Brot

Fa uns anys, un Nadal passat, la meua dona i jo, vàrem comprar una planta ornamental per a col·locar-la en un lloc concret del menjador, exactament en el racó on conflueixen els dos sofàs que estan davant del televisor en forma d'angle de noranta graus, immediatament davant mateix de la làmpara de peu que fa de vèrtex. Amb el temps esta planta de fulla allargada, va començar a marcir tristament, de forma inesperada. Aleshores, vàrem optar per traure-la al balcó perquè li donara el sol i l'aire i vore si d'eixa manera aconseguíem reviscolar-la una miqueta. Li vàrem tirar guano líquid, la vàrem regar, li vàrem afegir terra fertilitzada, tot perquè la planta sobrevisquera. Vàrem aconseguir que almenys el seu deteriorament no anara a més. Però encara així, les puntes de les fulles es varen continuar secant, tot donant una imatge de planta mig moribunda de tal manera que, ens estàvem plantejant que si no reviscolava d'ací a la tardor, l'arrancaria per a plantar a la maceta un altre tipus de planta que ens durara més temps. De fa uns dies cap ací, com si la planta ens haguera escoltat i ens haguera comprés, a la seua soca va espellir un xicotet rebrotim que, a poc a poc, va començar a créixer i créixer, com si es tractara d'una espardenya de color verd. La veritat és que no vaig donar crèdit a allò que estava veient davant de mi. Immediatament, la vaig començar a regar, a adobar, en definitiva a estar pendent d'ella, per a què eixe nou rebrotim no es morira. I, la veritat és que, de moment va sobrevivint. Este fet natural que ha permés que a la soca d'una planta ornamental brote una nova vida a partir d'una planta ja vella i a punt de ser arrancada, m'ha fet plantejar la següent reflexió: Cada dia prenem una sèrie de decisions que ens van guiant al llarg de la nostra vida: Des d'aquelles que són més aviat banals, com podria ser si comprar el pa en el forn del cantó o al supermercat, fins a decisions més serioses que ens comprometen a nosaltres mateixos, bé de tipus laboral, professional o més bé de tipus personal. A partir d'eixes decisions preses, hi solen haver una sèrie de conseqüències que ens afecten directament a cadascun de nosaltres. Sempre es prenen dites decisions pel bé de nosaltres mateixos. Però hi ha vegades que no, que més bé ens perjudiquen. I en este cas no hem de fer més que assumir les conseqüències d'estes. Però encara així, siga la situació en la qual ens podem trobar, sempre hi haurà un motiu per a l'esperança. Sempre hi haurà un deus ex machina que pot variar la situació en la qual ens podem vore, i que farà que allà on no hi havia solució, aparega, quasi com per art de màgia una solució màgica per a la situació en què ens trobem. Com que a la soca d'una planta moribunda aparega un rebrotim que faça que la vida continue allà on s'esperava mort i tristesa.

"El viaje de John"

Una volta més, les xarxes socials són les que ens descobreixen la publicació d'un nou treball dins del nostre panorama musical. En este cas, es tracta del grup acústic paterner Perros Verdes, que acaba de publicar en format CD un nou LP anomenat El viaje de John. En ell, els seus integrants, Toño Bravo a la guitarra espanyola, Pepa Bravo, la veu i Pedro Bachiller, percussió, ens tornen a delitar amb esta nova publicació musical digna d'encomi. Si ja la seua primera publicació anomenada La memoria de los árboles, enregistrada i publicada a juny de 2011, ens va deixar amb la boca oberta al llarg de les seues impressionants onze cançons que la componen, huit anys després, el nostre benvolgut grup paterner ens torna a sorprendre amb 12 temes, a quin de tots millor. Dotze cançons com dotze campanades de mitjanit, cada una d'elles amb una història interna pròpia. Dotze estels de llum, amb lletres riques, plenes de contingut, de qualitat i de substància, que duen en si mateixa l'essència d'una interpretació extraordinària. Amb un aire pur i càlid, a les seues composicions de producció pròpia, hi ha una barreja d'estils que passa per la bossa nova i el jazz i unes gotetes de flamenc i pop, mescla que fan que la música d'este grup siga el còctel ideal per a escoltar-lo a poqueta nit, en un ambient envoltant, acollidor, il·luminat amb llums de neó ultravioleta, a la terrassa d'un pub mentre un sosté a la mà una copa alhora que xarra animadament amb els amics. Als seus concerts càlids i sincers, a més a més de les seues cançons de producció pròpia, solen acompanyar al seu repertori versions de clàssics adaptats per ells mateixos a les quals els donen el seu tret personal. En este disc és magnífica l'adaptacio musical del famós poema d'Antonio Machado He andado por muchos caminos del seu més conegut encara poemari Soledades. Galerías. Otros poemas. Majestuosa la versió de l'I say a little prayer d'Aretha Franklin, on una gran Pepa li fa puntetes amb la seua veu a la deessa del Soul. També s'inclou l'entranyable cançó 186 escalones. Viaje al infierno, que forma part de la banda sonora del més entranyable encara, documental El pas per l'infern. Els paterners oblidats, en el qual, modestament, vaig escriure el guió original.  Les cançons d'este nou disc, interpretades amb la sàvia destresa de la mà de Toño a la guitarra, l'extraordinària veu d'ensomni de Pepa i el ritme increïble de Pedro, van acompanyades de la saviesa i l'estima d'amics músics que li donen a este LP, un toc molt elegant, Així es manifesta als títols de crèdit del CD, on es diu que "aparecen el flamenco de Juanito, el jazz de Manolo y Peter, el blues, rock, soul y pop de Salva, Moncho, Carlos Ruiz, Gerar, Rafa y Guille, la bossanova de Carlos Fernández, la electrónica y visión musical de Jorge, la frescura de Álvaro y Adriana, las letras de Iulia y Zoila, el diseño de Moncho, las fotos de Paco, todos artistas enormes." El viaje de John és en definitiva, una aposta musical pel treball ben fet, ben travat, ben elaborat, ben acabat i ben construït, que val la pena escoltar-lo i escabussar-se en ell, cap a poqueta nit, a última hora de la vesprada.

Videoplip promocional