Anna Roig Llabata



Frágil-Difícil, d'Anna Roig Llabata.

A la prestigiosa galeria d'art Galeria Cuatro de València, des del passat dia 19 d'octubre fins al 13 de novembre, l'artista plàstica Anna Roig Llabata, exposa la seua sèrie Fràgil-Difícil, comisariada per José Lapasió, on incorpora obra recent, amb treballs que han sigut premiats darrerament, com ara el seu Gabinet de curiositats. Esta col·lecció d'obres de la sèrie que ara s'exposa a València, va ser exposada la passada primavera al Centre Cultural Caixa Ontinyent, i va participar en la Bienal de les Arts Ciutat Vella Oberta de València, on va tindre dos reconeixements.

En paraules de l'autora, Fràgil-Difícil és l'efecte de la simultaneitat temporal a través dels objectes. Eixe carregament de coses que arrosseguem al llarg de la nostra vida, que ens acompanya allà on anem i que va creixent, a poc a poc. Fràgil-Difícil potser siga eixe fil que ens uneix a través del temps amb allò que una vegada vam ser, i que ens ha convertit en el que ara som.


Qui és Anna Roig Llabata? Si ens atenem al seu currículum, és llicenciada en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València. Es va especialitzar en escultura i va emprendre els estudis doctorals sobre la dona dins el món de l'art. Realitzà diversos cursos de postgrau amb Francisco Jarauta, Mayte Beguiristain, Ramon de Soto, José Miguel G. Cortes i J. V. Aliaga entre altres, i també cursos d'il·lustració a l'editorial Barcanova. L'editorial en la que més ha publicat és Edicions del Bullent: Estel i els àngels i Estel estel·lar, de Lourdes Boïgues, La Masereta i La Nit de Nadal, de Paco Muñoz, El secret de l'estora Leonora, de Mercé Viana, Paco Muñoz, l'home de la guitarra, escrit per Enric Lluch. A l'editorial Bromera Els animals agraïts, de Llorenç Giménez, aquest llibre va ser el primer que va il·lustrar, el va publicar per primera vegada l'Institut Municipal de Cultura de Meliana. Es va esgotar aquella primera edició i després Bromera el va reeditar.

ECIR, Edelvives-Terra Nostra i Anaya són altres de les editorials amb les que ha treballat.

Anna ha realitzat nombroses exposicions: a Siena, Rijeka, València, Girona, Madrid, Alacant, Ávila, Salamanca... i la seua obra es troba en múltiples col·leccions públiques i privades.

 Amb José Lapasió (e), comisari
de la exposició, a Galeria Cuatro
i Miguel Castillo (d), galerista.
(Fotografia cedida per l'autora).

Si ens atenem a la seua trajectòria vital, per part paterna, el seu avi Lluís Roig d'Alós va restaurar les roques del Corpus de la ciutat després de la riuada del 57, i sa tia Pilar Roig ha estat l'encarregada de recuperar els frescos de l'esglèsia de Sant Nicolau de València. Per part materna, del seu avi Germán Llabata, ha heretat la seua capacitat de treball al forn de l'Encarnació de València, del qual era el propietari. I de sa mare, Maria Teresa Llabata, bibliotecària, l'amor pels llibres i la literatura.

Què podria eixir d'esta barreja de llinatges, sinò una artista plàstica com Anna? Hem tingut la possibilitat de fer-li unes preguntes, que reproduïm a continuació:

"La infantesa és la pàtria dels artistes. Conta'm un record de la teua infantesa.

De records d'infantesa en tinc molts i variats. Tinc uns pares valents i atrevits, que ens van dur pel món des de ben menudes, a les meues germanes i a mi. Els primers records són del Jardí Botànic de València, on em portaven a jugar de ben menuda; més avant, al 1978, dels EEUU, on vam viure any i mig, tot el nucli familiar, gràcies a una beca d'investigació que li van concedir a mon pare. Una de les primeres que va donar el Ministeri d'Educació després de la mort del dictador. Ja de tornada a València em fascinava anar a la Biblioteca del carrer de l'Hospital, actualment dita "Pilar Faus", a la seua secció d'infantil on reia sense parar llegint els còmics d'Asterix, Tintín, Mortadelo... més d'una vegada em cridaren l'atenció... ma mare m'ha contat que ja em comprava tebeos quan encara em duia en el carret! Avui en dia tinc una nodrida col·lecció. D'ací, de Paterna, tinc el record dels estius, la piscina i del cine, al que ens portaven de tant en tant els meus iaios Fina i Germàn. Ara visc a la casa dels estius de la meua infantesa i he vist als meus fills jugar als mateixos llocs on ho feia jo. Això és bonic.

Com naix en tu la vocació per l'art?

