Els seguidors d'este blog m'haureu llegit ja en més d'una entrada, dir que mon pare fou forner, al forn que hi havia al carrer de la Corregeria de València. A mi, em fascinava vore com una mescla màgica d'aigua, sal, farina i un pessic de rent, era pastada amb una màquina de dos braços que feia una massa blanca compacta. En acabant, el forner, amb les dos mans, de forma simètrica, anava fent boles d'una grandària una miqueta més gran que una pilota de tenis. Amb habilitat, se li donava forma de viena, que es dipositava a una llanda, que es guardava a un armari de fusta perquè s'unflara la massa, fins a estar en el seu moment just de coure. Amb la pala s'anaven introduint dins del forn per a la seua cocció, després de pernoliar-les diversos talls al bies amb una ganiveta. D'eixa manera, eixa mescla màgica d'aigua, sal, farina i rent es convertia en una viena de pa. Per desgràcia, no vaig tindre ocasió de preguntar-li a mon pare si coneixia a Roberto Martínez, forner del Villar del Arzobispo qui, pels anys cinquanta - seixanta del segle passat, també treballava de forner a València, pastant pa, fent guàrdies o coent cassoles d'arròs al forn, entre altres menesters. Anys després, Roberto, amb l'experiència adquirida, va tornar al poble i va regentar el forn que hi havia al carrer Vicente Llatas, on, mentres ell feia el pa, la seua dona, Paz Lázaro, administrava el taulell, fins que en març de mil nou-cents noranta-un, va adquirir una casa cantonera al carrer de las Posadas, que va derruir i on va edificar una casa on, en el baix va instal·lar el forn i al pis de dalt, la vivenda. Vint-i-nou anys després, en l'actualitat continuen la saga familiar de forners, les seues filles Paz i Isabel, dones emprenedores que han conegut des de sempre el que era un obrador, el taulell o el rent. "El taulell és molt més delicat de lo que pareix, -deia món pare- perquè una paraula indiscreta en un moment que no toca, pot fer perdre un client de tota la vida". I no li faltava raó. Paz ho sap molt bé, car amb el seu caràcter extravertit, sap fer del despatx de pa una virtut, que consisteix en el noble art d'escoltar i atendre a tot aquell que acudeix. Amb discreció i paciència, amb elegància i experiència, molta experiència darrere del taulell. Hi ha un dit popular al Villar que diu que "a la masa y a la levadura tienen que caer gotas de sudor para que el pan esté bien sobao", donant a entendre que per a fer un bon pa cal amassar-lo bé perquè tinga la consistència que necessita. Isabel sap ben bé el que és passar nits de vigília per a pastar el pa de cada dia. I jornades inacabables fent torticas de tajás, tortas de aceite, empanadicas, o la rica rebosteria villarenca: Rollicos de almendra, de aguardiente o rollosos, pastelicos de cabello de ángel, rosas de huevo, tortas Cristinas, tortas de pasas y nueces, almendrados, petisus o suspiros. Per no nomenar la rebosteria de temporada, com és la típica mona de Pasqua i el panquemao a Setmana Santa. O el Roscó de Reis per a Nadal. O huesicos de Santo per a Totsants. La rebosteria no té secrets per a ella i, dia a dia es parlen de tu a tu. Al Villar del Arzobispo les podeu trobar, al forn de Roberto, al carrer de las Posadas, a Isa i Paz, Paz i Isa, a les quals podem acomparar a Marta i Maria, germanes de Lazaro, com bé podem llegir als Evangelis. I és que, casualment, eixe és el seu segon cognom.
