A Vicente Porter Espinosa, en la veritat.
Al llibre del Gènesi, ens conta la Bíblia que Déu va expulsar del Paradís a Adam i Eva, els primers hòmens que varen poblar la terra. El seu delicte fou haver desobeït les seues normes i haver menjat la fruita de l’arbre que Déu els havia prohibit menjar. Una volta els va assenyalar la porta d’eixida del Paradís, els va dir, entre altres coses «Et guanyaràs el pa amb el suor del teu front fins que tornes a la terra de la que vares ser tret». Des d’aquell moment i, fins a l’actualitat, la primera ocupació de les persones ha estat tindre un ofici amb el que guanyar-se eixe tros de pa amb el que alimentar-se ell i els seus.
Cada època ha tingut els seus oficis propis, d’acord amb les necessitats pròpies que cada societat ha tingut. De fet, els primers oficis que varen aparèixer dels quals tenim constància varen ser aquells que conreaven directament la terra per a, a partir d’ella, alimentar-se. No ens consta de què varen viure Adam i Eva, però si que tenim constància per la mateixa Bíblia, que els seus dos fills Caín i Abel, l’un, Caín, va ser llaurador i l’altre, Abel, va ser pastor. Oficis que, des d’aquells primers temps fins a l’actualitat, d’una manera o d’altra, han estat sempre presents en la nostra societat.
Molts són els oficis existents. Tants com activitats existeixen. En l’actualitat pràcticament tots ells, degut a l’evolució de la societat, estan tecnificats. Però hi ha una sèrie d’oficis que podríem considerar com a tradicionals o artesanals, que encara continuen tenint a la persona i les seues habilitats, com a ferramenta essencial: Entre altres podríem nomenar l’ofici de ferrer, ebenista, forjador, manyà, fuster, orfebre,....
Recentment, hem patit la trista pèrdua de dos paterners que, si hi ha un fet que els agermana és el fet d’haver desenvolupat una professió tradicional o artesanal, en la qual han utilitzat com a ferramenta essencial de la mateixa la seua persona i les seues habilitats. I que, una volta han desaparegut, ens hem quedat una miqueta òrfens, tant en allò que respecta a la seua persona, com al treball que han dut a terme. Per això mateix són els últims del seu ofici, ací a Paterna. Estem parlant de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, i Francisco Giner Alfonso, Paco el terrisser.
Manuel Guillem Marco: Manolo el Gallo, l’últim carreter
A la plaça del Poble, en el racó, entre on estava el casino de la Plaça i la barberia de Fava, hi havia l'hostal de la plaça, una tenda regentada pel tio Enrique Guillem Aguilar, el Gallo i la tia Pilar Marco Espinosa a la que, si bé sempre se li ha dit l'hostal de la plaça, en realitat sempre l'hem conegut com un lloc on es venia lleixiu, carbó i serradura. A més a més, el tio Enrique el Gallo era carreter i es dedicava a fer ports de tot tipus de gènere, amb el carro i l'haca.
El tio Enrique va nàixer a l’any 1908 i son pare, Manuel Guillem Benlloch, quan era xicotet, un dia li va posar una faixa ampla negra i uns botins i va dir «Ahí va mi gallo». D’eixa manera tan curiosa va sorgir este malnom que han anat heretant els seus fills.
Sempre hem tingut curiositat per saber per què a eixe lloc de la plaça del Poble se li deia Hostal, si es tractava d’una casa de poble tradicional, on no hi havien habitacions més que per als habitants d’aquella casa. Segons ens varen informar, pareix ser que, en l’època en la que el carro era el mitjà de locomoció més important per a transportar tot tipus d’objectes, l’hostal era el lloc on els carreters feien parada i fonda ací a Paterna i si havien de dormir i descansar, ho feien dins del carro, bé dins de la casa o bé al carrer, a la plaça.
Del matrimoni del tio Enrique i la tia Pilar, varen nàixer 4 fills: Enrique, Vicente, Manolo i Antonio. Cadascun d'ells es va dedicar al seu respectiu ofici i, d'ells, Manolo va ser qui va continuar amb la marxa familiar en l'hostal, alhora que feia ports amb el seu carro i l'haca. Persona noble com la que més i treballador incansable, feia repartiments a domicili d'allò que venien a l'hostal. O bé se'l llogava per a carregar enderrocs, o per a portar sacs de guano als camps de l'horta. Per a qualsevol faena que se’l buscara, sempre estava dispost.