L'art sempre ha sigut present al meu entorn. Els quadres a l'encaústica fets pel meu iaio Luis que teniem a casa em cridaven molt l'atenció... sempre hem tingut obres originals penjant a les parets, bé, excepte un parell de 'Picassos' de l'època rosa, que eren reproduccions, clar. Després la meua iaia Pilar, que també va ser artista, va voler ensenyar-me a dibuixar del natural. Jo era la típica xiqueta que quan s'avorria agafava un llapis i es posava a dibuixar, i ma mare diu que estava sempre igual: mamá me aburrooo i, clar, tenia blocs i llibretes i taules i de tot dibuixat per casa!

Vista de la Galería Cuatro, amb l'exposició
 "Frágil-Difícil al seu interior.
Fotografia de Asun Bonilla.

En quina disciplina de l'art et senteixes més còmoda treballant? Pintura, escultura...

Em sembla que en aquest sentit sóc cul de mal asiento. Depén del moment. Ara mateix, disfrute molt amb aquesta sèrie que tinc en marxa: FRÀGIL-DIFÍCIL, on organitze els objectes reals dins d'urnes i caixes transparents per transmetre alló que vull dir. Crec que els que tenim aquesta necessitat d'expresió no ens parem a pensar en resoldre la nostra inquietut amb diciplines tancades.


Quina és la paraula que millor et defineix: pintora, escultora, artista gàfica, artista urbana, il·lustradora?

Si jo mateixa he de clasificarme, em definisc com artista plàstica.

Desenvolupe la meua feina en diferents àmbits laborals dins del art. El diseny gràfic em permet mantindre una relació directa amb la societat en la que visc, és un art aplicat que et permet canviar el teu entorn. La il·lustració de llibres, un altre art aplicat, em fa aprendre molt, ja que és un món on la documentació sobre el tema que vas a il·lustrar és fonamental, fins i tot en el cas de la poesia i la literatura infantil. I el desevolupament de la meua obra personal i l'organització d'exposicions em fa crèixer i conèixer tants temes i persones diferents, que no em puc decidir encara per cap camí dels tres. El que més m'agrada es poder compaginar-los i que uns contaminen als altres, perque, al cap i a la fi, acabe aplicant els mateixos criteris artístics a tots tres àmbits.

Quins són els teus mestres, les teues influències?

Al llarg de la meua trajectòria m'he fixat en el treball de molts artistes. Des de sempre Basquiat m'encanta, Tàpies, Saura, Millares, Kurt Shwitters, Alberto Burri, Carmen Calvo amb el seu particular treball fotogràfic és molt interesant. Actuals, dins del trash art, Francisco de Pájaro i El Anatsui. En el camp de la il·lustració i el còmic disfrute amb Delisle, Gibert, la Satrapi, Étienne Davondeau... i a nivell de disseny Saul Bass, Paula Scher, Bruno Munari i Paul Rand, són els meus favorits.

Què t'inspira per a crear una obra d'art?

L'artista plàstica Anna Roig Llabata montant l'exposició.
(Fotografia de l'autora).

M'inspira una idea, pot ser una idea gràfica o intelectual. Una idea que necessite transmetre, vóre feta fora del meu cap, davant dels meus ulls, tocar-la. I puc estar donant-li voltes durant mesos, fins que trobe la manera de fer-la real. Llavors es quan m'envaeix una alegria infinita.

Quin seria el teu somni a realitzar en el món de l'art?

Fa anys que em ronda pel cap fer un centre cultural a Paterna. És una idea molt ambiciosa, però com a artista tire a faltar ací una veritable Casa de la Cultura. Tenim un edifici singular dedicat al teatre, tenim biblioteques, la de la Cova Gran és molt bonica –i a més té una obra meua, Triangle Blau, darrere el mostrador...–. Però no tenim un lloc, cap edifici singular, on es puguen fer grans exposicions. La sala del Gran Teatre es queda menuda per a fer exposicions d'artistes de projecció estatal o fins i tot, es podrien fer també de caràcter internacional. Cal recordar que veïna de Paterna és Monika Buch, artista internacional i primera dona espanyola que va estudiar a l'escola de Ulm i que, per desgràcia, es desconeix la seua interesant obra a Paterna. Amb l'escultor Luciano González vaig treballar un projecte exhibitiu on poder convidar a exposar a artistes coneguts de tota Espanya i donar a conèixer l'art contemporani a Paterna en una gran exposició, amb format de biennal. El projecte encara dorm a un calaix, ja que no es va poder fer viable al no trobar un espai suficientment gran i accesible a Paterna per dur-lo a terme. Aquest és un dels meus somnis.

Ets de família de paterners –de la família dels Jandrets–, tens el taller a Paterna. Com influeix Paterna en la teua obra? 

Obres dedicades a la Cordà de Paterna.
(Fotografia de l'autora).

