A la Ciutat de la Justícia de València, s'ha instal·lat, dels dies 19 a 27 de novembre, una exposició itinerant anomenada Paredes que hablan. Amb ocasió de la celebració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les dones, que es commemora cada dia 25 de Novembre, es va inaugurar el passat dimarts dia 19 esta exposició, organitzada per la Fundación Mujeres i el Fondo de Becas Soledad Cazorla, amb la col·laboració de l'agència TBWA i la Conselleria de Justícia de la Generalitat Valenciana. Esta exposició, que es troba ubicada al Hall de l'enorme complex judicial de la ciutat de València es compon, a banda del panell explicatiu, de quatre panells que, cadascun d'ells simulen la paret d'una casa qualsevol -la teua, la meua, la del veí-, adornada amb una prestatgeria, un osset de peluix, una llàntia, un perxer, un quadre... elements quotidians que hi ha a la paret de qualsevol casa. La peculiaritat consisteix en el fet que si un acosta l'orella a la paret, es pot escoltar un relat contat per familiars directes de la víctima: Relats tristos, durs, forts, molt forts, narrats per aquells que realment varen estimar a les víctimes de la Violència de Gènere -una germana, un fill, una mare- d'estos que et produeixen un calfred que et recorre tot el cos, la finalitat del qual no és una altra que la de donar visibilitat així com la de conscienciar a tot aquell que l'escolte, del greu problema que suposa la plaga de la violència de gènere. Perquè quasi sempre és un problema que ens sol tocar de lluny. I, si alguna volta ens sorprén de prop, acabem no donant-li importància, amb la cruel excusa de què és un problema intern de la parella en el que no hem d'interferir. Es tracta, doncs, d'un problema social que ens afecta a tots com a societat i al que tots hem de fer front cadascun en la mesura de les nostres possibilitats. Perquè, igual que la mar comença a les piques i vàters de cadascuna de les nostres cases, la violència de gènere comença, no quan l'assassí deixa caure l'arma sobre el cos de la víctima, sinó quan cadascun de nosaltres és còmplice rient les gràcies a eixe acudit de mal gust que conta un amic o un company, o mirant cap a un altre costat en sentir uns crits en el pis que hi ha al costat nostre, o en una conversa d'autobús o de bar on, sense conéixer, es parla sense trellat, convertint la víctima en victimari. I al final, un arriba a la conclusió de què és un problema ni més ni menys que d'educació i de formació en valors, al qual els polítics haurien de fer-li front fomentant eixa educació i eixos valors que en acabant, els mitjans de comunicació, amb determinats programes i continguts, s'encarreguen de destrossar. Les parets parlen no només en fantàstiques i bucòliques històries de terror i d'assassinats com les d'Agatha Christie o de Georges Simenon, sinó també en la dura i sempre cruel realitat de cada dia, per totes aquelles que ja no ho poden fer, i que és la que, per desgràcia, escoltem tan sovint als mitjans de comunicació.
