Ha arribat la festivitat de Tots Sants. I d'un temps cap ací, podem observar com una tradició, que és la de Halloween, que no és pròpia de les nostres terres, ens ha envaït, ocupant tots els àmbits de la nostra vida des de fa algunes setmanes cap ací: comerços, botigues, grans magatzems, mitjans de comunicació en general... Per totes les bandes, l'esperit de la carabassa buida on hi ha retallats uns ulls i un nas, amb un ciri encés dins que projecta ombres macabres ens segueix, com a conseqüència de la invasió de la cultura ianqui arreu del món. I no podem oblidar que des de sempre, a les nostres terres sempre hem tingut costums propis referits a eixa cultura del més enllà, que reviscola per a Tots Sants. En este cas, ens farem ressò d'una tradició casolana pròpia de les nostres terres com és la de les minetes. També anomenades animetes, estes són un fil de cotó que, punxat dins d'una lamineta redona de suro de dos o tres centímetres de diàmetre i d'una grossor no més enllà de la d'una moneda de cinc cèntims, flota dins d'una tassa, normalment de cristall, la qual està plena d'oli cru i un ditet d'aigua, la diferent densitat dels dos líquids fa que l'oli estiga a la part de dalt, mentre que l'aigua cau a la part de baix de la tassa. En encendre el cab del fil de cotó de la mineta amb una mistera, hi apareix una flama que estarà encesa mentre hi haja oli a la tassa, que serà el seu combustible. Cada mineta encesa representa a un familiar que ja ha faltat, per la qual cosa sempre hi havien unes quantes minetes enceses, per l'ànima d'un familiar difunt: una pel iaio, una altra per la iaia, l'altra pel tio, i així successivament. Normalment, solia col·locar-se a la cuina de casa, prop de la finestra, la qual cosa feia que en determinats moments del dia, sobretot de nit, quan li donava una miqueta d'aire a les animetes i la flama de les mateixes es menejava, es produïen ombres una miqueta dantesques. Encara puc recordar com, damunt de la piqueta de la cuina de ca la meua iaia Sabe hi havia una tassa de les de Duralex, que tenia l'ansa trencada d'algun colp que hauria rebut al llarg de la seua existència. I com, dins d'esta, suraven algunes minetes: Una pel seu marit, que era el meu iaio Vicent, i alguna altra més per algun familiar recentment decés. Damunt mateixa de la pica de la cuina, hi havia una finestra coberta amb una espècie d'engabiat espés que feia que, en eixir al corralet de la casa a poqueta nit, les ombres de les plantes que allí hi havia es menejaren, creant ombres dantesques que em produïen la por suficient per a no eixir a jugar al corralet. Ara, quan han passat ja vora quaranta anys d'estos records, encara em va a la ment, de tant en tant, el record ombrívol del corralet de ca la meua iaia, amb eixes ombres de les minetes que es projectaven sobre les plantes creant foscos fantasmes, alhora que el vent del mes de novembre, a poc ha començat, feia moure les seues fulles creant una remor tenebrosa que era la banda sonora apropiada per al dia de Tots Sants.