Hui en dia era tot un espectacle costumista vore a Manolo traure o guardar el carro i l'haca de l'hostal, o vore'l passar muntat dalt del carro amb el ramal a la mà, mentre es sentia el soroll del rítmic tentinejar de l'aparellada, i el peculiar trot de l'haca en xafar amb les ferradures l'asfalt, amb renill inclòs. Com també era un altre espectacle costumista vore com feia el canvi de les ferradures de l'haca, que arremolinava a curiosos, sobretot xiquets, en el racó de la plaça, a la porta de l'hostal. Entre dos persones, alçaven la pota de l'haca, amb uns alicates li treien els claus, li llevaven la ferradura gastada i se li'n clavava una de nova.
També eixia el dia de sant Antoni Abat, en la benedicció dels animalets, amb el carro adornat i tot ple de xiquets. O participava en la guitarrà de qualsevol festa local de Paterna, portant en el carro la beguda i el menjar dels festers. O en la festa de la Sembra on passejava els xiquets en el seu carro, per tota l’horta de Paterna. Era un personatge públic a qui se li tenia molt de carinyo, apreci i simpatia.
La vesprada del dia de la Puríssima de l’any passat, ens va sorprendre a Paterna una luctuosa notícia: la mort de Manuel Guillem Marco, Manolo el Gallo, l'últim carreter de Paterna. Esta notícia va fer que les pàgines de les xarxes socials amb temàtica paternera, bulliren amb este trist fet. Fins i tot, la notícia va aparéixer publicada als diaris de tirada local i també provincial. La seua desaparició ha deixat un buit molt gran a l’horta de Paterna.
Francisco Giner Alfonso: Paco el terrisser, l’últim alfarer
Probablement, de no haver sigut per un error metge produït fa més de cent anys, tal volta no haguérem conegut a Paterna a Paco el Terrisser. Esta negligència mèdica, va consistir en diagnosticar a un bon home de Benissa, anomenat Francisco Giner Garcia "Quico el Canyero", que tenia la lepra, a conseqüència d'un èczema que li va eixir a la pell, sobretot als peus, produït per una estància a Àfrica on va anar a treballar. El poble on vivia, el va condemnar a l'ostracisme. I se'n va anar a soles, deixant dona i fill, a Manises on coneixia una família de Benissa. D'allí es va traslladar a Paterna, on es va posar a viure a una cova de la Torre, en el clot on vivia la tia Rulla. Es va posar a treballar per a un llaurador cabdalat de Paterna. Amb els primers diners que va estalviar, es va comprar un terreny a la zona d’Alborgí i va començar a excavar una cova on es varen establir ell, la seua dona i el seu fill.
El seu fill, Joan Giner Giner, una volta establits a Paterna, va buscar treball a Manises. Allí es va posar d'ajudant d'un plater. D'eixa manera, va començar a treballar el fang. Després, pels anys vint del segle passat, va canviar de lloc de treball, i se’n va anar a la capital a treballar a diverses terrisseries de València, sent a la terrisseria de l’empalme on va estar més temps treballant. Al temps que treballava de terrisser a València, a la cova que va comprar son pare, va començar a construir un forn morú, per a instal·lar una terrisseria pròpia, somni que es va convertir en realitat pels anys quaranta.
És en este context on naix Paco Giner Alfonso, l’any 1937 el dia de la vespra de la Maedéu de l’Assumpció. Fill de terrisser, va continuar, ja de ben menut amb l’ofici de son pare. I ja de ben menut, va saber el que era treballar l’argila, modelar-la, fer, a partir d’un tros de fang una gerra, un pitxer, un llibrell, un test, una botija, un cànter, un bevedor per als animals.... eren temps en els que la matèria prima, l’argila, la portaven en el trenet que baixava de Llíria, d’una mina de Benaguasil. A l’estació la carregaven en un carro, que la portava a la terrisseria, on era tractada per a elaborar tots aquells objectes de ceràmica que en acabant eixien de la mà d’aquells artesans alfarers, Joan i Paco.
