Crec que ja he escrit alguna altra volta ací al blog, que mon pare va ser forner, a un forn que hi havia a València, al carrer de la Corretgeria, on ara hi ha una Pizzeria. Dormia de vesprada i a poqueta nit, s'alçava, s'arreglava, agafava el trenet i anava al forn. Allí s'estava tota la nit treballant: amassava el pa, el deixava unflar, el ficava dins del forn, el treia, el deixava gelar i l'arreglava a la panera, perquè tinguera bona vista al taulell. De matí coïa les cassoles d'arròs al forn que les parroquianes portaven, fins que es feia pràcticament l'hora de dinar. Tornava a casa, dinava i es tornava a gitar. I així successivament cada dia. Per a anar de Paterna a València, agafava el trenet a l'estació de Paterna, i el deixava en la parada del Pont de fusta. Era l'últim tren del dia que passava per Paterna, fins a l'endemà. Una volta arribat a València, passava el pont que aleshores anava per damunt del riu Túria, travessava el carrer Navellos, la plaça de la Mare de Déu i, en eixir del carrer Micalet, girava a la dreta pel carrer de la Corretgeria, fins a arribar al forn que duia el nom del carrer. Este recorregut el va fer durant anys i anys fins que, en arribar els anys setanta, aquell trenet tan amanosset que agafava el varen suprimir. Aleshores es va plantejar traure's el carnet de conduir. Se'l va traure i es va comprar un cotxe. D'esta manera es podia permetre tindre una certa autonomia a l'hora d'anar als llocs, no només per a anar a treballar. Es tractava d'un huit-cents cinquanta, de segona mà, que li va comprar a un home de Paterna, de color gris, de tres portes, amb els seients abatibles, amb la tapisseria d'escay color granat, que feia que un acabara amb les cames suades en estiu. A diferència dels cotxes de hui en dia, duia el maleter en la banda de davant, mentre que el motor el duia a la banda de darrere. En eixe cotxe, vaig viure la meua infantesa, la meua adolescència i part de la meua més tendra joventut: Amb ell em portaren al metge especialista del carrer Alboraia quan m'operaren de les angines amb sis anys, amb ell anàvem a la caseta dels caçadors el diumenge de Pasqua, amb ell anàvem a l'horta, amb ell fèiem tots els viatges que vàrem tindre necessitat de fer i amb ell vaig deprendre a conduir, pel polsós camí dels Fondos. Hi va haver un moment que ja va superar la seua vida útil. Era ja a finals del huitanta i un senzill Citroën Visa Super E, el va substituir. I, ara que, a poc ha, al poble de la meua dona han estat de festes, s'hi va organitzar una concentració d'automòbils antics on es varen ajuntar tota classe de vehicles de més de trenta anys, en vore un huit-cents cinquanta de color blau, semblant al que teníem fa més de quaranta anys, no puc evitar recordar aquells dolços temps en els quals els meus somnis infantils viatjaven a lloms d'un huit-cents cinquanta.
