Sempre he sentit a mon pare dir que hi havia fa molts anys, probablement per allà pels anys cinquanta del segle passat, instal·lada a la fira de juliol de València una caseta de fira, on hi havia a la seua entrada, un cartell que, com a reclam publicitari, deia "Sólo para hombres". I segons pareix, esta atracció de la fira tenia molt d'èxit, car la seua publicitat donava lloc a múltiples interpretacions i sobretot a donar solta a la imaginació masculina d'aquella època, perquè tots els hòmens que per allí hi havia, que havien anat a la fira a passar la vesprada amb la colla d'amics, s'hi acostaven fent-se els distrets, i hi entraven esperant vore qualsevol cosa relacionada amb xicones. I en entrar hi havia una xicoteta exposició de ferramentes de treball, considerades en aquella època com a pròpiament d'hòmens: aixades, lligons, corbelles, martells, serrutxos, pics, rastells, pales, i altres instruments de treball que feien que aquells isqueren d'aquella caseta una miqueta despagats per la discrepància entre el que allí esperaven i el que realment es trobaven. Al mateix temps, els que havien caigut, aprofitaven per a fer caure, malèvolament, a altres que per allí hi passaven i llegien el cartell publicitari de la caseta. Jo de menut em vaig criar en un ambient agrícola en el qual les ferramentes anomenades abans eren utilitzades amb certa assiduïtat, especialment el lligó i l'aixada. I, tal volta per això, estes dos eines de treball agrícola sempre m'han cridat l'atenció, d'entre totes les altres, tant per la seua fisonomia com per la seua utilitat. El lligó és aquella ferramenta que es compon d'una peça de ferro acerat que a una banda té una fulla afilada, mentre que a la part oposada hi ha una anella per on s'encaixa de forma perpendicular un mànec de fusta d'un metre de llargària. Es sol utilitzar per a cavar la terra, remoure-la o per a arrancar la brossa. El lligó és un instrument paregut a l'aixada, també una peça de ferro acerat, amb la fulla més gran, més ampla, que té forma quadrada, afilada per una banda, mentre que per la part oposada naix un canó de ferro en forma corbada i en forma de con que està buit per dins, i on s'encaixa un mànec de fusta. És una ferramenta més versàtil, per la qual cosa s'utilitza, no només en les llavors de l'horta, sinó també en altres treballs on és necessari remenejar terra, com ho és, sobretot, en l'obra i en la construcció. Serveix, per tant, per a rascar la terra, sembrar, fer cavallons, obrir solcs, omplir cabassos de terra, pastar, rascar, recalçar cavallons, anivellar la terra cavada, netejar les séquies, llevar el tarquim... I no deixa de ser curiós que, per a cada modalitat de faena hi ha un lligó o una aixada de la mida més adequada, cadascun amb una denominació diferent. Lligons, lligones, llegons, lligonets, aixades, aixadetes,... Ara, en l'època de les noves tecnologies, en què hi ha llaurador que, des de sa casa, polsa un botó de la pantalla de la seua tauleta tàctil i obri i el reg a degoteig del seu camp, al mateix temps que s'utilitzen estes ferramentes tecnològiques, les mateixes conviuen amb les ferramentes manuals tradicionals com ho són els lligons i les aixades.
