Per circumstàncies laborals que no vénen al cas, he hagut d'anar durant uns dies seguits a l'edifici que en l'actualitat alberga el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, i que a València se'l coneix popularment com a Palau de Justícia. Es tracta d'un edifici antic, solemne, ampul·lós, que es troba en ple centre de la ciutat de València, davant del monument anomenat la Porta de la Mar, on hi havia al seu dia l'anomenada porta del Real, i que era una de tantes portes que hi havia a la muralla que envoltava la ciutat de València. Este edifici fou edificat al segle XVIII, a l'època del rei Carlos III. Era l'època de l'anomenat despotisme il·lustrat el lema del qual, era eixa espècie de cançoneta que encara podem recordar de l'EGB: "Todo para el pueblo, pero sin el pueblo". Construït amb mur de rajola vista, el seu estil neoclàssic s'endevina als seus balcons amb frontons rectes i corbs, que s'obri al pis principal, si bé la seua cornisa té algunes reminiscències barroques. A la façana central s'hi destaca l'escut reial del monarca. El sostre es remata amb un conjunt escultòric anomenat "Al·legoria de Carlos III acompanyat de la Justícia i la prudència" on, com el seu propi nom ens indica, és presidit per l'escultura del rei, acompanyat de dos virtuts: la Justícia, amb bàscula i espasa a les mans, i la Prudència, amb espill i serp incloses. Este conjunt escultòric va ser obra de l'escultor Ignacio Vergara, autor també d'altres escultures, com la que cobrix tota la barroca façana del Palau del Marqués de Dosaigües. L'edifici del qual estem parlant, va ser edificat per a ser la Casa de la Aduana Real. No oblidem que es va construir al costat de la muralla que envoltava la ciutat de València, i que més enllà ja no hi havia res edificat, fins a arribar al mar. Després va ser fàbrica de tabac. I ja a principis del segle vint, va passar a ser edifici destinat a activitats jurisdiccionals. En traspassar la porta principal, hem de destacar l'impresionant escala d'estil imperial que divideix en dos el pati interior. I, mentre puge per estes majestuoses escales, xafant els seus graons un a un i, mentre mire l'estàtua de la deessa Justícia que m'espera en arribar al replanell de l'escala que la divideix en dos, no puc evitar pensar que per este edifici han passat les més grans eminències de la Jurisdicció Valenciana. En este edifici s'han signat tota mena de sentències, fins i tot amb penes de mort, s'han deliberat els assumptes més delicats, els més grossos, els que han tingut més morbositat a la ciutat de València des de fa un segle fins a l'actualitat. Este edifici ha conegut la riuada de l'any 1957, que va omplir de tarquim expedients i més expedients judicials, llibres de registre i tota la paperassa jurisdiccional dels anys cinquanta. Ha conegut la dictadura de Primo de Ribera, la segona república, la dictadura, la transició, la democràcia... En definitiva, tota la vida jurisdiccional del segle vint a la ciutat de València ha transcorregut pels quatre murs d'este impressionant edifici. I ara que estic al seu hall i veig el reflex de la llum a les multicolors vidrieres on hi han representats diferents escuts i que reflecteixen eixa llum en colors diversos pel sòl polit de marbre blanc, donant a esta estança un aire de plena solemnitat, no puc més que enorgullir-me del ric patrimoni que tenim a la ciutat de València.
