Barral

 Un barral és eixe recipient de forma bulbosa o cònica que s'allarga per la part superior en un broc gran, per on s'ompli, i per la part inferior en un altre broc llarg que arranca de prop del fons i va aprimant-se, per la punta del qual brolla un rajolí de líquid quan el recipient es decanta convenientment, Si som una miqueta puristes, podem observar que hi ha diferents tipus de recipients, segons el seu cos tinga forma bulbosa o més arrodonida o més bé rectilínia i cònica. El primer suposat s'anomena porró, mentre que el segon és el que s'anomena barral. El primer té el forat del broc de la part inferior per on xorra el líquid més prim, mentre que el segon té un forat més gros, por on cau de forma més generosa el líquid que hi ha dins. Es tracta d'un recipient que va ser creat amb vocació d'hospitalitat, amb la intenció de compartir amb els altres aquell líquid que allí dins reposa, normalment vi negre, vi blanc, cervesa, cassalla, anís..... És, a més a més, un artefacte ecològic que, una volta rentat amb un xorro d'aigua abocada al seu interior pel broc gran, només cal donar-li unes quantes sacsejades i deixar caure dita aigua pel mateix broc per on ha entrat, per a considerar que ja està prou net per a tornar a omplir-lo de nou. Igual que l'Estellés parlava a un poema seu del pimentó torrat tallat a tires que l'enlairava entre els dits, amb un pessic de pa, com fan els pobres, el glop deixat caure des del barral també té la seua litúrgia que consisteix a agafar amb una mà, normalment la dreta el barral, sostenint amb el dit gros el broc de la part inferior per on xorra el líquid, mentre que el dit índex sosté el broc gros per on s'ompli de beguda, fent una espècie de pinça perquè no caiga a terra, mentre els altres dits i també el replanell de la mà mantenen l'equilibri perquè el barral no caiga a terra. Està totalment prohibit tocar amb els llavis la punta del broc per on es decanta el líquid. El xorret comença a caure a una distància, a penes d'un dit des dels llavis fins al broc del barral. I la gràcia consisteix a anar allargant el braç, fent que eixe fil líquid que va caient, cada volta vaja caient a una alçada més alta, dibuixant en l'aire una paràbola de líquid element que durarà més o menys temps, d'acord amb la set que tinga qui en eixe moment està bevent i l'agilitat que tinga en beure. El secret consisteix en el fet que, al mateix temps que va caient el líquid directament a la boca, s'ha d'anar tragant el glop de forma coordinada, per a no entravessar-se, alhora que s'ha d'anar espai en no tacar-se la camisa que un porta en eixe moment posada. Ara mateix, no recorde quan fou l'última volta que vaig beure d'un barral, deixant caure el seu contingut de forma generosa. Tan sols recorde el plaer i el delit d'anar bevent el seu contingut, de forma plàcida, mentre el sostenia amb la mà dreta, durant una certa estona.

