Vinc de família de llauradors. El meu Iaio Vicente, el pare de ma mare, va nàixer a una alcria, l'anomenada Alcria de Lleonart, que es troba ubicada a l'horta de Campanar. Quan es va casar amb la meua iaia Sabe, va cultivar unes fanecades de terra que tenia a la Corrucossa, a l'horta de Paterna i que eren les que mantenien a la família. Per una altra banda, el pare de mon pare, també va ser llaurador. També nasqué a una alcria anomenada "Huerto de la Cruz", la qual encara està en peu. Està ubicada al camí dels Molins, en este cas a Paterna. També va viure d'allò que cultivava a les fanecades que tenia a Paterna. Mon pare, al contrari, va ser forner, però mai va abandonar el cultiu de la terra. Així, en els seus temps lliures i, sobretot, en jubilar-se anticipadament, va dedicar-se a conrear la terra, a un camp que teníem a la partida de la Canal Fonda, a Paterna, i que estava pràcticament tocant amb Campanar. La terra, especialment el cultiu de la taronja sempre ha estat vinculada als meus avantpassats i ha marcat part de la meua vida. De menut, anava amb el meu pare a ajudar-lo a les llavors del camp: A rascar, a regar, a tirar guano, a sulfatar, a traure la llenya esporgada per a cremar-la en un clar del camp... El món del camp està estos dies en peu de guerra, donada la situació de desempar i d'abandonament en el qual es troba el sector agrari. I no li falta raó: Preus de les collites tirats per terra, de la mateixa manera que les propies collites, mentre que, al contrari, els preus del guano, pesticides, aigua, sequiatge, jornals... van pujant d'acord amb el ritme de la vida, la qual cosa fa que el camp siga una autèntica ruïna. Sense suport de les administracions públiques, el conreu de la terra no és més que un negoci que fa aigua per totes les bandes. Recorde amb molta ràbia que, en certa ocasió vaig anar a uns grans magatzems situats al centre de València. Hi havia uns basquets de taronges en els quals hi havia una etiqueta on es podia llegir el preu del quilo de taronges: cinc euros i pico. És a dir, un preu exorbitant, mentre que el preu que se li estava pagant al llaurador al camp, no superava apenes els tres euros l'arrova. De fet, quan mon pare venia l'arrova a tres-centes pessetes, ho considerava un triomf. Des d'aleshores fins ara, molt ha plogut, però poc ha canviat la situació, no només al sector de la taronja, sinó al món agrícola en general. El preu de la collita en el camp, continua sent, vergonyosament, escandalosament, el mateix i, fins i tot, més baix. Aleshores, qui s'emporta tot el benefici que li hauria de correspondre al llaurador, que és qui amb la suor del seu front cultiva la collita? El meu sogre, en el seu moment, també va ser llaurador. En el seu cas, allò que cultivava era més aviat cultiu de secà: Olivars i ametlers. I sempre li he sentit dir la mateixa pregària: "Si volviera a nacer, antes me hacía legionario que agricultor". És necessari que es prenguen solucions urgents a l'agònica situació de l'agricultura. Perquè ni les taronges, ni les olives, ni les ametles, ni els ous, es crien en els lineals dels grans magatzems, sinó gràcies a la paciència, la constància i la fe del tenaç llaurador que encara continua creient en la terra.
