Curiosament, a voltes el passat torna a nosaltres com un rellamp, encara que siga per uns instants. L'altre dia, vàrem anar la meua dona i jo a casa d'una amiga d'ella, a fer-li una visita. I, parlant, parlant, va eixir a la conversa el nom d'una persona a la qual casualment coneixíem per circumstàncies diferents. En el meu cas, el vaig conéixer essent monitor del campament al qual anava jo quan era menut. L'amiga de la meua dona, coneixedora de la meua estima per les lletres, va abandonar durant uns instants el saló en el qual estàvem i va vindre amb un llibre de poesia a les mans, anomenat La Puerta entreabierta, de Juan Bosco Cervera Sanmartin, l'amic comú. De menut, quan arribava l'estiu, a principis del mes d'agost, agafava la motxilla i me n'anava de campament, al dels Tarsicios, on un centenar de xiquets, amb panyoleta, motxilla i gorra incorporada, gaudíem de la natura durant una quinzena de dies. I en este cas, el meu passat se'm presentava de sobte, en forma de poesia, car l'autor del llibre va ser monitor del dit campament quan jo tenia dotze o tretze anys. Des d'aleshores, a penes vaig saber res més d'ell, només que per referències de terceres persones i amistats comunes, com era ara mateix el cas. Sempre que arriba un llibre de poesia a les meues mans, la primera acció que duc a terme és olorar-lo. Mentre el sostinc amb el replanell de la mà esquerra, amb el dit polze de la mà dreta airege les pàgines del llibre, mentre note l'olor de la lletra impresa. A voltes solc, fins i tot, tancar els ulls per a notar de forma més intensa la flaire del paper. La segona acció consisteix a obrir el poemari per una pàgina a l'atzar, per a llegir el poema que hi habita a dita pàgina. "El silencio es el amigo / de quien no quieres prescindir / la soledad es una compañera / hecha esposa". Llisc el poemari de Bosco i veig unes reminiscències de Pedro Salinas, que em fan remuntar a l'època de l'institut. Es tracta d'un vers senzill, tendre, assaonat, que va combinant amb la prosa poètica d'una manera desimbolta. Escrit en primera persona, té un to intimista que convida a prendre cadira a mitat del camí per a reflexionar al voltant del silenci en la soledat, mentre acarona el vent les fulles dels arbres, davall d'un cel blau que ompli de claredat el dia personal de cadascú. Un vocabulari litúrgic acompanya el poemari, record d'un passat que ha portat de la mà a l'autor des de la seua infantesa i que en un moment concret de la seua vida li va imprimir caràcter "Quiero permanecer sujeto por este cíngulo, que me impone el verso sencillo, simple, casi infantil". Mentrestant, paisatges bucòlics de las Nogueras, pedania de Requena, es succeeixen l'un darrere de l'altre a este poemari com a banda sonora original pròpia. Llisc el poemari amb l'atenció de qui escolta el silenci entre les branques altes dels pins i amb la naturalitat d'un temps viscut que s'aferra a les trinxeres de la memòria, amb la delectació de la paraula concebuda des de la senzillesa d'un camí ja recorregut i la vivència d'un passat que crida a pulmons plens a altes hores de la matinada. Mentrestant, un enyorat temps llunyà torna a tocar a la porta de casa.
