En esta nova era covid que ha fet parar el món en sec, pareix que hem oblidat que la natura continua el seu procés ordinari, que es va repetint cíclicament des que el món és món. Però no, la natura no se n'oblida de nosaltres i està sempre present d'una manera efectiva entre les persones, perquè també som natura. El temps va passant i amb ell, es van succeint les estacions. I és que, quan arriba la tardor, a les nostres terres sempre hi ha uns dies en els quals sol produir-se algun tipus de temporal, es diga gota freda, DANA o el nom amb què vulguen qualificar-lo els meteoròlegs, amb nom de persona inclòs, que sol ocasionar crescuda de barrancs, desbordaments de rius, inundacions i riuades que causen mals i desfetes per tot arreu, com hem tingut ocasió de comprovar estos dies. La pluja està present a la nostra cultura, a la nostra literatura, a la nostra música. Ja de ben menuts solíem cantar Que llueva, que llueva, la virgen de la cueva, a la guarderia, cridant com a colofó final de la cançoneta Que rompan tus cristales y los míos no! Plou poc, però, per a lo poc que plou, plou prou, sol dir el nostre refranyer fent un divertit joc de paraules, especialment dedicat per als més menuts. Plou i plou en finíssimes agulles / plou i prou / en la brossa i el terrat escrivia un inspirat Vicent Andrés Estellés en un poema que encertadament va musicar el nostre Paco Muñoz, ja fa alguns anys. Llueve y las aceras están mojadas cantava una jove María Villalon, allà per l'any 2009. Un poc més abans en el temps, l'any 1993, s'escoltava a les emisores de ràdio Si hay si tembló, la lluvia cae en soledad que cantaven uns melancòlics Celtas cortos. Viaja por el cielo, llega a tu ciudad / Y empieza a diluviar, cantaven en 1987 uns divertits Toreros Muertos, amb un més divertit encara Pablo Carbonell, en cap. En un context diferent, un romàntic Carlos Goñi cantava a finals dels noranta, l'any 1997, Aquel día amenazaba más tormenta, y la tormenta no se hizo de rogar, tot fent un autèntic paralelisme entre la pluja i el terrorisme. Oh no, it's raining again, cantava un magnífic grup anomenat Supertramp allà pels finals dels anys setanta del segle passat. O una exuberant Pepsi DeMacque cantava en 1998, Think anew right through, you're a man in the rain, davall la direcció i la guitarra d'un admirat Mike Oldfield. O una somniadora Enya, amb veu de vellut, en 2005 interpretava Every time the rain comes down. I, cóm no! Gene Kelly ballava plàcidament davall la pluja a la pel·lícula que porta el mateix nom. Era l'any 1952. Qui ha fet un sabatejat tan esplèndid com ell, a probablement, al que s'ha considerat com el millor musical del cine dels Estats Units? La pluja sempre ha estat i està present entre nosaltres, com una banda sonora original, per damunt de pandèmies i de confinaments perquè, no ho oblidem: nosaltres també som natura, encara que un virus mesquí i mortífer vulga fer-nos-ho, traure del cap.
