
Allà a mitant dels anys noranta, no recorde quan fou, però imagine que seria en primavera, ja tocant l'estiu, n'hi hagué un grupet de xiquets que, per les vesprades es dedicaven a practicar este arriscat esport. Una vesprada d'aquelles, era dissabte, varen començar a llaçar-se els xiquets. Ara l'un, ara l'altre, una i altra volta, tot fent la seua delícia i la reprimenda d'algun que altre transeünt que, de moment, veia en perill la seua integritat física i a la qual aquells xiquets feien cas omís. N'hi hagué un que es va seure al seu monopatí i el va deixar caure des de la porta d'on estava el Centre Musical, sense adonar-se'n que en eixe moment estava eixint la gent de l'església, de misa de huit. Aquell xiquet no va poder frenar a temps i es va estavellar contra aquella massa de gent. Allò pareixia una partida de bolos, quan es llaça la bola i esta en fa caure tres o quatre, igual. Afortunadament este fet no va passar més enllà d'un "sustet" i alguna xicoteta contusió sense importància. Però el més graciós fou que, una volta va passar tot i la gent es va calmar, una dona que eixia de missa i que va ser atropellada i voltejada, la caiguda va fer que les claus de sa casa, que les duia a les mans, volaren per l'aire i es perderen per la plaça. Després d'estar mitja hora tots buscant per la plaça les claus, per allí no apareixien. Allí hi havien set o huit persones buscant pel carrer, per la porta de l'església, pel seu cancell, per la vorera,... fins i tot mirant per tota la plaça, però allà no apareixien les claus. Al dia següent quan aquella dona estava començant a plantejar-se el canviar el pany de la porta de sa casa, va rebre una telefonada. Era un senyor del poble, també damnificat per l'atropello. I era per a comunicar-li que les claus de sa casa les tenia ell. Pareix ser que al caure aquella dona i volar les seues claus per l'aire, per pura casualitat varen anar a parar a la butxaca de l'americana d'aquell home. I fou quan va arribar a sa casa i se la va llevar quan se'n va adonar. I una volta més en la vida és quan un observa cóm les casualitats del món, com sempre, fan de les seues.