Cap a l'any trenta-tres de la nostra era, Jesucrist, el fill de Déu, va entrar triomfant a Jerusalem, muntat damunt d'una burreta que un parell de deixebles seus varen amprar seguint les seues pròpies instruccions: "Aneu al poble d'enfront de vosaltres i hi trobareu un ruc nugat. Desnugueu-lo i porteu-lo. Si algú vos pregunta que per què feu això digau-li que el necessita el Fill de l'Home". Una gran quantitat de gent va eixir amb palmes i branques d'olivera per a rebre'l a Jerusalem, amb la dignitat que es mereixia, on va entrar muntat damunt de la burreta, al mateix temps que cridaven "Beneït el qui ve en nom de Déu", i crits d'exaltació pareguts. Curiosament, dos mil anys després, assistim a una progressiva laïcització de la Setmana Santa, des del Diumenge de Rams fins al dilluns de Pasqua, que du com a conseqüència que totes estes festivitats hagen passat de tindre un caràcter essencialment religiós, a tindre un caràcter més promte lúdic i de descans. Però, al mateix temps, i pel contrari, podem vore com hi ha al llarg de tot l'any, actes merament profans, que duen a terme la sacralització de determinats aspectes del dit esdeveniment, donant-li un aspecte podríem dir-ne religiós, que arriba a semblar-se a un Diumenge de Rams. Així, podem contemplar com en el nostre dia a dia, assistim, amb l'altaveu dels mitjans de comunicació i, més recentment amb la instantània distribució de les xarxes socials, a autèntics espectacles de difusió de masses: Hi ha la gentada d'adolescents que esperen pacientment acampats a la porta d'una plaça de bous que comence el concert del seu cantant favorit. Hi ha polítics als qui els agrada fer-se un bany de masses a un camp de futbol per a demanar el vot dels seus correligionaris ideològics per mitjà de les seues soflames polítiques. Hi ha el famós futbolista que entra a una discoteca mentre els seus seguidors intenten eludir els seus guardaespatles, per fer-se una selfie amb ell. Hi ha l'actor que estrena una pel·lícula i que, al foto call el rodegen els mitjans de comunicació per a fer unes declaracions, alhora que els seus fans intenten acostar-se a ell per a demanar-li un autògraf. Hi ha el torero que, després de tallar un parell d'orelles i el rabo, és aclamat pels seus seguidors, mentre eix per la porta gran de la plaça de bous corresponent, a muscles d'un enfervorit espontani, acompanyat de la banda de música que és l'alegre xilladissa de la seua afició.... Tot açò és Diumenge de Rams. Però el què eixe cantant, o eixe polític, o eixe futbolista, o eixe actor, o eixe torero no ha tingut en compte -o tal volta sí-, és que després d'un rimbombant Diumenge de Rams, ve la Mort i Passió d'un escèptic Dijous Sant, d'un trist Divendres Sant i d'un expectant Dissabte Sant i la Resurrecció d'un assolellat Diumenge de Pasqua. Tot açò, dia a dia ho podem vore als mitjans de comunicació i a les xarxes socials. Probablement, si el nostre Senyor haguera viscut al nostre temps, haguera fet ús dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials per a difondre a tot el món que hui és diumenge de Rams.
