El capvespre és aquell moment del dia en el qual el sol s'amaga per darrere del ponent, normalment, per darrere de les muntanyes. O per darrere de l'skyline de la gran ciutat. O per darrere dels taronjars de la Corrucossa. Alguns, fins i tot, tenen el privilegi de poder gaudir del seu capvespre a la vora de la platja, mentre el disc solar s'amaga per darrere de la mar. No sempre s'oculta a la mateixa hora. En hivern sol ser abans, al voltant de les cinc o les sis de la vesprada, mentre que en estiu la posta de sol és més tard, al voltant de les deu. Fins i tot, segons el paral·lel en el qual ens trobem, el dia és més llarg o més curt, segons on estiguem en eixe moment. Així, qui residisca a l'equador de la terra, podrà vore que el sol sempre es pondrà a la mateixa hora, en qualsevol de les estacions de l'any, mentre que qui visca a qualsevol dels polos, viurà mig any de dia ininterromput, mentre que els altres sis mesos restants els viurà en una nit permanent. El moment del capvespre, és aquell en el que conclou una dura jornada viscuda entre la ziga-zaga de la vida quotidiana i els atzucacs que porta darrere seu. Hi ha dies més durs. Hi ha dies més dolços. Hi ha dies més bonics. Hi ha dies més lletjos. Hi ha dies assolellats. Hi ha dies de pluja. És el moment suprem de preparar el sopar, el qual pot ser més frugal o pot ser més contundent, segons el dia viscut, encara que hi ha qui se'n va al llit sense sopar. Després de sopar, arriba el moment d'anar-se'n al llit. És el moment més delitós de tot el dia. És temps de fer un xicotet balanç del dia viscut, de tot allò que un ha anat fent al llarg del dia, de les coses bones i de les coses roïnes. D'allò que s'ha fet i d'allò que s'ha deixat de fer. D'allò que s'esperava fer i d'allò que s'ha fet sense voler. En el capvespre de les nostres vides, serem examinats en l'amor, va deixar escrit un místic san Juan de la Cruz, ja fa un bon grapat d'anys. No recorde on, hi ha un rellotge de sol dins del qual hi ha escrita una frase una miqueta inquietant a mode de sentència, que diu Una de éstas es para tí. Cadascú té reservada una posta de sol, que arribarà quan corresponga. Abans o després. Tan sols demane que la meua posta de sol, siga en estiu, a poder ser el dia més llarg de l'any, i que la meua mà la sostinga la persona que més estime. Quan arriba la nit, tot es farà fosc. És inevitable. Més les estrelles tentinejaran penjades a la volta del cel per a il·luminar-nos el camí. A més a més, sempre tindrem la grata esperança, afortunadament inevitable també, de què en unes hores tornarà a ser de dia.