Capvespre

 El capvespre és aquell moment del dia en el qual el sol s'amaga per darrere del ponent, normalment, per darrere de les muntanyes. O per darrere de l'skyline de la gran ciutat. O per darrere dels taronjars de la Corrucossa. Alguns, fins i tot, tenen el privilegi de poder gaudir del seu capvespre a la vora de la platja, mentre el disc solar s'amaga per darrere de la mar. No sempre s'oculta a la mateixa hora. En hivern sol ser abans, al voltant de les cinc o les sis de la vesprada, mentre que en estiu la posta de sol és més tard, al voltant de les deu. Fins i tot, segons el paral·lel en el qual ens trobem, el dia és més llarg o més curt, segons on estiguem en eixe moment. Així, qui residisca a l'equador de la terra, podrà vore que el sol sempre es pondrà a la mateixa hora, en qualsevol de les estacions de l'any, mentre que qui visca a qualsevol dels polos, viurà mig any de dia ininterromput, mentre que els altres sis mesos restants els viurà en una nit permanent. El moment del capvespre, és aquell en el que conclou una dura jornada viscuda entre la ziga-zaga de la vida quotidiana i els atzucacs que porta darrere seu. Hi ha dies més durs. Hi ha dies més dolços. Hi ha dies més bonics. Hi ha dies més lletjos. Hi ha dies assolellats. Hi ha dies de pluja. És el moment suprem de preparar el sopar, el qual pot ser més frugal o pot ser més contundent, segons el dia viscut, encara que hi ha qui se'n va al llit sense sopar. Després de sopar, arriba el moment d'anar-se'n al llit. És el moment més delitós de tot el dia. És temps de fer un xicotet balanç del dia viscut, de tot allò que un ha anat fent al llarg del dia, de les coses bones i de les coses roïnes. D'allò que s'ha fet i d'allò que s'ha deixat de fer. D'allò que s'esperava fer i d'allò que s'ha fet sense voler. En el capvespre de les nostres vides, serem examinats en l'amor, va deixar escrit un místic san Juan de la Cruz, ja fa un bon grapat d'anys. No recorde on, hi ha un rellotge de sol dins del qual hi ha escrita una frase una miqueta inquietant a mode de sentència, que diu Una de éstas es para tí. Cadascú té reservada una posta de sol, que arribarà quan corresponga. Abans o després. Tan sols demane que la meua posta de sol, siga en estiu, a poder ser el dia més llarg de l'any, i que la meua mà la sostinga la persona que més estime. Quan arriba la nit, tot es farà fosc. És inevitable. Més les estrelles tentinejaran penjades a la volta del cel per a il·luminar-nos el camí. A més a més, sempre tindrem la grata esperança, afortunadament inevitable també, de què en unes hores tornarà a ser de dia.

Huit-cents cincuanta

 Crec que ja he escrit alguna altra volta ací al blog, que mon pare va ser forner, a un forn que hi havia a València, al carrer de la Corretgeria, on ara hi ha una Pizzeria. Dormia de vesprada i a poqueta nit, s'alçava, s'arreglava, agafava el trenet i anava al forn. Allí s'estava tota la nit treballant: amassava el pa, el deixava unflar, el ficava dins del forn, el treia, el deixava gelar i l'arreglava a la panera, perquè tinguera bona vista al taulell. De matí coïa les cassoles d'arròs al forn que les parroquianes portaven, fins que es feia pràcticament l'hora de dinar. Tornava a casa, dinava i es tornava a gitar. I així successivament cada dia. Per a anar de Paterna a València, agafava el trenet a l'estació de Paterna, i el deixava en la parada del Pont de fusta. Era l'últim tren del dia que passava per Paterna, fins a l'endemà. Una volta arribat a València, passava el pont que aleshores anava per damunt del riu Túria, travessava el carrer Navellos, la plaça de la Mare de Déu i, en eixir del carrer Micalet, girava a la dreta pel carrer de la Corretgeria, fins a arribar al forn que duia el nom del carrer. Este recorregut el va fer durant anys i anys fins que, en arribar els anys setanta, aquell trenet tan amanosset que agafava el varen suprimir. Aleshores es va plantejar traure's el carnet de conduir. Se'l va traure i es va comprar un cotxe. D'esta manera es podia permetre tindre una certa autonomia a l'hora d'anar als llocs, no només per a anar a treballar. Es tractava d'un huit-cents cinquanta, de segona mà, que li va comprar a un home de Paterna, de color gris, de tres portes, amb els seients abatibles, amb la tapisseria d'escay color granat, que feia que un acabara amb les cames suades en estiu. A diferència dels cotxes de hui en dia, duia el maleter en la banda de davant, mentre que el motor el duia a la banda de darrere. En eixe cotxe, vaig viure la meua infantesa, la meua adolescència i part de la meua més tendra joventut: Amb ell em portaren al metge especialista del carrer Alboraia quan m'operaren de les angines amb sis anys, amb ell anàvem a la caseta dels caçadors el diumenge de Pasqua, amb ell anàvem a l'horta, amb ell fèiem tots els viatges que vàrem tindre necessitat de fer i amb ell vaig deprendre a conduir, pel polsós camí dels Fondos. Hi va haver un moment que ja va superar la seua vida útil. Era ja a finals del huitanta i un senzill Citroën Visa Super E, el va substituir. I, ara que, a poc ha, al poble de la meua dona han estat de festes, s'hi va organitzar una concentració d'automòbils antics on es varen ajuntar tota classe de vehicles de més de trenta anys, en vore un huit-cents cinquanta de color blau, semblant al que teníem fa més de quaranta anys, no puc evitar recordar aquells dolços temps en els quals els meus somnis infantils viatjaven a lloms d'un huit-cents cinquanta.

