Esta setmana es va fer públic que el Ministeri de Cultura i esports ha acordat concedir el prestigiós Premi Cervantes al poeta d'Oliva Francisco Brines. Es tracta d'una extraordinària notícia, tant per la informació en si que transmet, com és l'entrega d'un premi literari tan important i valuós com és el Premi Cervantes, com pel fet que este premi se li entregue a un poeta -car sempre s'ha considerat la poesia la germana pobre de la literatura-, com pel fet que es concedisca a un poeta valencià de la talla intel·lectual de Brines, el qual està enquadrat dins del grup literari anomenat la Generació dels cinquanta. Entre altres destaquem a Jaime Gil de Biedma, Carmen Marín Gaite, Ana maría Matutes, Ángel González, Gloria Fuertes, Juán Marsé, Antonio Gamoneda, José Agustín Goytisolo, Rafael Sánchez Ferlosio, José Hierro, José Manuel Caballero Bonald... Han sigut aquells xiquets de la guerra, normalment fills de famílies acomodades, que mamprenen a escriure per allà pels anys cinquanta una literatura social, compromesa, en plena dictadura, en una època de restricció de llibertats. Es tracta d'una literatura que si bé continua tenint un fort contingut polític i social, la veritat és que els seus autors es van desvinculant d'este tipus de literatura i, a poc a poc, van elaborant, amb un llenguatge líric, cuidat i pulcre, una literatura més intimista que reflexiona sobre qüestions humanes i filosòfiques. Es van allunyant de la poesia ètica i social per a entrar novament en la profunditat del poeta. En el cas de Francisco Brines, podem destacar que es tracta d'una de les veus més intimistes dins de la poesia del segle vint en general i de la Generació dels cinquanta en particular. La seua veu poètica cultiva un lirisme intimista que reflexiona al voltant del pas del temps, on la infantesa apareix com un temps mític que desconeix la mort. L'adult ha sigut expulsat definitivament del paradís de la infantesa i només en alguns moments, l'home recupera la plenitud vital experimentada en la infantesa. El jurat del Premi Cervantes, ha reconegut "su obra poética, que va de lo carnal y lo puramente humano a lo metafísico, lo espiritual, hacia una aspiración de belleza e inmortalidad. Es el poeta intimista de la generación del 50 que más ha ahondado en la experiencia del ser humano individual frente a la memoria, el paso del tiempo y la exaltación vital". Llicenciat en Dret, Filosofia i LLetres i Història, és Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de València. Va ser lector de literatura espanyola a la Universitat de Cambridge i en acabant, professor de llengua espanyola a la Universitat d'Oxford. La seua obra poètica ha estat reconeguda amb diversos guardons: El premi Adonais per "Las Brasas" (1959), el Premi de la crítica en la modalitat de poesia castellana per "Palabras en la oscuridad" (1967), el Premi de les Lletres Valencianes el 1967, el Premi Nacional de Poesia per "El otoño de las rosas" (1987), el Premi Fastenrath per "La última costa" (1998), el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1999), el Premi de Poesia Federico García Lorca (2007) i el Premi Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (2010). El 9 d'octubre de l'any passat se li va concedir l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Hui les lletres Valencianes es vesteixen d'alegria i de goig per la concessió de tan important guardó a un colós de les nostres lletres com és Francisco Brines. Per a l'equip de redacció d'este blog es tracta d'una excel·lent notícia de la qual alegrement ens fem ressò. Des de la humiltat d'estes lletres, cridem ben alt i clar: Moltíssimes felicitats, Francisco Brines!
