poètica, especialment al seu poemari Llibre de Meravelles. A cada parada, es feia la lectura d'un poema, després de fer una xicoteta explicació històrica d'on estàvem en eixe moment i la vinculació que el lloc en qüestió havia tingut amb el poeta. D'eixa manera, entre els carrers de València de nou prenien vida, versos d'Estellés com "no hi havia a València uns amants com nosaltres", "Un entre tants com esperen, s'ofeguen, un entre tants", que redolaven per les pedres de la Llotja, entre les ales del pardalot de Sant Joan i travessaven la porta del Portal de la Valldigna o de les Torres dels Serrans. Este passeig literari va ser amenitzat i dirigit pels nets del poeta, Vicent i Isabel Anyó, els fills de la seua filla Carmina. Ells van ser els que, amb alegria i il·lusió ens van guiar durant tota la ruta literària. Pel camí, entre parada i parada, entre explicació i explicació, entre poema i poema, pensava en la quantitat d'artistes de tota mena que han existit, de fama reconeguda: compositors, escriptors, músics, pintors... que, una volta han desaparegut, tant el pas del temps així com la inacció i també la desídia, moltes voltes duta a terme per part de la família, ha fet que tant l'autor com la seua obra hagen passat a dormir a la nit de l'oblit. No ha sigut el cas del poeta Vicent Andrés Estellés. Per la nostra part, només podem més que agrair a la seua família, sobretot hui, que fa vint-i-set anys que ens va deixar, i en este cas als seus nets, per mantindre encesa la flama de la poesia que el seu iaio va escriure en el seu dia. Ningú no mor del tot mentre se'l recorda. I en este cas, el record del nostre benvolgut poeta Vicent Andrés Estellés, tant de la seua persona com de la seua obra, perviu en els seus fills i, sobretot, en els seus nets.

Quadern de Ca Perla

Quadern de ca Perla, és aquella llibreta de tapes dures i pàgines en blanc que un es va comprar de menut a l'estanc de la plaça del poble un dia assolellat de primavera, amb els estalvis primerencs que ens anava donant la nostra iaia cada diumenge de matí, mentre ens deia "no te'ls gastes tots d'una". Aquella que vàrem guardar a un calaix perdut del nostre escriptori d'escolar i que va dormir en el record fins que, quaranta anys més tard, fent neteja de papers un dissabte qualsevol, se'ns apareix de sobte, i, de colp i volta, ens trobem al seu interior una col·lecció de paraules, un àlbum o un collage on vares apegar amb cura, amb pegamento Imedio, aquell cromo de la infantesa que tant et va costar aconseguir, la milotxa que vares volar aquell diumenge de Pasqua i que et va fer feliç almenys aquell dia, el timbal que vares tocar quan et vares apuntar a la banda de cornetes i tambors que s'acabava de crear al poble, aquelles pel·lícules de la Casa Social que visualitzaves en companyia dels amiguets, el dolor de queixals de l'adolescència que et va traumatitzar tant, la cançó que sonava a la gramola dels recreatius i que generosament havies patrocinat, les expedicions per a berenar els millors fruits dels horts de la contornada... Tots estos records dormen en Quadern de Ca Perla i veuen la llum de la mà de l'editorial Neopàtria. Qualsevol temps passat fou millor? Manel Alonso i Català, utilitzant de nou la fórmula innovadora del crowdfunding i l'estil literari del dietari, estil en el qual ja ens va demostrar la seua destresa a Les petjades de l'home invisible,-llibre del qual ja vàrem parlar- una altra volta, en primera persona ens mostra, des de la maduresa dels anys viscuts, des del record dels temps passats i, sobretot, des de la nostàlgia de les experiències macerades, aquells records d'aquell Puçol dels anys seixanta més casolà i més personal que, a conseqüència del progrés, va convertir la seua fisonomia en una ciutat dormitori, com ha passat a tants i tants pobles de l'àrea metropolitana de València, viscuts per ell i per la generació de què és part, molts d'ells anomenats al llarg de les pàgines d'este llibre. Persones com l'estanquer, Pere el Paco, Nardo el barber, Víctor, la Mitja Figa,el tio Pepe el ceguet, el tio Paco l'Asqueral, el Rullo, Juan Peris el Coeter, el Nano, Paco el basturro, Nelet el pintor, Quelo... són personatges que conformen la banda sonora original de l'autor, uns encara vius i els altres ja en l'hora de la veritat i que, des de l'atalaia del temps fan reflexionar a Manel Alonso al voltant de la vida i al voltant de la mort. Com tanca la sinopsi del llibre, "Quadern de Ca Perla és un híbrid de diari personal, àlbum de records, col·lecció de retrats i un seguit d'artefactes de reflexió i d'opinió, que Manel Alonso ha escrit durant els darrers tres anys. Un llibre que ens oferix una mirada sagaç i amb un punt de nostàlgia sobre la vida i la mort, la senectut, les relacions humanes, el pas del temps i l'empremta de la memòria. Un quadern on l'autor evoca de la mà de diversos personatges uns anys en què el món encara li era un espai per a descobrir". 