Cada cop influeix més. Tinc el taller a un lloc tranquil envoltat per camps de tarongers i és ací on trobe la veritable concentració per a la creació... He anat coneguent al llarg dels anys el peculiar caràcter d'este poble. Visc ací des de fa uns 20 anys i l'he vist canviar. És un poble que ha vist incrementada la seua població en poc de temps, ara té uns 70.000 habitants, però molta de la gent del barri centre conserva eixe calor humà de poble que a mi m'agrada. És admirable tambè la capacitat d'acollir gent de totes les cultures i orígens, diguem que és un poble on pots trobar molt diversos registres, des de vells llauradors, llauradores africanes, esportistes d'elit, intelectuals, artistes sonors d'avantguarda, fins al nostre sensei coreà amb academia plenament integrada de taekwondo, una gent molt interesant. I mirant d'entendre el meu entorn inmediat és com m'he fixat en la Cordà. Eixe gran espectacle col·lectiu que fan els homes i les dones paterneres, no exempt de risc i ple d'un sentiment de germanor difícil de trobar en altres llocs. Per això, darrerament he encetat una sèrie d'obres, inclosa en aquesta expo de FRÀGIL-DIFÍCIL a la Galería Cuatro de València, al voltant d'aquesta manifestació pirotècnica tan espectacular i potent que es viu la nit del darrer diumenge d'agost al carrer Major de la ciutat. Vos convide des d'ací a visitar-la, i també l'exposició, on trobareu tres obres que he realitzat sobre els mateixos taulers de protecció del carrer de La Cordà 2018. Fins al 13 de novembre al Carrer de la Nau, 25 a València.


Com definiries el teu estil? Et consideres dintre d'alguna tendència artística?

A nivell d'art plàstic treballe l'abstracció, ambdues vessants: la de la taca, on el color i la forma són els protagonistes; i l'altra vesant és la poesia visual o objectual, on els objectes i la seua organització en un espai acotat, plantegen al espectador actiu una sèrie de qüestions. Adentrant-nos en aquest àmbit de la poesia objectual, pel tipus d'objectes que utilitze, podria dir que he fet un camí des del dadaisme fins al trash art. Però no sóc militant d'un trash art estricte, on només es parla d'una inquietut ecològica i de remoure consciències. Busque un discurs un poc més ampli.

Es pot viure de l'art?

És molt complicat, i no es pot viure còmodament. S'ha de treballar contínuament, has de fer del teu treball la teua vida. Sent un treball necessari per la societat al llarg dels segles, és realment trist que encara ens tinguem que fer aquesta pregunta.

Recentment han condecorat Paco Muñoz amb el Premi al Mèrit Cultural, otorgat per la Generalitat Valenciana. Has il·lustrat diverses publicacions que parlen d'ell. Què vares sentir quan vares rebre la notícia de la concessió del seu premi?

Vaig pensar que ja era hora! Paco es tota una institució, el conec personalment des de fa uns anys, i sempre és un plaer coincidir amb ell en les presentacions dels nostres llibres o anar als seus concerts. És memòria viva de la nostra història recent, i un pou d'anècdotes amb les que et fa riure i aprendre coses de Juanito, com ell li diu a Joan Manuel Serrat, o d'Ovidi Montllor o del poeta Estellés, per exemple.

Damunt he tingut la sort i l'oportunitat d'il·lustrar alguns llibres de la seua recerca de cançons populars valencianes, ja et pots imaginar la meua alegria!

Paco Muñoz i Anna Roig Llabata
signant exemplars de  L'home de la guitarra,
a la Fira del Llibre de Valencia.
(Fotografia de l'autora).

A L'home de la guitarra, d'Enric Lluch, editat per Bullent i ideat per la coordinadora pel valencià El Guaix a partir de l'homenatge que li van retre al Teatre Principal i on Enric Lluch li va dedicar unes paraules i jo li vaig fer l'il·lustració del cartell–, Enric fa un recorregut pel camí que va fer Paco al llarg de la seua vida musical.

El cartell del Principal a Paco li va encisar! De fet té un dels cartells originals que eren a la porta del Principal, tamany natural, penjat a sa casa.

Paco ha fet una tasca fonamental de recuperació i difusió del nostre llegat musical popular per xiquets, alhora que aporta amb les seues cançons pròpies un suau i reivindicatiu punt de vista envers el nostre pais, com el Què vos passa valencians, El vell Montgó o l'emblemàtic Serra de Mariola .

Quin consell li donaries a un recien llicenciat en belles arts que vulguera introduïr-se en el món de l'art?

El món de l'art es molt ampli, i els espais laborals on es pot aplicar la creativitat i els coneixements artístics són molt nombrosos. Però s'ha de tindre amplitud de mires, curiositat i oblidar-se dels prejudicis".


Des d'estes humils paraules, agraïm de cor a l'artista plàstica Anna Roig Llabata per la seua gentilesa en la cessió de les fotografies que il.lustren este post, així com per dedicar-nos uns minuts del seu temps  per a contestar les preguntes que li hem fet. A tots, vos animem a que aneu a visitar l'exposició Frágil-Difícil fins al dia 13 de noviembre a la Galeria Cuatro. De veritat que val la pena.