El secret del treball de Paco, fou saber convertir un moment de crisi en una oportunitat per a alcançar nous horitzons dins del món de la terrisseria. Allà pels anys setanta, el plàstic va afonar la indústria artesanal alfarera, la qual cosa va fer que moltes terrisseries es veren obligades a tancar. En el cas de Paco, va saber adaptar el seu saber fer com a alfarer, i va passar de fer una terrisseria, podríem dir-ne industrial, a fer una terrisseria artística, connectant amb la tradició alfarera de la Paterna de fa cinc o sis segles. D’eixa manera, varen començar a eixir de les seues mans, àmfores, canelobres... i sobretot socarrats Al mateix temps, a la terrisseria a proposta de l’Ajuntament de Paterna es varen dur a terme una serie de tallers de terrisseria on Paco ensenyava als seus alumnes el noble art de modelar el fang, durant huit anys seguits. També va donar cursos i va dur a terme demostracions a Alacant, a Castelló i també a València.
A poc a poc, vingueren els reconeixements: Als anys 1991 i 1996, la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, li concedeix el premi al millor artista artesà en ceràmica. L’any 1995, la Confederació d’Associacions de Gremis i Artesans de la Comunitat Valenciana i la Fundació Bancaixa el va guardonar en reconeixement a la qualitat dels treballs presentats als premis d’artesania de la Comunitat Valenciana. L’any 2000, l’Ajuntament de Paterna li va concedir la insígnia d’or de la Vila de Paterna per la seua activitat artesana. També va exposar la seua obra a llocs com a Alfara del Patriarca, Foios, Paterna, Albal, al Museu de Prehistòria de la Diputació Provincial i fins i tot a Tokio, llocs on va aconseguir gran èxit i reconeixement.
Es va jubilar en l’any 2003 l’últim terrisser de Paterna. Va saber mantindre viu el patrimoni cultural, històric i artístic del nostre poble. L’any 2008, l’Ajuntament de Paterna va adquirir la seua terrisseria, per a poder continuar amb la rica tradició artística alfarera del nostre poble. Esperem que siga d’esta manera.
La desaparició de Manolo el Gallo i de Paco el terrisser, tanca la porta d'una Paterna que vaig conéixer de menut i que el progrés s'ha encarregat d'anar enderrocant. Es tracta de la Paterna agrícola de l'aixada al muscle i l'espardenya de careta, del perga qui perga, rega Paterna i del forcat, la rella i el lligó. Del sopar a la fresca, de la roba estesa i de la mona de Pasqua al Naixement de la Font. I ara, en estos temps en els que estem eixint d’una alerta sanitària que ha trastocat els nostres costums socials i que ha ocasionat la suspensió de les nostres Festes Majors en honor al Santíssim Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer de 2020, probablement siga el moment oportú per a reflexionar sobre el nostre present i el nostre futur com a societat. Si mirem el nostre passat més recent en la persona de Manolo el Gallo, l’últim carreter de Paterna i de Paco Guillem, l’últim alfarer de Paterna, descobrim dos persones íntegres en la seua forma de pensar, en la seua forma de ser i en la seua forma de viure. Ni a l’un ni a l’altre hi havia que donar-los lliçons d’ecologia, ni de bonhomia, ni de saber estar. Que el seu testimoni de vida siga, per a tots els paterners, model i espill de cara als nous temps que venen.
Manolo i Paco, ens han deixat. Però el seu testimoni estarà sempre viu en nosaltres. Perquè la millor lliçó que ens han pogut donar a tots els paterners és que, a partir d’un ofici desfasat per la societat en la que vivim, varen saber reinventar-se a si mateixos i adaptar-se de nou, a les noves circumstàncies de la nostra societat. Perquè, no sobreviu ni el més alt, ni el més fort, ni el més gran, ni el més intel·ligent sinó aquell que millor s’adapta a l’entorn en el que viu. I tant Manolo com Paco, cadascun en els seus oficis respectius, varen saber adaptar-se a les necessitats de la societat en la que han viscut. Si Charles Darwin visquera hui en dia, hauria pres model en Manolo i en Paco, per a parlar de la lluita per la supervivència i la selecció natural de les espècies.(1)
Alejandro Llabata Lleonart.
(1) Des d’estes paraules volem agraïr l’atenció prestada, tant per part de la família de Manuel Guillem, el Gallo, com per part de la de Paco Giner el terrisser. Tant una com l’altra ens han cedir generosa i desinteresadament les fotografies que adornen este article Moltes gràcies!
