Hem anat a comprar a la carnisseria. A un racó del taulell, hi ha una vidriola de metacrilat transparent en forma de pot quadrat, on hi han ficades unes quantes monedes. I davant, penja un cartell on hi ha una fotografia en què, en un primer pla hi apareix una monja de mitjana edat. Darrere, en un segon pla hi ha tres dones de raça negra, abillades amb vestimentes pròpies de la seua cultura. El cartell el retola la paraula DOMUND. I el subtitula la següent frase: "Aquí estoy, envíame". El penúltim diumenge del mes d'octubre se celebra a tot el món el Diumenge Mundial de les missions, jornada en la qual l'Església Catòlica promou l'esperit missioner. Enguany, a pesar de la pandèmia, també es celebra esta jornada, amb les restriccions pròpies dels temps que estem vivint. I, mentre contemple la vidriola de metacrilat, el cartell anunciador, així com el seu missatge, el meu pensament es rescola pel clivell de la vidriola i apareix a aquella Paterna dels anys huitanta en la que a la plaça del Poble, a la porta de l'Ajuntament estava aparcada aquella furgoneta Land Rover blava i també el Seat 131 ranxera supermirafiori, els dos de la Policia Municipal. Eixe penúltim diumenge del mes d'octubre, a punta matí, a la porta de l'església s'instal·lava la mesa petitòria on prenia cadira la directiva de Obras Misionales Pontificias, al voltant d'una taula allargada on al mig hi havia una urna on les persones que entraven o eixien de missa, dipositaven el seu donatiu. Als xiquets ens donaven una vidriola, de plàstic per als més xicotets i de fang per als més majors, amb el bust d'un negret, un xinet o un indi, on hi havia escrites les paraules "Ayuda a las Misiones". Dins de la mateixa, s'introduïa un paperet amb el nom dels xiquets que la custodiaven i que tenien la noble missió d'anar pel carrer demanant la voluntat. "Bon dia. La voluntat per al Domund?". Així a una persona i a una altra, i a una altra, fins a la una del migdia, que era el límit horari per a tornar-la. Normalment, solíem anar captant dos o res xiquets per cada vidriola. I mentre un la sostenia, l'altre duia a les mans uns adhesius de la dimensió d'una ungla on estava dibuixat el logotip del Domund. La voluntat per al Domund? I quan una persona hi dipositava la seua voluntat, se li apegava l'adhesiu a la solapa de la jaqueta. Eixe era el senyal que indicava que ja hi havia col·laborat. Aleshores, la moneda oficial era la pesseta. I normalment se solia donar un o dos duros. Si algú dipositava cinc duros, se li donava un adhesiu més gran, de la grandària de la palma de la mà. I si deixava caure un bitllet de cent pessetes, se li donava un banderí de tela en forma de triangle isòsceles allargat, imprés també amb el logotip d'eixe any. Era aquell un fred matí de caminar pels carrers. La voluntat per al Domund? De pujar i baixar escales, de tocar a les portes de les cases. La voluntat per al Domund? Fins al final del matí, en el que s'entregaven les vidrioles, o bé a Carmen Liern, o a Carmen la Flara que ens agraïen sincerament la col·laboració prestada. La il·lusió venia al diumenge següent, en el que en l'Al·leluia de la setmana, a l'última pàgina anava publicada de forma detallada tota la recaptació treta i on apareixia el nom de cadascun dels xiquets que hi havíem participat, així com la quantitat que hi havíem recaptat. I ara, trenta o quaranta anys després, a través del metacrilat d'una vidriola petitòria, es reflecteixen estos records d'infantesa d'un fred diumenge de Domund qualsevol.
