Un dels carrers que dóna a la plaça del Poble a Paterna, és el carrer Mestre Canós, tradicionalment conegut com el "carrer de la fàbrica". Comença en el cantó de la farmàcia, on hui en dia ja no n'hi ha farmàcia, i acaba al bar San Pedro, tot desembocant a la plaça del poble, lloc de reunió dels paterners. Es tracta d'un carrer que va de baixadeta, fa una miqueta de corba cap a la dreta, tot prolongant-se una volta passada la plaça. pel carrer Vicent Cardona, amb una pendent menys pronunciada, fins a arribar a l'estació del trenet, on ja s'acaba el poble i comença l'horta al camí de l'estació. Este carrer mestre Canós deu el seu nom a D. Francisco Canós Sanmartín, mestre que va exercir a Paterna, de l'any 1888 al 1891. La baixadeta natural d'este carrer, fa que siga molt golosa per a que els xiquets, utilitzant qualsevol mitjà que porte rodes, bé siga un monopatí, bé siga una bicicleta, es deixen caure des de la part més alta del carrer, en caiguda lliure, sense frens, fins a arribar a la plaça del poble on ja, amb una xicoteta tombadeta o una simple frenada, es fa parar el vehicle en qüestió. Els més atrevits, encara s'arrisquen a continuar rodant pel carrer Vicent Cardona, amb contacte ja amb el trànsit rodat, fins que el seu vehicle es va parant de forma natural.
Allà a mitant dels anys noranta, no recorde quan fou, però imagine que seria en primavera, ja tocant l'estiu, n'hi hagué un grupet de xiquets que, per les vesprades es dedicaven a practicar este arriscat esport. Una vesprada d'aquelles, era dissabte, varen començar a llaçar-se els xiquets. Ara l'un, ara l'altre, una i altra volta, tot fent la seua delícia i la reprimenda d'algun que altre transeünt que, de moment, veia en perill la seua integritat física i a la qual aquells xiquets feien cas omís. N'hi hagué un que es va seure al seu monopatí i el va deixar caure des de la porta d'on estava el Centre Musical, sense adonar-se'n que en eixe moment estava eixint la gent de l'església, de misa de huit. Aquell xiquet no va poder frenar a temps i es va estavellar contra aquella massa de gent. Allò pareixia una partida de bolos, quan es llaça la bola i esta en fa caure tres o quatre, igual. Afortunadament este fet no va passar més enllà d'un "sustet" i alguna xicoteta contusió sense importància. Però el més graciós fou que, una volta va passar tot i la gent es va calmar, una dona que eixia de missa i que va ser atropellada i voltejada, la caiguda va fer que les claus de sa casa, que les duia a les mans, volaren per l'aire i es perderen per la plaça. Després d'estar mitja hora tots buscant per la plaça les claus, per allí no apareixien. Allí hi havien set o huit persones buscant pel carrer, per la porta de l'església, pel seu cancell, per la vorera,... fins i tot mirant per tota la plaça, però allà no apareixien les claus. Al dia següent quan aquella dona estava començant a plantejar-se el canviar el pany de la porta de sa casa, va rebre una telefonada. Era un senyor del poble, també damnificat per l'atropello. I era per a comunicar-li que les claus de sa casa les tenia ell. Pareix ser que al caure aquella dona i volar les seues claus per l'aire, per pura casualitat varen anar a parar a la butxaca de l'americana d'aquell home. I fou quan va arribar a sa casa i se la va llevar quan se'n va adonar. I una volta més en la vida és quan un observa cóm les casualitats del món, com sempre, fan de les seues.
