domingo, 7 de abril de 2019

Records

Tal volta era pel principi dels anys huitanta. Hi havia un xiquet de monyo clar i una miqueta rull, amb la ratlla al costat. Un home de monyo blanc, el rostre rogenc i el nas una miqueta pronunciat, li deia a manera de cançó entre afectuosa i burleta: "Eres blanco, reblanco i recontrareblanco". I el xiquet, mirava a son pare, que estava el seu costat. I son pare li deia, perquè li ho contestara a son tio: "Tu si que eres blanco, tio Pepe, que tens el monyo tot blanc". I, amb el respecte que li havien inculcat des de menut, contestava "Vosté sí que és blanco, tio Pepe, que té el monyo blanc". Eixe mateix xiquet, que era jo, de menut jugava amb el seu cosinet, que tenia tres anys més que ell. I quan la mare del seu cosinet, la tia Reme, veia vindre els dos junts jugant, sempre cridava amb orgull "Els dos xics més guapos d'Espanya!". Vora quaranta anys després, un torna a comprovar de nou que la vida és una bobina de fil que arriba dia en què s'acaba. En una mateixa setmana ens han deixat dos persones molt volgudes per mi, com són mon tio Pepe i ma tia Reme. I eixe mateix xiquet, que ja comença a pentinar canes, no pot evitar de nou mirar cap enrere a través del retrovisor de la seua vida. I no pot evitar tampoc recordar allò que ha sigut la seua vida familiar paterna, sobretot en la seua més tendra infantesa. En el cas del tio Pepe, persona de mentalitat progressista, la seua bonhomia i el seu caràcter desenfadat feien d'ell una persona excel·lent, amb la que més d'una volta he contrastat amb ell alguna informació al voltant d'alguna investigació sobre Paterna, que he tingut entre mans. Les celebracions familiars a la seua llar han girat al voltant de dos festivitats clau: El dia de Sant Josep, la seua onomàstica i el dia de la Mare de Déu del Pilar, el sant de la seua esposa i, alhora, germana de mon pare. En tractar-se d'un matrimoni sense fills i era una obligació moral anar a felicitar-los, efemèrides que ja s'encarregaven els pares de recordar-ho. Una volta allí, ens esperava una taula parada amb xocolate i bunyols i tota classe de frivolitats, que hi havia a qui li servia ja de sopar. En el cas de la tia Reme, tradicionalment, sempre s'ha dit que darrere d'un gran home, sempre hi ha una gran dona. I en el seu cas, no ha sigut una excepció: Esposa de Juan Moreno, des del dia que ell la va traure a ballar una cançó a la desapareguda sala de ball Astoria a Paterna, varen estar, des d'aquell moment, junts tota la vida, fins al final dels seus dies. Sempre ha sigut la seua ombra, la seua parella, la seua companya i la mare dels seus quatre fills. Sempre junts, en moments de glòria i en els moments de tristesa, sobretot quan el seu marit va estar un grapat d'anys convalescent d'una greu malaltia. I ara, quan ja són part de la meua història personal i familiar, quan no hi ha paraules per a descriure el buit que deixen en les nostres vides, els recorde en els moments familiars viscuts, quan aquell xiquet d'ulleretes, monyo clar i una miqueta rull, escoltava com el tio Pepe en el seu dia a dia, es despedia amb un graciós "Que estigueu ben rebons", o la tia Reme li donava besos en estèreo en cada galta transmetent en cada bes eixe amor que només les ties saben transmetre als seus nebots.