Vivim des de fa més d'un mes, en un estat d'alarma declarat pel Govern, a conseqüència de la pandèmia ocasionada pel Coronavirus, que ens té confinats a tots als nostres domicilis, sense poder eixir a cap de lloc que no estiga autoritzat, com pot ser anar a comprar, a atender a una persona major, passejar el gosset i circumstàncies similars. Els carrers estan pràcticament buits i és anecdòtica la presència de persones i de vehicles pels carrers. A conseqüència d'eixe estat d'alarma decretat, la seua repercusió més immediata ha sigut l'aprovació de la mesura del confinament de totes les persones als seus domicilis. Si bé el confinament en el seu moment era una pena restrictiva de llibertat que replegava el Codi Penal i que obligava al condemnat a romandre en un espai físic limitat, en este cas el confinament no es tracta d'un càstig, sino d'una mesura administrativa excepcional molt especial, que si bé en un primer moment té un component molest i, fins i tot agobiant, a la llarga ens donarà la llibertat de poder anar més endavant, a totes les bandes, sense perill de caure en la trampa d'un Coronavirus que s'amaga de manera invisible darrere del lloc més inverosímil que un es pot imaginar. Ara mateix estem vivint un confinament extern, que ens impedeix anar a cap de lloc. Però també podem dur a terme un confinament interior. Quantes voltes ens hem confinat en nosaltres mateixos? En quantes ocasions hem optat per tancar-los en nosaltres mateixos tot i ignorant els demés? En el primer cas, es tracta d'una mesura administrativa imposada per les autoritats competents, pel nostre bé. En el segon cas és un aïllament voluntari que un adopta per qualsevol motiu, per peregrí que puga parèixer. "Quien me ha robado el més de abril? / Lo guardaba en un cajón, / donde guardo el corazón", cantaba un melancòlic Sabina allà pels anys huitanta. Eren altres circumstàncies i altres temps. Aleshores feia referència amb eixe mes d'abril, a l'amor absent, perdut i ignot. Enguany, el confinament ha produït que este mes d'abril haja passat per les nostres vides sense pena ni glòria. Però, tant en un cas com en l'altre, la sensació de soletat, és la mateixa. De tota experiència viscuda en la vida, sempre podem traure una lliçó a aprendre. I, tal volta este estat que estem vivint, ens puga ajudar a servir per a valorar les coses que tenim, especialment les immaterials, que fins a fa poc no les valoràvem en la seua justa mesura. "La salut i la llibertat són dos dons de gran valia, de les que només es descobreix el seu valor, quan es perden", diu el nostre refraner popular. D'esta manera, a l'igual que un valora la salut quan porta quinze dies gitat al llit per un fort refredat, també és bo tindre consciència del valor de la nostra llibertat de moviments, en estos moments en el que els tenim limitats. I és que, tot açò passarà. I serà una batalleta més que contarem el día de demà als nostres néts.
Fotografía: https://www.lasprovincias.es/valencia/centro-valencia-vacia-20200315111908-ga.html#imagen1
