Diuen que mare és aquella dona que en un moment concret de la seua vida, va entrellaçar les seues mans amb les d'un home, per a construir amb elles un bressol. Des d'aquell dia en el qual el doctor D. José Horts li va dir a la meua iaia assenyalant a ma mare amb el dit gros "Esta, està més prenyà que una burra", per a dir-li d'una manera gràfica que estava embarassada de mi, fins fa un parell de dies en el que un altre doctor -en este cas una doctora- va signar la seua defunció, si hi ha hagut una persona que sempre ha estat pendent, tant de món pare, de la meua germana com de mi, ha sigut ma mare. I és que, una mare, és això: dedicació plena i entrega sense límits als fills, barata cançons. En totes les etapes de la vida: Tant en aquelles en les que realment se la necessita, com és la infància, com en aquelles en les que un pensa que no necessita rebre consells de ningú. Una mare sempre està ahí, per al que faça falta, siga el que siga. Ma mare va nàixer a l'any trenta-cinc del segle passat, es va criar a una casa de llauradors de Paterna, al carrer Major, on ella i les seues germanes, -les meues ties-, ajudaven al meu iaio en l'horta, als camps que tenia en Campanar. Als anys cinquanta, es va posar a festejar amb mon pare, un dia de Pasqua, allà al barranc de la font, al naixement de l'aigua, on anaven els paterners a menjar-se la mona. Varen contraure matrimoni l'any 1961. Al cab d'un any, va nàixer la meua germana Maribel. I onze anys més tard, vaig nàixer jo. Era, com deien a Paterna, una dona de sa casa, amant dels costums i les tradicions del nostre poble, que les vivia amb l'apassionament que només els de Paterna sabem fer-ho. La seua desaparició ens ompli d'una tristesa infinita, i em fa recordar cada moment viscut en la seua companyia. Probablement, un dels records més antics que guarde, siga a la capella del Santíssim Crist de la Fe de Paterna, agenollats els dos als seus peus, mentre em deia en una escolteta "Demana-li al Cristo que sigues bon xiquet". I aquell xiquet que era, hui en dia és un home fet, que recorda quan, de menut, em portava de la mà a la guarderia de Santa Rita. O al parvulari, o als primers cursos de l'EGB, tots ells al col·legi Villar Palasí, ara anomenat Clara Campoamor. O aquelles nits en vetla en què s'alçava per a donar-me alguna medicació per estar malalt. O aquells diumenges de Pasqua viscuts a la caseta dels caçadors. O aquelles vesprades infinites del mes de juliol al xalet de la tia Tica, la seua germana. Els meus èxits en la vida, li produïen més alegria que a mi i les meues penes li afligien més a ella que a mi. Són tants els records que guarde, que no cabrien en una enciclopèdia. El seu exemple, la seua dedicació i la seua entrega, sempre estaran presents en nosaltres, per a tota la vida. Ara, quan ma mare viu ja en l'hora de la veritat, no puc evitar rellegir, transcriure i compartir uns versos de Maria Beneyto que, quan els vaig llegir ja fa alguns anys, em varen impactar moltíssim. I que és ara mateix quan tenen plena vigència les seues paraules:
"T'escolte així parlant
"Vine a la mare"
O "Què et faré a la nit per a sopar?"
Paraules amb caliu i alé. Tebiesa
de la sang fent-se llavis.
"Vine a la mare".
A la infantesa em duies i em tornaves
creuant la processó de tots els sants i verges
als qui pregaves
per la filla petita i per la dona
quan la febre era el pou on m'enfonsava
o el cor em feia mal de veure i viure.
"Vine a la mare".
I el món era un manoll d'herbetes tendres,
una fira de nines
o el cel de pasqua blau de primavera".
