domingo, 20 de octubre de 2019

Despatxar

 Si hi ha una paraula que sempre m'ha cridat l'atenció és la de despatxar. D'acord amb el diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, es tracta d'una paraula polisèmica. Té per tant, un grapat de significats: com a expulsar, desfer-se d'algú, com quan diem d'algú que l'han despatxat de sa casa. També com a rescissió d'una relació laboral, però quan esta, és per decisió unilateral de l'empresari, com quan diem que l'han despatxat del treball. També com a tractar un assumpte amb algú, com quan diem que el president està despatxant amb el cap de servei. O com a expedir un document oficial, com quan parlem de despatxar un certificat. O com a donar curs i resolució a un assumpte o a una faena, com quan diem que s'ha de despatxar el correu. O com a enviar alguna cosa com una comunicació, un correu o un missatger, com quan diem que el rei va despatxar un emissari. És, per tant, una paraula amb un bon grapat de significats. Però tal volta, d'entre tots estos significats, el que més he associat a esta paraula fa referència a vendre directament al públic, o a atendre als clients, com quan diem que es despatxa begudes i licors. Associat a esta paraula amb este últim significat hi ha altres que, no sé per què, sempre he associat, com són taulell, bàscula, pes, botiga, salaons, vins i licors a granel, paper d'estrassa, dependent amb guardapols i llapissera darrere de l'orella. "Pis mullat, calaix eixut", se sol dir al propietari d'una botiga que es troba darrere del taulell en dies de pluja, esperant que vinguen les clientes i els clients a comprar. "En la botiga, no hi ha amic ni amiga" sol dir-se per a indicar que en els negocis, no sol haver-n'hi, d'amics. Despatxar, fa olor de temps passat, no sé si millor o pitjor, de conter fet a mà amb llapissera, de "emporta-t'ho i ja m'ho pagaràs demà" o de comprar a la ratlla. De colp successiu de ganivet sobre la taula per a tallar un tros de carn, per a filetejar un pit de pollastre o per a trossejar una pata de gallina. De "qui va ara?", "El següent!", o a "Què vol que li pose?". De "Com està ta mare?", "Que bonica està la teua filla" o "M'ha dit una dona en el mercat, que...". Despatxar va associat a la imatge d'un sac de fesols, un altre de cigrons, un altre de llentilles, un altre de pésols i un altre de garrofó, un al costat de l'altre, amb un cullerot de plàstic cadascun, i una mesureta de paper d'estrassa on el botiguer deixa caure el producte amb la delicadesa que el caracteritza. A cistella de boga que, quan va buida se sol dur penjada de l'avantbraç i que, quan va plena es du portada de l'ansa amb la mà. Despatxar és tot açò, i molt més encara. I en este moment, no podem més que despatxar este post. No podem concloure este post més que despatxant-lo, amb tota la dignitat amb què es mereix esta entrada, que és la del record de temps passats, quan despatxar anava associat a un taulell, una botiga de barri i un somriure darrere del taulell que et deia bon dia.