Dolor y Gloria

Fa uns mesos, es va difondre a bombo y plateret, el rodatge d'una nova pel·lícula de Pedro Almodóvar anomenada Dolor y gloria. I ja en este mateix blog ens vàrem fer ressò d'este esdeveniment que va alterar la vida quotidiana de Paterna i vàrem escriure una entrada al respecte. (Si cliqueu al següent enllaç: (Pedro Almodóvar a Paterna), podreu llegir l'entrada que es va publicar al respecte). Una volta estrenada la pel·lícula, vàrem tindre ocasió de poder visualitzar-la al cine. Ara, l'Academia del Cine, ha triat este film com a candidata que representarà a Espanya, en la competició per l'Òscar a la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa. La disputada selecció ha estat entre les pel·lícules Dolor i Gloria, de Pedro Almodóvar, Mientras dure la guerra, de Alejandro Amenàbar i Buñuel y el paraíso de las tortugas, de Salvador Simó. Al final, el reconeixement se l'ha endut la pel·lícula del director manxec, la qual, com ja hem tingut ocasió de comprovar, es va rodar part del film a Paterna, concretament les escenes que parlen de la infantesa del personatge principal, Salvador Mallo, representat pel xiquet Asier Flores i que en la seua maduresa és representat per Antonio Banderas. Com bé sabem, al llarg de l'hora i mitja de producció se'ns conta la vida d'un aclamat director de cine que es troba en la seua maduresa. Els seus records d'infantessa al nostre benvolgut poble de Paterna, els primers amors, els primers desitjos,, la mare.... i el Madrid dels 80 en plena època de la moguda madrilenya, on va desenvolupar la seua carrera com a cineasta. Ara, una volta triada esta pel·lícula per part de l'acadèmia del Cine, el següent pas és que els corresponents acadèmics de l'Acadèmia d'Arts i Ciències Cinematogràfiques estatunidenca la trie, entre totes les pel·lícules de la resta de països que es presenten a este flamant guardó. En una primera etapa es fa pública una llista de nou pel·lícules seleccionades, per a acabar fent l'anunci oficial de les cinc pel·lícules nominades finals, que seran les que competiran per l'apreciada estatueta. De moment, esta emocionant pel·lícula ha guanyat al Festival de Cannes el premi a la millor interpretació masculina que ha recaigut en l'actor Antonio Banderas. Esperem que el diumenge 9 de febrer de l'any vinent, al Dolby Theatre de Hollywood, a Los Ángeles, estiga entre les cinc nominades i que, igual que en el seu moment una emocionada Luise Rainer, al Dorothy Chandler Pavilion de Los Ángeles va esgarrar el sobre corresponent per a cridar el nom de la millor pel·lícula estrangera en llengua no anglesa per Volver a empezar ("Volveg a empesag"), que l'actor o l'actriu que per a la propera 92 edició dels Òscars, en esgarrar eixe mateix sobre, que llisca Dolor i Gloria ("Dolog i Glogia"), per a alegria de tots nosaltres. I que el famós director Pedro Almodóvar nomene a la seu i bressol del cinema el nom de Paterna, tal com el nostre benvolgut Antonio Ferrandis va fer quan va guanyar aquell oscar l'any 1982 per la ja nomenada Volver a empezar.