Falles 2020

 Sempre he cregut que si algun dia se suspenien les falles, hauria de ser per alguna causa de força major, com podria ser una guerra, una revolució, un atemptat terrorista salvatge, un terratrémol, una riuada o qualsevol altra catàstrofe de caràcter natural que impossibilitara que se celebraren les festes josefines d'una manera normal. De fet, al llarg de la nostra història comuna, només sis voltes s'ha produït la seua suspensió: Una fou l'any 1886, quan els fallers es negaren a pagar la salvatge pujada de l’impost per ocupar els carrers amb els monuments fallers. L'altra per la declaració de la Guerra de Cuba, l'any 1896, justament dos dies abans que les nostres festes començaren. La Guerra Civil Espanyola, també va fer que durant tres anys seguits, el 1937, 1938 i 1939, es tornaren a suspendre estes festes de foc i flama. Enguany, per sexta volta al llarg de la seua història, després de huitanta-cinc anys de celebració ininterrompuda d'esta impressionant festa, les falles s'han ajornat per decisió de l'autoritat competent, a causa d'un virus anomenat Coronavirus Covid-19, el qual amb traïdoria, s'ha colat d'una manera galopant a les nostres vides, quasi sense adonar-nos, com Cavall de Troia del segle XXI, i que està ocasionant mil i un maldecaps a tothom. No deixa de ser curiós com un virus com és el Covid-19, ha sigut capaç de causar una alarma sanitària mundial com la que està causant durant estos dies i que ha dut a terme autèntiques destrosses de tota mena, com ha sigut, en primer lloc, més de cent trenta mil infectats en tot el món, dels quals hi ha vora sis mil contagiats a tota Espanya, havent-n'hi ací a la Comunitat Valenciana, vora dos-cents malalts. També, des d'un punt de vista econòmic, els seus efectes han sigut devastadors: la suspensió de prestigiosos congressos internacionals com el Mobile Word Congres a Catalunya, l'ajornament de tota classe d'esdeveniments de tota mena, així com la caiguda lliure de les cotitzacions a les bosses del món sencer, que han tingut com a conseqüència la presa de decisions de mesures valentes i inevitables per part dels diferents governs, com són el confinament dels habitants de territoris sencers, la declaració de l'estat d'alarma, i altres que s'espera que es prenguem en dies successius. L'ajornament de la celebració de les festes falleres, suposarà un impacte econòmic negatiu prou gran en la butxaca de tots els valencians. Al més d'octubre de l'any 1957, va succeir la tristament coneguda riuada, que va omplir de fang els carrers de la ciutat de València, amb els negatius efectes que tots coneixem. Quan es va posar damunt de la taula la possibilitat de suspendre les falles de l'any 1958, es va arribar a la conclusió de què eixa mesura haguera causat un impacte equivalent a una segona riuada. La situació que estem vivint ara mateix és una situació totalment diferent que la de l'any cinquanta-set. I la decisió d'ajornar les falles a una data futura, és la correcta. Tal volta hauria d'haver-se adoptat abans. Esperem que, una volta es torne a la normalitat, se celebren les festes falleres amb tota la dignitat que es mereixen, o amb més si cap, com també la resta de festivitats ajornades, com per exemple la de la Magdalena a Castelló. I que per part de les diferents administracions públiques es duga a terme el suport de tota classe de messures que estes festes necessiten. I és que, mai un ésser viu tan menut ha causat un mal tan gran com el que està causant al món sencer el Coronavirus Covid-19.

