Sempre he pensat que açò del futbol és un negoci molt ben muntat que mou moltíssims diners, del que viuen una gran quantitat de persones, que el verdader opi del poble, no és la religió, com deia Carlos Marx, sinó el futbol: Pa i circ, deien els romans. Futbol i bous, es diu en l'actualitat. Però també és veritat que des de sempre, el futbol, a part de ser un esport de masses, ha sigut i és un sentiment que mou cors i ànimes. I, ara que ha guanyat el València la Copa del Rei, perquè el futbol és un sentiment transversal que uneix a tots els valencians, independentment de la seua ideologia política, religiosa o cívica, em venen a la ment una sèrie de records, relacionats amb el futbol i també amb el València Club de Futbol. Quan vaig fer la Primera Comunió, em varen regalar una equipació sencera del València. De menut jo era el xiquet que duia ulleretes, la qual cosa em limitava moltíssim per a jugar a futbol. Quan vaig començar a créixer i em va començar a vindre xicoteta aquella equipació, em va començar a vindre xicotet eixe sentiment futboler que altres sí que han desenvolupat. Després d'una gesta tan important com esta, no puc evitar recordar en estes breus paraules, a tots aquells que, d'una manera o altra, han vibrat amb els colors del València Club de Futbol. Sobretot a tots aquells que han viscut les hores incertes del València, quan ningú apostava per este equip i que l'han recolzat amb més fe que Abraham i més paciència que el sant Job. Hi hagué un xiquet de Manises que, en la missa de dissabte de vesprada, va llegir una petició demanant perquè el València Club de Futbol no baixara a segona divisió. Molts d'ells, ja no estan entre nosaltres, però des del Cel, estan gojant d'esta merescuda copa. També han fet gran este equip de futbol, les mares, les dones, les filles de tots aquells aficionats anònims que, quan arribava l'hora d'anar a vore el partit de lliga, preparaven un generós entrepà, per a menjar-se'l a l'estadi, i feien el sacrifici de quedar-se en casa, mentre l'home, el fill, el pare vibrava amb els colors del seu equip favorit. Afortunadament, el futbol, hui en dia ha deixat de ser un esport "per a hòmens", per a ser un esport en el qual el sentiment esportiu està per damunt de gèneres i de sexes. L'any 1999, el València Club de Futbol, va guanyar la copa del Rei de la mà de Rainieri, i vaig tindre la possibilitat d'anar a celebrar-ho a la plaça de l'Ajuntament i d'allí al Mestalla, amb els meus amics. Quina explosió d'alegria i de satisfacció es vivia pels carrers de València. La mateixa que han viscut tots els mil·lennials, que encara no havien conegut guanyar una copa per part del nostre equip i que són els qui, en l'actualitat tenen la força, la il·lusió i l'esperança de continuar mantenint encesa la flama del sentiment valencianista. Parafrasejant al nostre poeta, no hi havia a València un sentiment que unira a tots els valencians com ho és el futbol. Per nosaltres, per tots, només podem dir hui AMUNT VALÈNCIA!!
