Fa quaranta-set anys, la mare de ma mare amb un gest de patiment típic d'ella, li va dir a ma mare "Et trobe mústia. Fas una cara que no m'agrada gens". Seria sobre l'estiu de l'any setanta-dos. Les dos agafades del braç, varen anar a la consulta que D. José Horts tenia a Paterna a la Plaça Major, davant de la casa on vivien els meus pares i la meua germana, perquè li fera un reconeixement mèdic i saber d'eixa manera, què és el que li passava. Després de dir-li ma mare al metge que feia uns dies que no es trobava bé, la va mirar i, dirigint-se a la meua iaia Sabe, amb una mirada socarrona típica d'este doctor, va dir, assenyalant a ma mare amb el dit polze: "Esta, sap vosté lo que té? Que està més prenyà que una burra". Li va fer una analítica i, efectivament, el resultat va determinar que estava en estado. Els meus pares, ja tenien una filla d'onze anys, la meua germana Maribel, ja criadeta pràcticament. La meua aparició a l'escenari, va ser primer una sorpresa, que es va convertir en alegria després. Va passar l'estiu, les festes del Crist. Va passar la tardor. Va passar el Nadal i, després dels Reis, va ingressar a l'Hospital la Fe. Mon pare, en aquell temps, treballava com a forner al forn de la Corretgeria. El seu ritme de vida era que dormia de dia i treballava de nit. Per això mateix i, davant la impossibilitat de poder portar a ma mare a l'hospital, el tio Paco, l'home de la tia Maxi, amb aquell Renault "cuatro latas" que tenia, fou qui la va portar a l'hospital i allí es va quedar ingressada. La comare de ma mare, Donya Ana Maria, al ser ma mare una dona ja major per a gestar, car tenia ja trenta-huit anys, per a evitar complicacions, no va voler que ma mare parira a casa, com era costum en aquells temps, sinó a l'hospital la Fe de València, on treballava ella i on hi havia molts més mitjans per a actuar en cas que es complicara la cosa. D'eixa manera un onze de gener de l'any mil nou-cents setanta-tres, a la una del migdia, vaig vindre al món. Com tots els nadons estàvem a la mateixa sala, encara que tots estàvem identificats perfectament amb l'etiqueta corresponent, mon pare va vore que jo duia una taca roja dalt de la cella de la dreta. I eixe identificatiu era el primer que mirava per a saber que era jo, i que no m'havien canviat per un altre. Mon pare em volia posar un nom cridaner de la Bíblia: Jonàs, Aran, Abraham, Josué... la qual cosa atemoria a tota la família. Però fou en mirar al calendari el nom del sant del dia del meu naixement, quan se li va il·luminar la ment. En el nom del sant del dia, coincidien uns quants fets: el sant del dia del naixement, la tradició familiar, un nom no massa conegut aleshores... I d'esta manera, em varen posar per nom Alejandro. Des d'aquell dia, jugant jugant, ja han passat quaranta-set anys. La resta de la història ja la coneixeu.