Filant vides

 A Alcublas fa un temps es va crear una associació anomenada "Hilando vidas" la finalitat de la qual és donar visibilitat a la llavor callada de la dona rural, de la dona de la Serrania. Per a aconseguir esta finalitat, estan duent a terme una sèrie d'activitats, entre les quals es troba una molt original, que és la següent: des de fa ja un grapat de temps, més de 650 dones de 18 pobles de la comarca de la Serrania, es reuneixen per a teixer una gran obra d'art, utilitzant com a matèria prima la llana. La seua finalitat consisteix a cobrir les façanes de diversos edificis emblemàtics de la ciutat de València amb panells d'abelles teixits amb llana, com el de la fotografia que acompanya a este post. Es tracta d'hexàgons de diferents colors que representen la forma bàsica dels panells de les abelles, units entre sí, i que donen a entendre d'esta manera una complicitat, un afecte, i un model de treball en equip, que uneix a les dones entre si. És el que s'anomena sororitat. Amb tot açò, es tracta, per tant de posar en valor a la dona i, més concretament a la dona de la Serrania, de la dona rural,  doblement marginada: Pel fet de ser dona i, a més a més, pel fet de viure al món rural. I, mentre contemple diversos panells teixits a mà, no puc evitar pensar en la dona que va nàixer al Villar del Arzobispo o a Alcublas, i que va viure tota la seua vida al seu poble, on es va casar, va tindre fills i es va dedicar tota la vida a la seua casa, al seu marit i als seus fills, que es va fer major i va ser soterrada al seu poble. La que va nàixer a Losa del Obispo o a Chulilla, i als díhuit anys va anar a la capital, a València, a estudiar a un pis d'estudiants i després va tornar al poble on va continuar vivint, o que va conéixer a un xic de València i va arrelar lluny del seu poble i, de tant en tant, se'n recorda de la seua infantessa viscuda al seu poble. La que va nàixer a Tuejar o a Osset i que, vivint lluny del poble dels seus pares, els caps de setmana torna per a atendre als seus pares ja majors. La que va nàixer ja a València, però els seus pares encara varen nàixer a Chelva o a Tuéjar i els estius i dades assenyalades els passa al poble dels seus avantpassats. I és que, no totes les dones han tingut les mateixes oportunitats en la vida. I en el cas de la dona rural, sempre ha sigut la que ha passat més desapercebuda en la nostra societat. Hui, en el dia internacional de la dona, des d'estes senzilles pàgines, volem manifestar el nostre reconeixement a la dona en general i, més concretament, a la dona rural en particular. La que viu lluny de la capital, la que la societat invisibilitza, la que fa front a una casa. Hui, les nostres mans, són les seues mans, la nostra veu, és la seua veu, la nostra paraula és la seua paraula.

Fotografia: http://www.hilandovidas.com/sororidad#mujeres

Camp

Vinc de família de llauradors. El meu Iaio Vicente, el pare de ma mare, va nàixer a una alcria, l'anomenada Alcria de Lleonart, que es troba ubicada a l'horta de Campanar. Quan es va casar amb la meua iaia Sabe, va cultivar unes fanecades de terra que tenia a la Corrucossa, a l'horta de Paterna i que eren les que mantenien a la família. Per una altra banda, el pare de mon pare, també va ser llaurador. També nasqué a una alcria anomenada "Huerto de la Cruz", la qual encara està en peu. Està ubicada al camí dels Molins, en este cas a Paterna. També va viure d'allò que cultivava a les fanecades que tenia a Paterna. Mon pare, al contrari, va ser forner, però mai va abandonar el cultiu de la terra. Així, en els seus temps lliures i, sobretot, en jubilar-se anticipadament, va dedicar-se a conrear la terra, a un camp que teníem a la partida de la Canal Fonda, a Paterna, i que estava pràcticament tocant amb Campanar. La terra, especialment el cultiu de la taronja sempre ha estat vinculada als meus avantpassats i ha marcat part de la meua vida. De menut, anava amb el meu pare a ajudar-lo a les llavors del camp: A rascar, a regar, a tirar guano, a sulfatar, a traure la llenya esporgada per a cremar-la en un clar del camp... El món del camp està estos dies en peu de guerra, donada la situació de desempar i d'abandonament en el qual es troba el sector agrari. I no li falta raó: Preus de les collites tirats per terra, de la mateixa manera que les propies collites, mentre que, al contrari, els preus del guano, pesticides, aigua, sequiatge, jornals... van pujant d'acord amb el ritme de la vida, la qual cosa fa que el camp siga una autèntica ruïna. Sense suport de les administracions públiques, el conreu de la terra no és més que un negoci que fa aigua per totes les bandes. Recorde amb molta ràbia que, en certa ocasió vaig anar a uns grans magatzems situats al centre de València. Hi havia uns basquets de taronges en els quals hi havia una etiqueta on es podia llegir el preu del quilo de taronges: cinc euros i pico. És a dir, un preu exorbitant, mentre que el preu que se li estava pagant al llaurador al camp, no superava apenes els tres euros l'arrova. De fet, quan mon pare venia l'arrova a tres-centes pessetes, ho considerava un triomf. Des d'aleshores fins ara, molt ha plogut, però poc ha canviat la situació, no només al sector de la taronja, sinó al món agrícola en general. El preu de la collita en el camp, continua sent, vergonyosament, escandalosament, el mateix i, fins i tot, més baix. Aleshores, qui s'emporta tot el benefici que li hauria de correspondre al llaurador, que és qui amb la suor del seu front cultiva la collita? El meu sogre, en el seu moment, també va ser llaurador. En el seu cas, allò que cultivava era més aviat cultiu de secà: Olivars i ametlers. I sempre li he sentit dir la mateixa pregària: "Si volviera a nacer, antes me hacía legionario que agricultor". És necessari que es prenguen solucions urgents a l'agònica situació de l'agricultura. Perquè ni les taronges, ni les olives, ni les ametles, ni els ous, es crien en els lineals dels grans magatzems, sinó gràcies a la paciència, la constància i la fe del tenaç  llaurador que encara continua creient en la terra.