sábado, 27 de junio de 2020

Fèlix Perona

La vocació sacerdotal és un mòbil que sona a altes hores de la matinada, però que no tots estan disposats  a agafar-lo. Hi ha a qui li sona, però el sorprèn en la primera soneguera, en eixe moment de la nit en el que un gaudeix d'un  somni tan profund que ni l'escolta. Hi ha també a qui li sona, l'escolta i es gira per a canviar de postura en el llit, tot ignorant la telefonada. "Ja voré demà de matí quí m'ha telefonat". Però es tracta d'un tipus de telefonada que no deixa rastre al mòbil si no s'agafa en el moment que sona i, per tant no hi apareixerà al dia següent cap de telefonada perduda i pensarem que es tracta d'un somni. Més hi ha a qui li sona i l'escolta. I s'alça del llit per a agafar-lo. Quí és capaç de telefonar a eixes hores de la matinada? Normalment este tipus de telefonades que sonen tan tard, solen arrrosegar males notícies. Però malgrat això, hi ha qui s'alça del llit, agafa el mòbil i intenta endevinar qui és qui telèfona amb tanta insistència. Qui telefona, sol cridar per número privat. I encara així, hi ha qui despenja per a preguntar qui és. La veu ferma i segura que s'escolta a l'altra banda del aparell, produeix dubte i inseguretat en el primer moment. Però la serenitat i la calidesa que transmet quan parla, la veu que està a l'altra banda del telèfon fa que un ho deixe tot per a seguir-lo. Una nit qualsevol d'un día donat, tu també, Fèlix, vares rebre una telefonada al mòbil, de matinada. I vares dubtar si alçar-te del llit o no. Una volta et vares alçar, vares dubtar si contestar o no. I al final, vares contestar. Igual que en el seu moment, varen contestar altres paterners, com varen ser, entre altres, Julio Badenes, Enrique Liern, Vicente Belenguer, Enrique Gil, o, ja més recentment, José María Segura o Javier Barroso. El camí que ara mamprens, davall de la ilusa aparença de ser un camí rel, en veritat és una senda estreta amb marges plens de brossa que día a dia has d'anar desbrossant. I amb revoltes. Moltes revoltes, que moltes voltes t'impediran vore uns metres més ellà del camí. Només t'has de deixar dur per la veu que et va parlar pel telèfon la nit aquella. Sense por. No hi ha camí fàcil que et porte a cap de lloc que valga la pena. I en el teu cas. Quan en el camí arribes a algun lloc, que allà on arribes, el teu testimoni siga verdader, honest, sinzer, com la telefonada d'aquell dia. Que sempre tingués una paraula d'alé per a tots els que et rodegen, especialment per a aquells que més la necessiten. Que els teus braços abraçen els més desvalits. Que les teues mans sostinguen a qui estiga en perill de caure. Que els teus peus caminen en companyia de qui s'haja perdut en el camí. Probablement, al llarg de la teua vida, sempre hi haurà algun moment en el que et planteges si realment valía la pena haver agafat aquell mòbil. O si el tenies que haber deixat sonar en la quietud de la nit. Si en aquell moment et vares decidir per agafar el telèfon, per algun motiu seria. Sigues fidel a tu mateix i al Missatge que et varen encomanar. I que, al final del sender, quan et torne a sonar el mòbil per a dir-te que has acabat ja el camí, et desitge que un ample somriure recòrrega el teu rostre de banda a banda, indicant que has cumplit amb allò que se't va encomanar en el seu moment. És de matinada. Sona el mòbil. Una volta. Una altra. I una altra. Agafa'l, que és per a tu, Fèlix!!